"La carícia és imprescindible per a qualsevol humà"

...Fins a quin punt les carícies estan presents a la natura?
Qualsevol mamífer acaricia la seva cria quan neix, i ho fan durant hores perquè n’hi ha que sinó no sobreviurien. També ho fem nosaltres, perquè la carícia és imprescindible per a qualsevol humà.
Què implica una carícia a nivell neurològic?
Existeixen receptors cutanis específics, a la base dels pèls, però també vies nervioses especials que permeten que aquesta sensació arribi a les àrees emocionals pertinents. La carícia és un fenomen necessari i únic, com la sensació de calor o de moviment. En definitiva, una sensació específica i diferent, com podria ser la picor. Hi ha patologies en les quals es perd la sensibilitat al tacte, per exemple, però en canvi sí que es nota una carícia, perquè va per vies diferents. D’aquí que la carícia sigui un fenomen de comunicació a tot arreu, i per tant també a l’hospital. Els pacients han de ser tocats amb carinyo. El contacte físic és necessari. Una persona ingressada a la UCI necessita carícies, encara que estigui en coma.
La carícia ha de ser sempre a través del contacte físic?
No. Els humans tenen la possibilitat de fer-se carícies més sofisticades, com a part de la seva expressió no verbal. Hi ha un nivell purament humà i que no es reproduïble a la resta dels mamífers: la carícia amb la mirada, el fet que un humà es pot posar en el lloc d’un altre. També hi haurà una carícia del futur, que potser farem per mètodos digitals, però aquesta no sé com serà.
És cert que la carícia continuada d’una mare al seu nadó prematur pot substituir una incubadora?
I tant, és el que es coneix com a efecte cangur. Hi ha molts estudis que ho demostren, perquè tot i que hi ha casos en què la incubadora és imprescindible per segons quins problemes greus, cada vegada hi ha més constància de la necessitat de col·locar el nounat a sobre del pit de la mare. Això mateix és el que fan als països africans.
Diu que la gent s’ha de tocar, però què passa si a algú no li agrada que el toquin?
No és un tema de morbo, tot i que la carícia i el sexe tenen una gran connexió. Jo parlo de la comunicació emocional, però aquí la cultura i les religions han fet molt de mal i han inculcat un pensament en contra que s’exerceixi el tacte. No podem fer res en contra de la voluntat dels demés, però això és una qüestió de costums, i aquí s’han barrejat moltes coses amb moltes mentides. El contacte físic fet amb carinyo i respecte és fantàstic, i aquest missatge s’ha de defensar també al sector sanitari.
Però per donar aquest carinyo, cal estar bé emocionalment?
Les emocions són la base del cervell. Pensem que té una base racional, i és cert, però sempre manen les emocions. Votar, enamorar-se o estar conent depèn d’això, i la raó moltes vegades només és una servidora de les emocions. El 80% o 90% del que passa al cervell és inconscient, no sabem que ho tenim, però està actuant i ens està fent decidir. Hores d’ara vivim un moment d’explosió mundial pel que fa al cervell i el coneixement que tenim d’aquest òrgan i de com funciona. Aquesta serà la revolució del futur. El segle XXI serà possiblement el segle de les emocions, perquè les començarem a entendre des d’un punt de vista neurològic

http://www.ara.cat/societat/Jordi-Montero-caricia-imprescindible-qualsevol_0_1659434238.html


” Moltes vegades serveix una paraula, una mirada, un gest per omplir el cor de qui estimem ” 
https://teresadecalcutaunavidadefe.wordpress.com/frases/

Gol de Puigdemont

Rarament en política s’aconsegueixen tots els objectius d’una sola tacada. Però això és el que li ha passat a Carles Puigdemont amb la qüestió de confiança. Ha posat la CUP contra la paret i s’ha assegurat l’estabilitat del seu govern per un any (la negociació dels pressupostos viurà episodis de tensió però el resultat final està cantat), ha apartat els comuns del bloc unionista amb la bandera del referèndum i ha vist com, en paral·lel, s’esvaïa a Espanya el somni de la reforma federal amb el cop dels barons socialistes contra l’impiu Pedro Sánchez, sospitós de tramar un pacte secret amb els independentistes. El procés sobiranista surt enfortit mentre la marca Espanya s’enfonsa en el mercat dels relats. El curs comença amb un gol de Puigdemont.

http://www.ara.cat/politica/Gol-Puigdemont_0_1660034011.html

Coamentaris a : Un referèndum, millor que no pas unes eleccions, perquè la pregunta és clara i ningú no pot escapolir-se’n ... (com va fer CSQP a les últimes).


 
Miquelet
l'Hospitalet de Llobregat
Soci
29/09/2016 20:11

Si es fixa per exemple un 55% de participació mínima. Quina importància tindria la quantitat de NOS sempre que fossin menys que els SI? Per mi com si n'hi haguessin l'1%

Algú com tu
Soci
29/09/2016 19:44
La trampa del "si no vota el 'no', aleshores no val".

1. Fem un referèndum!

2. Com sabrem si vota el "no"? Si a la votació apareix un 5% de "no", aleshores és vàlid o no? Quin percentatge de "no" cal per donar per vàlid el referèndum?

3. Com ho sabrem? mmmm.... doncs...fent un referèndum...

4. Doncs fem un referèndum (tornem al punt 1)

OBSERVACIÓ:

Si a Catalunya no hi hagués ni un sol unionista i tothom fos independentista, aleshores el referèndum MAI seria vàlid perquè no hi hauria cap vot de "no"?

CONCLUSIÓ:

El que dóna legitimitat és assegurar que tothom té la INFORMACIÓ disponible i l'OPORTUNITAT de votar. I prou. A partir d'aquí, qui decideixi no votar... no hi serà comptat.


 
Damon
la Garriga
Soci
29/09/2016 19:34
Discrepo. Està clar que que l'ideal és que tothom se senti interpel·lat i participi en un referèndum de Sí/No, però si els del No s'abstenen, el resultat també ha de ser vàlid i acceptat. No es pot facilitar el boicot més que la pròpia convocatòria.










Moody’s constata que la creixent degradació de les finances de la Generalitat (fins arribar a una classificació creditícia de Catalunya de bo porqueria) són en gran part resultat del sistema de finançament espanyol aplicat a Catalunya"...

El conseller de Justícia assegura que el govern espanyol no té 'cap eina legítima per evitar el que decideixin els ciutadans a les urnes'...

La fi de l'ambigüitat «El “referèndum o referèndum” també és un cop d'autoritat intern de Puigdemont deixant clar que “posar les urnes” no és un fi en si mateix sinó l'eina per tal que el poble català decideixi»

Junts pel Sí denuncia que l'Estat s'ha assegut abans amb "els de les armes i no amb els de les urnes" "Nosaltres som els de les urnes, més de dos milions de vots ens legitimen"

“Qui vol canviar una cosa busca una eina, i qui no, es lamenta.”...

...Mundó va insistir que el procés constituent “comença i acaba a les urnes, amb el vot dels ciutadans, perquè l'ADN del procés és la democràcia”. Per això, el conseller va apel·lar al 12% de votants d'En Comú Podem i d'Iniciativa, que el 27-S no es va posicionar sobre la independència, perquè aquest cop “es mullin, de la mateixa manera que han dit que no volen la monarquia espanyola”, i aclareixin si se sumen o no al 48% de catalans que en les anteriors eleccions catalanes van votar a favor de la independència.
Per encoratjar aquests electors i al comensal que va preguntar que “quan tindrem una alegria?”, el conseller va respondre amb un proverbi, que no recordava si era xinès o àrab: “Qui vol canviar una cosa busca una eina, i qui no, es lamenta.” El conseller d'ERC va insistir que “és una fantasia” insistir en què cal canviar la Constitució o en un referèndum pactat amb l'Estat espanyol. “Si el PP, el PSOE i C's arriben a un acord, serà una proposta que no satisfarà Catalunya”, va sentenciar Mundó...

Cristòfor Colom i el respecte al coneixement ....Contràriament a allò que es creu, en Colom no va ser esclavista, ans va lluitar amb totes les seves forces per evitar que els indis fossin esclavitzats i fossin tractats com a súbdits dels reis, amb els mateixos drets que els catalans.




Durant segles la història de Catalunya ha estat silenciada, perseguida, segrestada i reescrita. La Inquisició no ha estat una broma ni un tema d’estudi més o menys antipàtic. Era una realitat, una realitat legal. Conjuntament amb el Consell reial, tenia la missió de vetllar per la puresa de la fe catòlica com de la ideologia d’estat. Tot i que, aparentment, havia de treballar en l’àmbit de la interpretació del dogma, massa sovint es va convertir en el braç més ferotge de la llei. Allà on no arribava la persecució política, arribava la Inquisició.

L’estat espanyol, però també la Inquisició, són els autèntics responsables de la desaparició de milers de llibres de la nostra història. D’alguns, en tenim constància, però de la majoria ja no. No n’ha quedat ni rastre, entre altres coses perquè el nom dels seus autors s’ha canviat i els fets han estat situats en països diferents. Els censors –inquisidors o no– no retocaven coses insignificants...No. Tot allò que era susceptible de fama, ja fos una novel·la, una obra d’art, el nom d’un artista, un científic, un místic, una beata, un papa, un militar, un filòsof de relleu, era sistemàticament ocultat i tergiversat. Després de trenta-cinc anys de dedicar-me a l’estudi sistemàtic de la censura d’estat i de la manipulació del nostre passat, hi tinc alguna cosa a dir. I el que vull dir és que tots aquests segles no han estat en va. Avui l’estat espanyol continua afirmant que no som una nació i que Catalunya ni ha estat un regne ni ha tingut reis. Molts intel·lectuals defensen –i ha estat aprovat per llei– que el valencià i el català són dues llengües diferents. Hom també creu que Catalunya formava part del regne d’Aragó. ‘Un condado de Aragón’, diuen que som. L’obra més gran de la literatura catalana medieval –Tirant lo Blanc– era tinguda per castellana, fins que al final del segle XIX se’n van trobar dos exemplars en català. En aquest mateix sentit, s’ha esborrat la presència catalana a Itàlia i tota relació del fet que els occitans i catalans som quelcom més que germans. Fins fa dos dies la gent se’n reia, d’allò que deia en Rubió i Lluch: que hi havia hagut al segle XIV una Grècia catalana. Ara, amb tants matisos com vulgueu, és acceptat universalment.

Doncs bé: tot això que us dic només són les engrunes d’una voluntat premeditada i multisecular, ordida i regulada per l’estat espanyol per fer-nos desaparèixer de la faç de la terra. I no solament per la via de les armes i de les lleis. Massa acadèmics s’han quedat encallats al 1714 i gairebé, més que el final d’un cicle, sembla que l’interpretin com un fet aïllat i una derrota ‘incomprensible’, però realment el gruix esborrat del nostre passat s’acaba aquí i a partir d’aquí es comença a treballar per restituir-lo, per bé que no sempre amb eficàcia. Així, en Serra Postius, per exemple, al seu Epítom Històric de Montserrat aprofitarà qualsevol pretext religiós per parlar de l’emperador Carles, de la batalla de Pavia, de la conquesta de Nàpols, dels antics almiralls, de la grandesa i extensió de la llengua, i és clar, d’en Colom i de la importància dels catalans en la descoberta, conquesta i primera colonització americanes. Al segle XIX ho faran encara amb tota prolixitat i documentació ingent, en Víctor Balaguer i l’Antoni de Bofarull en sengles històries de Catalunya.

Si a l’estat espanyol ja li molestava la història medieval catalana, molt més l’irritaven les gestes navals produïdes arreu del món durant el segles XV, XVI i XVII. I se les va apropiar. El cas més flagrant és el d’en Cristòfor Colom, un militar, polític, humanista, escriptor i científic barceloní, membre de la casa reial catalana i parent dels comtes d’Urgell, que avui passa per un pobre plebeu genovès, amb el consentiment inaudit del nostre món acadèmic i intel·lectual, que tenen el tema per tabú, a l’estil de les societat tribals primitives. La censura, doncs, no ha estat en va. Ha fet una feina vastíssima i intel·ligent, que ha arrelat en els racons més secrets de l’ànima dels catalans i avui se’ns fa ja quasi imperceptible de discernir què és un pensament propi d’un missatge censor inoculat als nostres llibres. Podria donar-ne desenes d’exemples, alguns dels quals ja he esbossat o suggerit més amunt. Però, per mi, que fa ja quasi tres decennis que hi treballo, el més paradigmàtic és el d’en Colom, que sovint poso per exemple i metàfora de Catalunya.

Contràriament a allò que es creu, en Colom no va ser esclavista, ans va lluitar amb totes les seves forces per evitar que els indis fossin esclavitzats i fossin tractats com a súbdits dels reis, amb els mateixos drets que els catalans. El pare Cases, considerat avui el protector dels indis, és el seu més fidel seguidor en aquesta política de respecte i protecció. Cal que tinguem també present que en Colom havia arribat a jutjar i condemnar a mort alguns colons que s’havien excedit amb els pobladors nadius del Nou Món. I que és l’autor d’unes ‘Instruccions’, acceptades pels Reis Catòlics, que havien de funcionar com una llei, a fi que els indis fossin verament respectats. En una carta al seu cosí Pere Bertran i Margarit, datada l’abril del 1494, li exposa:
‘La principal cosa que heu de fer és guardar molt els indis, que no els sigui fet cap mal ni dany, ni els sigui presa cosa contra la seva voluntat, ans rebin honra i siguin assegurats.’

Llavors, com que les condicions proteccionistes no deixaven marge al delicte, alguns colons van escriure als monarques acusant-lo que no els deixava tenir esclaus, que els feia llaurar les terres, que els obligava a construir les seves cases i no els deixava marge de guany en els intercanvis de productes. I, que si tot continuava així, allò seria la seva ruïna, perquè ells havien anat a aquelles terres a enriquir-se i no pas a treballar en aquelles condicions. Aquest és un aspecte totalment silenciat. No pas per la censura, sinó per la manca de coneixement que tenim d’aquella època i d’aquells fets. Si a tot plegat hi afegíem que la Corona va destituir en Colom el 1495 i el va fer tancar tot acusant-lo de crims de lesa majestat, podrem adonar-nos amb molta més nitidesa que entre que s’embarca de Barcelona en el segon viatge i arriba al Nou Món, pel novembre del 1493, i és detingut a mitjan 1495 ha passat amb prou feines un any i mig. I durant aquest any i mig se li volen atribuir tots els crims que hi ha hagut a Amèrica des de llavors fins als nostre dies?

Es vol convertir en un símbol de criminalitat i esclavisme un home que va lluitar per les llibertats i la justícia de Catalunya, que va posar la seva vida en perill guerrejant més de deu anys contra Joan II, un home a qui van ser confiscats els béns, que va haver de viure a l’exili per raó de la seva actitud revolucionària? A quina manera de caricatura de la intel·ligència hem arribat? A qui se li acudiria de demanar als Estats Units que enderroquessin l’estàtua d’en Washington perquè avui dia arreu d’aquell país la policia mata negres com qui degolla pollastres? Els nostres avantpassats es van adonar de la importància que tenia la nostra història en la configuració d’una ment sana i d’una actitud justa. Sabien que ens l’havien amagat i canviat, però el 1888, aprofitant l’Exposició Universal de Barcelona, van voler explicar al món que en Colom era català i catalans eren en Lluís de Santàngel, el Pare Bernat Boïl, en Pere Bertran i Margarit i en Jaume Ferrer, que són les imatges que hi ha al peu del monument. Potser no van creure oportú en aquell moment de fer un judici ètic a la conquesta i el genocidi posterior. O potser volien denunciar abans de re la conquesta espanyola de Catalunya i l’intent d’anorreament de la cultura catalana a mans de la monarquia espanyola?

Sigui com sigui, el debat ètic hi ha de ser. Segur que hi serà, però posant abans les bases dels fets. Sens distorsions de cap mena. Aquells homes van fer alçar el monument perquè el món veiés allò que la Inquisició, la censura, la persecució intel·lectual, la confiscació de biblioteques, la crema de llibres i la reescripturació global del nostre passat van provar d’obliterar per sempre de la nostra consciència col·lectiva: que en Colom i els primers descobridors d’Amèrica eren catalans. Van intentar posar dempeus l’estàtua més alta del món, com en Gaudí feia amb la seva Sagrada Família, perquè la nostra història, la nostra cultura i la nostra gent deixés d’estar agenollada i humiliada. Deixés de ser invisible als ulls del món i als nostres ulls. Van alçar aquest monument en senyal de respecte, de coneixement i dignitat. Com un gran far dreçat també en favor de la claror i de la llibertat. Les veus que ara se senten demanant que es retiri aquest símbol català, han pensat bé en quina banda de la història cal emmarcar la seva petició? Abolir, enderrocar, amagar, esborrar són mots i idees que no han deixat de preconitzar no pas els defensors de cap república, ni de cap revolució social, ni de cap Ítaca ni Utopia, sinó que són les idees força, les idees clau dels enemics de tot pensament, de tota cultura i de tota llibertat. Sense informació, no hi ha idees, sense idees, no hi ha pensament, sense pensament hi ha el dogma.

El debat sobre el monument d’en Colom hauria de ser la gran oportunitat dels catalans d’avui per enderrocar la desinformació, el dogma i el rentatge de cervell i preservar, més enllà de tota intoxicació i uniformització inquisitorial i estatal, la informació, la llum, les idees, el pensament.

Jordi Bilbeny, escriptor i investigador.

Aquest article ha estat publicat originalment a Institut Nova Història



http://www.vilaweb.cat/noticies/cristofor-colom-i-el-respecte-al-coneixement/

28 de setembrel Dia Internacional del Dret d’Accés a la Informació Pública...