La carta guanyadora (Toni Soler) ....................... Som una nació, nosaltres decidim ...el partit està obert i la carta guanyadora —el referèndum— la tenim nosaltres.

CONVICCIÓ. Fa pocs dies em van entrevistar per a un mitjà de comunicació d’àmbit espanyol. Em van preguntar si la població catalana volia, esperava o estava preparada per a un conflicte. I jo vaig respondre que la població catalana ni vol, ni espera ni està preparada per a un conflicte que no desitja, però malgrat tot vol un referèndum, no només per convicció democràtica, sinó també pel convenciment que som un subjecte polític que mereix decidir el seu futur. I que, per tant, el que segur que no volen, ni esperen, ni estan preparats per acceptar els catalans és que el futur de Catalunya el decideixi algú altre. I això que diem ara, amb aquesta naturalitat, és la gran conquesta del Procés. El Som una nació, nosaltres decidim que presidia la gran manifestació del 2010 s’ha instal·lat. Davant d’aquesta convicció els plantejaments autoritaris només poden reforçar-nos. Traiem profit de l’impuls de l’agressor, com passa en les arts marcials.
POR. Dona gust sentir els ministres espanyols parlant de “cop d’estat”, tots a l’una, obeint la consigna d’un grup de spin doctors desesperats per contrarestar la força que hi ha darrere de la idea del referèndum. Dona gust perquè l’argumentari és tan cínic que només es pot formular fent teatret de la pitjor espècie. Per això de tant en tant se’ls escapen espurnes de sinceritat, com al ministre portaveu Méndez de Vigo quan va dir que l’autonomia és una graciosa concessió del poder central que es pot revertir quan més convingui (potser no es pot esperar altra cosa d’un fill de militar franquista, i cunyat d’un dels neonazis que van assaltar Blanquerna). Quan els dirigents del PP parlen de suspendre l’autonomia o El País proclama que el govern està “ dispuesto a todo” per evitar les nostres urnes jo no puc evitar sentir l’olor de la por, el neguit d’una part important dels poders espanyols, que constaten, per enèsima vegada, i amb l’enèsima cara de sorpresa, que la Generalitat no fa comèdia i que si Espanya pretén combatre el referèndum s’haurà d’embrutar, haurà de reprimir, i potser ni així aconseguirà evitar que les urnes s’omplin; i si ho aconsegueix serà —aquest cop sí— un cop d’estat, i haurà de posar Enric Millo com un president de broma, perquè gestioni la sanitat i l’educació catalanes amb l’eficàcia que ha demostrat a l’aeroport del Prat. I a més, sense control parlamentari, perquè el Parlament o estarà dissolt o votarà contra tot el que vulgui fer Millo, perquè el partit de Millo, al Parlament català, és una minoria radical i cridanera.
DUBTES. Davant d’una perspectiva tan poc falaguera, és ben normal que a Madrid algunes ments lúcides es preguntin: ¿Espanya es pot permetre aquests costos per evitar el referèndum de la punyeta? ¿Pot posar en risc la recuperació econòmica, l’essència mateixa de l’estat de les autonomies, la seva imatge internacional, que ja va coixa per una llarga llista de motius? I quan hi penso, ja no em sembla una perspectiva tan irreal que, si aquí hi ha fermesa, allà aflorin alguns dubtes i alguns plans B que, de moment, ningú no gosa formular en veu alta. No té res de fàcil, perquè de por, com és lògic, aquí també n’hi ha. I febleses, i contradiccions, i un botó nuclear —la mobilització ciutadana— que s’ha de saber prémer al moment just. Però el partit està obert i la carta guanyadora —el referèndum— la tenim nosaltres.



COMENTARIS:



El Catalán
Soci
27/05/2017 19:06
Que el miedo está repartido, eso está claro, pero cuando alguien te amenaza con lo peor de una manera reiterada (y yo diría que hasta cansina), cabe preguntarse hasta que punto está dispuesto a llevar a cabo sus amenazas. Lo que está muy claro es que cuando llegue el momento, la gente saldrá a la calle en masa y el efecto puede ser demoledor. Eso los tiene asustados y no saben con contrarestarlo. Para muestra ver el ultimo video del BLog de Iñaqui Gabilondo sobre el proceso en Cataluña. Prietas las filas...

Sergi Rubio I Evangelio
28/05/2017 00:54
Toni. Els teus articles són cada cop més lucids. Sempre han estat molt fins des de el punt de vista analític; retratant el moment, però sense anar més enlllà. Darrerament, trobo que tenen més visió, més perspectiva, més llum. Com aquella cançó dels Lax, 'Tornarem': 'ens cal cor i cervell, en aquest camí.' Ara els teus articles semblen haver trobat l'equilibri entre els dos. Felicitats i, sobretot, gràcies!


Alfred Bou
28/05/2017 00:54
España morira por sus propias contradicciones

pels_núvols
Soci
27/05/2017 21:06
Jo el que veig pel bàndol contrari, és una pobresa intel·lectual i una mediocritat gegants. En lloc d'anar endavant van cap al segle XIX.

llegir més...

Voler votar a la consulta "no et fa independentista, et fa demòcrata"

Reforç civil a la via unilateral

L’ANC, Òmnium i l’AMI insten el govern a anunciar la data i la pregunta del referèndum
Sostenen que el rebuig de Rajoy a la via pactada canvia l’escenari i garanteixen mobilitzacions

El referèndum serà «útil» tant als del si com als del no.....Voler votar a la consulta "no et fa independentista, et fa demòcrata"

Surt a la llum l'ínfim nombre de militants de Ciudadanos a Catalunya

‘L’estat espanyol no té tant poder per a impedir tanta democràcia’...Puigdemont

El cap de l'executiu català ha ofert diàleg permanent amb l'estat espanyol, però ha avisat que el govern mai no renunciaria a posar urnes

El discurs íntegre de Puigdemont:

http://www.vilaweb.cat/noticies/el-discurs-integre-de-puigdemont-lestat-espanyol-no-te-tant-poder-per-a-impedir-tanta-democracia/


Puigdemont avisa Rajoy: o pacta el referèndum, o pacta la transició al nou estat

Crònica de l'acte d'avui a Madrid, amb un aire d'ultimàtum i de cosa inevitable que feia impacte

La conferència de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva avui a Madrid no ha tingut res a veure ni amb la que van fer tots tres a Brussel·les ara fa quatre mesos ni amb la que va fer el president també a la capital espanyola el mes d’octubre. Avui hi havia un aire d’ultimàtum i de cosa inevitable que colpia. Tant en aquell esmorzar informatiu de la tardor com al Parlament Europeu, el president deixava clar que si el govern espanyol no acceptava de cap manera de pactar els termes del referèndum, el referèndum es faria igualment. Però no ho va fer amb la contundència d’avui, ni amb l’expectació, ni amb el calendari avançant de manera tan implacable com avança ara.

Puigdemont, Junqueras i Romeva han fet un acte de sobirania a Madrid com no s’havia vist mai. I davant la mirada atenta de representants d’una vintena d’ambaixades. Aquesta vegada no s’han sabut noms d’ambaixadors, però sí la confirmació que hi havia personal diplomàtic: la pressió de la diplomàcia espanyola (escaldada per la desfilada d’ambaixadors davant Puigdemont l’octubre passat) pot fer efecte, però fins a un cert punt.

Perquè la voluntat d’aquestes ambaixades, com les d’Alemanya, Noruega, Suïssa, Irlanda, Itàlia, l’Argentina, Bolívia, Algèria, el Japó, era escoltar de primera mà l’últim oferiment de diàleg al govern espanyol. I tots han escoltat com el president de la Generalitat de Catalunya deia, al cor de Madrid, a l’auditori Caja de Música de l’ajuntament, a tocar de la Cibeles i del Museu del Prado, aquestes paraules: ‘Si no s’articula una proposta pactada per absència de voluntat del govern espanyol, el compromís del govern de Catalunya amb el seu poble és democràticament inviolable. Farem el referèndum i serà aleshores que oferirem novament una proposta de diàleg i de negociació. Però l’objectiu ja no serà fer el referèndum, sinó convidar l’estat espanyol a aplicar-ne el resultat i contribuir a la transició del nou estat català, un nou estat que mantindrà els llaços fraternals amb Espanya que ningú ni res no podrà seccionar.’

Del cèlebre ‘Catalunya necessita un estat’ que va dir Artur Mas, també a Madrid, poc després de la gran diada del 2012, a avisar que si no l’estat espanyol pacta el referèndum haurà de pactar com es fa el nou estat català. Cinc anys de diferència. Puigdemont feia aquest gest de sobirania exposant-ne el mètode: hi haurà la formalització imminent de la disposició del govern català a negociar amb el govern espanyol els termes del referèndum; si no hi ha una resposta proactiva, el calendari continuarà endavant, no s’atura la previsió del referèndum al setembre.

Autodeterminació. Aquesta és la paraula que s’ha encarregat de dotar de valor Oriol Junqueras davant el personal diplomàtic i els representants empresarials, sindicals, corresponsals internacionals i polítics que s’aplegaven a l’auditori. ‘El referèndum és un instrument imprescindible. L’autodeterminació és un dret inherent a totes les nacions del món. Ni podem ni volem renunciar a aquest dret que ens és inherent com a comunitat política i tenim el ferm convenciment d’exercir-lo’, ha dit Junqueras.

Transició al nou estat català, autodeterminació, ‘compromís inviolable’ amb el poble de Catalunya. L’auditori era molt petit per a tanta expectació suscitada, però el lloc, el moment i aquests conceptes han fet que aquesta conferència no fos una conferència més. No s’hi ha demanat res: s’hi ha anunciat que es faran coses perquè ja no hi ha temps. Un gest de sobirania, a tocar de Cibeles.


http://www.vilaweb.cat/noticies/puigdemont-a-madrid-un-gest-de-sobirania-sense-precedents-a-tocar-de-cibeles/

Ací podeu veure el vídeo del discurs íntegre de Puigdemont:

http://www.vilaweb.cat/noticies/puigdemont-a-madrid-un-gest-de-sobirania-sense-precedents-a-tocar-de-cibeles/

Colau va aprofitar algunes de les falsedats per fer campanya i mai ha demanat disculpes ...