Avui és Pasqua :Bona Pasqua a TOTHOM!

La pasqua és un terme religiós que procedeix del llatí páscae, i aquest prové del grec paskha format a partir del hebreu pésakh (que significa "pas").

 

 
Matí de Caramelles Súria 2012.
 
 
 
 
 
 
 
La Fe dóna alegria i encomana confiança
 
Sant Pare Francesc.
 

Cultura popular catalana : Les caramelles


Caramelles a ciutat segons un gravat del segle XIX
 
 
 
Fitxer:Barretina2.jpg
 
 
 
 
 
 
Les caramelles són unes cançons i balls populars que es canten per Pasqua o Pasqua Florida. Les caramelles tenien, tradicionalment, temàtica religiosa: cantaven la joia de la resurrecció de Crist, però en els últims temps han incorporat cançons de to festiu i, també, d'aire satíric sobre qüestions locals. Sitges, Flix, La Seu d'Urgell, Sant Julià de Vilatorta, Súria, Callús, Mataró, Sant Vicenç de Castellet i Cardona, són les poblacions amb més tradició. A Sant Julià de Vilatorta els caramellaires canten els Goigs del Roser, i porten una vestimenta de gala pròpia de l'antiga ruralia catalana: barret de copalta, capa negra amb valona sobreposada, bordó, i llaç català de color morat. A Súria s'hi celebra l'aplec de Caramelles més nombrós, que reuneix vuit colles i mig miler de cantaires.[1]
El grup de cantaires es planta al peu del balcó dels amics i d'altra gent del poble per cantar unes cançons. S'hi fan acompanyar per instruments musicals diversos (el rigo-rago, el regue-rec, el cataclinc, els bastonets o garrots, el cèrcol, el buiro, els campanillers, els ferrets, el salteri, el picacanya, el violí de pastor, la xifla, etc.).
La cistella, lligada al capdamunt d'una llarga vara i tota adornada de cintes, arriba fins al balcó de l'homenatjat el qual, en correspondència, hi deixa el seu donatiu. El Cant més antic de les Caramelles ha estat els Goigs del Roser o de les Botifarres.
En el seu origen, el caramellaires recorrien els diversos masos anunciant la bona nova de la Resurrecció de Crist. Era una clara referència a la resurrecció de la naturalesa. A canvi de la notícia, se'ls obsequiava amb ous, botifarres i menges greixoses, cosa que indicava que la Quaresma s'havia acabat. Així, el simbolisme de l'ou de les mones és el principi de la vida.
Una part de les cançons cantades per caramelles solia contenir textos amb contingut satíric sobre fets d'actualitat en el poble. Habitualment es tractava d'una sàtira més blanca, menys punyent, que la d'altres modalitats de textos popular, com, per exemple, els inclosos en els Pastorets (per exemple, les garrofes de Berga o Manresa), els esbroncs de Carnestoltes (per exemple, a Caldes de Montbui) o els versots dels balls de diables, de diferents poblacions catalanes (Alpens, l'Arboç, Caldes de Montbui, Igualada, Organyà, Ponts, Sabadell, Sant Quintí de Mediona, Sitges, Tarragona, Torredembarra, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú,Vila-seca, etcètera).
A Eivissa s'anomena caramelles a unes cançons populars que es canten a missa tant la vespra de Nadal a la missa del gall (anomenada a Eivissa Matines), com a la missa de la vespra de Pasqua. Formalment no s'assemblen en res a les de Catalunya. En aquest cas es tracta de cançó redoblada, un tipus de cançó molt típica en l'àmbit rural eivissenc que normalment no tracta de temes religiosos, però a les Caramelles de Nadal i Caramelles de Pasqua explica el misteri del naixement o de la mort de Crist durant la missa. Els que ho canten són els caramellers, tradicionalment autoritats o homes notables de la parròquia, però actualment són membres de les colles de Ball Pagès. Les caramelles van acompanyades dels instruments tradicionals del camp eivissenc: la flaüta, les castanyoles, l'espasí i el tambor.
A Flix les Caramelles tenen una tradició centenària. Després de la interrupció causada per la guerra civil del 1936-39 es reempren la cantada de Caramelles el 1959 i de llavors ençà que s'ha fet cada any. La cantada l'efectuen veus masculines, vinculades majoritàriament a l'Orfeó de Flix, cada Dissabte de Glòria. Una trentena de cantaires amb la seua vestimenta tradiconal (camisa blanca, pantalons foscos, faixa i barretina roja) efectuen fins a una dotzena d'aturades per tot el poble[2], per interpretar una cançó diferent, per llançar floretes a les dones, per donar la benvinguda a la primavera... i, de passada, demanar la generositat dels veïns per tal que contribuïxin a omplir de diners el cistell alçat de les ofrenes que acompanya en tot moment els cantaires.





http://ca.wikipedia.org/wiki/Caramelles

“Cal explicar que Espanya és viable sense Catalunya”

 


“Hem de construir un discurs creïble que constati que Espanya no sols se'n sortirà, sinó que se n'acabarà beneficiant”

 
 
Roger Albinyana assumeix la secretaria d'Afers Estrangers i de la Unió Europea amb l'ànim de treballar molt, però discretament.
Fins a quin punt cal discreció?
L'acció exterior de qualsevol país sempre té una part visible i una que no ho és tant, però som un govern transparent i donarem explicacions del que calgui.
Quin nivell de complicitats amb el procés han detectat fins ara?
La societat catalana sembla que esperi una complicitat de la comunitat internacional envers el procés, però és una sensació desdibuixada. En els dos mesos que fa que hi som hem tingut contactes amb diversos governs europeus, i hem de ser molt diàfans. En aquests moments no hi ha cap país, ni dins ni fora de la UE, que estimuli el procés. Assumim que s'ho miren amb distància. Però això està passant ara i ha passat en qualsevol procés d'emancipació nacional anterior; la reacció internacional sempre ha estat molt freda. Cal ser molt realista, i és important que la ciutadania conegui la percepció d'aquests països, que no veuen el procés amb simpatia.
Vol dir que si no prenen posició ja és una bona notícia?
Efectivament, la seva neutralitat és una notícia excel·lent.
Vostè va dir que cal fer notar que no és un conflicte intern.
D'alguna manera hem de situar el que està succeint a Catalunya com un procés dialèctic amb l'Estat espanyol, perquè, si no, als ulls de la comunitat internacional, el problema no existeix. El procés ha de ser percebut com un problema a resoldre per l'Estat espanyol, però també pel conjunt de països de la UE i més enllà. Però fins que els catalans no prenguin posició, el procés continuarà sent de naturalesa interna.
Si al final cal una consulta unilateral, no ho entendran a fora?
Aquest és un procés en què hi ha diverses etapes i és molt important que les institucions catalanes les esgotin. Ara mateix, hem d'obrir totes les vies possibles de diàleg amb el govern espanyol perquè la consulta es pugui produir de manera pactada, com a Escòcia. Aquest és sens dubte l'escenari que ens convé més, tot i que no és l'únic. Estem instal·lats en la fase de l'exercici del dret a decidir i fins on puguem arribar s'ha de pactar...........
 
 

Vetlla Pasqual

En el calendari Cristià, la Vetlla Pasqual se celebra la nit del dissabte Sant, anterior a la gran celebració del Diumenge de Pasqua de Resurrecció i es considerada com la celebració central de l'Any litúrgic. En ella se celebra la nit Santa de la Resurrecció del Senyor.
En l'antiguitat era el moment destinat per a rebre els catecúmens que havien de ser batejats.
Abans que es convertís en l'actual festa nocturna, les celebracions de la Vetlla es feien al matí i quan es cantava el Glòria es tocaven les campanes, d'aquí que s'anomenara "Dissabte de Glòria".
Es una celebració rica en símbols, cerimònia de renovació de l'aigua i el foc i plena de textos bíblics que ens recorden les pàgines principals de la Sagrada Escriptura relatives a la Pasqua del poble d'Israel.
La celebració es desenvolupa a partir del següent esquema:
  • Lucernari: es beneeix el foc fora de l'església, i s'encén el ciri pasqual




  • Pregó Pasqual
  • Lectures de l'Antic Testament
    • Primera lectura: Gn1, 1-2,2 "Déu veié tot el que havia fet, i era bo de debò."
      • Salm 103 "Quan envieu el vostre alè, Senyor, renoveu la vida sobre la terra"
    • Segona lectura: Gn 22, 1-18 "Sacrifici d'Abraham. El nostre pare en la fe"
      • Salm 15 "Guardeu-me Déu meu, en Vós trobo refugi".
    • Tercera lectura: Ex 14, 15-15, 1 "Els israelites caminaren per terra eixuta enmig del mar".
      • Salm: Ex 15 "Cantem al Senyor, que s'ha cobert de glòria"
    • Quarta lectura: Is 54, 5-14 "El Senyor t'ha reclamat amb un amor etern".
      • Salm 29 "Amb quin goig us exalço Senyor!
    • Cinquena lectura: Is 55, 1-11 "Veniu amb mi i us saciareu de vida. Pactaré amb vosaltres una aliança eterna"
      • Salm: Is 12 "Cantant de goig, sortirem a buscar l'aigua de les fonts de salvació"
    • Sisena lectura: Ba 3, 9-15 "Avança pel camí que condueix a la claror del Senyor"
      • Salm 18 "Senyor, vós teniu paraules de vida eterna"
    • Setena lectura: Ez 36, 16-17ª. 18-28 "Abocaré sobre vosaltres aigua pura i us donaré un cor nou".
      • Salm 41: "Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m'és vida; ¿quan podré veure Déu cara a cara?
  • Lectura del Nou Testament
    • Rom 6:3-11 "Vosaltres, tingueu-vos per morts al pecat, però vius per a Déu en Jesucrist".
      • Salm 117:1-2, 16-17, 22-23
    • Evangeli
      • Cicle A: Mt 28:1-10
      • Cicle B: Mc 16:1-8
      • Cicle C: Lc 24:1-12
  • Homilia
  • Litúrgia baptismal: es beneeix l'aigua com a símbol de la presència que té en la vida humana.
  • Litúrgia Eucarística


http://ca.wikipedia.org/wiki/Vetlla_Pasqual
 

Les 'Raons pel català', aplegades en un vídeo

La Plataforma per la Llengua resumeix en un clip de vídeo les propostes que han fet arribar els catalans per a la seva campanya...

http://www.vilaweb.cat/noticia/4100324/20130330/raons-catala-aplegades-video.html

Junqueras exigeix que tothom sigui lleial amb el president Mas

Catalunya, un dels països més laics de l'Europa secularitzada

La religió catòlica podria arribar a ser no majoritària a partir del 2025....

 
Catalunya és una de les societats europees on creix més la laïcitat, ara mateix un dels àmbits que més preocupen la jerarquia de l'Església catòlica en l'àmbit europeu. La davallada podria fer que el catolicisme deixés de ser majoritari a Catalunya quan les generacions batejades per inèrcia acabin sent minoria, en favor dels seus fills, ja la majoria oficialment laics....


La Bíblia, un dels pilars de la nostra cultura, ha desaparegut de les llars en pocs decennis....


Costarà que la gent retorni a la religió, segons reconeixen els experts, sobretot a Catalunya, on encara es conserva el record que l'Església catòlica, en la fosca etapa del franquisme: va ser moneda de canvi del poder i també eina de repressió


 L'Església catalana, que es va posar al costat de l'antifranquisme i sempre ha estat més oberta, arrossega el llast d'estar supeditada a la Conferència Episcopal Espanyola,

i lluita perquè el Vaticà en reconegui l'especificitat, cada cop que hi ha un nomenament episcopal, per exemple.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/632395-catalunya-un-dels-paisos-mes-laics-de-leuropa-secularitzada.html
 

Canvi d'hora: Quan siguin les dues de la matinada caldrà avançar una hora el rellotge

Junqueras: 'La consulta s'haurà d'avançar en funció de la pressió que faci l'estat contra Catalunya'

L'estratègia exterior



Coordinar-se a dins per sortir a explicar-se a fora.–.....

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/632390-lestrategia-exterior.html
 

Bremen, l'aposta americana del folk-pop català

 

El grup barceloní debuta amb 'Les cançons que vindran', un disc d'aires country-western

 
El grup Bremen ha editat el disc 'Les cançons que vindran'

El panorama musical català continua prou animat com per sorprendre amb noves propostes que, tot i englobar-se en la tònica del moment, aquest folk-pop costumista que ha encimbellat grups com Manel i Els Amics de les Arts, presenten les seves singularitats. És el cas dels Bremen, un altre grup sorgit de la factoria del Sona 9 que  després de sorprendre amb el single 'Liliana' acaba de debutar amb 'Les cançons que vindran' un disc d'aires country-western amb el que inauguren un nou segell discogràfic, Fina Estampa, ja que aquesta agència de management que porta entre d'altres, artistes com Antònia Font, Manel, Mishima i Sisa ha fet el salt a la indústria discogràfica....

 


 

La millor escultura catalana es reuneix al Museu Europeu d'Art Modern

Barcelona MEAM
Detall de l'entrada del Museu Europeu d'Art Modern de Barcelona
 
 
El Museu Europeu d'Art Modern allotja una retrospectiva amb més de 300 obres pertanyents a noms tan destacats com els de Blay, Llimona, Gargallo, Dalí, Marès o Subirachs
Manel Bosch
El Museu Europeu d'Art Modern (Meam) de Barcelona repassarà l'evolució de l'escultura catalana en una gran exposició que podrà veure's de l'onze d'abril al vint-i-tres de juny. La mostra presentarà més de 300 peces i estarà dirigida per José Manuel Infiesta. Segons ha informat el mateix museu, l'iniciativa reunirà "la més àmplia i ambiciosa" selecció d'obres escultòriques figuratives fetes a Catalunya des de la segona meitat del segle XIX fins ara.

La mostra permetrà veure per primera vegada autors tan insignes com Julio Antonio, Dalí, Rebull, Maillol, Benlliure, Blay, Clarasó, Llimona, Escaler; Borrell i Nicolau, Clarà, Gargallo, Fenosa; Marès, i Subirachs.

Fundacions i col·leccions privades com la Fundació de les Arts i els Artistes (Barcelona); la col·lecció Lluís Bassat (Barcelona); la Fundació Capa (Madrid); la Fundació Antoni Casamor (Navata), i el Museu del Modernisme Català (Barcelona) han cedit peces a la mostra.

També ho han fet el Museu Comarcal de la Garrotxa; el Museu Deu Font; el Museu Apel·les Fenosa; el Museu Frederic Marès; el Museu de L'Empordà, i el Museu d'Art Modern.

La mostra ocuparà totes les sales del museu i el pati acollirà una selecció d'escultures de gran format d'artistes emblemàtics del segle XX.
 
 

Cultura nacional i estat propi

 





Cultura nacional i estat propi
 
 
 
   

Em pregunten sovint quina significació real té que una cultura tingui o no un estat propi al darrere. Què significa tenir-lo?

¿No pot fer el govern autonòmic les funcions culturals pròpies d'un estat?

¿Afecta molt o poc la cultura catalana que la nació dels catalans no tingui un estat que li faci costat?




Quan he de donar una resposta concisa, acostumo a dir que per sort el desplegament cultural és en gran mesura autònom de l'acció institucional. De fet, la nostra cultura ha aconseguit desplegar-se els darrers 300 anys tenint un estat espanyol que sempre li ha posat pedres al camí. El nervi culturalista de la societat sempre ha estat més decisiu que la voluntat destructiva de l'Estat.

Però una cultura sotmesa a la lògica d'un context polític estatal sempre negatiu acaba patint dèficits estructurals i de competitivitat internacional que poden qüestionar-la a mitjà termini.

 O sigui que sí, que una cultura que viu sotmesa a una actitud negacionista de l'Estat pateix davant d'un món global on les cultures nacionals compten amb el suport dels estats per ser-hi presents. Més encara quan les institucions d'autogovern ofegades en termes financers i restringides en termes polítics no poden compensar les negativitats contínues de l'Estat.

Per a la cultura catalana, doncs, un estat propi significa, en primer lloc, administrar de manera directa i sense la intermediació de Madrid els recursos econòmics i fiscals que genera la societat catalana.



-Tinguem presents els milers de milions d'euros anuals (15.000) que aportem sense retorn a la fiscalitat espanyola.

 -Recordem l'aportació fiscal que fan els creadors, productors i consumidors culturals catalans a la caixa fiscal estatal (3.000 milions a l'any).

 -Tinguem clar que un estat propi en termes culturals comença per tenir la famosa clau de la caixa fiscal, i això significa poder polític ple.

 
Un estat propi en termes culturals comença en el poder de controlar el preu de l'IVA. Un estat propi no hauria posat el cost de l'IVA cultural a la xifra brutal del 21%, ignorant les magnituds de referència a tots el països d'Europa.

Un estat propi no hauria trigat 30 anys a fer una llei de mecenatge, quan tots els països dels nostre entorn en tenen. Espanya no, òbviament. L'Estat mai ha considerat decisiu donar suport a la xarxa cultural cívica i empresarial. Només un estat miop respecte als beneficis d'una vida cultural plena pot ignorar-ho.

 
Un estat propi en termes culturals protegiria sense dubtes la propietat intel·lectual i promouria les lleis i la gestió que haurien de permetre donar a tots els sectors creatius del país un rol central en el desenvolupament cultural i també en l'economia i la creació d'ocupació del nostre país. La pirateria cultural a Espanya és una realitat escandalosa; les lleis estan desfasades i, quan són correctes, no s'apliquen. Gravíssim.

 
Un estat propi significa la presència de la cultura catalana en els organismes internacionals. Una cultura com la catalana no és ni millor ni pitjor que la majoria de les altres, però té el mateix dret que totes a participar en els organismes internacionals. Tenim coses a dir i volem expressar-les allà on toca com totes les altres.


Un estat propi significa, òbviament, suport i respecte vers el català. L'estat espanyol no n'ha tingut mai, fins al punt d'incomplir sistemàticament les seves pròpies lleis -l'article 3 de la Constitució actual-.

 L'estat actual no s'oposa a les pràctiques contràries al català que es despleguen al País Valencià, a les Illes o a la Franja.

 Només un estat propi pot garantir la protecció que cal per fer el salt d'escala definitiu que correspon a la novena llengua europea. Només un estat propi deixarà d'incentivar tensions lingüístiques que només existeixen en la mentalitat d'alguns retòrics defensors de l'estat espanyol actual.


No tinc cap dubte que un estat propi resoldria -crec que ben de pressa- els prejudicis que alguns tracten de mantenir vius sobre la relació entre els catalans i el castellà. Un estat propi dels catalans -un Parlament amb poder ple- normalitzaria el rang cooficial del castellà. I en cap cas, òbviament, mai tractaria el castellà com l'estat espanyol ha tractat històricament el català.


Un estat propi, doncs, és una societat responsable de si mateixa, un Parlament que té poder per legislar i un govern que té recursos per gestionar directament sense intermediadors recalcitrants, com a mínim, l'aprenentatge i l'ús de les llengües, la presència en els organismes culturals internacionals, la propietat intel·lectual, el mecenatge i el preu de l'IVA.

 Un estat propi en cultura és sobirania política i econòmica.


 Mentre això no s'aconsegueixi, la cultura catalana seguirà avançant a batzegades. La força cultural de la societat civil sempre trobarà a faltar el suport continu, sistèmic i còmplice de l'administració pública. Una cultura, avui, més que mai surt de la cooperació entre la convicció cívica i les eines col·lectives que hi ha de posar l'estat propi.



http://www.ara.cat/premium/opinio/Cultura-nacional-propi_0_892110849.html

Mas “Abans seré víctima que no pas traïdor”

El president i Carles Viver i Pi-Sunyer
El president i Carles Viver i Pi-Sunyer
 
 
Tot i les pressions immobilistes i el greu moment econòmic, Mas pacta les regles de la pugna amb Rajoy i no afluixarà amb el dret a decidir
 
 
Pep Lloveras
 
Artur Mas ho té clar: no hi ha marxa enrere amb el dret a decidir i el full de ruta pactat amb ERC cap al referèndum. Malgrat les pressions dels sectors immobilistes, el greu moment econòmic i les diverses interpretacions de la trobada amb Mariano Rajoy, el president de la Generalitat arribarà fins al final per convicció i perquè és conscient que si recula l’onada sobiranista li passaria per sobre. Per això ha repetit més d’una vegada als seus col·laboradors més pròxims que “abans seré víctima que no pas traïdor”. Com si fos un lema i perquè ningú en tingués dubtes, a la reunió sense focus al Palau de Pedralbes, Mas va traslladar el mateix missatge a tot el Govern.

Mentre el dret a decidir va cremant les etapes previstes –la declaració de sobirania, el Consell per a la Transició Nacional, la pròxima llei de consultes i després el pacte nacional pel dret a decidir-, el dia a dia és un calvari per a l’executiu. D’aquí la importància del desglaç de les relacions entre Mas i Rajoy. D’alguna manera, han acordat les regles de la 'guerra'. No hi ha diàleg possible respecte a la consulta, però tots dos han coincidit en la necessitat de flexibilitzar el dèficit autonòmic per no enfonsar l’economia. Des del govern espanyol se n’han adonat que l’asfíxia financera a la Generalitat està arribant a un punt crític i que podria acabar sent un boomerang que els acabi afectant. Per això han convingut ajudar-se mútuament en matèria econòmica abans que el dret a decidir entri a la fase decisiva.

El record del pacte amb Zapatero


És aquí on Mas no cedirà, on abans serà víctima que no pas traïdor. I no perquè estigui enrocat sinó perquè és el punt en què no hi ha marge possible pel pacte. És una lluita de sobiranies. El president de CiU ho sap i l’únic que espera és anar-se carregant de raons davant el no diàleg de l'Estat per prendre decisions quan arribi el moment, sigui en format de referèndum amb una legalitat que no sigui l’espanyola o amb unes eleccions plebiscitàries. El record del pacte a la baixa de l’Estatut amb José Luis Rodríguez Zapatero el 2006 és molt present en el mandatari català. Mas va sortir escaldat d’aquell episodi, li van colar gat per llebre i va perdre credibilitat en alguns sectors. Va actuar en fals, però el moment polític no era encara prou tensat perquè el deixés a la cuneta.

Junqueras no farà caure el govern

Habituat a nedar contracorrent, a créixer en situacions adverses, Mas es va recuperar i ara, ja amb l’última i definitiva carta, s’ha promès que no li passarà el mateix. El dret a decidir no serà moneda de canvi en cap cas. Així li ho ha comunicat a Oriol Junqueras, amb qui manté una fluïda línia directa i amb qui confia que finalment voti a favor dels pressupostos del 2013.

El líder d’ERC no entrarà al govern com li agradaria a Mas, però a la vegada entén que sense pressupostos no hi haurà consulta ni res perquè l'executiu cauria al quedar en minoria. Desentendre’s de donar una mínima estabilitat a Mas també seria una traïció i això Junqueras també ho té clar.


http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2013/03/mas_abans_sere_victima_que_no_pas_traidor_93461.php
 
 
 

Sala-i-Martín denuncia les trampes de Montoro

 
Revela que el ministre va comptar com a augment d'ingressos l'obligació de les empreses d'avançar impostos
 
 
Nerea Rodríguez
 
 
L’economista i professor de la Universitat de Columbia, Xavier Sala-i-Martín, ha denunciat avui les trampes del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, qui va falsejar l’augment de recaptació fiscal, i alhora una reducció del dèficit. Així, Montoro va anunciar a començaments de març que el dèficit fiscal espanyol era del 6,7%, però segons explica Sala-i-Martín, “després de revisar els números l’Eurostat diu que és del 6,98%.

En un post al seu blog sota el títol ‘L’Eurostat enganxa la nova mentida de Montoro’, l’economista sentencia que Montoro hauria inflat les dades d’ingresos. L’economista assenyala que “don Cristóbal va obligar les empreses a avançar el pagament dels impostos i va comptabilitzar aquest avançament com un augment d'ingressos en 2012”. Econòmicament això no serien ingressos del 2012, sinó ingressos del 2013 avançats. I, sent així, “el govern contreu un deute que ha de retornar pel que aquest avançament ha de ser inclòs en la comptabilització del deute”.

Per tot això, Sala-i-Martín és molt contundent afirmant que l’Eurostat ha desmuntat el truc al senyor Ministre”. I això té dues conseqüències clares: “Nou ridícul internacional del govern d'Espanya a qui les autoritats europees han hagut de corregir una vegada més”.

En segon lloc, “per intentar falsejar les dades, don Cristóbal va obligar a les empreses a avançar els diners dels impostos en un moment en què l'accés als diners els era molt complicat”, explica l’economista. Qui continua: “Això va posar en dificultats milers d'empreses i va comprometre milers de llocs de treball. Que tothom sàpiga que tot aquest perjudici econòmic no ha servit de res”.

Sala-i-Martín conclou l'article advertint que “Montoro pot pensar que la seva cort està repleta de ximples als quals pot enganyar amb facilitat". "Però a qui havia d'enganyar, l'Eurostat, no l’ha enganyat. Esclar que a nosaltres... tampoc. Seguirem informant”, conclou..
 
 

Aprofundir la fe





El Cardenal Sistach publica un llibre amb motiu de l’any de la fe
Enguany, amb motiu de l’Any de la Fe, el Cardenal Lluís Martínez Sistach ha publicat Aprofundir la fe, un llibre editat pel Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, que té com objectiu redescobrir la fe. Amb l’ajut dels doctors i llicenciats en teologia Xavier Morlans, Salvador Pié, Francesc Torralba i Enric Termes, es desenvolupen tot un seguit de temes sobre aquesta qüestió, que poden servir de formació...


http://www.arqbcn.org/node/4335

Respostes a : Foix: “Qui pagarà les nòmines l’endemà de la independència?”

ferran
28/03/2013 21:11
Estic fart com els periodistes de capçalera de Can Cuní, ofenen la inintel·ligència dels Catalans amb els mateixos arguments de la caverna. Per començar 15.000-20.000 milions anuals d'espoli espanyol anuals ens el podríem estalviar.
 
Henc
28/03/2013 19:29
Sr.Foix:vos ja sou massa gran, però les nòmines i les pensions les pagarà la Genralitat, amb els diners que no es transferian a l'estat espanyol. No patiu que si no es transfereixen les apotacions a l'estat tindriem superavit.
 
kimet
28/03/2013 18:54
Les pagaran els mateixos que les paguen ara, NOSALTRES amb la diferencia que NOMES pagarem les nostres.
 
 
 
   
Antonio
28/03/2013 20:05
AL SR. FOIX, NOVAMENT : Miri, Sr. Foix, també vull agraïr-li la seva posició democràtica en favor que es faci una Consulta o un Referèndum sobre la qüestió del futur de la nostra sobirania política. És a dir, entenc que vostè està a favor que Catalunya continuï formant part de l'estat espanyol, però alhora vosté vol que això es clarifiqui de manera democràtica mitjançant una Consulta o un Referèndum del qual n'acceptaria el resultat. Doncs rebi, Sr. Foix, la meva felicitació sincera per la seva posició favorable a què es faci la pregunta, a què ens facin la pregunta. Vostè és un demòcrata i això l'honora, i més entre nosaltres, que, malauradament, som molt lluny encara de l'esperit britànic. Moltes gràcies !
 
 
   
      
 
Assumpta. Manresa
28/03/2013 18:35
Aquest senyor és allò que els catalans en diem una "patum"...ara es dedica a pontificar...a mi em fa pena. De totes maneres vivim un moment interessant perquè les mitges tintes s' han acabat, doncs molt bé ell està amb els unionistes. Jo sóc independestista des dels 18 anys...ni Franco no va aconseguir fer-me espanyola. Per cert..jo tinc la nòmina rebaixada i congelada des de fa tres anys.. algú hauria d' informar el senyor Foix d' una cosa que se'n diu espoli fiscal!.
 
 
Eugeni Vallet
28/03/2013 18:06
Ara el Sr. Foix vol sentá catedra dient burrades que li tindrien que donar vergonya haver-las publicat . Trist final d´un periodiste catalá com anar contra el seu propi poble manifestant el seu discurs tant anticatalanista. No es tant bó com ell es creu...., sempre se´l veu un tant cregut de las sevas ideas. El grup Godó es un cau de unionistas i cal tenir- ho en compte.
 
 
ETC.....
 
 
 
 
 
 
 

Comentaris a :Mercadona crea 910 llocs de treball directes a Catalunya

enric casanovas (Mataró)

Els llocs de feina que Mercadona crea, els treu d'altres establiments. Només es crean realment llocs de feina quan s'exporta o es munta un negoci de nova creació, altrament només hi ha un transvasament. A més, la majoria de productes que Mercadona introdueix en el nostre mercat no són d'aquí i la majoria dels seus treballadors no parlen català. Aquests titulars de "salvapàtries", com l'eufemisme de "locomotora comercial" que se li dóna a Mataró al Corte Inglés, són tot menys això, perquè aquestes cadenes foranes són perjudicials per la nostra economia local i nacional.  

Dijous 28 març 2013, 09:52


Miquel Guillamon
 
Mercadona és una empresa negrera, on per obrir la boca et foten al carrer. Els llocs de treball que diuen que crea són llocs de treball destruïts en d'altres negocis del mateix ram. Mercadona no crea res, Mercadona parasita, explota.....
 
 

El Cercle Català de Negocis alerta que els diners dels petits estalviadors corren perill

 

Un informe no descarta "una situació amb força similituds amb la que viuen els xipriotes"




 

 
 
 
 
El Cercle Català de Negocis (CCN), alerta que els diners dels petits estalviadors corren perill a causa de la creació d’una bombolla financera i afegeix que la rendibilitat que ofereixen els bons de l’Estat (un 5%) no és més que un esquer que pot acabar passant factura a tots els petits inversors i crear una situació similar a la de Xipre.
Per mitjà de l'informe 'Més bombolla financera', el CCN adverteix que el Banc d’Espanya vol "encaminar els inversors a comprar deute públic espanyol" i per això mateix hauria aconsellat als bancs "una remuneració màxima dels dipòsits bancaris de l'1,75%", com a via per convèncer els estalviadors poc informats a invertir en deute públic, amb un interès molt superior i ocultant els perills d'aquest tipus d'inversió.

L'informe, elaborat pel Grup d’Estudis del Cercle, conclou que "hi ha una alta
probabilitat de 'default' del sistema econòmic espanyol" i considera que arribats a aquest punt no es descartable "una situació amb força similituds amb la que viuen els xipriotes", amb la conseqüent pèrdua d'estalvis per permetre el manteniment del sistema financer.

El CCN aporta com a dades el fet que durant el 2013 el govern espanyol ha de
col·locar 240.000 milions d’euros en deute públic, una quantitat semblant al venciment dels dipòsits a termini en el sistema financer espanyol aquest 2013:

280.000 milions d’euros. Això, sumat a que el fons de reserva de la Seguretat Social ha estat buidat de 68.000 milions d’euros, que s’han invertit en deute públic, deixa l'Estat sense "coixí ni marge econòmic" en cas que no aconsegueixi el finançament que necessita.

A més, el CCN considera que l'administració espanyola ha actuat "amb connivència amb els bancs en el frau de les preferents", ja que cap dels organismes reguladors, ni el Banc d’Espanya, ni la Comissió Nacional del Mercat de Valors, van fer aplicar la legislació europea pel que fa a la protecció dels inversors.
 
 

Imprimiu aquesta notícia Notícia en PDF Compartiu la notícia per correu electrònic Envieu correccions

Escombrar el decadentisme

 





Són aproximadament els mateixos. Una mica més grans i pansits, però envoltats d'aprenents acabats de sortir de les escoles de negocis canòniques. Es comporten com si res no hagués canviat. Com si manessin com abans. Encara que han patit un degoteig de baixes, aquests dies han tingut una revifada. Com si haguessin enredat tothom, altra vegada, amb la mateixa vella maniobra. Com si s'haguessin desempallegat definitivament d'aquelles afirmacions preocupants: "Ja no hi ha marxa enrere", "Alguna cosa s'ha trencat" o "Hem creuat tots els punts de no retorn". Com si, finalment, haguessin pogut restablir la vella normalitat. El marc permanent de diàleg de sords, per continuar imaginant que engrapen el mànec de la paella local.
Dos diaris oficials, quatre opinadors de confiança i mitja dotzena de comparses habituals han tret pit i han dit que, gràcies a la disposició al diàleg de l'incombustible líder d'UDC, el terratrèmol havia estat un tremolor menor. Els mals esperits havien estat foragitats, i exorcitzat el dimoni secessionista. Durant uns mesos feia la sensació que el nucli públic tradicional de la casta dirigent catalana havia perdut el control de la situació. Havien estat temps d'heterodòxies: alguns polítics i gent influent, inclòs el president, havien gosat sortir del camí de l'ase. Havien arribat a capgirar les devocions, posant la dignitat i el clam de la gent per davant de la prudència rutinària del sistema. S'havien deixat endur pel corrent majoritari i havien oblidat les lleialtats degudes. Necessitaven una lliçó del líder ortodox. Si al país només hi ha un veritable home de confiança -l'exorcista de confiança dels homes de confiança-, i els socis li frenen sistemàticament les ambicions, no li podem pas retreure que no dimiteixi del seu esperit de servei a l'Estat i al model d'ordre que representa.
L'operació setmana del diàleg ha estat paradoxalment concertada pels que procuren impedir, per tots els procediments, l'autèntic diàleg entre Espanya i Catalunya. Han usat la cortina retòrica del "diàleg" per evitar que la veu de la gent pugui expressar-se "solemnement i clara". Tot plegat per agafar una mica d'aire. Per concloure que tot és al mateix lloc, que el pitjor ha passat. Que ells continuen sent la classe dirigent del país que no en té. Ells són l'elit que dubta d'on ve i que, sobretot, no té la intenció d'anar enlloc. L'elit que, ignorant l'opinió ciutadana, s'invoca d'un país en què no creu per oferir-se com a mà dreta de l'amo, com a braç executor de l'Estat aquí. Però la seva gesticulació invoca una hegemonia que ja han perdut. Els queden els vestits gastats, i només el rastre del poder que havien ostentat.
Potser el president Mas creu arribada l'hora de fer un govern de concentració nacional, d'aglutinar el màxim suport social i afrontar el doble repte de fer efectiu el dret a decidir i d'acabar amb l'espoli fiscal i econòmic per encarar la crisi. Si ho pensa, ha d'estar segur que no hi ha escletxes en aquesta qüestió en la seva pròpia coalició i en l'actual Govern. N'ha d'haver parlat a fons amb les formacions interpel·lades. Totes. I ha de fer una proposta més formal i pública, adreçada a tota la ciutadania, per involucrar tothom. No és una qüestió que es pugui improvisar, ni dirimir amb declaracions als mitjans de comunicació.
Sens dubte, una ferma unitat política catalana, centrada en els dos eixos bàsics d'actuació apuntats, coincidint amb la precària reputació internacional del govern i l'estat espanyols, podria generar més confiança i apuntalar el lideratge presidencial. Però aquesta unitat, aquesta hipotètica concentració d'energia sobre uns mínims compartits, planteja uns quants problemes. El primer i més delicat és evitar els espectacles i reestrenes de l'exorcista. El segon és tenir la paciència d'explicar una vegada més a alguns dirigents d'ICV i PSC que els principals perjudicats per l'espoli fiscal i la guerra econòmica de l'Estat sobre Catalunya són els sectors populars; i que menystenir aquesta qüestió suposa una flagrant deserció social. Per resoldre d'arrel aquesta discriminació econòmica es fa indispensable apostar per l'emancipació política; sense ambigüitats. El tercer problema és convèncer ERC del compromís de CiU amb la consulta, amb el gir econòmic en defensa de l'estat del benestar, i amb la regeneració democràtica. No es tracta de posar preu a la consulta, exigint suport als pressupostos, sinó d'optar per la radicalitat democràtica, la justícia social i la transparència.



http://www.ara.cat/premium/opinio/Escombrar-decadentisme_0_890910921.html

Antonio Baños: “Si volem trencar amb Espanya s’hauran de desobeir les lleis”

Antonio Baños
Antonio Baños, autor de la “La rebel•lió catalana” (La butxaca).
 
 
"Els gestos que fa el govern central són d’escanyapobres, suïcides i idiotes, quan Catalunya representa el 20% del PIB espanyol"



 
Mireia Giné
El periodista Antonio Baños (Barcelona, 1967) és col·laborador del programa Ànima del Canal 33. Va ser federalista i ara és independentista. Acaba de publicar la seva primera obra en català “La rebel·lió catalana” (La butxaca). Un llibre on intenta explicar la nova època que està encetant la societat catalana.

Vostè era dels que defensava que el federalisme era la millor opció per Catalunya. En què es basava?
Tinc 45 anys i la meva infantesa està basada en la Transició. A casa érem dels que cridaven: “Visca, visca, visca Catalunya socialista”. I d’aquesta manera anaves pensant que aquesta ficció d’Estat federal, amb el temps, es convertiria en un lloc on els catalans estiguéssim còmodes. Però ja vam veure que no. Una ficció que ha durat molts anys! El meu, però, és un procés pel qual han passat molts independentistes.

Ara veu que la ruta federal no és viable. Què l’ha fet canviar de pensament?
Era federalista malgrat saber que aquesta possibilitat no podia ser, perquè l’Estat espanyol no és federal. Pensava que la cosa aniria a millor, però ha estat tot al contrari: la segona legislatura d’Aznar, la sentència de l’Estatut... El pacte tàcit establia que l’autonomia era per desenvolupar un major autogovern, però s’ha demostrat tot al contrari. I no ha estat una qüestió de partits sinó d’estructura de l’Estat. I és que una vegada ja s’ha consolidat la força central, volen recuperar poder. En aquesta ficció hi vivim molts catalans.

Per què el seu llibre porta com a títol “La rebel·lió catalana”?
La paraula “rebel·lió” m’agrada molt perquè no és una revolta sense sentit, ni visceral, ni és una revolució. Aquesta és una rebel·lió que pertany a l’àmbit de la desobediència, de dir...jo no vull això. Molts dels processos independentistes han vingut per una desobediència i crec que la paraula és molt sonora.

I com ha de ser aquesta rebel·lió?
Ens diuen el límit del 0,7% de dèficit, doncs nosaltres diem que no.

Així de senzill? Però l’Estat no es pot girar en contra?
Sí, però hi ha un moment que si vols trencar, has de trencar. A més, si tots volem que sigui ràpid, hi haurà un moment que s’hauran de desobeir les lleis. Si ve la Guàrdia Civil i s’emporta l’Artur Mas, doncs, tal dia farà un any. Després ja mirarem les fotos, com les del president Companys al vaixell Uruguay [després de proclamar l'Estat català]. Hi ha un moment que hem de desobeir les lleis.

I segons vostè qui ha de protagonitzar aquesta rebel·lió?
Sempre el poble, bàsicament perquè aquesta ha sigut una mobilització popular. No només des de la Diada, ja que aquest procés va començar a Arenys de Munt d’una forma totalment popular, on una sèrie de gent és va reunir per fer una consulta popular. Finalment, hauria d'arribar al Palau de la Generalitat. Aquest és el camí. Les consultes són de baix a dalt, la gent vota i decideix.

I no es necessiten líders?
Sí, algunes cares. Però no crec que es necessiti un gran lideratge perquè l’està portant el poble català.

Al llibre diu que el catalanisme és antiutòpic...

Les utopies sempre han fet més nosa que servei, perquè es basen en la idea que es poden aplicar a tot arreu. No té importància si són d'Oregón o del Nepal, si es basen en la religió o en la política, perquè són universals. El catalanisme, però, és contrari a això. El catalanisme no vol que tothom sigui català, és una idea concreta i local. El catalanisme és anticosmopolita, i per això m’agrada.

La majoria de catalans estan a favor de la independència únicament pel tema econòmic?
Sí. El creixement de l’independentisme com a conseqüència de la crisi econòmica és com la febre, el símptoma d’una malaltia. Falta sobirania, i Espanya no és un Estat totalment democràtic. La malaltia és l’Estat espanyol. I quan aquest passa una grip, el símptoma és l’independentisme econòmic. De fet, no és només econòmic, sinó que els gestos que fa el govern central són d’escanyapobres, suïcides i idiotes, ja que Catalunya representa el 20% del PIB espanyol.

Quin és el disbarat més gran que ha sentit a Madrid en contra de la independència?
L’hemeroteca d’aquests sis mesos és una cosa esfereïdora. Si llegim les edicions electròniques dels diaris, hi ha coses que no pots ni digerir. El llibre tampoc és un recull de cites, però hi ha coses que realment són desorbitades. Si realment pensen el que diuen, tenen un problema perquè no ho entenen.
 
 
 
 
 

La primera Revetlla de Sant Jordi a les Biblioteques

Revetlla de Sant Jordi

El Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya posa en marxa per primera vegada la Revetlla de Sant Jordi, que se celebrarà la vigília del dia del Llibre. S’hi sumaran totes les biblioteques públiques de Catalunya...........

http://www.vilaweb.cat/noticia/4099522/20130328/primera-revetlla-sant-jordi-biblioteques.html
 

La vida és com anar amb bicicleta: l'únic que no pots fer és parar-te, perquè caus

 

 
 
 
FRANCISCO ANDRADE .IMPULSOR DE L'INNOVATION HUB
“Impossible només és allò que no s'ha intentat prou ”
Té 42 anys, però pel seu currículum sembla que hagi viscut tres vides. Argentí de naixement, ha viatjat per mig món i ara aterra a Tarragona per investigar en nanotecnologia a la URV i posar en marxa l'Innovation Hub, un espai que ensenya a crear, innovar i trencar esquemes.

 

Santiago Niño Becerra: apunts de futur

En les seves previsions de futur, ens diu que la crisi acabarà entre el 2020 i el 2023 i que a Espanya tornarem a les xifres de PIB que teníem al 2001, però amb estàndards de vida dels anys 80. Niño Becerra, catedràtic d'Estructura Econòmica de l'Institut Químic de Sarrià, ens diu també que no es podran generar llocs de treball per a l'actual població activa espanyola, que és de 23 milions de persones.
Anem cap a una societat on un 30% treballarà moltes hores al dia, un altre 30% treballarà a temps parcial i en treballs precaris i un altre 30% no treballarà pràcticament mai.


http://www.tv3.cat/videos/4506671/Santiago-Nino-Becerra-apunts-de-futur

Catalonia's independence - Independencia de Catalunya

Tornarem a ser grans!

Enquesta USA sobre la independèn​cia de Catalunya : Should Catalonia break away from Spain?

"Creure que encara és possible un pacte amb Espanya és ser extraordinàriament innocent"

No cedir a les pròpies debilitats

 
On som en el procés sobiranista? La situació política, econòmica i social de Catalunya està arribant a uns límits no previstos. Quan la societat civil i la classe política van emprendre la marxa cap a la sobirania a pas decidit i després de l'11S, foren pocs aquells qui s'imaginaren en la situació en què ens torbem avui dia. Unes institucions i una classe política que, com a símbol, ha usat sempre el lliri blanc devien pensar-se que l'Estat no actuaria.
 
 
 
 
                                                        
I també que fariem, els catalans, una llarga marxa pacífica, responsable i en perfecte ordre democràtic fins a assolir la plena sobirania.

Però per a aquest viatge a Ítaca no s'havia contruit res de res: ni l'estratègia, ni els vaixells, ni les estructures per tal darribar-hi. Improvització, més improvització i innocència. I ara, desprçés d'una forta ofensiva de l'Estat i dels seus aparells, una part del nostre Govern, de la nostra classe política, dels nostres poderosos i de la societat civil està estovada, i s'hi freguen les mans aquells qui han planejat l'ofensiva.

Comença a estendre's entre el Govern i la classe política catalana (així com a alguns sectors de la societat civil) la sensació que cal desaccelerar el procés, però cap d'aquests sectors no ofereix alternatives a canvi per tal d'avançar. Sols s'aturen. I miren, també, si l'Estat, a crèdit, ens treu de l'ofec economic ─naturalment pagant-ne els interessos.

S'ha aconseguit fracturar l'interior de la principal federació sobiranista del país i el tremolor de cames i la vacil·lació s'estenen: fins i tot quan es debat sobre el dia després de la independència i sobre allò que cal fer per a preparar-la, alguns del Govern s'atreveixen a dir que estem "somiant" i que "això no serà possible"


El President Artur Mas sembla que es resisteix a no traïr el mandat català sortit de les urnes, tot i ser conscient que alguns dels seus consellers han estat 'tocats' per la pressió de l'Estat i han cedit a les seves debilitats.

Els sectors sobiranistes de CDC ─i en menor grau d'UDC─ saben que han d'aprofitar aquesta escletxa de què actualment disposem els catalans en la història. Per contra, si no ho fem potser hauran de tornar a passar dècades per a gaudir d'una nova oportunitat: el país, la societat i les seves classes populars poden entrar en una depressió nacional si no s'avança.

És l'hora, doncs, d'aprofitar les vacances de Pasqua per a què tots els sectors involucrats en el sobiranisme reflexionin seriosament sobre si som capaços de generar la capaçitat de resistència davant el gran allau de l'Estat, si podem passar a l'ofensiva sense por i avançar, si cal el procés cap al dret a decidir i acompanyar-lo d'una gran campanya de sensibilització sense aturador. Una campanya que expliqui, una i altra vegada, les causes i les solucions de l'actual crisi econòmica i social que pateix el nostre país: l'ofec econòmic i l'intent d'assimilació nacional d'Espanya. ......


Ara és hora de resistir, de convèncer i de guanyar.













http://www.tribuna.cat/cronica/collectiu-joan-creixell/joan-creixell-cronica-26-03-2013.html



 

Temps de pastanagues

 

Sembla que l'estratègia de les amenaces espanyoles en relació al procés sobiranista de Catalunya pot ser substituït per una política de gestos amables en l'àmbit econòmic.
Fèlix Martí
Expresident de L'Opinió Catalana ...
 
 

Catalonia: The future is another country

Conferència íntegra de Matthew Tree explicant Catalunya als estudiants americans, el seu descobriment de la nació catalana i les vivències que ha tingut d'ençà que és al nostre país. També repassa els principals fets de la història de Catalunya i els últims esdeveniments polítics, com les consultes sobre la independència, la manifestació del 10-J i el creixement general de l'independentisme.
En el torn de preguntes, també inclòs en el vídeo de la conferència, els estudiants nord-americans fan preguntes sobre el concert econòmic, les consultes populars o la posició del rei i de l'exèrcit espanyol en cas que el poble català declarés unilateralment la independència.

Agraïments al Col·lectiu Emma i Vilaweb.

Matthew Tree conference intended to explain Catalonia to a group of american students: how he discovered our country and the experiences he had while living with ours. He also reviews the main facts of our history and the very relevant political events of the latests times: the unofficial independence ballots organized in hundreds of municipalities all around the country, the 10-J demonstration triggered by the sentence of the spanish Contitutional Tribunal against the Catalan Statute, and in general the growing support of the population to the independence of Catalonia.

At question time, also included in the video, the american students ask about the economic agreement, about the independence ballots and about the spanish king and army positions in case the catalan people declare themselves unilaterally independent from Spain.

Thanks to Emma Collective and Vilaweb.


http://www.youtube.com/watch?v=6vxdlD5KuCA&feature=em-hot-vrecs

L'Ajuntament de Ripoll exercirà la sobirania fiscal

 

 
 
L'Ajuntament de Ripoll continua fent gestos sobiranistes. Foto: Arnau Urgell

De les intencions als fets. L'Ajuntament de Ripoll tretze mesos després d'apostar per la insubmissió fiscal ha decidit començar a exercir-la. En aquest sentit el proper abril liquidarà l'IRPF i l'IVA a l'Agència de Tributària de Catalunya en comptes de fer-ho a l'espanyola. Es tracta però d'una mesura simbòlica ja que la Generalitat traspassarà els impostos a l'Estat al cap de quatre dies.

L'acord per exercir la sobirania fiscal va comptar amb el suport de CiU i ERC mentre que el PSC i Xavier Fernández –el ja exregidor de PxC- van optar per l'abstenció. El regidor d'Hisenda, Josep Maria Creixans, va recordar que l'acció servia per complir la moció del febrer 2012 en el qual es reclamava “explorar el buit legal per deixar de pagar impostos a l'Agència Tributària espanyola”. En aquest sentit va assegurar que s'havia demostrat la legalitat de liquidar IRPF i IVA a l'administració catalana perquè fa mesos que ho fan empresaris, autònoms i també diversos ajuntaments.

L'alcalde Jordi Munell, malgrat admetre que és un gest simbòlic, va explicar que és una manera de contribuir des de Ripoll a que s'acabi l'espoli fiscal. “Volem que la resta de municipis de la comarca s'hi sumin” i, amb ironia, va assenyalar que la independència s'hauria de declarar just en el període entre el qual es paga a l'Agència Tributària de Catalunya i que la Generalitat traspassa els impostos a l'Estat.

El PSC no veu clares les conseqüències

L'exercici de la sobirania fiscal es va aprovar per àmplia majoria –14 dels 17 regidors-. En canvi, el PSC va mostrar les seves reserves al procés. Primer va votar en contra que es debatés com un punt urgent i, posteriorment, es va abstenir assenyalant que no se'ls havia explicat quines conseqüències podia tenir la “corresponsabilitat” de la decisió en el conjunt del plenari. A més, van recordar que sobre la taula hi havia un informe negatiu d'intervenció. Una postura que va compartir Xavier Fernández, des d'ahir regidor no adscrit.
 
 
 
 
 

ERC té les coses clares

 

Aposta per fer la convocatòria "tan aviat com sigui possible" i amb una pregunta clara: Vostè creu que Catalunya hauria de ser un estat independent?


(ACN).- La secretària general d'ERC, Marta Rovira, ha anunciat aquest dimecres que la pregunta que els republicans volen per a la consulta és la següent: "Vostè creu que Catalunya hauria de ser un estat independent?". En una entrevista a Vilaweb, Rovira ha apostat per una pregunta "clara i concisa" en què "la resposta només pot ser un sí o un no". La secretària general dels republicans també ha assegurat que la consulta s'ha de fer "tan aviat com sigui possible" i, preguntada sobre si s'ha de fer abans que a Escòcia, ha sentenciat que no veu possible aguantar fins al 18 de setembre del 2014, tenint en compte "la situació del país avui". "No estem disposats a esperar gaire més", conclou.
 
 
 
 
La resposta només pot ser un sí o un no, i el referèndum ha de ser tant aviat com sigui possible
"Per ERC, la pregunta ha de ser clara i concisa, i la resposta només pot ser un sí o un no". Així ho ha assegurat Marta Rovira a Vilaweb, tot afegint, fins i tot, l'enunciat de la pregunta. Preguntada sobre quan s'ha de dur a terme, la secretària general dels republicans es mostra partidària de fer-ho tan aviat com es pugui. "Ens hi empeny la situació d'emergència social que viu el país", ha indicat Rovira.

Avançar-se a Escòcia

La secretària general d'ERC creu que s'han de tenir en compte "les circumstàncies internacionals, on hi ha el procés escocès". Ara bé, no creu que es pugui aguantar fins al 18 de setembre de l'any que ve, data en què el govern d'Alex Salmond preguntarà als escocesos sobre el seu futur. "Quants més desocupats necessitem per demanar a la gent que decideixi el seu futur polític", es pregunta Rovira.
 
 
 

El TSJC tomba la privatització d'Aigües Ter-Llobregat a Acciona

El TSJC tomba la privatització d'Aigües Ter-Llobregat a Acciona



Els forats negres de la gestió de l'aigua a Barcelona (20.02.2013)




'Diem que volem estructures d'estat, però a l'hora de la veritat ens les venem' (10.01.2013)

Alguns partits demanen desfer la concessió

Marc Sanglas, diputat d'ERC, ha demanat al govern un 'compromís ferm davant la ciutadania' que quan millori la situació econòmica es recuperi la gestió pública d'Aigües Ter Llobregat. No obstant això, ha reconegut que retraure el contracte immediatament tindria uns 'efectes indemnitzatoris' que serien 'difícils de solucionar econòmicament'.

'No hi ha raons econòmiques, ni ambientals ni socials per no retornar aquest servei a la gestió pública', ha afirmat Salvador Milà (ICV) durant la seva intervenció. El diputat ecosocialista s'ha sumat a la iniciativa de Sanglas de fer 'un exercici de responsabilitat' i de pensar 'com desfer el procés' de concessió amb els 'menors costos i els majors beneficis socials, preveient les reclamacions' per part d'Acciona o Agbar d'una 'quantia considerable'.
Jordi Terrades (PSC) també ha exigit que ATLL torni a gestionar-se públicament, perquè considera que el fet d'estar 'en mans privades no és bo per al país des del punt de vista social'. El diputat ha dit que encara eren a temps de retrotraure el contracte de cessió. Considera que 'hi ha serveis públics essencials' que no poden ser gestionats 'només des de la visió exclusiva dels mercats'.

Santi Rodríguez (PP) ha criticat que gran part del debat hagi estat 'dogmàtic'. i ha centrat el discurs 'no tant en l'adjudicació, sinó en el procediment'. Segons ell, en el procés de concessió s'han vulnerat els principis de 'transparència, igualtat i neutralitat'. Entre diverses crítiques, Rodríguez ha criticat que el procés es va fer amb el Parlament dissolt. .....
 

El TSJC tomba la privatització d'Aigües Ter-Llobregat a Acciona

Desestima el recurs de la Generalitat i manté l'anul·lació de l'adjudicació d'ATLL
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha donat la raó a l'Òrgan Administratiu de Recursos Contractuals de Catalunya (OARCC), que al gener va resoldre que Acciona no podia ser adjudicatària de l'empresa Aigües Ter-Llobregat per no haver respectat el programa d'obres. Acciona i la Generalitat van recórrer contra l'anul·lació de l'adjudicació, però ara el TSJC la confirma. +

Creen una cartografia independentista que es pot veure per Google Earth

El Museu de Cleveland dedica la exposició:" Els enigmes de 'La vida', de Picasso a una obra cabdal que es veurà a Barcelona

ART

Els enigmes de 'La vida', de Picasso, al descobert

El Museu de Cleveland dedica una exposició a una obra cabdal que es veurà a Barcelona
 
 




Després d'estudiar   La vida  en profunditat, l'expert William H. Robinson  es decanta per considerar-la, més que  la culminació de l'època blava, "una obra mestra simbolista  que va definir l'acostament de Picasso  al procés creatiu".
 
Després d'estudiar La vida en profunditat, l'expert William H. Robinson es decanta per considerar-la, més que la culminació de l'època blava, "una obra mestra simbolista que va definir l'acostament de Picasso al procés creatiu".
 
 
 
   THE CLEVELAND MUSEUM OF ART
   

Picasso va fer els primers esbossos de La vida a Barcelona el 1903. Tenia 21 anys. Als anys 50, l'artista malagueny va afirmar en una entrevista: "No li vaig posar aquest títol. […] No em vaig proposar pintar símbols. Simplement vaig pintar les imatges que anaven apareixent davant el meus ulls". Aquestes respostes eren una excusa per no haver de desxifrar els misteris de la pintura, considerada la peça cabdal de l'època blava. Més d'un segle després de la seva creació, La vida encara genera debat entre els estudiosos. L'expert picassià William H. Robinson s'ha endinsat en el complex trencaclosques de personatges, imatges i referències que la formen i ha bolcat les seves aportacions, algunes de les quals inèdites, a Picasso i els misteris de la vida: La vie, una exposició monogràfica al Museu d'Art de Cleveland, que és el propietari de l'obra, i un llibre.
La mostra està organitzada juntament amb el Museu Picasso de Barcelona, que ha deixat 21 dibuixos i olis de la seva col·lecció, i que a l'octubre exposarà La vida en una altra exposició de caràcter científic fruit dels treballs del departament de restauració i conservació preventiva de la casa. A Barcelona s'hi afegirà un nou element d'anàlisi, ja que es podrà contemplar juntament amb la imatge de la parella abraçada que s'ha descobert a sota de l'oli Terrats de Barcelona . Quan Picasso va començar La vida , la seva intenció era fer-se un autoretrat a l'estudi i va acabar creant una composició simbolista sobre l'art i la vida.


Un jove artista ambiciós
'La vida' cobreix l'oli amb què Picasso va exposar a París
"Picasso va estudiar en dues escoles d'art, però va tenir dos mestres. Un va ser el Museu del Prado; l'altre, el Louvre", apunta Robinson sobre l'amplitud dels coneixements i la memòria increïble que tenia l'artista malagueny. En lloc de treballar en el resultat final de La vida , el comissari, que el 2006 va comissionar l'exposició Barcelona i la modernitat: Picasso, Gaudí, Miro, Dalí , ha volgut reconstruir el procés de creació. El desenvolupament de La vida va ser perllongat i se l'ha comparat amb obres del mateix artista tan emblemàtiques com Les senyoretes del carrer d'Avinyó i el Guernica . D'entrada, el 1978 es va descobrir que Picasso va pintar La vida damunt d'una obra anterior, Darrers moments , l'oli amb què havia participat a la secció espanyola de l'Exposició Universal de París del 1900.

Una obra inabastable
Les interpretacions de l'obra no van resoldre tots els interrogants
En les últimes dècades, La vida ha sigut objecte de nombroses lectures: els estudiosos la van interpretar com una representació del cicle de la vida i com una al·legoria de l'amor sacre i de l'amor profà. Altres experts li van adjudicar una càrrega política. La dona de la dreta del quadre està inspirada en les prostitutes que Picasso va veure tancades a la presó de Saint Lazare de París, i podria representar una crítica a les condicions de vida que patien aquestes dones. I, per acabar, també es va relacionar La vida amb l'obsessió de Picasso pel tarot i l'astrologia.

Un canvi transcendental
Picasso va substituir el seu autoretrat pel de Casagemas
No se sap del cert per què Picasso, que en origen es va representar a si mateix com l'artista de la pintura, va acabar pintant Carles Casagemas, el seu amic que s'havia suïcidat a París el 1901. "Per què va fer aquest canvi increïble en la figura més important de la pintura?", es pregunta l'expert. Casagemas va acompanyar Picasso en el seu primer viatge a París l'octubre del 1900 i es va treure la vida en un cafè de París l'any següent, davant Germaine Pichot. En aquell moment, Picasso era a Madrid treballant a la revista Arte joven . "És molt interessant veure com Picasso, abans que se suïcidés, el representava d'una manera còmica i gairebé grotesca, que ratllava la burla, i després el va convertir en una figura heroica, com un Crist sortint de la tomba; la mort de Casagemas va afectar Picasso progressivament i d'una manera creixent", explica el comissari. La dona que l'abraça no només seria Germaine, sinó una representació genèrica de la femme fatale .

La maledicció dels artistes
'La vida' reflecteix el caràcter supersticiós de Picasso
Abans de La vida , Picasso ja li havia dedicat tres retrats i una composició al·legòrica, Evocació. L'enterrament de Casagemas . "L'amic mort va ocupar cada vegada un lloc més gran dins la seva ment i va acabar representant l'artista alienat que s'acaba suïcidant com una crítica al món modern". A més del suïcidi de Casagemas, la mort de Paul Gauguin, el maig del 1903, també va pesar en l'esperit de Picasso. L'artista francès està considerat con la influència més important de l'època blava. L'artista malagueny, que era "terriblement supersticiós", recorda Robinson, hauria vist en aquestes morts un destí tràgic que ell també havia de patir.

Un lloc estrany
L'espai de 'La vida' a penes està apuntat i és més aviat oníric
El canvi de la figura principal de la pintura no va ser l'únic que va fer Picasso. Abans de la dona amb un nadó als braços que hi ha a la dreta, Picasso havia pintat un home amb barba, probablement un altre artista, que entrava al taller. S'ha dit que era l'escultor Emili Fontbona o el pintor Sebastià Junyent, i se'n pot veure les restes d'una mà als peus de les dues dones abraçades. Amb tot, l'espai on són els personatges de La vida amb prou feines està esbossat. Aquest fet augmenta el caràcter ombrívol de l'obra. Finalment, Picasso va eliminar el cavallet de pintor, que en algun moment durant la creació va sostenir la imatge de les dues dones abraçades que hi ha al centre del quadre.

La influència de Rodin
El pes, fins ara inèdit, que l'escultor va tenir en Picasso
Una de les aportacions més innovadores de William H. Robinson ha sigut subratllar el pes que les escultures de Rodin van tenir en l'obra de Picasso, un aspecte poc explorat fins ara. A La vida es pot apreciar en la parella de dones abraçades a la part superior i la figura arraulida que hi ha a sota. "Quan Picasso va arribar a París, a més de l'Exposició Universal, també hi havia una gran retrospectiva de l'obra de Rodin que Picasso segurament va veure. La seva influència no només es pot veure en aquesta obra sinó en moltes altres. Em vaig plantejar la relació que hi ha entre La vida i la gran obra de Rodin, Les portes de l'infern . Aquesta gran escultura dóna una mirada molt pessimista sobre el món modern". L'artista malagueny també hauria vist dibuixos de parelles femenines abraçades de l'escultor francès.

Un misteriós home-ocell
Una figura híbrida i encara inacabada es veu al mig del quadre
L'element més sorprenent de La vida és sens dubte la criatura meitat home, meitat ocell de la part inferior, que costa una mica de veure. Sobrevola la dona ajaguda que hi ha a la part inferior. Està tractat com si fos una pintura inacabada. La font podria ser un dels gravats de la sèrie dels Capritxos de Goya i "té connotacions autobiogràfiques i esotèriques relacionades amb la visió de l'artista com una divinitat creadora", sosté Robinson.


http://www.ara.cat/premium/cultura/enigmes-vida-Picasso-al-descobert_0_884911523.html