Catalunya un país més desigual a escala europea i espanyola, amb massa gent en la pobresa...Una injustícia que creix amb la singularitat fiscal catalana ­autonòmica i municipal...

  Els catalans considerem el nostre país clarament superior a Espanya en termes de renda, desigualtat, i pobresa, dotat d'un gran dinamisme econòmic, i una bona cohesió social. Això és cert, però ­i aquesta és la qüestió­ cada vegada ho és menys. Escrivia aquí mateix, setmanes enrere, com de malparats quedàvem a escala europea, i també espanyola, si apliquem l'Índex de Progrés Social, que ve a mesurar les conseqüències socials del nostre creixement econòmic. Per completar aquell examen avui vull mostrar altres xifres ­sempre les adustes xifres­ que, desgraciadament, ens ofereixen una cara de la moneda que no condueix a la satisfacció, sinó a l'alarma.
La primera constatació es refereix a la renda de les llars. Un estudi recent de Francisco J. Goerlich Gilbert (Distribució de la renda. Crisi econòmica i polítiques redistributives) ens permet observar l'evolució de l'última dècada, entre el 2003 i el 2013. Si el primer any apuntat Catalunya ocupava el tercer lloc en ingressos per llar, el 2013 havia baixat al cinquè. Aragó ha estat l'última autonomia que ens ha avançat. Cal recordar quants aragonesos van emigrar a Catalunya en un passat relativament recent perquè aquí es vivia millor? Ja és història. Aquests resultats, a més, són consistents amb els de l'informe Foessa 2015. Però és que, a més, el 2003 la diferència amb la primera autonomia era insignificant, només 661 (constants el 2011), que es van multiplicar fins als 4.557 el 2013. Alhora ens separaven 10.804 de la renda més baixa, Extremadura, que transcorreguda la dècada quedaven reduïts a 6.570 . Una cosa similar passava amb la mitjana espanyola, encara inferior però cada vegada menys, perquè es reduïa de 4.269 a 2.520 . En deu anys hem retrocedit, distanciat del cap, i aproximat a la cua. Mal balanç, que es multiplica si apreciem la radiografia social gràcies a aquest informe Foessa. Allò de la cohesió social, bandera de Jordi Pujol i de la finada CiU, s'ha esfumat, perquè la realitat és que ara som un país més desigual a escala europea i espanyola, amb massa gent en la pobresa. Ho raono: segons el mètode que s'utilitzi per mesurar la desigualtat, l'Índex de Gini i la Ràtio 8020, el resultat no difereix.
El primer mètode situa l'escala de zero, igualtat perfecta, a 100, desigualtat absoluta. La d'Espanya és d'un 33,99, rècord europeu. Però la de Catalunya és de 32,37, un resultat francament dolent, que ens situa al lloc dotzè entre les disset autonomies. La Ràtio 80-20 ens diu quantes vegades més ingressa el 20% de la població amb més renda en relació amb el 20% menor. Sis vegades en el cas català! El que situa Catalunya al lloc 14, amb només tres comunitats per darrere. Han caigut les rendes mitjanes, i s'han desplomat les de baix. Potser això ajudi a entendre tants cercadors d'espais polítics perduts per què Podem & Colau emergeix amb tanta força. I de la desigualtat a la pobresa, que no és ni de bon tros el mateix, sinó una cosa molt pitjor. Filòsofs com H.G. Frankfurt (Sobre la Desigualdad) raonen que el fet greu no és la diferència (encara que sí que ho és la injustícia), sinó el fet de no disposar del necessari, i això és la pobresa.
La manera de mesurar-la és relativa, perquè estableix que són llars en risc de ser pobres les que se situen per sota del 60% de la mitjana (no la mitja, la mitjana) de la renda del territori que es mesuri. Sota aquesta definició, la taxa de pobresa de Catalunya és diferent si la referència de renda és Espanya, amb només un 13,9% de la població afectada, que si és la catalana en lloc de l'espanyola, ja que llavors la nostra pobresa relativa creix al 20,3%, que és molt. A causa d'aquesta variabilitat segons la renda de referència que escollim, l'espanyola o la catalana, pot resultar més útil per a aquesta radiografia la taxa de privació material severa, que mesura la manca de coses concretes imprescindibles, encara que per al meu criteri excessivament heterogènies, perquè no és el mateix no poder pagar el lloguer, la hipoteca, l'aigua, mantenir la llar adequadament calenta, que disposar de cotxe, i televisió en color, que tot això i alguna cosa més va dins del paquet d'allò que es mesura. En qualsevol cas, el seu ús és general a la Unió Europea i ens aporta dades comparables entre regions i països. Amb aquesta mesura, Catalunya torna a quedar en posició penosa, el desè lloc entre les autonomies (la setena el 2003) amb una població afectada del 6,7%, tres dècimes per sobre de la mitjana espanyola.
I tot plegat, no ho oblidem, en un marc fiscal ­l'espanyol­ que, amb els impostos indirectes, especialment l'IVA, i un règim d'autònoms pervers, destrossa les famílies d'ingressos menors. 
Una injustícia que creix amb la singularitat fiscal catalana ­autonòmica i municipal­, dotada d'una voracitat de piranya.
JOSEP MIRÓ I ARDÈVOL

La vanguardia


Guia dels nous festivals de música culta per a l'estiu ... La clàssica reviu a l'estiu català

La crisi no ha impedit que en l'últim lustre naixessin festivals al territori


Lluny d'acovardirse en temps de crisi, el món de la música clàssica s'ha mostrat en l'últim lustre bastant actiu a Catalunya.
 En aquest període han arrelat noves iniciatives de festivals d'estiu, tant a la capital com a la resta del territori. En part perquè la majoria de les propostes giren al voltant de la música antiga, cosa que coincideix amb el boom que viu en aquest país la interpretació del barroc. Des de Jordi Savall a Poblet fins al festival que va sumant municipis al Pirineu, passant pel consolidat Bachcelona, l'oferta estival de nova fornada alimenta la passió per aquest període, visibilitza nous espais per a la cultura i dóna oportunitats a músics del territori.

MÚSICA ANTIGA DELS PIRINEUS

 Ja hi ha 28 municipis adherits al Femap

(de l'1 de juliol al 27 d'agost)

Des que va aparèixer el 2011, quan van participar-hi una desena de municipis, el Femap ha multiplicat gairebé per tres el nombre de localitats que acullen la seva proposta de música antiga. En aquesta sisena edició s'hi han afegit municipis com Salàs de Pallars, Vilaller, la Vall de Boí, Riner, Llívia i Organyà, encara que d'altres se n'han donat de baixa. Ara, en total, hi ha 28 municipis. "No és fàcil convertir-se en festival estratègic de la Generalitat en només sis anys", admet el director artístic, Josep Maria Dutrèn, però és que la conjunció de cultura i turisme a favor de la dinamització d'una zona té sentit. El festival (de l'1 de juliol al 27 d'agost) ha creat 50 packs turístics (hotel i concert en un sol clic) i ha organitzat vint-i-dues visites a museus, jaciments i entorns naturals. I es vanta d'haver incitat gent a passar les vacances al Pirineu. Tant si és per assistir a un concert a la catedral de la Seu d'Urgell, amb mig miler d'espectadors, com en una petita església on no en caben més de quaranta. El públic el 2015 va ascendir a unes 4.000 persones, una xifra que fins i tot pot augmentar aquesta vegada tenint en compte que hi haurà 43 concerts de 17 formacions diferents, la meitat amb músics de Catalunya. I tot això amb vocació pública, perquè el 80% del pressupost del festival, que puja a 400.000 euros, són ajuts de les administracions.
L'oferta abasta peces mainstream, des de les Quatre estacions de Vivaldi que inauguraran el certamen a la Seu d'Urgell, Puigcerdà i Berga (1, 2 i 3 de juliol) amb una orquestra formada per músics de Catalunya dirigits pel violinista Joan Espina, fins a un viatge per les músiques que escoltava el baró de Maldà a càrrec del Qvixote Quartet i l'actor Carles Canut (a Tremp i la Vall de Boí, els dies 7 i 8 d'agost), per citar les dues produccions pròpies de l'any. La novetat és el programa social ­15 concerts a domicili per a gent gran o discapacitats­ i un projecte de màster de l'Esmuc en concert.

MÚSICA ANTIGA DE POBLET

La rèplica catalana del festival que Savall celebra a França

 (del 12 al 14 d'agost)

Aquest festival sorgeix el 2013 com a rèplica, a Catalunya, del que Jordi Savall organitza des de fa anys a Fontfroide, un altre monestir cistercenc com el de Poblet al sud-est de Narbona. L'enclavament català era un marc idoni per dur-lo a terme, i coincidia a més que la comunitat de Poblet estava engegant el programa Cosmos, amb el qual s'impulsava l'activitat cultural del monestir.
Se celebra a mitjans d'agost i inclou tres concerts dirigits per Savall amb les seves formacions ­la Capella Reial de Catalunya i Hespèrion XXI­, alternant programes que van des de la música d'arrel tradicional fins a grans obres del repertori europeu. Hi assisteixen cada any una mitjana de 1.800 persones que esgoten l'aforament. En aquesta quarta edició, titulada Pau & Interculturalitat: les músiques de l'ànima i dels pobles en diàleg, Savall ofereix un concert sobre les músiques cristianes, jueves i musulmanes en diàleg, un altre sobre l'home i la natura, amb diàlegs cèltics de l'antic i del nou món en què comparteix escenari amb Andrew Lawrence i Frank McGuire i, finalment, el diumenge 14, els diàlegs de les músiques espirituals i dels cants dels pobles, titulat Cants a la Verge & Cants de la terra.


BACHCELONA

 La Fura dels Baus per sumar adeptes a Bach

 (del 21 al 26 de juliol)

La Fura dels Baus s'introdueix per primera vegada en el món bachià amb una versió escenificada i lliure de la cantata del compositor alemany BWV 212. Aquesta cantata Free Bach ­basada en la profana Bauerkantate (Cantata dels camperols), que versa sobre l'amor, la cervesa i sobre el recaptador d'impostos­ serà un dels plats forts del festival que se celebrarà en diferents espais de Barcelona entre els dies 21 i 26 de juliol. Miki Espuma, de la Fura, serà qui s'encarregarà d'aquesta performance que combina barroc, electrònica i flamenc, i en què actuen l'ensemble Divina Mysteria, la cantaora Ginesa Ortega, la mezzo Eulàlia Fantova i el baríton Joan Garcia. Es veurà a la Fàbrica Moritz el 24 de juliol, en dos únics passis. La performance ja es va estrenar a la Pietat de Vic l'octubre passat, però arriba amb una proposta escultòrica renovada. Es tracta d'un pas més de Pau Jorquera i Daniel Tarrida, fundadors del Bachcelona, per aprofundir en la personalitat del certamen. Tot va començar quan el 2013 van voler complementar el seu projecte Bach Zum Mitsingen, de cantates participatives, anant a la recerca d'altres experiències vivencials de la música de Bach. En aquesta edició torna un clàssic del certamen, Ton Koopman, que l'inaugurarà el pròxim 21 de juliol a la sala Oriol Martorell de L'Auditori, al costat del gran baríton holandès Klaus Mertens. La seva veu, acompanyada de quatre instruments (dos clavicèmbals, orgue i pianoforte), recorrerà la música del segle XVIII. Koopman participarà, a més, l'endemà, en un kinderbach, un espectacle pedagògic que tindrà lloc a la tarda a la sala noble de l'edifici del Rellotge. El festival barceloní continua sumant espais de la ciutat on s'escampa la iniciativa. Així, l'organista Juan de la Rubia actuarà al Palau Güell el 25 de juliol en un concert que inclou la visita a l'emblemàtic edifici de Gaudí. O al Jamboree, el dia anterior, es fusionarà originalment Bach amb la percussió africana. Daniel Tarrida, per la seva part, i continuant amb les rareses, dirigirà l'Ensemble BZM i els solistes de la Beca Bach que acaben de crear, i oferirà amb ells al Teatre Maldà una versió escenificada de la cantata profana BWV 211, amb textos de Miquel Desclot (dia 26). També la casa Unión Suiza serà presa per l'acordionista Philippe Thuriot per a unes Variacions Goldberg. L'artista es trobarà amb el públic al Museu Marès (incloent-hi un tast de vins) el dia 23. Una vintena d'activitats en menys d'una setmana, i amb una participació renovada de la Filmoteca de Catalunya, que en aquesta edició projectarà el documental de Manfred Waffender sobre John Eliot Gardiner als assajos, rodat el 1999. I també hi haurà sessió de cinema mut amb Bach en directe. El certamen disposa aquesta vegada d'un pressupost de 40.000 euros, que la taquilla hauria de cobrir en un 50%. Els preus van dels 28 als 10 euros, i s'espera arribar als cinc mil assistents.

VESPRES D'ARNADÍ La iniciativa d'una formació catalana de música barroca (fins al 14 de juliol)

Corren temps en què els conjunts de clàssica van cada vegada més a "retorn de taquilla". Ells s'ho cuinen i, si queda res, ells s'ho mengen després dels concerts. I si no volen dependre massa de les subvencions tenen tendència a programar a Barcelona. És el cas de Vespres d'Arnadí, la formació barroca que va sorgir dels primers alumnes del departament de música antiga de l'Esmuc, ja fa una dècada, i que perviu amb una bona salut qualitativa. Considerada prioritària per la Generalitat (raó per la qual rep 70.000 euros), l'orquestra de cambra que dirigeix Dani Espasa ha donat mostres sobrades de solvència (ja té tres discos i fa una mitjana de 20 concerts l'any) com per atrevir-se a muntar la seva pròpia plataforma estival des de la qual llançar les seves produccions. Així és com ha nascut aquest breu però intens Festival Vespres d'Arnadí, de quatre únics concerts, que s'està celebrant els dimecres a l'església barroca de Sant Felip Neri, a Barcelona. Ens trobem a l'equador d'aquesta primera edició, titulada Dóna Venezia a Barcellona, en què Vespres d'Arnadí aborda la Venècia del temps de Vivaldi. A un preu molt raonable de 15 euros ofereixen, els dies 7 i 14 de juliol, sengles concerts, en què hi haurà com a convidats el tenor Emiliano González Toro i la soprano Maria Hinojosa, respectivament. Tots dos rescataran àries d'òperes de Domènec Terradellas estrenades a Venècia. El pressupost per a les 4 produccions és de 25.000 euros, dels quals l'orquestra espera treure entre 15.000 i 18.000 a la taquilla.

Guia dels nous festivals de música culta per a l'estiu

Barcelona tindrà el seu primer festival Ferran Sor de guitarra

CERVIÀ DE TER Varvara, el Trio Ludwig i una magnífica acústica

(del 29 de juliol al 15 d'agost) Fa també un lustre es posava en marxa a Cervià de Ter un festival impulsat per l'Associació d'Amics de Cervià Antic per a la recuperació i divulgació del patrimoni històric de l'enclavament, que amaga no només un dels conjunts monumentals més atractius de la terres de Girona, sinó un dels arxius més excepcionals de Catalunya, el del monestir de Santa Maria de Cervià, que data de l'any 1053. Ibercamera va rebre l'encàrrec d'aquesta associació el 2011: calia organitzar un festival d'estiu. Un que a més tragués a la palestra joves músics de l'escena local. L'edició d'aquest any, que se celebra entre l'últim cap de setmana de juliol i el 15 d'agost, tindrà tres concerts a preus molt assequibles (de 12 a 16 euros, o abonaments de 30). Els protagonitzaran ni més ni menys que el Trio Ludwig, que formen els germans Tomàs del Quartet Casals, més la pianista coreana HyoSun Lim.
Actuaran també el jove pianista barceloní Ignasi Cambra, en format de quartet, i la pianista Varvara, l'estrella russa que impulsa l'Agència Camera, que interpretarà, al costat del violoncel·lista Pau Codina, algunes sonates de Schubert i Xostakóvitx. El pressupost del certamen és de 10.000 euros, tenint en compte que el monestir se cedeix gratuïtament. A part dels ingressos de taquilla (l'aforament de l'església romànica és de 250 localitats) i de les aportacions de l'Associació d'Amics de Cervià Antic i dels espònsors, Ibercamera deriva una petita part de l'aportació que rep de la Generalitat per a la seva temporada de Girona.

FEST. DE GUITARRA FERRAN SOR L'escola Joan Llongueres posa fi a un oblit flagrant(del 5 al 10 de setembre)

Com era possible que Roma tingués un festival Ferran Sor i que a Barcelona, la ciutat on va néixer i va contribuir a l'evolució de la guitarra clàssica, quan a començaments del segle XIX era considerat un instrument de taverna, no hi hagués un certamen que honrés el mestre?

El compositor i guitarrista italià Giuliano Belloti es feia aquesta pregunta. Fins que el va proposar a l'escola de música Joan Llongueres i junts van prendre la iniciativa. La fórmula és senzilla i efectiva: portar mestres internacionals de la guitarra clàssica a la ciutat per oferir un concert de repertori variat, però que, això sí, inclogui sempre una peça de Ferran Sor. Es tracta d'anar construint edició a edició una videoteca d'alta qualitat, un arxiu viu amb l'obra completa del compositor català. Això passarà al Teatre Regina. A més, cadascun dels intèrprets oferirà l'endemà una jornada de master classes. Abans que s'hagi anunciat el certamen ha tingut tant d'èxit a les xarxes socials que les places gairebé ja s'han cobert amb alumnes d'arreu del món. Les classes també es gravaran i s'oferiran en línia amb subtítols en anglès, i el millor estudiant es mereixerà un vídeo promocional i un concert a l'edició del 2017. El certamen l'obrirà el txec Pavel Steidel, i el seguiran en els dies successius el croat Zoran Kukic, el català Àlex Garrobé ­que tocarà des de Tansman a Halffter, però estenent-se en l'obra de Sor (Fantasia op. 30, Grand Solo i Introducció i variacions op. 9 sobre un tema de Mozart)­, més l'espanyol Ricardo Gallén i l'italià Aniello Desiderio.

Publicat vanguardia

Volen convertir el Fútbol Club Barcelona en societat i acabar amb la seva centenària filosofia i amb l’essència mateixa del club...

La Junta Directiva del Barca dóna el primer avís que vol convertir el club en una societat

La Junta directiva del Barça proposarà convertir l’abonat del Camp Nou en accionista de l’estadi, comprant el seu seient. Així ho ha explicat el programa “Què t’hi jugues” de la Cadena SER, el president de la Comissió Econòmica blaugrana, Carles Tusquets, amb l’argument de fer més professional el club i mantenir-lo a l’elit.
Ara l’abonat paga la cadira cada temporada a un preu d’entre 300 i els 2.000 euros en funció de la zona de l’estadi. La proposta seria que el soci fos titular del seient durant un període d’entre 15 o 20 anys, pagant deu vegades el valor actual.
De moment és només una proposta que s’haurà de consultar a tots els socis i que no ha estat debatuda encara per la junta directiva.
El Barça és un dels únics equips a Europa que encara no s’ha convertit en societat anònima esportiva, i es des de la seva fundació propietat dels seus 150.000 socis. Si la proposta tira endavant seria el primer pas per convertir el club en societat i acabar amb la seva centenària filosofia i amb l’essència mateixa del club.

“Una societat tolerant ha de permetre el dret a demanar l’eutanàsia”...una futura República Catalana ha de permetre l’autorització de l’eutanàsia i el suïcidi assistit, “l’última frontera de les llibertats individuals”...

Doctor en filosofia, Albert Royes coordina ara la publicació ‘Morir en libertad’, un llibre de l’Observatori de Bioètica i Dret de la UB sobre l’eutanàsia i el suïcidi assistit
Albert Royes (Lleida, 1946) somia que una futura República Catalana permeti l’autorització de l’eutanàsia i el suïcidi assistit, “l’última frontera de les llibertats individuals”, diu. Professor d’ètica mèdica a la UB durant 20 anys, tot i que ara està jubilat segueix treballant des de l’Observatori de Bioètica i Dret i és professor i coordinador del màster de bioètica i dret de la UB.
Fa dues dècades que va morir Ramón Sampedro, una icona en la lluita per despenalitzar l’eutanàsia. Què ha canviat?
S’ha avançat en algun aspecte, com és la llei catalana del 2001 d’autonomia del pacient, que deixa clar que qualsevol ciutadà té dret a rebutjar un tractament sanitari, tot i que sigui de suport vital. Aquesta decisió es pot prendre per avançat, gràcies al document de voluntats anticipades, que ja han registrat 85.000 persones. La pregunta aleshores és: si puc decidir rebutjar qualsevol tipus d’actuació mèdica sabent que això em comportarà la mort, per què he d’esperar a tenir una crisi greu de salut i no puc avançar la meva decisió?
Què ha passat perquè no s’hagi aprovat una llei de mort digna?
És un tema ètic i legal i, per tant, és un tema polític que fa imprescindible que el legislador faci una norma. 
Ara bé, sempre s’ha de poder decidir de manera voluntària i lliure, sense pressions.

La pitjor alternativa és veure’s obligat a viure una vida que no es vol viure, pels patiments importants que això comporta.
No és tant a nivell físic, perquè les tècniques de sedació estan molt avançades, com a nivell mental, perquè estem parlant de viure la pròpia degradació. 
És una qüestió de drets individuals, que no afecta tercers.
Aleshores falta voluntat política?
Totalment. La classe política no s’ha volgut enfrontar als sectors conservadors, que consideren que les persones no poden decidir sobre la seva vida perquè és propietat d’altres entitats suposadament sobrehumanes. També des d’una perspectiva no confessional hi ha biologistes que creuen que la vida cal conservar-la sempre a qualsevol preu. Personalment, tinc l’esperança i col·laboraré tant com pugui perquè en el procés constituent de la futura República Catalana es reculli aquest dret de les persones.
Reivindicar l’eutanàsia i el suïcidi assistit és de dretes o d’esquerres? Quan s’hauria d’aplicar?
L’eutanàsia és quan algú administra els fàrmacs adequats perquè la mort sigui ràpida, eficaç i sense dolor. L’assistència al suïcidi és quan algú ho prepara tot però és la persona qui decideix en última instància. Per exemple, hi ha molta gent que el simple fet de saber que podran posar fi a la seva vida quan vulguin els dóna tranquil·litat i això els fa seguir vivint. 

Les dues tècniques, però, estan pensades per fer front a un problema de patiment, i pateixen tant els d’esquerres com els de dretes. 

La diferència arriba perquè el pensament conservador, contràriament al pensament no ja d’esquerres sinó liberal, marca uns límits a les decisions individuals. No veiem cap motiu pel qual els jutges o els legisladors hagin d’impedir l’exercici d’un dret, que s’hauria d’aplicar només quan hi ha una malaltia incurable en què, a judici del pacient, li provoca una situació d’indignitat.
Hi ha una majoria social a favor d’aquesta despenalització?
Sens dubte. Totes les enquestes que s’han fet, incloent-hi els professionals sanitaris, mostren un suport d’entre el 70% i el 80% a la despenalització de l’ajuda a morir en determinades circumstàncies.
Per què creu que Catalunya podria legislar abans que l’Estat sobre aquesta qüestió?
Catalunya és un país prou liberal i prou respectuós amb els drets humans perquè això fos un dels primers paquets dins de l’àmbit de les llibertats fonamentals. 

Mentre depenguem d’un Codi Penal de l’estat espanyol no hi haurà res a fer, perquè a Espanya els lobis conservadors són molt poderosos. Catalunya no pot canviar el Codi Penal, però tot i així tampoc ha instat el Congrés de Diputats a fer-ho. L’any 2006 ens van demanar un informe sobre la despenalització, vam fer públic l’informe, el departament de Salut ens va agrair la feina, però l’informe s’ha quedat en un calaix.
¿L’aprovació de la llei és una qüestió de qualitat democràtica?
Respectar les decisions lliures i voluntàries és una prova important de la qualitat democràtica d’una societat. Si no, s’imposa al conjunt de la societat un sistema de creences que no té per què compartir tothom. 
Per tant, una societat tolerant ha de permetre el dret a demanar l’eutanàsia i el suïcidi assistit, que en aquests moments són l’última frontera de les llibertats individuals. 

Això és el que fan altres països i no sembla que s’hagi enfonsat el món.
Quins països posaria com a exemple de bones pràctiques?
Bèlgica en la qüestió de l’eutanàsia, perquè la seva legislació és fruit d’una millora contínua des del 2002. Suïssa per al suïcidi assistit, perquè fins i tot hi ha associacions que, des d’una òptica totalment altruista, acullen gent d’altres països per acompanyar-los en aquest procés. Costa uns 5.000 euros, tot inclòs. Però és una tendència en alça.

 El 30% de la població dels EUA ja pot acollir-se a aquesta opció.

El PSOE... almenys s’haurà d’abstenir en la investidura que farà Mariano Rajoy president del govern»

Escòcia: Sense lamentar-se pel Brexit posen la directa cap a la independència

A Escòcia no perden  el temps i aprofiten la situació favorable provocada pel Brexit  per demanar un nou referèndum. A la seva pàgina web expliquen que Escòcia s’enfronta ara a la perspectiva de sortir de la UE en contra de la seva voluntat i que la primera ministra, Nicola Sturgeon, ha confirmat la preparació immediata …

La sortida del Regne Unit de la UE es basa en una mentida, que de tant repetir-la s’ha tornat real...el votant mitjà ha sucumbit a la propaganda agressiva, falsa i xenòfoba, i ha escollit culpar els que són diferents d’una situació de la qual no són responsables.

Visc a Londres, he estudiat aquí i ara hi treballo. A la meva oficina hi ha gent de més de sis nacionalitats diferents. S’hi parla anglès, àrab, francès, castellà, català i gal·lès. Utilitzo l’exemple de Londres com la ciutat més diversa culturalment d’Europa. El més enriquidor que té és la barreja, i sembla que tothom respecta la diferència. Vivint en un ambient tan multicultural com Londres, no entenia com hi podia haver tanta por per la possible victòria del Brexit. Malauradament, Londres no és representativa de la resta del Regne Unit.
Encara no podem saber les conseqüències de la sortida del Regne Unit de la UE; no podem saber com afectarà els individus, ni les lleis, ni la lliure circulació. Crec, però, que això no hauria de ser l’únic focus d’atenció ara. Fixar-se en el resultat no servirà per solucionar la problemàtica subjacent d’aquest vot. El Brexit és conseqüència d’un vot antiimmigració pobre, és un vot racista. Sortir de la UE no farà desaparèixer els immigrants que viuen aquí i no farà disminuir la divisió social que s’ha generat.
Però qui són els culpables d’aquesta situació? Primer de tot, el votant. Com a individu que forma part d’una societat té una responsabilitat envers la convivència, i el que ha passat és que dins de la seva pròpia precarietat el votant mitjà ha sucumbit a la propaganda agressiva, falsa i xenòfoba, i ha escollit culpar els que són diferents d’una situació de la qual no són responsables. El votant que ha escollit sortir de la UE també ha pres una decisió pel que fa a la qualitat de vida dels immigrants: ha decidit perpetuar situacions de desigualtat. Es tracta d’una clara mostra de falta de solidaritat i un desinterès per la vida i el futur dels “altres”, els que no són British.
En segon lloc, els polítics com Nigel Farage i Boris Johnson, que han monopolitzat els mitjans de comunicació amb els seus comentaris ridículs i han alimentat el circ pervers i fals que ha liderat la campanya pro Brexit. Han demostrat frivolitat, incompetència i falta de respecte envers la immigració econòmica.
En tercer lloc, els mitjans de comunicació, que tenen la responsabilitat d’informar el públic i han alimentat les mentides tories i radicals, i han obviat parlar del suposat centre del debat, la UE.
I, per acabar, David Cameron, que va convocar un referèndum pel qual no hi havia clamor popular per intentar tapar una divisió del partit, i és coresponsable de les asfixiants mesures de retallades que tant afecten la població del Regne Unit. La gent que ho passa pitjor, els que viuen en les situacions més precàries, és la que ha votat marxar. El vot pro Brexit ha sigut majoritàriament liderat per gent de més de 65 anys, de classe treballadora i blanca.
És difícil dividir la culpa de manera equitativa. No només s’ha aconseguit dur a terme una campanya d’odi amb èxit, sinó que a més s’ha aconseguit que una part de la població faci la feina bruta i es posicioni en contra de la immigració de la manera més radical possible, i ha deixat els polítics sense cap més opció que obeir la decisió que ells mateixos han fomentat. La campanya de la por ha instaurat aquesta llavor d’odi, i ara la població del Regne Unit haurà d’aprendre a viure en pau amb aquest rerefons tan negre, i amb immigrants que se senten rebutjats en una societat on han intentat crear-se un futur.
El que em preocupa és exactament això, l’arrel de la campanya pro Brexit. La sortida del Regne Unit de la UE es basa en una mentida, que de tant repetir-la s’ha tornat real. La campanya i el referèndum han anat molt més enllà d’una crítica a la UE com a institució: ha sigut una queixa general de les expectatives no complertes pel govern. El referèndum ha sigut una via d’escapament de la frustració i precarietat de molts. El problema ha sigut el to amb què s’ha fet aquesta queixa, la desinformació generalitzada. El rebuig generalitzat als immigrants no només va en contra de la idea fundacional de la UE sinó que també és un clam en contra del que està passant a escala mundial amb els refugiats. És una continuació de la supèrbia racial. L’Imperi Britànic es va constituir a costa de vides d’altres, i ara són aquests altres els que han de ser culpats per la mala gestió del país.
I ara, quan el Regne Unit tiri endavant, què passarà amb tota aquesta retòrica falsa i punyent? No desapareixerà de la nit al dia. Ni tan sols la terrible mort de Jo Cox ha fet virar el vot. El que queda és un país dividit, dolgut i trist. Els que han votat per marxar patiran encara més les conseqüències del seu vot. I els immigrants es queden amb un sentiment de desencantament: la idea d’un país on poden buscar un futur millor s’ha trencat. Quan guanyen l’odi, l’egoisme i la xenofòbia ja és massa tard.
MARIA PEIRÓ 

'Espanya reforça Rajoy' .No hi ha hagut 'sorpasso' i a Catalunya es repeteix el dret a decidir.Els resultats d'ERC i CDC demostren la voluntat de referèndum i la victòria d'En Comú Podem també.


http://www.ara.cat/eleccions26j/Espanya-Rajoy-Esther-Ignasi-Aragay_0_1603039759.html

"L'únic canvi respecte al 20-D és la tornada a casa dels votants de C's": anàlisi de Muñoz i Bassas

La repetició electoral ha reforçat Rajoy, que ha rebut part dels vots del partit de Rivera. A Catalunya es repeteixen els resultats, "perquè l'oferta electoral no ha canviat"

Els peatges catalans són un 40% més cars que la mitjana espanyola...Fa més de 50 anys que seguim pagant per unes inversions sobradament amortitzades.

Un informe del Cercle Català de Negocis alerta que gairebé el 90% dels projectes d'autopistes de peatges espanyols són inviables


Fa més de 50 anys que seguim pagant per unes inversions sobradament amortitzades. 

Aquesta és una de les reivindicacions que recull un estudi que el Cercle Català de Negocis (CCN) ha presentat aquesta setmana i que analitza la viabilitat de la xarxa viària espanyola. En aquest sentit, l'informe denuncia que els peatges catalans són un 40% més cars que la mitjana espanyola. Tot i així, és justament l'AP7, al seu pas per Catalunya, l'autopista que suporta una major circulació de vehicles. Segons una pronosticació que recull el mateix informe, l'any 2021 els usuaris de les autopistes catalanes hauran pagat fins a 28 vegades de mitjana el cost de la inversió

D'altra banda, l'estudi demostra que gairebé el 90% dels projectes d'autopistes de peatges espanyols són inviables i no es poden explotar sense provocar la fallida de les concessionàries. A més a més, uns 7.000 quilòmetres d'autovies i autopistes són, segons el CCN, injustificables perquè tenen una intensitat mitjana de circulació menor als 5.000 vehicle diaris. Un fet que genera un cost de 173.000 milions d'euros per aquestes vies deficitàries. 

Cal dir que a partir de l'any 2021 Madrid tornarà a ser un territori lliure de peatges mentre Catalunya i el País Valencià hauran de continuar pagant per unes infraestructures ja amortitzades. 


El CCN detalla que l'eliminació dels peatges d'algunes autopistes de Catalunya, una proposta que el PP ha reivindicat durant la campanya electoral del 26J, és el primer d'un conjunt de "moviments tàctics encaminats a fer-nos pagar els excessos i la mala planificació de les inversions de Foment"

Alhora, afegeixen que amb aquesta mesura "el PP creu poder neutralitzar un dels arguments del sobiranisme català". 


Més de 1.000 milions: la diferència que ha rebut Rodalies de Madrid respecte Barcelona

L'associació per a la Promoció del Transport Públic denuncia que la xarxa catalana és la menys puntual i la més problemàtica d'Espanya...

Averies, incidències, poca puntualitat. El caos ferroviari de Rodalies a Catalunya és una de les principals queixes dels usuaris que usen sovint aquesta xarxa, uns 400.000 diàriament. De fet, l'any 2015 Adif va registrar un total de 302 incidències a la xarxa de rodalies catalana i gairebé un 30% d'aquestes van ser ocasionades per un problema en l'estat de les infraestructures. 

 Cal dir que el president de la Promoció del Transport Públic, Ricard Riol, va assistir aquesta setmana en un acte de campanya en el qual hi participava el president en funcions del govern espanyol, Mariano Rajoy, amb la predisposició de fer-li arribar aquestes dades. Tot i així, segons ha explicat Riol, un agent de la Policia Nacional espanyola li va retirar el fulletó, un fet que valora de "lamentable" per no poder "exercir el nostre dret a la representació ciutadana de forma pacífica i cívica".