Dia mundial de la Sida:La sida en primera persona

 





Els diaris ens aproximem a la realitat, i una de les vies per buscar la veritat és partir de testimonis en primera persona. És un acte honest en què t'allunyes de l'intent d'objectivar i generalitzar, baixes al detall i a canvi obtens una veritat limitada però precisa, com la que avui li expliquen a la Lara Bonilla dues noies de 20 i 16 que van néixer amb el virus de la sida. No els veureu la cara, els noms són simbòlics, i en canvi el que ens expliquen és molt de debò. Ens ajuden a entendre la història d'aquestes dues dècades aprenent a conviure amb el virus VIH. La bona notícia és aquesta, que el verb a conjugar sigui conviure , perquè l'arribada va ser mortal. A tots els que tenim una edat ens és impossible no recordar quan vam sentir-ne a parlar per primer cop, no tenir al cap noms propis mediàtics, no recordar totes les contradiccions que va suposar, els canvis d'hàbits, les pors, els estigmes. Semblava una condemna mortal (ho era a l'inici) i, mentre es buscava una solució definitiva, ens vam quedar en un terme mitjà, com sol passar. Ara ja no mata i aquesta sort és, paradoxalment, el handicap dels que fomenten la prevenció: se li ha perdut la por, almenys el terror, sobretot les generacions que no van viure l'impacte dels primers anys. Aquestes noies que van néixer amb el virus són afortunadament una excepció, ara en neixen molt pocs a casa nostra, tot i que no es pot dir el mateix de la resta del món. La manera que ho han sabut, la decisió sobre a qui ho expliquen i la permanència d'estigmes simbolitzen uns anys en què hem hagut d'improvisar i anar reaccionant en directe. Els primers nens de la sida ja són adults. Tant de bo la societat arribi també a la maduresa abordant-ho, i la medicina remati la feina i faci passar a la història reportatges com el d'avui.

http://www.ara.cat/premium/opinio/sida-primera-persona_0_820718053.html
 
 
  1. La sida. Jove.Cat. Generalitat de Catalunya

    www20.gencat.cat › IniciTemesSalutSexualitatCòpia en memòria
    Generalitat de Catalunya - gencat.cat ... Si cerques ajuda per a saber més informació sobre el VIH i la sida, perquè vols saber si te n'has infectat o on et pots ...
  2. Sida/VIH. Canal Salut. Generalitat de Catalunya

    www20.gencat.cat/.../menuitem.af261f715269a25d48af8968b0c0e1...Còpia en memòria
    21 Nov. 2012 – Generalitat de Catalunya - gencat.cat. Introducir la palabra de ... La salut de la A a la Z ... Estar infectat pel VIH no és el mateix que tenir la sida.
  3. Telèfon de la SIDA - Organismes. Generalitat de Catalunya

    www10.gencat.cat › GeneralitatOrganismesCòpia en memòria
    Generalitat de Catalunya - www.gencat.cat ... sida.salut@gencat.cat ... El Telèfon d'informació confidencial sobre la sida ofereix informació i orientació sobre la ...

 
 

A França la fracturació hidràulica està prohibida

“ Millor vius que fòssils ” :Una vintena d’entitats creen la Plataforma Aturem el Fracking

 

Com s'estructura la fracturació hidràulica en el terreny. Foto: Nicolle Rager Fuller.

En una concorreguda reunió a Cervera, el passat dissabte 24 de novembre es va constituir la PAF (Plataforma Aturem el Fracking). Convocades pel Grup de Defensa del Ter, el Fòrum l’Esptillera i el Grup de Defensa del Medi Natural es varen reunir mig centenar d’assistents, representants d’entitats socials i de defensa del medi natural com Ecologistes en Acció, IPCENA, Enginyers Sense Fronteres, Som lo que Sembrem o Slow Food-Lleida, de partits polítics com Esquerra, Iniciativa per Catalunya, la CUP o Solidaritat, de sindicats agraris com la Unió de Pagesos i d’Ajuntaments com el d’Agramunt, a banda de tècnics de l’administració i veïns de pobles afectats.

La PAF defineix com el seu objectiu principal consciènciar dels perill de la tècnica de la fracturació hidràulica i aconseguir la seva prohibició en territori català. A través de debats, simpòsiums i altres actes de comunicació i participació divulgarà l’amenaça que suposa sobre els aqüífers, la salut, l’economia del territori, el medi ambient i el paisatge.

La fracturació hidràulica (o fracking) és una tecnologia desenvolupada als EUA i al Canadà per extreure hidrocarburs de baixa rendibilitat. Consisteix en un sistema de pous de perforació vertical fins a la capa de pissarra (dels 400 als 5000m); i margues sedimentàries en el cas d'Osona. Un cop s'arriba a aquesta capa el tub de perforació pren forma horitzontal i es fan una sèrie de detonacions explosives que provoquen petites fractures a la roca per les quals s'injecten, per etapes, milers de tones d'aigua a molta alta pressió, barrejada amb sorra i additius químics. Cada sistema de 6 pous o plataforma, en què s'agrupa l'extracció, utilitza entre 54.000 i 174.000 m3 d'aigua i entre 1.000 i 3.500 m3 de substàncies químiques.
La fracturació hidràulica és la punta de l'icerberg d'un sistema energètic basat en els recursos no renovables i que es troba en crisi sense retorn, i amb una gran repercusió sobre el canvi climàtic. La plataforma difondrà un discurs constructiu a favor de la transició energètica cap a nous models d’eficiència i estalvi, sostenibles amb l'activitat econòmica i social i harmònics amb la qualitat de vida i els nous reptes i les oportunitats del territori. Amb el lema Millor vius que fòssils les entitats promotores publicaran un manifest fundacional i obriran una línia de treball que comptarà amb el suport de diverses universitats i experts en la matèria, així com administracions locals i forces polítiques.
 


 

El Gran Recapte recull 700 tones d'aliments el primer dia

Un lliurament d'aliments per al Gran Recapte, aquest divendres al supermercat Consum del carrer Balmes / WAYRA FICAPAL
Un lliurament d'aliments per al Gran Recapte, aquest divendres al Consum del carrer Balmes / WAYRA FICAPAL




...

Antoni Sansalvadó, president de la Fundació Banc dels Aliments: la gent cada vegada té persones més a prop amb dificultats i, per tant, és conscient que "el problema és més nostre". Per això confia que podrà donar bones xifres un cop passat el cap de setmana i compensar l'augment d'usuaris d'aquest servei arreu del país...


http://www.ara.cat/societat/Gran-Recapte-recull-tones-daliments_0_820118137.html

Volen que la família reial espanyola es pagui les vacances d'estiu a Mallorca



EL PSM-IV-ExM vol que la família reial espanyola es pagui les vacances d'estiu a Mallorca
 
El Palau de Marivent té una assignació pressupostària del govern balear de 1.672.400 euros per jardineria, neteja i obres...
 

"És l'hora de més nacions": Una Catalunya independent reforçaria una tendència mundial, al 'The New York Times'

 

Un economista sosté, en un article, que la situació de Catalunya pot donar lliçons a Líbia, l'Iraq i fins i tot als Estats Units
Captura de l'article
 
 
Una Catalunya independent podria ser un model per a altres regions del món. Aquesta és la conclusió principal d'un article –titulat 'L'hora de més nacions'– de Casey B. Mulligan, professor d'Economia a la Universitat de Chicago, al blog 'Economix' del 'The New York Times'.
Després d'explicar que Catalunya "fa temps que forma part d'Espanya, però els seus residents pacífics parlen de ser un país independent de nou", i que les eleccions del 25-N han deixat un parlament amb una majoria sobiranista, Mulligan sosté que la independència de Catalunya "reforçaria una tendència mundial". La demografia i l'economia mundials estan canviant, i la teoria econòmica, apunta, preveu que les fronteres dels estats canviaran amb elles.
"Com més creixen els governs i la redistribució, les regions més riques troben els impostos més i més molestos. Amb la Guerra Freda acabada, les regions ètnicament úniques ja no noten els beneficis, en termes de seguretat, que generava el fet de ser part d'un estat més gran", analitza, després d'explicar que Catalunya té la seva pròpia llengua i una llarga història, i que el franquisme va eliminar moltes institucions catalanes.
"Cal seguir la situació de Catalunya –opina–, ja que pot donar-nos lliçons per a Líbia, l'Iraq i fins i tot els Estats Units, on les regions a vegades divergeixen en termes de cultura, llengua i preferències de governació". "Una petita nació pot establir-se pacíficament i pot demostrar tenir beneficis a llarg termini", conclou.

Comentari:
     
  • Andreu Marfull Pujadas
    • Barcelona
    30.11.2012 - 11:57h
    Molt bones reflexions. Efectivament el nou ordre internacional ha de néixer del respecte, comprensió i integració del major nombre de diversitats i realitats culturals i nacions existents, abans que no en quedin més que quatre grapats. La diversitat de pensament i de codis de convivència és tan necessària per la salut de la comunió com la diversitat biològica pels sistemes ecològics. La solució no és sotmetre, és cercar en la humanitat el camí a l'esperança i l'espiritualitat harmoniosa entre l'ésser humà i la naturalesa.
    Evidentment, amb tantes guerres i lluites mesquines que cada dia ocupen els nostres televisors i diaris perdem el món de vista, ens tornem cínics, i pensem que aquest horitzó és una utopia. Doncs no necessàriament, potser ja va essent hora que les societats s'expressin unides, que no sentim la veu de pocs, sempre interessats en obtenir alguna cosa, i que escoltem la veu de les majories expressant els seus drets legítims, també a ser reconegudes com a nacions.
    L'home lluita per fer-se un lloc entre les cultures dominants, de la mateixa manera que lluita contra la naturalesa per explotar-la. Només cal que ens centrem en les conseqüències d'aquests impulsos, les causes, les finalitats i el camí recorregut fins ara, per així valorar què hem fet de bo, què de dolent, i que cal millorar. Per seguir junts, agermanats, i compromesos en mantenir sanes cultures de segles d'evolució, vida de mil·lenis d'evolució.
    Sobre Catalunya,
    http://causacatalana.com/el-llibre-en-catala/epileg-i-resum/
     

Villatoro: "Espanya va decidir fa anys que volia ser l'estat propietari de Catalunya"

"Això és molt greu. Pero no molt nou. Ha passat moltes vegades: no és que l'Estat [espanyol] fos un àrbitre parcial, és que era un jugador de l'equip contrari".
L'escriptor Vicenç Villatoro ha sentenciat a un article al setmanari El temps que el contrari del concepte d'Estat propi seria Estat aliè: "Què deuen voler aquells qui es posen frenètics quan senten dir que Catalunya vol un Estat propi? Doncs probablement un Estat aliè".

Villatoro ha qualificat d'"estranya" la reivindicació i ha argumentat que "contra la demanda d'independència, el natural no és demanar dependència, sinó dir precisament que dins d'Espanya Catalunya no és dependent de les decisions alienes sinó que és copartícip de les decisions".
Espanya, políticament, ha mantingut els catalans allunyats del poder polític i de la capacitat de decisió"
Tot i això, l'autor de l'article L'estat aliè s'ha qüestionat per què no reclamen això els contraris a la independència de Catalunya: "Si aquesta és la resposta natural, per què no la fan? Per què totes les respostes han estat d'amenaça?".

Villatoro ha respost la qüestió dient que Espanya va decidir "fa 300 anysque no volia ser l'Estat propi dels catalans sinó en tot cas l'Estat propietari dels catalans": "Lingüísticament, culturalment, [Espanya] va decidir que era l'Estat del castellà, com França és l'Estat del francès, i no com Suïssa, que és l'Estat de quatre llengües".

Villatoro ha continuat argumentant que Espanya, políticament, ha mantingut els catalans "allunyats del poder polític i de la capacitat de decisió", i econòmicament ha dissenyat un mapa d'infraestructures i un sistema de redistribució de les rendes que "apostava obertament per la capacitat de Madrid, en tots els camps". Finalment, l'autor de l'article ha conclòs que l'Estat espanyol "no és que hagi jugat a a favor" de l'Estat català, sinó que "hi ha jugat en contra".


http://www.tribuna.cat/recull-de-premsa//villatoro-espanya-va-decidir-fa-anys-que-volia-ser-lestat-propietari-de-catalunya-29-11-2012.html

"La informació és més important que la realitat"

Un científic amb fe?
Algunes de les coses que descobrim en la ciència són tan impressionants que he triat creure.

La teletransportació quàntica és més cosa seva que de Déu ...
Estava en el lloc i el moment adequats. Després d'anys d'investigació aconseguim transportar les característiques d'una partícula a una altra.

Una partícula de llum del Sol
, d'un fotó a un altre que estava a un metre de distància. Després vam teletrasportar un fotó d'un costat a l'altre del Danubi.

Fa un parell de mesos va batre un altre rècord mundial.
Teletransportar les propietats físiques d'un fotó de l'illa de La Palma a Tenerife, a 143 quilòmetres de distància. Transportem la estructura, però no la matèria, i queden entrellaçades, el que significa que acaben tenint les mateixes propietats.

Expliqui'm-ho a  poc a poc.
A mi m'agrada comparar -ho amb bessons idèntics. Sabem que si un té els cabells negres, l'altre també els en  té. Si fossin bessons quànticament entrellaçats, quan veiessis a un amb els cabells negres sabries que l'altre també  els té negres.

I quin és el misteri?
És equivocat pensar que el quin no veus té el pèl negre abans que els miris.

¿?

Ho sé: és sorprenent. A veure, la propietat, per exemple pèl fosc, és una cosa aleatòria, quan es mesura, l'altre, que també és completament aleatoria, es defineix de la mateixa manera que el primer.
 Però aquesta propietat no es pot entendre sense aplicar la mecànica quàntica.

La física quàntica s'encarrega de l'estudi d'allò més petit, cert?
Va augmentant la mida

.De tota manera, lo que és gran està fet de molts petits junts

Cert, encara que fins ara per als objectes grans els efectes quàntics són tan petits que no els veiem, però existeixen, clar.


Llavors, la física quàntica implica una altra concepció del món ...

Sí, estic d'acord. Crec que la física quàntica ens està revelant que la informació és més important que l'existència material, i que l'observació determina en certa manera el que pot ser la realitat.


Això que acaba de dir ......
 No només la informació, l'observació determinen el que podem veure, sinó el que pot arribar a ser la realitat. Això em recorda l'inici de l'Evangeli de sant Joan: "Al principi era la paraula ...".

Pensaments i paraules creen la realitat?
Hem d'anar amb compte: la realitat és una cosa que no depèn de nosaltres, però a través dels experiments queda clar que podem decidir quines propietats d'un sistema poden convertir-se en realitat, però no podem determinar la realitat.

Llavors, tot dependrà de quantes propietats tingui la realitat ...

M'agrada dir que hi ha dues llibertats: la nostra llibertat i la llibertat de la natura. Nosaltres som lliures de preguntar-li a la naturalesa el que vulguem, però la naturalesa també té la llibertat de donar-nos les respostes que vulgui, sense oblidar que la nostra pregunta limita les possibles respostes que la naturalesa pot donar-nos.

Són més importants les preguntes que les respostes.
Per descomptat, i això es veu claríssim quan parlem amb els nostres fills: sempre és més important la seva pregunta que la nostra resposta.

Ho oblidem sovint.
Als professors dels meus fills jo sempre els he demanat que els diguin als nens que el món no és una cosa estranya i mística, que es pot entendre mitjançant les matemàtiques. Això a mi em meravella.

Creu que existeix aquesta llei que ho explica tot ,lo gran i lo petit?
No, perquè estic convençut que el món és una cosa oberta, i això vol dir que l'estat del món demà no està determinat per l'estat del món avui.

I la llei de causa i efecte?
Hi ha situacions sense causa, com la desintegració d'una partícula radioactiva. Així funciona el món, hi ha la aleatorietat.

I de la vida què ha descobert?

L'escriptor suís Friedrich Dürrenmatt va dir que com amb més precisió la gent planifiqui el seu futur, més durament li  colpejerà la casualitat.



Les noves ciències del cervell diuen que pràcticament som màquines

No ho sé, però si fem una ullada a la història, fa dos-cents anys deien que el cervell era una màquina mecànica, fa cent, que era una màquina elèctrica, fa setanta, una central telefònica, i ara, que és un ordinador: sempre agafen el paradigma més modern i l'apliquen al cervell. Tots aquests conceptes són massa limitadors.


Ja.

El límit és la ingenuïtat humana.


Com imagina un quàntic a Déu?

Qualsevol definició és limitada.



Anton Zeilinger, doctor en Física i pare de la teletransportació



(Extret de la contra de la vanguardia)


Fira de Montjuïc acull aquest cap de setmana la mostra Magic Internacional 2012, dedicada a les transformacions socials i espirituals experimentades a Catalunya i al món

"Solidaritat és més necessària que mai, ara s’haurà de conduir igualment aquest projecte polític d’independència en circumstàncies no parlamentàries, i per això cal que jo faci un pas al costat. Podeu comptar amb mi i tenir-me, si així ho voleu, a l’executiva o a la base o onsevulla"



 Amb aquesta explicació tanca una carta remesa a la militància del líder de Solidaritat Catalana per la Independència, Alfons López Tena, després de perdre la representació parlamentària en les eleccions del 25N............




Comentari :

 
 
Hi serem
Anònim, 30/11/2012 a les 19:58
M'he sentit molt ben representat per SI, hi he treballat i ara també hi seguiré treballant. La feina dels 3 paramentaris ha estat immensa amb uns recurssos tan migrats. Per això sé de molt poques baixes despres de la desfeta, la majoria hi serem com hi hem estat sempre, treballant on toqui fins a l'independència.
Gracies pel teu treball, Alfons, Uriel, Toni i tots els que hi han posat el coll. Comença una nova etapa.
 
 
 
 
 
Gràcies Sr.Tena ,ha fet aportacions molt brillants,és una pèrdua per l'arc parlamentari català.
 
Josefina.
 
 

The world in 2013 (The Economist)

Catalunya, a l'anuari del 2013 de 'The Economist'

La revista britànica il·lustra la portada amb una estelada

Una imatge de la portada de The Economist

Catalunya seguirà captant l'atenció de la premsa internacional, segons es desprèn de la portada de l'anuari del 2013 de la revista britànica The Economist.
En el trencaclosques de fotografies de la portada d'aquesta publicació hi apareix en un lloc preferent una estelada i diverses senyeres, al costat d'una foto, per exemple, d'Angela Merkel.
L'anuari de The Economist fa un pronòstic dels esdeveniments i tendències que marcaran el proper any. En aquest sentit, Catalunya tindrà un paper destacat, segons la revista britànica.
Aquestes anàlisis estan realitzades per periodistes de la mateixa publicació i altres plomes del món de la política, els negocis, l'art i la tecnologia.
La publicació de The Economist es ven en 90 països del món i es tradueix a 30 idiomes. La seva distribució és superior al milió d'exemplars.
 

Barceló, el nou repte

 

L'artista mallorquí està preparant un “gran projecte” per a Catalunya, una intervenció en una església del Penedès similar a la que va fer a la Seu de Palma...


 
Miquel Barceló, ahir, a la cerimònia d'investidura com a doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra Foto: JOSEP LOSADA.
 
 

La independència de Catalunya ens treu la son?

Ens treuen la son les preocupacions i el dret a decidir és una preocupació de la gent que ja està cansada que es menyspreï una cultura, una nació... Sí, ens treu la son......
 
 

La ‘CiA a l'ombra' veu l'independentisme reforçat

Només falten 1400 peticions perquè la Casa Blanca es faci ressò de la consulta catalana

 


La crida popular demana formalment als EUA que doni suport al dret del poble català a decidir lliurement el seu futur


La demanda es va inscriure el 24 de novembre i probablement assolirà les 25.000 adhesions requerides aquest divendres

 

12è Simposi sobre la Descoberta catalana d'Amèrica

Antoni Sansalvadó: "Les necessitats s'incrementen, però la resposta ciutadana també"

 

Crisi "Tothom s'adona que també hi ha de contribuir" Previsió "Ens sembla que superarem l'objectiu de les 1.400 tones" Dificultat "Hi ha més entitats que atenen més gent"
 




Antoni Sansalvadó: "Les necessitats s'incrementen, però la resposta ciutadana també"
 
 

Com ha funcionat la mobilització de voluntaris per a aquesta edició del Gran Recapte?
Volíem arribar a la xifra de 10.000 voluntaris, que eren els que necessitàvem per cobrir 700 punts de recollida i per a la classificació dels aliments. La reacció ha estat molt positiva i hem superat aquesta xifra amb escreix, cosa que ens ha permès arribar a alguns punts de recollida més i ens permetrà anar més de pressa en la classificació.
¿La crisi està tenint conseqüències en la solidaritat ciutadana?
Ens ha tornat a passar el que va passar l'any passat, que amb la crisi les necessitats s'incrementen, però la resposta dels ciutadans també. La crisi s'està notant en el fet que la resposta és més positiva i més generosa. Tothom dóna una mica més, perquè tothom veu que amb la crisi les necessitats són més grans i s'adona que també hi ha de contribuir.
¿Veient la mobilització prèvia, es preveu arribar a l'objectiu de les 1.400 tones?
Quan vam fer la presentació i ho vam dir ens pensàvem que potser havíem estat massa agosarats. Però ara confiem que arribarem a aquesta xifra i de fet ens sembla que la superarem. Si ho aconseguim, estarem molt contents, perquè és una xifra important i aquests aliments arribaran a moltíssima gent.
¿La situació exigeix que tothom col·labori?
Estem en una situació especialment difícil, en què les necessitats, inclosa la primera necessitat que és el menjar, han crescut força. Cada vegada hi ha més entitats que ens demanen menjar i aquestes entitats cada vegada tenen més persones per atendre. Tots hem de pensar que aquests problemes dels altres també són problema nostre. Amb un petit esforç, podem ajudar molt.

http://www.ara.cat/premium/societat/Antoni-Sansalvado-necessitats-sincrementen-ciutadana_0_820117998.html
 

Mesopotàmia, bressol de totes les cultures

EXPOSICIÓ
El CaixaForum exposa a 'Abans del diluvi' 400 peces de les ciutats nascudes a l'Iraq fa 5.000 anys

 

El CaixaForum obre la primera gran exposició sobre la cultura de Mesopotàmia. Abans del diluvi exposa 400 peces de 32 museus de tot el món en un viatge fascinant a l'origen de la nostra civilització
Mesopotàmia, bressol de totes les cultures
Reconstrucció d'Ur de finals del III mil·leni
 
Entre les planúries desèrtiques i fangoses dels rius Tigris i Eufrates va sorgir fa 5.500 anys la primera cultura urbana, predecessora no només de la civilització occidental, sinó també de totes les cultures del món. Abans que a Europa s'aixequessin els dòlmens i a Egipte les piràmides faraòniques, a Mesopotàmia ja existia una flamant ciutat anomenada Uruk. Va arribar a tenir 40.000 habitants i s'hi van desenvolupar invents com xarxes de comunicacions (canals, vies i hostals), l'escriptura, el càlcul, les unitats de mesura, el dret i el registre de la propietat.
Les ciutats que van créixer al quart mil·leni aC al sud de Mesopotàmia, en el territori que avui pertany a l'Iraq, són inhòspites per als habitants i viatgers, però, en canvi, molt fèrtils per als arqueòlegs. Després que la regió caigués en mans dels romans i desaparegués sota les invasions àrabs, no va ser fins al segle IX i XII que viatgers àrabs o occidentals van redescobrir les ruïnes babilòniques. Després vindrien les expedicions i investigacions que en demostrarien l'abast.
L'última de les expedicions s'ha fet amb motiu de l'exposició Abans del diluvi. Mesopotàmia 3500-2100 aC. Oberta des d'avui al CaixaForum, la mostra és un viatge cap a aquest enclavament estratègic a través de 400 peces prestades per una trentena de museus (del Louvre de París al Metropolitan de Nova York, de Chicago a Brussel·les) i de vídeos, mapes, documents, reconstruccions en 3D i fotografies. És la primera gran exposició al món que es dedica a aquesta cultura, i la primera que es fa després de la Guerra de l'Iraq.
Com un terròs de sucre
Amb la caiguda de l'Imperi Otomà, després de la Primera Guerra Mundial, comencen les missions internacionals a Sumer, que quedarà sota el poder colonial britànic. A partir dels 40 els grans museus patrocinen viatges als jaciments. Exploren els cims dels turons on s'edificaven les ciutats, perquè és on troben més riqueses. A la ciutat d'Ur hi havia fins a mil obrers, en aquella època. S'hi treballava sis mesos seguits i duraven entre 10 i 15 anys. Però a Ur i Uruk encara hi ha el 90% de ciutat per descobrir.
El 1980 la guerra Iran-Iraq i després la Guerra del Golf impedeix que hi entrin els científics. Des de llavors, en un territori gasejat dues vegades i en què la taxa de càncer i malformacions és de les més altes del planeta, el govern no ha donat permisos, per seguretat. El comissari de l'exposició, el professor de la UPF i doctor en arquitectura Pedro Azara, que ha dedicat cinc anys a elaborar la mostra, va aconseguir una excepció. El 2011 va poder fer una expedició -escortada per militars- a Bagdad i al sud del país per fotografiar, enregistrar i mesurar el territori, i comparar-ho amb l'aspecte del lloc als anys 20.
Les imatges -gravades per l'actor Marcel Borràs- demostren una evidència: "És com deixar un terròs de sucre a la intempèrie 80 anys", diu Azara. Els materials amb què es va aixecar la ciutat són el fang i les canyes, perquè la resta eren difícils d'aconseguir. "Caminàvem pels jaciments i hauríem pogut recollir peces de terra. Estan a l'abast dels saquejadors", explicava. Des del 2005 la represa de les excavacions sempre està "a punt de començar", lamenta Azara. Una de les hipòtesis científiques noves que ha aportat el seu viatge són modificacions en els traçats de les ciutats i una hipòtesi: que les vies de comunicació i el creixement de les urbs no era desordenat i inorgànic, sinó que responien als canals naturals que obria l'aigua.
La guerra i el desconeixement
"Es dóna la paradoxa que una civilització tan antiga i fonamental que crea l'estat d'ordre en què ens desenvolupem avui és un dels terrenys més inestables del planeta", diu el director de l'àrea cultural de la Fundació La Caixa, Ignasi Miró. Els conflictes polítics és una de les raons per les quals la cultura sumèria és poc coneguda. A més, les excavacions hi van començar més tard que, per exemple, a Egipte. La llengua sumèria es va descobrir tot just fa 130 anys i encara té paraules indesxifrades.
"Les peces petites, terroses, evoquen la fragilitat d'una cultura que 5.000 anys després s'insereix en un territori conflictiu", deia ahir Azara. La instal·lació de l'exposició és diàfana. Sobre una estructura plana de color blanc com la sal, el visitant hi va trobant les relíquies dins de vitrines amagades que volen recordar els jaciments.
Homenatges al cel i la terra
La majoria d'objectes de l'exposició no van ser concebuts com a obres d'art, sinó que estaven destinats a la terra o al cel, a l'inframón o a la divinitat. El recorregut té diverses parades. La primera, dedicada a l'imaginari mític de Mesopotàmia. Aquí hi ha algunes de les figures més importants de la mostra: l' Estàtua del príncep de Gudea pregant (una de les perles que ve del Louvre i de les poques que manté el rostre), un conjunt de maquetes de barques i carruatges que demostren que existien les vies ràpides i el primer cadastre, del 2100 aC.
En la segona part s'explora el procés constructiu de les ciutats, amb plànols i objectes rituals que utilitzaven, com els claus i dipòsits fundacionals amb inscripcions. I en la tercera s'entra en espais com l'entorn domèstic (s'hi poden veure escenes de banquets gravades en pedra), els temples (amb decoracions, figuretes de divinitats i estàtues orants que garantien protecció) i les tombes (els aixovars fúnebres, joies i collarets). El CaixaForum aporta el seu granet de sorra al fang mesopotami per acostar al públic una civilització esplendorosa.

http://www.ara.cat/premium/cultura/Mesopotamia-bressol-totes-cultures_0_820118029.html
 

Catalunya tindrà govern fort, estable i seriós

Agbar, amb suport judicial, impugna l'adjudicació d'ATL a Acciona

 

El TSJC estira les orelles a Recoder per manca de transparència del Departament

Instal·lacions d'Aigües Ter-Llobregat vora el Prat de Llobregat.

Un nou episodi de la tristíssima història del procés de privatització d'Aigües Ter-Llobregat, que el Departament de Territori i Sostenibilitat, comanat per l'exalcalde de Sant Cugat, Lluís Recoder, va atorgar a l'empresa Acciona el passat 6 de novembre: Aigües de Barcelona (Agbar-Suez), que era la competidora directa, i tèoricament més ben situada per endur-se el trofeu, ha impugnat l'adjudicació després d'haver rebut el suport de la Sala Cinquena del Contenciós-Administrartiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que va dictar una interlocutòria –després del recurs presentat per Agbar el passat dia 14–, en què dicatva mesures cautelars perquè "de forma immediata" es proporcionés a l'empresa tota la documentació relacionada amb la proposició i l'oferta econòmiques que va efectuar Acciona per guanyar el concurs.

El grup, que va presentar un escrit al Departament el passat divendres, demana a la Generalitat l'anul·lació del concurs i no descarta anar novament al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per continuar la seva batalla per aconseguir la gestió de l'empresa, un negoci de 1.000 milions d'euros que no li servirà al Govern Mas ni per al paper de vàter que s'han de portar de casa els treballadors de l'Agència Catalana de l'Aigua.

Agbar creu que durant el procés ha patit "una greu indefensió", a causa del "tracte de favor" prestat a Acciona. Lamenta la "falta de transparència" del Departament de Territori, responsable del concurs, en negar a Aigües de Barcelona la possibilitat d'examinar l'oferta presentada del seu rival, per considerar-la "confidencial", mentre que acusa la conselleria que pilota Lluís Recoder de "celebrar reunions" amb Acciona durant el procés obert.

Així mateix, el perdedor del concurs qüestiona la valoració de l'oferta tècnica i la possibilitat que Acciona pugui complir amb el compromís tarifari que li va permetre guanyar el concurs. Per a agbar no és creïble argumentart que es mantindran sense tocar els costos salarials i que Acciona no pot implantar economies d'escala.

La incompatible presència de Rodés

Un altre dels elements que argüeix Agbar per demanar l'anul·lació del concurs és la presència de Ferran Rodés al Consell d'Administració d'Acciona, ja que és el president del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de la Generalitat (CADS), cosa que el converteix en "alt càrrec" i faria incompatible l'adjudicació a Acciona.

Rodés, que és, també, vicepresident d'Havas Media i president del consell d'Administració del diari Ara , participa en el consorci que s'ha adjudicat ATLL a través de l'empresa Acacia ISP, de la qual és administrador

Agbar també denuncia que Acciona, amb el permís de la mesa de contractació, hauria incomplert el procediment de contractació, ja que no va lliurar dos documents preceptius: la memòria justificativa de l'agrupació empresarial i el pla d'igualtat.

Agbar també al·lega que la valoració de l'oferta econòmica d'Acciona que ha realitzat el Departament de Territori és "irreal i inconscient", ja que "no és viable" i "posa en risc el principi de continuïtat del servei públic". Segons l'opinió d'Agbar, l'oferta guanyadora ha infravalorat els costos operatius en més de 9 milions a l'any, de manera que la tarifa de servei proposta "serà insuficient per aconseguir i mantenir l'equilibri econòmic financer de la concessió".

Més recursos

També, l'Associació de Treballadors d'Aigües de Barcelona (ATAB) va presentar el passat 8 de novembre un recurs contenciós administratiu contra el Departament de Recoder al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que s'ha publicitat aquest dimarts.

El sindicat d'Aigües de Barcelona (Agbar) hi denuncia la forma en que s'ha licitat el contracte i el plec de clàusules administratives del concurs.
 
 
 
 

L'"exemple" de Catalunya, segons un articulista del The New York Times

Considera que en cas d'independència dels catalans es "reforçaria una tendència mundial"

Imatge de l'article


Un articulista de The New York Times, Casey B. Mulligan, considera que la situació política de Catalunya "pot servir d'exemple" per a d'altres països com "Líbia, Iraq i fins i tot els Estats Units" donat que "una nació petita pot establir-se pacíficament i pot arribar a tenir beneficis a llarg termini".

En un article publicat aquest dijous destaca que "els residents pacífics" de Catalunya van apostar a les eleccions del passat diumenge per donar suport a "una majoria independentista".

"Una Catalunya independent reforçaria una tendència mundial. L'economia del món i la demografia està canviant, i la teoria econòmica prediu que les fronteres nacionals canviaran", comenta.

Assegura que "Catalunya té la seva pròpia llengua, el català, i una llarga història. Amb Franco, Espanya va suprimir moltes de les institucions catalanes" i recorda que molts espanyols van decidir anar cap a terres catalanes perquè és "la regió més pròspera d'Espanya".

"La prevalença dels espanyols a Catalunya, així com la mà dura de Franco, poden haver soscavat un moviment independentista", explica abans de dir que "la mort de Franco el 1975 i el sorgiment de la democràcia a Espanya no va fomentar una Catalunya independent" però "les noves generacions han après català i poden inclinar la balança a favor de la independència".

L'articulista manifesta que els catalans s'oposen "a la quantitat d'impostos que paga al govern central d'Espanya, en comparació amb els beneficis que rep". Just després afirma que "val la pena veure" la situació de Catalunya, que "pot servir d'exemple per Líbia, Iraq i fins i tot els Estats Units, on les regions de vegades divergeixen pel que fa a la cultura, l'idioma i les preferències per governar. Una nació petita pot establir-se pacíficament i pot arribar a tenir beneficis a llarg termini".
 
 
 

Hilari Raguer: 'Des de la psicostètica els catalans tenim la síndrome del gos apallissat'

Entrevistem l'historiador i monjo de Montserrat, que ha publicat 'Ser independentista no és cap pecat' · Valora el resultat electoral i el context sobiranista actual.




L'historiador Hilari Raguer, que ja té vuitant-quatre anys, és un home d'aparença serena, però de conversa apassionada. No perd el sentit de l'humor ni es mossega la llengua. Ha contribuït al debat sobiranista amb el llibre 'Ser independentista no és cap pecat' (Editorial Claret). És un títol provocador adreçat als bisbes espanyols en resposta a la declaració que van fer sobre la unitat de la nació espanyola. El llibre aplega una sèrie d'articles sobre la relació entre l'església catalana i el nacionalisme, o l’independentisme, d’aquests darrers segles.
Per començar, ens podríeu fer una valoració dels resultats de les eleccions del 25N?
—Des de la meva ignorància tècnica, en primer lloc destacaria la decepció per l'ensorrada de CiU o, més ben dit, de la persona d'Artur Mas. I m'ha fet entre ràbia i indignació, la reacció del govern espanyol, del PP, i també dels socialistes, que li fan el joc. Com poden dir el que diuen, si es confirma la majoria sobiranista d'aquest país, amb un PP que ha quedat en quarta posició; la caiguda del PSC, que s'ha convertit en un partit sucursalista que ha caigut en la misèria més absoluta i rematat per aquests casos de corrupció a la cúpula… I és una pena, perquè el PSC era un partit important per al país. Jo a les primeres eleccions democràtiques el vaig votar, pensant que era el partit que contribuïa d'una manera més important a la unitat política i social del poble de Catalunya. Però, quan els socialistes catalans van votar a favor de la LOHPA, em vaig jurar que no els tornaria a votar mai més. I ho he complert.
I tornant a la valoració de les últimes eleccions?
—Deixa'm dir-te que em va sorprendre gratament el paper que va decidir jugar Artur Mas sobre el dret de decidir. I que em va impressionar la seva actitud i les respostes que va donar als periodistes de Madrid, després de la reunió amb Rajoy. Em sembla que fins i tot els periodistes van quedar descol·locats aquell dia. Aquell dia Mas va ser impecable. Però ara, en aquest moment de davallada, és l'hora de demostrar-nos que és un gran polític. Més i tot que el 12 de setembre. Aquesta impressió de líder que llavors ens va fer a molts, és ara que l'ha de mantenir. 
Considereu Mas un gran polític?
—Aquests darrers anys en què l'independentisme ha anat creixent, em pensava que feia falta un líder que ens encaminés cap al procés. I el dia que Mas va ser a Madrid vaig pensar que l'havíem trobat. Però és ara que ha de demostrar que ho és. Perquè la independència no té marxa endarrere. A Madrid ho veuen més clar que nosaltres. Nosaltres encara no ens ho acabem de creure.
Us expliqueu per què les previsions foren tan errades? Càstig pel debilitament de la política social, de retallades? Un independentisme encara no prou madur? La divisió dins CiU sobre l'estat propi? El boicot intern de Duran i Lleida?
—Una mica de tot això hi va haver. I, a més, el petard del document del diari El Mundo. Si ara els convergents no en fan grans lamentacions és perquè consideren que seria tirar-se pedres al teulat. Sí que els va fer mal. Però, a mi, allò que veritablement em va sorprendre va ser la manifestació de l'Onze de Setembre.
Hi vau anar?
—Sí que hi era. Va ser impressionant. No podia imaginar el nombre de gent que hi havia, perquè només veia que no avançàvem. Però veia l'ambient: la gent embolicada amb l'estelada, mares amb criatures a coll, l'ambient festiu i familiar… L'Enric Juliana, un periodista que respecto, i sempre en llegeixo amb molta atenció els articles de La Vanguardia, deia que hi havia meitat senyeres i meitat estelades. Es va equivocar. Sobretot la gent portava estelades. Dues coses em van cridar l'atenció: superada la plaça d’Urquinaona, la manifestació va canviar una mica d'aspecte, perquè les mares amb criatures i els discapacitats ja havien deixat la manifestació. I aleshores sentia els xiulets davant la prefectura de policia. Baixant per la Via Laietana hi havia gent als balcons amb banderes aplaudint. Però l'edifici de la prefectura de policia tenia totes les finestres fosques, tancades i barrades, només hi havia una bandera espanyola al balcó principal que no voleiava. I en tots dos carrers dels costats hi havia un munt de furgonetes, suposo que plenes de policies a les fosques, i cinc o sis 'geos' amb passamuntanyes, drets davant l'edifici.  I la gent cridava quan passava per davant: 'Aquí és on torturaven!' I tant!, jo en guardo records molt desagradables d'aquest lloc. Però el que em sorprenia és que, fa uns anys, la policia hauria sortit a repartir. No ho va fer. Devien tenir una consigna. I això em fa pensar que la gresca que sempre s'organitza al final de les manifestacions deu ser provocada per la policia. Perquè el dia que no van sortir, la manifestació va ser del tot pacífica del principi a la fi. 
I l'altra escena que recordeu?
—Davant de la delegació del govern hi havia un cartell molt gros que deia 'Ambaixada espanyola'. I la gent reia quan el llegia i s'hi fotografiava… I no van treure el cartell!
La força de la manifestació és que va néixer de baix, d'una assemblea, l'ANC, organitzada a tot el territori. Com la consulta pel dret de decidir del 2009-2010.
—Sí, a Arenys de Munt la van armar! Aquesta mobilització popular tan important al marge dels partits em recorda un fet més personal: l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat el 1947. L'organització de l'Onze de Setembre i l'organització per sectorials i la mobilització de l'ANC em recorda el que va ser, a més petita escala, la campanya d'entronització de la Mare de Déu de Montserrat del 1947. Aquest fet va ser important fins al punt que els responsables de la revista Quaderns de l'exili, entre els quals hi havia Joan Sales i Raimon Galí, van veure que Catalunya encara era viva, i van tornar.
O sigui que sou optimista. És dels qui comparteixen la frase de Salvador Cardús: 'Atenció: no es desprograma el viatge. Serà més llarg, sí. Però demà salpem!'
—Sí, encara que no sabem si va cap a Ítaca o cap a Troia (ha, ha, ha).
Tornant a les eleccions, també han palesat molt bé la transversalitat de l'independentisme, cosa que ja abordeu al llibre. Com veieu la CUP?
—No la veig. He trigat molt a saber què volien dir les sigles. Ara en tinc una mica més d'idea. És un grup anticapitalista, oi?
Sí i més. El cap de llista per Barcelona, David Fernàndez diu per exemple: 'Venim a desobeir la dictadura dels mercats.' I també: 'Ja està bé que els de baix rescatem els de dalt, ja està bé de transferir rendes públiques als mercats financers…'.
—Això em fa pensar en les HOAC (Hermandades Obreras de Acción Católica) que va fundar el català Guillem Rovirosa. Encara que era seglar, va passar un quant temps marginat a Montserrat. I explicava que la Bíblia deia que exigir interessos era pecat. D'aquí ve el pecat d'usura. I l'església va assumir aquesta idea. Però després de mil anys d'aquesta moral, l'església va pactar amb el capitalisme i el pecat d'usura es va convertir a cobrar un interès abusiu. I deia Guillem Rovirosa que aquest interès abusiu es cobrava amb temps i que el temps era de Déu. I el càstig de Déu als països capitalistes ha estat el de no tenir temps, d’anar de bòlit. As països capitalistes la gent potser no es mor de gana, però es mor d'un infart. 
Anant al llibre, 'Ser independentista no és cap pecat' traça un fil sobre la relació de església catalana i el nacionalisme, o l’independentisme. Però, quan parleu de l'església catalana, a qui us referiu exactament?
—Em refereixo quasi sempre als bisbes i als clergues, a la jerarquia. 
Però una part d'aquesta jerarquia, darrerament, ha tingut discrepàncies amb el nacionalisme tradicional de l'església catalana.
—Últimament ens han fet uns quants gols, sí. Però cal dir que quatre membres de la comissió de l’episcopat espanyol que van elaborar la declaració sobre la unitat d'Espanya hi van votar en blanc. Eren els bisbes catalans de la comissió. I després, la conferència catalana va fer una declaració desmarcant-se de la declaració de l'episcopat espanyol. O sigui que, malgrat tot, encara és una església catalana.
El llibre vol deixar ben clar que el nacionalisme de l'església catalana no té res a veure amb el nacional-catolicisme.
—És clar. I em sembla que queda ben clar en el darrer escrit del llibre. Durant el franquisme ens imposaven que no tan sols havíem de ser cristians, sinó també bons espanyols. Què té a veure l’una cosa amb l'altra? Què és aquest catolicisme? És clar, després de passar aquells anys de nacional-catolocisme, quan va arribar Joan XXIII i el Concili Vaticà II, Catalunya ho va celebrar segurament amb més entusiasme que enlloc del món.
L'article més extens del llibre és dedicat al catalanisme de Jaume Balmes, aspecte que ja heu tractat en uns altres escrits. Hom diria que Balmes patia d’una certa 'esquizofrènia' identitària, no us sembla?
—Sí. És que durant segles els catalans no hem gosat dir allò que sentim, com ara gosem fer. Carles Muñoz Espinalt, que es va inventar la psicostètica, deia que els catalans tenim la síndrome del gos apallissat. Els espanyols s'estranyen que no parléssim d'independència abans i que ho fem ara. Coi, per por no ho fèiem! Fa tres segles que suportem una repressió política. Però ara que no s'estranyin que diguem allò que sentim. Sobre la mentalitat de Balmes, Muñoz Espinalt deia que era dilògica, que es contradeia. Perquè, si amaguem allò que pensem, ens tenen per covards, i si diem allò que pensem ens respecten. També Francesc Pujols va parlar de Jaume Balmes.
Francesc Pujols?
—Sí, va veure que Balmes tenia uns principis, però que no arribava a treure'n les conseqüències lògiques. I Pujols ho deia així: 'Quan ja tenia la llebre agafada amb les dues mans, la deixava anar.'
Parlant de dilògica, vós que vau fer la tesi doctoral sobre Unió Democràtica de Catalunya, creieu que el partit actual, presidit per Duran i Lleida, manté els principis fundacionals?
—La meva tesi estudiava UDC entre els anys 1931 i 1939. Repetides vegades m'han demanat que continués la història del partit. I no ho he fet, perquè era entrar en polèmica de partit, i podia interpretar-ho malament, i perquè, la UDC de després, la veia com una altra cosa. Mira, en la primera redacció de la tesi, que vaig presentar a París, hi vaig escriure un final que deia, més o menys: 'Hi ha un partit que avui porta aquestes mateixes sigles, però que, quan pugui, serà una altra cosa. I quan Coll i Alentorn, que m'havia ajudat a documentar-me, ho va llegir, va dir patèticament: 'Hem fet el que hem pogut, hem anat a la presó, no ens doneu per difunts.' I per aquelles paraules vaig eliminar aquell final de la tesi.



La petició a la Casa Blanca a favor d'un referèndum ja supera les 13.000 adhesions


L'objectiu és aconseguir arribar a les 25.000 adhesions perquè el govern d'Obama es faci ressò de la consulta independentista

La demanda popular, iniciada per un ciutadà nord-americà, es va penjar al web dissabte...


Julivert per netejar els ronyons

Passen els anys i els nostres ronyons sempre estan filtrant la sang, traient la sal, el verí, qualsevol cosa nociva i que entri en el nostre sistema. Amb el temps la sal s'acumula i això necessita un tractament de neteja, i ... com anema desfer-nos d'això?

És molt senzill, primer prengui un grapat de julivert i renti'l molt , després talleu en trossos petits i poseu-ho en una olla i afegir (1 litre)d'aigua neta que bulli  deu minuts, deixeu-ho refredar, després de colar-lo ho poseu en una ampolla neta i deixeu-la en la nevera.

Prengui un got diàriament i veurà que tota la sal i el verí acumulat comença a sortir del seu ronyó al orinar.

El Julivert és conegut com el millor tractament
per netejar els ronyons i és natural!

Jordi Savall reivindica la vigència de les idees de l'humanisme

MÚSICA
Erasme i la pau, protagonistes de la celebració dels 25 anys de la Capella Reial

 

La reivindicació de l'humanisme és un dels eixos de la nova temporada del cicle El So Original. Els concerts formen part del actes de celebració del 25è aniversari de la Capella Reial de Catalunya.




Jordi Savall celebra aquesta temporada el 25è aniversari de la fundació de la Capella Reial de Catalunya, hereva de la formació desapareguda el 1713.
 
Jordi Savall celebra aquesta temporada el 25è aniversari de la fundació de la Capella Reial de Catalunya, hereva de la formació desapareguda el 1713. DAVID IGNASZEWSKI / L'AUDITORI
 

Jordi Savall reconeix en el pensament humanista del segle XVI idees que avui han quedat oblidades. Com advertia Thomas More, un món sense justícia ni pau i només dominat per estafadors camina cap a la destrucció. "Descrivia el que ens està passant ara", va recordar Savall ahir en la presentació dels actes de commemoració del 25è aniversari de la fundació de la Capella Reial de Barcelona. La celebració inclou una nova edició del cicle El So Original, organitzat amb L'Auditori, i un seguit de novetats discogràfiques entre les quals hi ha el llibre CD Pro·Pacem , amb textos d'Edgar Morin, Raimon Panikkar, Fatema Mernissi i Antoni Tàpies.
Savall defensa la vigència de l'humanisme i la capacitat de la música per explicar el present. Tots dos conceptes planen sobre la programació del cicle de sis concerts que s'inaugurarà el 17 de desembre a l'església de Santa Maria del Mar. Aquesta primera actuació, titulada Judicii signum. Pelegrinatges de l'ànima , està dedicada al poble sirià, i comptarà amb la presència de músics de Síria. "La música del concert està impregnada de les profecies de l'apocalipsi", explica Savall, que denuncia "el silenci dramàtic que existeix sobre un poble que està sent massacrat" per la guerra. "Per raons polítiques, ningú és capaç de dir prou", lamenta.
La pau i l'europeisme seran el leitmotiv del segon concert, que es farà el 16 de gener a les Reials Drassanes. Savall ha establert un programa al voltant de l' Elogi de la Follia d'Erasme de Rotterdam, "un dels grans humanistes i el primer que va tenir clar el concepte d'una Europa unida". Savall reivindica l'actualitat del pensament d'Erasme, "un gran defensor de la pau" que va criticar amb molta intel·ligència les incoherències de l'ésser humà. Al concert hi haurà parts recitades de textos d'Erasme, Thomas More, Maquiavel i Luter, interpretades per Sílvia Bel (que fa el paper de la Follia), Josep Maria Pou i Jordi Boixaderas.
Aquest Elogi de la Follia , "una reflexió fonamental sobre el moment que vivim", també es representarà a Luxemburg i a Brussel·les, i tindrà una versió discogràfica especial. "És un projecte esbojarrat", diu Savall. S'enregistrarà en set llengües i hi participaran una vintena d'actors. La versió en CD serà en francès però inclourà un codi per descarregar-se els recitats en les altres llengües, inclòs el català.



Tragèdia lírica al Liceu

Savall tornarà al Liceu el 15 de febrer per dirigir La tragèdia lírica a França en temps de Lluís XIV i Lluís XV , amb Le Concert des Nations. Un mes després, el cicle continuarà amb la presentació de Pro·Pacem. Músiques per la pau a les Reials Drassanes. Pro·Pacem és un llibre-CD que inclou algunes peces del concert del 2004 al Fòrum de les Cultures de Barcelona, com ara la que va compondre Arvo Pärt com a homenatge a les víctimes de l'11-M. "Pärt la va escriure després de veure per televisió la manifestació que es va fer a Barcelona després de l'atemptat", recorda Savall, que aquell dia va interpretar el Cant dels ocells a la plaça de Catalunya.
El So Original incorpora també un recital de viola de gamba de Savall al Palau de la Música, el 13 de maig. I la clausura serà el 27 de juny a L'Auditori, amb la participació dels finalistes de la III Acadèmia de Formació Professional, de Recerca & d'Interpretació. "L'Acadèmia és un projecte de treball pedagògic que té una importància fonamental per a nosaltres. Estem treballant amb l'Ajuntament de Barcelona i amb institucions europees per garantir que tiri endavant quan jo ja no hi sigui", diu Savall.

http://www.ara.cat/premium/cultura/Jordi-Savall-reivindica-vigencia-lhumanisme_0_819518070.html
 

Els mitjans d'Israel paren l'orella a Catalunya

 

Si una característica van tenir les eleccions del 25 de novembre aquesta va ser l'ampli ressó internacional dels comicis a través dels mitjans de comunicació. Ara bé, un dels estats que un seguiment més proper en va fer fou Israel que va cobrir les eleccions de manera àmplia.
Des de la ràdio del exercit israelià que parlava obertament de la "victòria dels independentistes" a Catalunya al diari Israel Hayom que ha batejat els comicis com "la batalla per la independència de Catalunya".
En la mateixa línia s'expressava l'influent Ha'aretz que destacava la victòria independentista de diumenge. per altra banda, el diari Halla informava de "cert desencís" dels catalans pels resultats "estranys de diumenge".
 
Comentaris:
 
LES ARRELS DE CATALUNYA
JJ, 29/11/2012 a les 15:53
Quan l'any 805 les tropes de Carlemagne van arribar a Barcelona es van trobar que eren devant d'una ciutat Jueva, els cristians havien fugit, i els musulmans amb prou feines tenien personal per ocupar els carrec mes alts de la ciutat, per aixó va esser tan facil negociar una rendició.
Semblant va esser el cas de la ciutat que anomenem Mataró, en temps dels ibers i romans es deia ILU-RO, es a dir ciutat d'Aro (Aro era la deitat Ibera de la costa catalana). Despres es va dir MATA-ARO (En arameu mata vol dir ciutat...).
El caracter estalviador, la dependencia d'un mateix , l'amor per la cultura i el saber, la capacitat d'organització de la societat civil, tot aixó son caracteristiques propies de la cultura jueva que el poble catala ha conservat malgrat mes de mil anys d'intents d'assimilació per part d'España i de l 'esglesia catolica.
Tot aixó ho saben ben be a Israel, per prudencia no ho esbomben, nomes cal dir que l'avinguda principal de Tel Aviv es la avinguda Ramban malnom d'un famos rabbi de Girona.
 
Ves a saber!
Jordi Lògic, 29/11/2012 a les 15:13
Ibers, Ebre, Vall d'Hebron, Hebreu ....

Algú hauria d'investigar sobre el perquè aquests termes s'assemblen tant. I si ....?
 
 
 
 
Visca l'estat d'Israel
Anònim, 29/11/2012 a les 14:45
Al president Mas: a veure quan es deixa de collonades amb la UE, que són un club en decliu que no poden oferir-nos res i traça ponts amb els nostres veritables aliats: USA i Israel. No necessitem els buròcrates de Brusel.les per res, que el rescat el rebin i el paguin els espanyols tot solets!!!