El reservori de misèria és inesgotable. I inevitablement s'acaben col.lapsant uns serveis socials sempre en expansió (el que passa a països del nord d'Europa, per exemple). Pots tenir fronteres obertes i globalització o societat del benestar, però les dues coses a l'hora són impossibles......i.... Primer els d'aqui.....

COMENTARIS A :  

Albert Sales: «No evitarem gent dormint al carrer amb l'accés a l'habitatge prohibitiu»
 El coordinador del pla de Barcelona contra el fenomen de les persones sense llar afirma que és possible eradicar-lo però calen "uns canvis estructurals molt profunds"

 Explica que l'Ajuntament adaptarà els albergs per fer-los més amables per a les dones, ja que són espais "semblants a un quarter militar" pensats per a homes....

Els límits de l'atenció social
Anònim, 03/12/2016 a les 17:00

El problema rau en que sempre hi ha un percentatge de població que mai podrà viure de forma independent sense assistència de l'estat (malalties mentals o d'un altre tipus, baixa formació, etc). Però cada unitat de població sols pot sostenir un cert nivell de població dependent en condicions. Per molt que milloris els sistemes d'assistència social el que aconsegueixes ara és un efecte crida que fa que vingui més gent d'aquest segment d'altres llocs. El reservori de misèria és inesgotable. I inevitablement s'acaben col.lapsant uns serveis socials sempre en expansió (el que passa a països del nord d'Europa, per exemple). Pots tenir fronteres obertes i globalització o societat del benestar, però les dues coses a l'hora són impossibles.


Mal diagnòstic
Anònim, 04/12/2016 a les 09:42

Tot i que l'habitatge és car RESPECTE ALS SALARIS de la mitjana de la població, en cap d'aquests casos els afectats haguessin estat en condicions de pagar cap habitatge per barat que fis. La gent que viu al carrer a la pràctica no té ingressos. Per tant el seu problema no és l'habitatge sino d'assistència social. Cal que l'estat els proporcioni una vivenda pública. I no sols això: aquesta gent tenen moltíssims altres problemes (manca de formació, alcoholisme, malalties mentals, etc) que fan que sempre necessitin atenció. Naturalment cada un d'aquests individus costa una fortuna al sistema social. El que s'ha de fer és prevenció per evitar arribar a aquests casos. I no assumir els que ens envien d'altres llocs. Cada ciutada té l'obligació d'intentar ser un element actiu de la seva comunitat i no sols una càrrega.


Primer els d'aqui
Ciutadana farta, 04/12/2016 a les 10:48

Mentre segueixi arrivant gent de fora a viure de les nostres ajudes aixo no s'acavara mai,diu el sr sales que a veure si es pot acabar,doncs no ,no acabara perque cada vegada vindra mes gent de fora si aqui es regalen pisos i assistencia sense pegar brot,un xollo!!!! pero nosaltres no ho podem acollir tot ,hi ha limits,no podem malgastar els nostres recursos amb els de fora que no pararan de venir,hi ha molta gent d'aqui que ho necessita,els de fora tenen el seu pais perque els atengui ,els d'aqui nomes tenen aquest i no poden els de fora passar al devant i colapsar perque els d'aqui es quedaran sense res i aixo es casa seva,anar a les estacions i retornar el qui no tingui medis per subsistir aqui ,com es fa a tot arreu,ja esta be de tanta tonteria o no acavarem mai i cada vegada ni haura mes i mes


http://www.naciodigital.cat/noticia/120969/albert/sales/no/evitarem/gent/dormint/al/carrer/amb/acc/habitatge/prohibitiu


Carme Forcadell: «El 80% vol el referèndum...

Un influent eurodiputat socialista alemany, a favor d’una Catalunya independent dins de la UE Jo Leinen creu que ni el Principat ni Escòcia deixarien de ser membres del club comunitari en cas d'escissions

“L’autoengany ens impedeix de ser feliços”...Els polítics encapçalen l’escala de la mentida, el problema és que les seves mentides no tenen conseqüències...

Mentim per la gola?
Sí, i a Espanya cada vegada més perquè la mentida no està penalitzada. Arriba un moment que la gent es planteja: “En aquesta societat els que menteixen tenen avantatge”.
La veritat no es valora?
No, i som molt ingenus a l’hora de detectar la mentida. Els mentiders saben escollir les persones que poden manipular, i això és cada vegada un fet més comú.
Segons les estadístiques, mentim diàriament.
Sí, i la pitjor de les mentides és l’autoengany, perquè ens impedeix de ser feliços.
Expliqui’m això.
Per tolerar les seves insatisfaccions, les seves frustracions, la seva incapacitat per estar bé en la vida, hi ha persones que responsabilitzen els altres i les circumstàncies de tots els seus mals. I sabem que les circumstàncies tan sols tenen un pes d’un deu per cent en la nostra felicitat.
Això és molt poc.
Tinc més de trenta anys d’experiència i he vist un canvi enorme: malauradament la gent jove és més infeliç i més manipulable ara que fa vint anys, i les persones porten més vides en paral·lel. Ens autoenganyem amb molta facilitat, sovint per tolerar-nos a nosaltres mateixos. I ­això és una tragèdia.
No ens agrada la nostra realitat.
Solem tenir una imatge edulcorada de nosaltres mateixos. Però si ens coneixem, si intentem ser autèntics i assumir les nostres limi­tacions, ens abocarem a intentar superar-les. L’altra opció és la fugida permanent.
Mentim per inseguretat.
Per aconseguir una mica de beneplàcit dels ­altres. En la nostra societat les persones cada vegada se senten més insegures i fràgils, i això fa que menteixin més i es justifiquin. I no se senten malament, perquè aconsegueixen un retorn immediat: vull caure bé i ho aconse­gueixo.
Això és molt infantil.
Som una societat molt infantil. Els nens, quan menteixen, pensen que l’adult no se n’adonarà, després demanen perdó i com que no té conseqüències continuen mentint. Molts adults actuen com nens, pensen que els altres no se n’adonaran.
I encerten?
El 50% de les vegades. Però una persona per ser feliç s’ha de sentir bé amb si mateixa, i un no se sent bé si sap que és un frau.
Una vida sense ètica és una vida perduda, diu vostè.
La mentida és causant de gran part del nostre patiment, i, tot i això, la majoria no són cons­cients de fins a quin punt l’engany i la manipulació estan presents en les seves vides.
Per què la mentida s’ha convertit en hàbit?
Quan ens posen en un medi molt competitiu, baixa el llindar de l’ètica. Segons un estudi britànic, un 84% menteix en una entrevista de selecció de personal. Esgrimeixen que gairebé tothom menteix i que el que diu la veritat està en inferioritat de condicions.
No els falta raó.
Vivim en un món en el qual es premia el mentider i es castiga la ingenuïtat i la generositat. Moltes de les depressions d’avui dia vénen d’aquí.
I això com es talla?
Si les mentides no tenen conseqüències directes, això anirà a més, però no és fàcil reconduir-ho: hi ha persones que detecten la mentida però no són capaces de manifestar-ho perquè el que menteix amb freqüència desqualifica el que l’ha descobert agredint-lo verbalment.
La gent que menteix sol mantenir o justificar la seva mentida.
El narcisista menteix moltíssim perquè se sent per sobre dels altres. I tenim grans líders al nostre país molt narcisistes.
...
Els estudis americans posen de manifest que almenys el 33% del que diuen els polítics en una campanya electoral són mentides.
Són un col·lectiu.
L’increment de la mentida s’està produint en totes les àrees. La tríada fosca: el narcisista, el maquiavèl·lic i el psicòpata (que gaudeix mentint) són molt més freqüents del que pensem.
Hi ha qui menteix per fer pena.
Així aconsegueixen que la gent que hi ha al voltant s’ hi aboqui. És una cosa freqüent en les relacions de parella, entre pares i fills, i a la feina.
És curiosa la dada que els introvertits menteixin més que els extravertits.
Solen ser més insegurs i volen caure bé, de la mateixa manera que els tímids somriuen més per no mostrar les seves emocions. Una altra dada curiosa és que les dones detectem millor la mentida que els homes. Segons un estudi, per cada 18 infidelitats que detecten les dones els homes només en detecten una.
I a què es deu?
Els homes solen ser més tolerants amb la mentida. Nosaltres tenim una sensibilitat més gran en el pla afectiu, i una aversió més gran a la mentida, però solem ser extremadament indulgents amb les mentides dels nostres fills.
Aquesta indulgència els fa mal?
En la nostra societat els joves són els menys ­feliços perquè estan menys preparats per a la vida, els hem anat retirant les pedres del camí i no tenen cap resistència a la frustració. 
Cal donar-los recursos perquè es coneguin i sàpiguen quines persones volen ser.

El mal de la mentida

Fa més de 30 anys que treballa en les àrees de psicologia clínica, educativa i d’empresa, i ha ocupat diversos càrrecs de responsabilitat al CSIC. En el camp del coaching executiu ha posat en marxa el projecte La felicitat productiva, que està tenint molt èxit en nombroses empreses. Va ser elegida una de les Top 100 Dones Líders a Espanya i té una fundació per ajudar les persones amb menys recursos en assessorament psicològic. És autora de llibres de gran tirada com ara La inutilidad del sufri­miento . Acaba de publicar La verdad de la mentira La Esfera de los Libros ), en què ofereix claus per descobrir el mal emocional que provoquen les mentides pròpies i alienes, interessants estudis i material per reflexionar.

M.ª Jesús Álava,
 experta en direcció de recursos humans
 i en psicologia pedagògica




Publicat a la contra de la vanguardia

Nacionalismes, català i espanyol...A Catalunya ha sigut l’home qui ha fet el paisatge i la cultura. Mentre que a Castella el paisatge, les terres conquerides i l’afany per obtenir-ne més han fet l’home i el seu caràcter.

Una nació és una porció de terra que està formada per un conjunt de persones que tenen una història comuna, uns costums que venen de temps ancestrals i que es van modelant al llarg del temps, unes institucions creades segles enrere, una estructura econòmica basada en llargs anys de comerç amb altres pobles, una indústria aconseguida per l’esforç continuat dels seus artesans perquè esdevingui una de les bases de l’economia del país, un sentit d’homogeneïtat i una voluntat comú d’organització i participació en un projecte polític, i enmig de tot, una cultura i una llengua pròpies.

Quan el conjunt de gent que habita aquesta porció de terra té totes aquestes característiques, és quan esdevé Nació. 
Totes aquestes característiques les reuneixen tan Castella com Catalunya com nacions que són.
Tota empremta nacional ha tendit, des de sempre a magnificar les seves raons i autojustificacions nacionals. L’ideari nacional castellà sempre s’ha beneficiat del seu gran avantatge respecte dels altres pobles peninsulars, si descomptem a Portugal des que es va esmunyir del seu poder, els altres pobles peninsulars han estat sotmesos a Castella, o bé per les armes o bé per la influència.
Castella és de formació posterior al regne de Lleó. Fernán González , cap allà el 932 és el primer compte independent escapçat del regne de Lleó. L’any 1029 Sanç III el Major de Navarra adquireix el comtat de Castella a la seva esposa Múnia que va ser la germana de l’últim comte, Garcia II. Amb Sanç III, el comtat de Castella esdevé un regne gràcies al seu títol de rei de Navarra. Així doncs, veiem com el poble castellà té la seva ascendència en els naturals navarresos que aleshores ocupaven una franja que anava des de l’actual Euskadi baixant en diagonal cap l’oest fins arribar a una petita porció de terra, anomenada Castella, que ara podríem situar als voltants de Burgos, que feia frontera amb Lleó.

 Aquest és l’origen de la nació castellana. Nació sorgida de la endogàmica aristocràcia visigoda que en el seu fur intern es considerava superior i que mai va abandonar l’idea de bastir l’imperi que no va poder dur a terme en el passat degut a la invasió musulmana.
Al llarg dels segles, el caràcter del castellà o de l’espanyol de matriu castellana, ha adquirit un posat de superioritat envers els pobles que ha anat conquerint i assimilant dins l’abraçada uniformadora del poble dominant. No obstant, els trets característics dels castellans són els que els ha donat la terra primigènia, una terra aspra i dura dels erms d’aquells territoris alts, freds i calorosos en extrem, segons l’època de l’any.

El castellà és un individu noble, acostumat a la heroïcitat arrelada en els molts combats que ha hagut de lliurar per aconseguir les terres que ha anat ocupant progressivament.

És el castellà un poble fet de coratge, irreflexiu, intransigent, defecte que li ha anat donant les conquestes i la por a perdre-les. D’un masclisme primari, ancestral, exacerbat, ha anat adquirint aquests trets a mesura que el poder per la conquesta l’anava embriagant de cobdícia per noves terres i riqueses.
La Castella conqueridora de territoris peninsulars i també d’arreu del món, sobretot i principalment a la Amèrica del sud, no ha emprat aquesta política colonial per mer plaer o per uns motius altruistes envers els habitants de les terres captades per millorar-los les condicions de vida, sinó que ho ha fet per extreure’n les màximes rendes dels recursos naturals d’aquelles terres, i a més, posant com a força de treball als mateixos naturals del territori en forma de l’esclavatge més inhumà. Així ha succeït a tots el territoris on hi havia tresors naturals per ser extrets de les entranyes de la terra com va passar a Colòmbia, Perú, Bolívia, Mèxic, etc., i ara, després de la pèrdua de totes les colònies, extreuen les plusvàlues del treball de la societat catalana.
El caràcter castellà descrit abans, és el que li ha donat la impossibilitat d’elecció al no tenir cap més alternativa per guanyar-se la vida que el dret de conquesta, ja que el seu modus vivendi en el seu primitiu territori era la agricultura i el pasturatge dels ramats de bens que feien la transhumància per zones de productivitat canviant degut al clima tan extrem de Castella i que per l’alta demanda de la llana es proveïa al centre d’Europa, concretament al mercat dels Països Baixos.

La cabana castellana era als anys 1700-1720 de entre quatre i cinc milions de caps de bestiar. Era el treball més primitiu dels pobles des dels albors de la humanitat.

Això era pel que feia als hidalgos propietaris dels ramats, sobretot d’ovelles. Pel que feia a la terres de cultiu, els detentors de les quals, eren els que aleshores també havien obtingut títols nobiliaris per haver ajudat a la reconquesta dels territoris als sarraïns, eren els que van anant formant la classe aristocràtica castellana.

Però l’equilibri mantingut fins aleshores entre agricultura i transhumància es va trencar definitivament en favor d’aquesta última per desig exprés de la noblesa, quedant d’aquesta forma la agricultura totalment erma perquè el cultiu suposava un esforç que els castellans no volien fer, fins que ben entrat el segle XX van rebre els ajuts de la CE en forma de subvencions.
No estaven doncs els castellans familiaritzats amb els treballs manuals que poguessin derivar en indústria i així proveir d’estris les llars i el camp de l’altiplà fent progressar la indústria manufacturera castellana, ni en les activitats mercantils i financeres.

 Volien sobretot assemblar-se als nobles, al noble ofici del viure sense grans esforços i a aconseguir que els seus veïns els veiessin el més amunt possible en l’escala de dignitats, que en aquells temps era el que més preuava l’home castellà.

 Prefereixen el gaudi immediat de la riquesa adquirida que no pas la previsió que suposa l’estalvi i la inversió. Aquest esperit castellà, es basa en una subsistència de sentit depredador, pròpia d’un poble en conquesta contínua i amb un modus vivendi d’explotació colonial.
D’aquesta forma s’ha anat conformant el caràcter dels castellans, amb esperit de casta; noble, perquè volen assemblar-se a la seva noblesa; altiu, perquè el pobre si no té res ha d’aparentar dignitat; heroic, perquè adquireix aquest tret per l’ànsia de conquesta; inflexible, perquè no vol perdre el que ha pres als altres per les armes; plens de desig d’honor en grau malaltís, expressió exagerada d’un temor a l’opinió pública; exacerbat, perquè la lluita li ha donat coratge; ostentós, perquè vol fer enveja als demés; i primari, perquè tots aquests altres trets conformen la característica del nacionalisme espanyol de matriu castellana visigoda.

El passat carolingi de Catalunya i les seves rutes transpirinenques la feien molt propera al territori del Sacre Imperi. Mentre que Aragó tenia un idioma més proper al castellà, els catalans conservaven el seu propi, germà de les parles d’Occitània i la Provença. 
Les terres a Catalunya no són de grans extensions com a Castella, per tant el pagès català sempre ha hagut d’estalviar per poder viure de les minses rendes que donaven els cultius. Com que l’hereu s’emportava la totalitat dels bens del pare, els segons fills, degut a les collites tan exigües, s’havien d’ocupar en feines manuals, prenent exemple dels sarraïns i els jueus conversos que habitaven el principat, uns dedicats a la elaboració artesana i els altres al comerç i els oficis liberals. D’aquesta manera, els que no havien heretat la terra, van anant copiant i millorant la forma de fer d’aquells conversos, establint-se així a Catalunya els principis moderns de la indústria i el comerç.
Sastres, ferrers, ganiveters, teixidors, agullers, cistellers, basters, corretgers, fusters, sabaters, boters, apotecaris, metges, saboners, adobers, joiers, etc.
Tots aquests oficis eren els que va anar practicant la societat catalana formada principalment pels menestrals d’origen totalment autòcton
El català se sent a gust amb els oficis manuals, manufacturers, també amb els que requereixen esforç intel•lectual i estudi per arribar a ser respectat pels demés en assolir el grau més alt del seu exercici. 
El català no és un individu que li agradin les aparences gratuïtes, vol guanyar-se la consideració dels demés pel que és i pel que fa, i no pel que puguin pensar els altres.
 El caràcter català és domèstic, necessita un habitatge estable on pugui veure créixer la família i la hisenda, no un campament en el que s’està de passada, per tant no és gens nòmada, per això no va sortir a la conquesta d’altres terres. Vol sentir-se rodejat de la hisenda, del seu treball, és gran amant de les seves costums i no les trenca per res. Treballador fins a límits insospitats, i estalviador, perquè pensa que poden venir temps pitjors. El català és tradicional i els noms dels nou nats són els que d’anteriors generacions han dut pares, avis i besavis. El Tarannà català és conciliador amb els demés, degut als esforços que ha hagut de fer per mantenir el territori i les seves lleis mitjançant pactes i acords. És absolutament complidor de la paraula donada, perquè la paraula és com un document en el que la signatura és com si fos la deutora de l’honorabilitat de totes les generacions del que signa. El català és orgullós, porta dins seu l’orgull primigeni de sentir-se de la terra que ha habitat des de segles enrere, se sent orgullós de la seva parla, dels seus costums, de les seves tradicions. És esforçat, però posa l’esforç en el treball, de vegades de forma descomunal. Mateo Alemán va escriure a la seva obra Guzmán de Alfarache que quan va viatjar per terres catalanes, li va causar una gran sorpresa veure que els catalans, els oficis de mercader o artesà els tenien com una cosa molt digna.
A Catalunya ha sigut l’home qui ha fet el paisatge i la cultura. 
Mentre que a Castella el paisatge, les terres conquerides i l’afany per obtenir-ne més han fet l’home i el seu caràcter.
Al català no li agrada que l’imposin un altre llenguatge, vol el seu propi, perquè és la parla familiar, col•loquial, la dels seus ancestres. Però si se li adreça un estranger, si la sap, li parla amb la llengua de l’altre, per pura cortesia. Així ha passat durant segles en les relacions entre el poble català i el castellà. No és submissió, com poden arribar a creure’s a Castella, és simplement una manera de ser amable amb el foraster. Al català li costa molt de fer amistats fora del seu entorn familiar i d’amics, però no per això deixa de complimentar al foraster amb les millors normes de conducta de les seves tradicions. És l’individu català un ésser dotat per la creació de nous mètodes per fer més rendible el treball, amb aspiracions de progrés per poder mantenir la família, i si pot, per donar als seus fills unes perspectives de millor futur que el que ha tingut ell. No està mancat de coratge, ans al contrari, però l’empra per tasques més socials que pas per la conquesta i la depredació d’altres pobles. En definitiva, el català és un poble que té un nacionalisme que esdevé una necessitat quasi espiritual, i d’això mateix sorgeix una font de drets que el català estima per sobre de tot, i és per aquesta causa que el català no pot ser altra cosa que català.

Per Joan Anguela

Independències recíproques "Si ho mirem amb perspectiva de futur, ni els catalans ni els espanyols ens podem permetre que fracassi ara aquesta operació"

L’estat de les autonomies fou la confluència puntual de dues visions incompatibles de la realitat política d’Espanya. D’una banda, aquella que està sincerament convençuda que només hi ha un poder real, el que s’exerceix des de les institucions estatals, però que va acceptar delegar fragments a les comunitats autònomes per tal de minimitzar les veus reivindicatives en un moment delicat. De totes maneres, tenia clar que la delegació no era definitiva, havia de ser tutelada i es podia recuperar quan convingui. La major part del pensament polític espanyol gira al voltant d’aquest paradigma.

A l’altre costat, tenim aquells que, amb la mateixa sincera convicció, entenen que Catalunya és el subjecte polític rellevant i que les competències estatutàries no són una delegació del poder centralsinó una devolució d’un poder que correspon a la societat catalana. Es va acceptar una devolució parcial en ares a fer possible una transició a la democràcia i a la modernitat que es considerava un objectiu prioritari. De totes maneres, aquesta devolució tampoc no era contemplada –des d’aquest altre paradigma, majoritari al pensament polític català– com a definitiva sinó com un primer pas que s’hauria d’eixamplar progressivament.

Fou el resultat, doncs, d’una excepcional conjunció astral, propiciada també per dues pors –la d’aquells que temien que la dictadura es perpetués si les exigències eren excessives i la d’aquells que els espantava una mena de revolta social que els escombrés si les concessions eren ridícules.

Amb un punt de partida així, era impensable que aquesta avinença persistís i es consolidés. Molt aviat es va veure que el govern central volia limitar la capacitat de decisió autonòmica –la LOAPA és del 1982! I, molt aviat, es va detectar la incomoditat de les institucions catalanes amb les costures estatutàries i les ganes de superar-les com fos –TV3 és del 1983! Han passat gairebé quaranta anys i les visions confrontades s’han refermat. Cadascuna és coherent en els seus plantejaments, troba els seus arguments d’una lògica indiscutible i creu que l’aplicació de la tesi contrària seria catastròfica per a la seva visió d’Espanya o de Catalunya, segons el cas.

No és, doncs, un conflicte entre bons i dolents, entre els que tenen la raó i els que no la tenen. És l’explosió inevitable entre dues visions incompatibles, dominant cadascuna al seu àmbit territorial.De fet, aquest és un dels factors que explica que siguem nacions diferents.

(Vull fer un aclariment en aquest punt: malgrat el distanciament que procuro mostrar en aquesta descripció, la meva posició ideològica no és neutral. Participo plenament de la visió que ha sostingut històricament el catalanisme, avui transformat en sobiranisme.)

La topada entre visions incompatibles no ens és exclusiva. Pot observar-se a molts conflictes territorials irresolubles al món –alguns sotmesos a situacions dramàtiques d’enfrontaments armats. Per això, hi ha elements suficients per a no confiar en solucions duradores de compromís entre les parts mentre mantenguin les respectives visions. Els acords sempre tindran una durada curta perquè la inestabilitat els és intrínseca.

Quines solucions hi ha? En teoria, la ideal seria que una de les visions canviés i acollís les premisses de l’altra. Fa 150 anys que el catalanisme ha intentat canviar Espanya amb totes les estratègies imaginables. El fracàs és rotund, radical. No hi ha cap motiu raonable per a confiar que sorgirà una fórmula impensada que ho aconseguirà en el futur. També l’espanyolisme ha intentat fer canviar Catalunya –sovint amb mètodes més barroers i cruents– i tampoc no se n’ha sortit. El seu fracàs és igual de rotund i les seves expectatives d’èxit, igual d’insignificants.

Per això, només hi ha dues opcions reals. La primera és que les institucions espanyoles tornin a sucumbir a la temptació d’imposar les seves tesis per la força –encara que sigui judicial en comptes de militar. Aleshores, podran aplicar la seva visió, però serà novament una solució en fals: només rebran l’aquiescència d’aquells catalans que ja els agrada anar a Madrid a fer de pidolaires i a rebre hipòcrites raspallades, però la confrontació ressorgirà més endavant. La segona és que es produeixi l’única innovació disruptiva viable, que és la independència catalana.

La primera opció no seria bona per a Catalunya, evidentment, però tampoc no ho seria gens per a Espanya. La segona, en canvi, podria ser positiva per a totes dues perquè suposaria l’emancipació recíproca i la possibilitat d’emprendre nous camins sense el llast que cada part representa per a l’altra. Per això, és tan important fer-la possible, la qual cosa exigeix fer-la amb la paciència, la perseverança i, sobretot, la intel·ligència necessàries perquè surti bé. Crec que, si ho mirem amb perspectiva de futur, ni els catalans ni els espanyols ens podem permetre que fracassi ara aquesta operació.

Tradicionalment l’espanyolisme va educar la població espanyola en l’arquetip del basc primari i violent enfront del català astut i sibil·lí..Ara els bascos són els ‘racionals’ i els catalans els ‘irracionals’?

El debat introduït les últimes setmanes en els mitjans sobre la violència de gènere ens recorda a tots com funcionen les relacions de dominació, els diferents recursos que utilitza l’opressor sobre la víctima i la complexitat interna d’aquestes relacions. Es tracta sempre d’una relació violenta encara que la coerció pugui estar emmascarada.
La relació del nacionalisme espanyol amb les altres identitats nacionals i els seus nacionalismes és exactament la mateixa, la seva actuació va des de l’amenaça de la violència explícita com a últim recurs fins al xantatge emocional que juga amb les angoixes i les pors de l’oprimit. I, per descomptat, amb l’alienació de la víctima, la interiorització i acceptació de la dominació com una cosa natural. Tot això dins d’aquest marc en què les relacions de poder són clares: una part és propietària dels recursos per ser autosuficient i l’altra no.
Tradicionalment l’espanyolisme -la ideologia nacionalista al servei d’una burgesia parasitària de l’estat i que exerceix el poder des de la cort madrilenya- va educar la població espanyola en l’arquetip del basc primari i violent enfront del català astut i sibil·lí. Els bascos, a força de bèsties, eren una mica assassins i als catalans, en canvi, se’ls podia comprar amb algunes pessetes. Si algú creu que això és fal·laç que l’hi pregunti si no al president del Tribunal Constitucional, que és veu autoritzada. Això no impedia que, per necessitats de la governabilitat, calgués pactar en un moment o un altre amb els representants polítics d’aquestes ètnies, una de tan irracional i una altra de tan assenyada (tot i que la reconfiguració del mapa polític espanyol ja ha solucionat aquesta llauna: els partits bascos i catalans són prescindibles, i ara ja poden pactar els partits espanyols exclusivament entre ells).
La vida dóna moltes voltes però qui aspira al poder sempre juga a guanyar-lo i conservar-lo, així que ara des de Madrid ens expliquen una altra història: els bascos s’han tornat racionals i són els catalans els irracionals. Ens recorden que en algun moment el PNB va pixar fora de test, i aquí es podria posar alguna burla o algun acudit a compte d’aquell Ibarretxe que va pretendre exercir la sobirania política i va caldre humiliar-lo una mica, portar-lo al Congrés i allà asseure’l en un banc per escoltar tot tipus de faltes de respecte. Però ara el PNB ja és sensat i, per governar, accepta els límits de la Constitució vigent. És un relat simple i eficaç que nega la realitat que aquest partit és el mateix amb Ibarretxe que amb Urkullu i que, com tots, fa política i en aquest moment històric li interessa pactar el que pacta per aconseguir els seus fins.
Aquest relat el fan els partits polítics espanyols i els mitjans de comunicació madrilenys per atacar la posició de l’independentisme català que mantenen en aquest moment les institucions catalanes, per aïllar-lo i assenyalar-lo davant l’opinió pública espanyola. L’estat espanyol, al servei dels interessos de la burocràcia de l’estat i l’oligarquia amb la qual es fon, no deixarà d’utilitzar tots els recursos de la dominació, del maltractament. Utilitzarà l’amenaça de la força com a últim recurs, dibuixarà un futur de penúria econòmica per a qui pretengui la separació o el divorci, farà xantatge amb els nens que es tenen a mitges, insultarà, portarà la víctima als tribunals i en tot moment intentarà desestabilitzar psicològicament. Els que es volen escapar d’una relació de dominació seran putes, males mares, vampirs i, sempre, unes histèriques i irracionals. Com els catalans i catalanes, vaja.
En el relat del nacionalisme espanyol, Espanya és la nació mascle a imatge de Prússia -com va retratar Ortega y Gasset-, les “repúbliques americanes” són les seves filles, Portugal no mereix estima i les nacionalitats sense estat del seu interior són males filles a les quals cal sotmetre i castigar. El militarisme i el masclisme són ingredients naturals d’aquest nacionalisme tan incívic i antiliberal, per això és lògic que menyspreï el que demana la ciutadania catalana. Perquè els militaristes menyspreen en general la ciutadania i, si a sobre és catalana, ja em diran. Ells tenen l’estat i aquesta gent que insisteix tant a ser respectada mai tindrà el seu respecte. ¿Una Espanya federal? De debò, a hores d’ara, amb el que hem vist, ¿algú creu que és possible? ¿Algú pot argumentar això en públic sense que se li escapi el riure? A mi se m’acaba d’escapar el riure, amarg, naturalment.
COMENTARI:
Anònims Sense fronteres
Aiguamúrcia
01/12/2016 11:37
No sé si el senyor Del Toro llegeix els comentaris, però si ho fa, em permeto recomenar-li dues lectures.

La primera és un article sensacional d'avui mateix, d'en Pere Torres, una descripció molt lúcida de les raons del que ha passat i passarà a Espanya: http://elmon.cat/opinio/17157/independencies-reciproques 

La segona enllaça més amb aquest article sobre les relacions entre en nacionalisme espanyol i "els demés". Doni una ullada a la BDC (http://wiki.vilaweb.cat/index.php/Llistes_de_casos_de_la_B.D.C_segons_ordenaci%C3%B3_temporal_i_classificaci%C3%B3_tipol%C3%B2gica)

i esgarrifis, veurà tot això que explica i molt més.


Magnus Carlsen ...un geni

Un grup d'estudiants -tots ells membres del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC)- ha ocupat aquest dijous a la tarda les oficines de la Secretaria d'Universitats i Coneixement de la Generalitat. Reclamen una rebaixa del 30% en les matrícules universitàries.

Suportar la insuportable mort d’un fill Diversos autors han reflexionat sobre com s’ha de gestionar un dels dolors més profunds que pot deparar la vida

Viure és caminar per la corda fluixa. 
Les tradicions espirituals ens diuen que els cops rebuts, inesperats, indesitjats, són també oportunitats: oportunitats de ser més humils, de no quedar-nos enganxats en les emocions i les afliccions. Oportunitats, en definitiva, de ser més conscients i agraïts de tot allò que se’ns dóna i se’ns pren. Però, quan el cop és profund, salvatge, assolir un mínim estat de serenor és quimèric. I dels pitjors cops, n’hi ha d’impensables, com ara la mort d’un fill. ¿Es pot superar? Possiblement no. 
I suportar? Si més no, molts dels testimonis que han passat aquest esfereïdor tràngol demostren que sí. Quan acceptem que el que ha passat no és ni bo ni dolent, sinó que senzillament és, minva -fins a desaparèixer?- tota sublevació, tota negació del que ja no té marxa enrere. Però el camí per arribar a l’estat de suportar el que és insuportable no és curt ni igual per a tothom. És un camí sovint impracticable, que ens empeny i ens succiona quan no tenim gens de ganes de seguir; camí que es fa a ell mateix i del qual és fàcil sortir per errar esmaperduts.
Després de la contracció
Claudio Naranjo, un dels màxims referents actuals de l’anomenada psicologia transpersonal, va passar per aquesta vivència quan el Matías, el seu únic fill, va morir amb 11 anys en un accident de cotxe. Segons explica ell al llibre d’entrevistes Claudio Naranjo. La vida y sus enseñanzas. Un encuentro con Javier Esteban (publicat per Kairós), en un moment donat va deixar de plorar i es va preguntar: “ Per qui ploro, per ell o per mi? Arran d’aquest interrogant, Naranjo segueix: “Em vaig adonar que no plorava per mi, perquè jo podria perfectament suportar la seva absència si aquesta absència hagués tingut sentit, com si es tractés d’un llarg viatge; però vaig veure que tampoc plorava per ell, ja que tenia fe que era en un món millor i que per a ell la seva mort no era una tragèdia. D’aquesta manera, el patiment que havia estat sentint va quedar sense objecte i es va transformar tot ell en una forta presència del Matías... Vaig sentir llavors com que el tornava a estimar d’una manera més intensa que abans, quan encara vivia. Em vaig sentir com banyat d’ell i vaig saber que ja no tenia sentit plorar més. Així és com, afortunadament, va canviar l’experiència de la seva mort”.
Tal com assenyala Javier Esteban sobre aquest episodi: “En el dors del patiment pel dol del seu únic fill, l’acceptació i l’amor van transformar l’existència de Claudio Naranjo. En aquelles circumstàncies terribles i paradoxals es va gestar el seu renaixement espiritual. Els canvis catàrtics cap a un alliberament del dolor -i no una fugida o una falta d’acceptació- els trobem en primer lloc en el món religiós. És el cas de la monja Ubbiri en temps de Gautama Buda, embogida de dolor per la mort de la seva filla fins que va escoltar les paraules del Buda que li recordaven que, si les nenes mortes eren milers, per què només plorava per una, i llavors va despertar. També trobem canvis catàrtics cap a un alliberament del dolor en l’àmbit artístic. Pensem en Elizabeth Gaskell, gran escriptora victoriana del segle XIX que va començar a publicar per superar la depressió que li havia causat la mort del seu fill. Els casos són molts i ens acompanyen, però encara és més útil quan algú descriu aquest procés d’una manera molt més detallada i propera, sense èpica.
Testimoni interior
“La ràbia va prendre el lloc de la paràlisi. La ràbia s’encruelia en... en què? Com denominar allò que m’havia pres el meu fill? La mort no tenia cos, només era forma, transició, no tenia terme. Que pogués tancar els ulls cent vegades i dir «Torna, estimat fill meu!» i que no servís de res... Això era el que em feia cridar de ràbia. Que allà hi hagués la barrera de la mort. La mort, que m’ho havia pres tot”, confessa Wolfgang Hermann Despedida que no cesa(Editorial Periférica), un llibre que no va poder escriure fins deu anys després de la sobtada mort del seu únic fill. Testimoni dolorós i reconstructor alhora, vital. “¿On era la meva rebel·lia, la meva sublevació? ¿Sublevació contra un anònim? Tant és. ¿On era el meu enuig amb Déu? Havia consumit totes les meves forces en la sublevació. Estava cansat, esgotat”. Hermann va descrivint totes les etapes de dol amb la màxima lleugeresa que li permet parlar de tanta pesantor: “Si jo tremolava, si l’angoixa sortia del no-res per devorar-me, això volia dir que allà hi havia alguna cosa, que hi havia alguna cosa més que el no-res. Sí, alguna cosa. I aquesta cosa, feia poc, encara havia sigut jo. Aquella cosa estava esborrada i ara caminava pel bosc com una cosa diferent, com algú diferent. Si aprenia a acceptar que, no sent ja res com havia sigut, jo tampoc era ja el d’abans, llavors s’obriria una resclosa. Fos qui fos el que era allà, havia de ser algú. Potser jo seria capaç d’acostumar-m’hi”.
En el seu comiat incessant que pren forma de llibre, Wolfgang Hermann també anota interrogants en l’aire, a dins: “El temps ¿arribaria a passar alguna vegada? ¿Hi hauria un despertar d’aquella paràlisi? ¿Un despertar per a què, per a qui? Devia ser aquella la pregunta: per a qui? [...] Només em queda el record, la memòria, l’espai interior que ningú em pot prendre. ¿Que ningú em pot prendre? ¿És que la irrupció de la catàstrofe en la meva vida no va esclafar el meu espai interior?”
El trontoll per la corda fluixa ja no ens el prendrà, mai, ningú, però malgrat tot pot continuar havent-hi corda, fràgil, finíssima, però corda al cap i a la fi. ¿Com podem començar a entreveure-la de nou i seguir endavant? En un bell passatge del llibre, Hermann descriu el detonant ínfim, decisiu, d’aquest continuar vivint: “Un matí, una merla va cantar la seva cançó amb un vigor diferent i una altra la va rellevar en el seu cant, i una tercera va afegir-hi la seva veu, i entre totes van embastar una espessa cortina de sons que va embolcallar la casa. Vaig sentir en el meu interior una diminuta guspira d’alegria, vaig respirar fondo”. Una guspira incipient, reconstructora. “Vaig entendre que, malgrat tot, la vida seguia allà, al voltant nostre, dins nostre”.