La premsa internacional destaca la gran xiulada contra el rei al Camp Nou : L'actitud del govern espanyol contribueix a internacionalitzar la ...














La premsa internacional s'ha fet eco avui de la gran escridassada que els afeccionats bascos i catalans van fer ahir al rei i l'himne espanyols durant la final de la Copa. Us oferim alguns dels principals enllaços a articles que en parlen.

Mas, a 'La Vanguardia': "Em preocupa el futur de Barcelona"












Artur Mas

 Manté la data del 27-S perquè "demorar" els comicis "podria ser pitjor"....



Comentaris:




Nakran
31/05/2015 13:51
Podriem dir que les paraules del president no són del tot encertades.

Però mirant-ho des de l'altre banda la Colau tampoc ho ha fet bé. No es pot anar per la vida exigint i recriminant sense que et contestin amb la mateixa moneda tard o d'hora.

I els ànims ja comencen escalfats quan es parla tan a la lleugera de retirar "subvencions" a esdeveniments. Especialment si aquests les retornen amb escreix directament a Barcelona o a les localitats on es celebren.


Pin
Barcelona
31/05/2015 10:51

A mi em preocupa que el meu respectat president tingui aquesta preocupació sobre Barcelona. Hauria d'enfocar la mirada activa cap a altres bandes, les causants del desastre en què vivim. Ho fa prou bé respecte a Espanya, i es guanya la nostra confiança, i no pas tant respecte al nostre propi país i a la seva mateixa coalició, que ens la disminueixen (la confiança). I col.laborar decididament amb els aires de canvi. Altrament, cada dia tindrà menys adeptes . La independència la farem entre tots. No va de fulls de ruta estrets, això. ...

@TONY
31/05/2015 15:52

Ara diu que vol portar gent a les llistes que estiguin com a mínim a favor del dret a decidir?

-A les llistes ha de portar gent per a fer un procés constituent

 (Tot BComú està a favor del dret a decidir). 

Mas hauria d'haver-se separat ja fa temps dels regionalistes com en Duran , l'Espadaler, el Sánchez-Llibre i tota la resta i hagés guanyat una mica de credibilitat, i si en vol conservar alguna de credibilitat,

-si UDC vota no a la independència el dia 14, immediatament els ha de fer fora del Govern de la Generalitat

Al Govern hi ha d'haver persones que preparin la desconnexió i no unionistes

I què vol dir amb 'i inclús un estat independent'? doncs que vol? canviar-li el nom a la autonomia i dir-li estat?

Independència és independència. Prou indefinició. 

El 27S 

-no s'escull un partit per governar

-s'escull un parlament constituent que ha de proclamar la República en 10/18 mesos i que ha de reflectir totes les sensibilitats del país, quantes més millor, per tal de que tothom s'identifiqui amb la República. Cadascú ha de votar el partit amb qui més s'identifiqui. 


Gaziel
31/05/2015 18:44

@ TONY    Si noi, esta molt be que reclamis que UDC es defineixi. Tots estem d'acord en aixo, no?

Pero no veig que exigeixis el mateix a ICV-EUiA o als de Podemos o als de Guanyem Cola&company.

Almenys el 14 de juny sabrem en quina casella col.loquem a UDC, a la casella del SI o a la casella del NO.

Pero jo no veig en absolut que ni ICV-EUiA, Podemos, Guanyem Colau&company hagin estipulat una data limit per definir-se a favor o en contra de la independencia.

...






 llegir més ...


http://www.ara.cat/politica/Artur_Mas-Barcelona-Ada_Colau-CiU-Barcelona_en_comu-sobirania-Catalunya_0_1367263463.html





El Barça campió d'Europa d'handbol ...

Barça / EFE

El Barça toca el cel a Colònia i es proclama campió d'Europa d'handbol (28-23)

El conjunt blaugrana ha golejat el Veszprém en la gran final de la Lliga de Campions

El líder d'ERC advoca per iniciar la campanya amb un acte conjunt de tots els partits que apostin obertament per la independència per visualitzar el compromís compartit amb el full de ruta cap a la plena sobirania

El president d'ERC, Oriol Junqueras, insta aquest diumenge les formacions que tenen dubtes al voltant del procés d'independència a posar-se al costat del procés i no de "l'establishment". En una referència directa a Barcelona en Comú, el líder d'ERC diu en un article a 'El Punt Avui': "És d'esperar que forces com Barcelona en Comú estiguin al costat del procés, de la gent, de la més gran revolta democràtica que viu Europa, i no s'entendria, en canvi, que directament o indirectament estiguessin al costat de l'establishment (allò que anomenen 'casta'), dels que no volen que els ciutadans decidim, dels que no volen que ens en sortim". Un avís a navegants en plena negociació d'ERC amb Barcelona en Comú després que els d'Ada Colau guanyessin les eleccions municipals a Barcelona.
Junqueras també proposa una obertura de la campanya electoral per al 27-S conjunta de tots els partits que portin la independència en el programa electoral per visualitzar un ampli acord al voltant del full de ruta per fer la independència en un màxim de 18 mesos.
COMENTARIS:

Isabel C.
31/05/2015 14:57
Doncs val més que ho vagins entenent, Junqueras, perquè de la teva falta d'enteniment, aquests de Podemos-ICV en trauran una derrota sonada del sobiranisme i ens abocaran a tots a la la via que ells volen, la d'intentar reformar Espanya, que és allò tan conegut de fer veure que es canvia tot per a què res no es mogui (pel que fa a l'statu quo de Catalunya). Una cosa és treballar per acostar-los, però això s'ha de fer sense mentir sobre el que avui en dia encara són. Són espanyolistes, el seu projecte és canviar Espanya i frenar el moviment sobiranista desviant-lo dels seus objectius primordials a base de trencar la transversalitat d'aquest moviment i convertir-lo en una batalla campal entre esquerra i dreta. Són el que són, i només reconeixent el que són com a punt de partida, podrem treballar honestament per convèncer-los. I no només a ells, també cal fer el mateix amb els del PSC i Unió, sense anar més lluny, doncs mai és massa tard fins que és massa tard. O és que per ser comunistes tenen més dret a ser convençuts o alguna mena de "superioritat moral" que els fa més mereixedors de que es tapi que són i volen ser tercera via? Si denunciem la indefinició i els enganys de Duran i companyia i les estafes del PSC al dret d'autodeterminació que proclamaven en el passat... per quina raó hem de ser tan perdonavides amb els de Podemos i ICV? 

Convèncer a quants més millor, sí. Però sense renúncies i sense tapar les evidències, doncs podria passar que tapant i tapant, molts independentistes acabin votant per la tercera via morta sense saber-ho i tot gràcies a vosaltres, els qui presumptament n'haurieu d'estar més alerta.
perspectiva
31/05/2015 17:12
No coincideixo amb la increpació a Jonqueres però sí coincideixo completament en què qualsevol apropament a partits com Podemos i ICV s'ha de fer sobre unes coordenades molt clares. 

És INADMISIBLE que amb un procés independentista que té el suport comprovat (no com altres) de 1.900.000 catalans en marxa, partits autoanomenats progressistes com ICV i Podemos no es posicionin respecte al tema, quan per la seva base electoral tot sembla indicar que ben posicionats estan.

Aquesta forma de negar la dimensió nacional també la trobo a nivell de carrer en persones que necessiten desesperadament pensar-se com a "només d'esquerres" i que fugen ràpidament d'estudi cap a absurditats universals i ciutadanies mundials quan els fas reparar en la seva fixació cap a la "burgesia catalana", CiU, la condescendència amb les agressions a la identitat catalana i l'oposició a la independència perquè "seria tot el mateix".

Efectivament, no es pot discutir un problema amb qui no el reconeix.

Usuari Premium
bitxu
31/05/2015 14:34
Sr. Junqueras: Què li fà esperar que B en C, com a institució, vulgui estar al costat del procès? No vulgui justificar una probable decisió seva
que de cara al pais es preveu molt equivocada. El Sr. Mas es independència, no es "establishment".

Escorpí de Manresa
Manresa
31/05/2015 18:38
Cada dia tinc més clar que no ens en sortirem si anem malfiant els uns dels altres.
Totalment d'acord en què CiU ha estat un partit de dretes i que ha governat segons aquests criteris a favor dels més poderosos.
Però també se li ha de reconèixer el canvi que ha experimentat CDC apostant clarament i oberta per la sobirania Nacional. De què si no tindrien en contra els Godó, els Oliu, els Fainé, els Bonet, els Rosell, i cia.
El president Mas ha deixat ben clar quin és l'objectiu que té fixat. En aquest camí s'hi ha deixat molts diputats i regidors.
No us sembla que hauria estat més fàcil tornar de Madrid, després de demanar el Pacte Fiscal a en Rajoy, dient que l'estat no ens donava el que volíem i que la llei no ens permetia fer un referèndum, seguir amb la seva política i "qui dia passa, any empeny".
Qui no vegi el seu compromís i la seva valentia és que em fa dubtar que realment vol la Independència de Catalunya.
Deixem-nos de batusses entre nosaltres. Oblidem-nos per un temps de com ha estat fins ara la política d'aquest país, i anem cap a on hem d'anar: la INDEPENDÈNCIA, després ja decidirem qui ha de conduir el país i com ho ha de fer.
La desconfiança genera dubtes, els dubtes febleses, les febleses inestabilitat i això ho aprofiten els altres, no nosaltres.

...



Barcelona en comú, té quelcom en comú?..L'única cosa segura que tenen en comú és la rancúnia a tot el que faci olor de Convergència i l'odi en particular cap a la persona del nostre President






Barcelona en Comú, ... format per una coalició ben estranya de diversos partits (l'antic Guanyem Barcelona, ICV, EUiA, Podemos i Procés Constituent) no sé pas que tenen en comú. L'única cosa segura que tenen en comú és la rancúnia a tot el que faci olor de Convergència i l'odi en particular cap a la persona del nostre President. Faig memòria en aquest moment d'unes paraules pronunciades fa uns anys, per l'alcalde de Sabadell Sr. Antoni Farrés, militant del PSUC que dirigí l'ajuntament d'aquesta ciutat des del 1979 al 1999 i que va dir referint-se al llavors president Pujol: "no estic d'acord amb moltes coses del president de Catalunya, però és el meu president i he de respectar-lo". El mateix però al revés de què diuen algun dels components (Colau, Herrera, Ubasart, Galdon, Forcades, etc.) que cada vegada que es refereixen al nostre president i senten la paraula convergència se'ls regira la bilis i no poden reprimir la seva malvolença. Tot el contrari de què digué Antoni Farrás.

Una de les definicions de la paraula "comú" al diccionari Alcover-Moll diu: "fer causa comuna amb algú; adherir-se a la causa que ell defensa". Si no és per la rancúnia i l'odi que tots aquests components demostren, no veig cap altra afinitat entre ells que sigui comuna....



http://in.directe.cat/lou-com-balla/blog/13973/barcelona-en-comu-te-quelcom-en-comu


Els independentistes d'ICV demanen a la direcció que aposti pel sobiranisme als municipis i el 27-S

Procés? Segur?...«Però la indepe no és una votació més: és “la” votació... Si Ada Colau no entén la transcendència de la cosa, és que no està per la cosa»

No hi ha cap raó per dubtar de la fidelitat d’Ada Colau vers el procés. Tampoc per creure que la independència li tregui la son. 

No diguem ja Joan Herrera que, malgrat no estar sota l’ull de ningú, no diu res que no digui Duran Lleida: són simètrics. I Podemos, en boca de la Gemma Ubasart, és d’un perfecte neolerrouxisme de manual. Tots plegats mantenen vigent la consigna d’anar contra CiU, els votants de la qual són indispensables per al procés. El votant de CiU està (estava) il·lusionat, el que li ha donat l’alcaldia a l’Ada Colau estava (està) indignat. L’accent ha canviat, les prioritats han canviat. I per això Ada Colau no para de “garlar” sobre Xavier Trias, perquè no va acceptar de fer una consulta sobre l’ampliació de La Maquinista (ampliació que, dit sigui de passada, és una autèntica bestiesa).

Però la indepe no és una votació més: és “la” votació. Si Ada Colau no entén la transcendència de la cosa, és que no està per la cosa.
Acceptem, però, que la coalició municipal estigui en el procés, perquè, igual que a Unió Democràtica, molta gent que en forma part (i votants) hi són. Hem passat, doncs, d’un pes central de la classe mitjana a un pes central de la classe treballadora, una classe per la qual la independència no és que sigui prioritària, és que a vegades ni hi és. Això és tant com dir que hem perdut el focus. I ens hem situat en una imatge incòmoda per Europa: els titulars ho revelen. Ja en parlàvem, ja, de fer una “revolució” pacífica de classe mitjana, i aquesta era la gràcia, però posar la constitució futura en la longitud d’ona de la monja Forcades és una altra cosa. No tant pel contingut, sinó per l’actitud. Per entendre’ns: la gent del Mobile està mosca amb Colau, no pas perquè pretengui socialitzar el benefici del congrés –això els rellisca-, sinó per l’actitud.

L’actitud i la imatge no eren banals, en aquest procés.

I la consciència de la gent, tampoc. Hem passat la responsabilitat –segueixo les declaracions– a una massa de gent que no té cap interès especial en el procés, perquè del nou poder n’esperen altres coses. Perquè volen el paradís dins d’Espanya i no marxar-ne per fer-lo segur.


COMENTARI:


No podria estar més d'acord

Anònim, 31/05/2015 a les 00:23

Qui hagi llegit història ja coneix massa exemples com per deixar-se ensarronar, però la majoria de la població és curta de memòria.

Alerta! no vull dir que no calgui canviar coses, però aquesta gent no ofereix res de nou, més que mesures que ja s'han provat a altres llocs, en diferents etapes, i no han funcionat. No és revolucionari treure diners a uns per donar-ho a altres. Bàsicament perquè a qui trauran els diners és la classe mitjana (ells en diuen burgesia) que es mata a treballar i carrega amb el pes dels impostos, ja que als "grans" no els tocaran i tampoc tenen cap altre sistema per guanyar diners: fixeu-vos que posen l'accent en com redistribuir la riquesa, però cap idea concreta sobre com generar-la.

Moltes queixes sobre el turisme de BCN, però abans del 92 ningú no ens situava al mapa i avui dia és una destinació turística coneguda arreu del món i aporta més visitants que Madrid, tot i ser la capital. 

No dic que no s'hagi de descongestionar el centre, repensar el turisme de districte etc..però qüestionar congressos que ens fan sortir a les TV de tot el món, com el del mòbils em sembla propi de cretins.

Atrevir-se a demanar la independència d'un estat que oprimeix i no respecta a cultura ni les necessitats d'un poble és un acte profundament revolucionari. Van seguir aquest camí els americans respecte als anglesos, Grècia i bona part d'Europa de l'est respecte a l'Imperi Turc; els pobles sotmesos a l'Imperi Austríac i ho deixo per no fer-me pesat. 

Cap camí és idèntic, però defensar els drets de l'autodeterminació dels pobles, potser faria rumiar a altres estats poderosos que contenen diferents cultures i mirarien de no ofegar-los per evitar fugides.

Ada Colau està indignada. I no li trec la raó. 

Però ser una indignada no la converteix en una política capacitada.


http://www.naciodigital.cat/opinio/10924/proc/segur

 

Alguns reptes d’Ada Colau



El gran repte de la flamant alcaldessa electa tothom el coneix i ella el té molt clar: fer tot i més perquè en aquesta Barcelona “tan guai” hi deixi d’haver ciutadans de primera, de segona... i no-ciutadans. No cal dir que és una utopia, però el judici de la història sobre el seu mandat es mesurarà, sobretot, pels avenços en aquest sentit. En el de les urnes, en canvi, hi pesarà més solucionar problemes que afecten tots els ciutadans; i serà crucial per al futur de la seva formació que Colau no els negligeixi.

 Em centraré en dos:
 -la contaminació, molt lligada al trànsit, 
-i l’incivisme, bastant lligat al turisme.
Ara mateix Barcelona, tot i el seu glamur, no acaba d’aprovar l’assignatura d’aire net. Un barceloní continua ingerint més partícules i més NO que un londinenc o un parisenc, amb efectes clarament nocius per a la seva salut.

Coses que es poden fer.
1)Marcar de més a prop el paper que hi juga el port (i els creueristes). Que sigui autònom no ho fa fàcil, però, com en tantes coses, Colau haurà de plantar cara a interessos milionaris
.2) Promoure el trànsit elèctric, començant pel tramvia per la Diagonal. Ja s’ha fet un discret primer pas, amb les subvencions de l’AMB a la bici elèctrica. Ara cal incentivar la moto elèctrica, que seria un pas de gegant contra la contaminació atmosfèrica... i l’acústica. Oimés considerant que els avenços en bateries fan factible que siguin una maleteta que es pot carregar a casa.
3) Construir grans pàrquings semigratuïts a les entrades de la ciutat. L’ampliació constant i desitjable d’espai per al vianant i l’encertada política d’acotar l’aparcament lliure complica molt la vida a milers de commuters que no tenen més opció que el cotxe. Mentre la xarxa de Regionals i Rodalies no estigui a l’altura (i trigarà), uns park and ride connectats amb el metro -que poden ser automàtics i de moltes plantes (no caldria gaire espai)- serien una bona solució provisional; també per a autocars turístics.

En els problemes d'incivisme, que el turisme massiu ha acabat d’empitjorar, només apunto dues urgències.
1)S’ha d’impedir legalment que es puguin fer pisos turístics (d’estades molt curtes) en una escala de veïns.
 2) S’hauria d’acabar amb la sensació -d’efecte crida per a certs visitants- que en aquesta ciutat tot està permès
-pixar-se al carrer, 
-passejar amb el tors nu 
-o bramar a les 3 de la matinada.
 I per aconseguir-ho cal que els ciutadans, que ara mateix no gosen cridar l’atenció a ningú, sentin ben a prop el suport d’una Guàrdia Urbana que s’impliqui molt més en la lluita a peu de carrer contra l’incivisme i es posi a l’abast de cada barri amb noms i cares estables i concrets. 
Calen canvis profunds en aquest cos -el triomf de Colau deu moltíssim a Ciutat morta - que acabin amb inèrcies d’altres temps (i no només de les més sinistres) i tornin a motivar els excel·lents agents que segur que en formen part. En aquest sentit, el més que probable recanvi de la cúpula de la Guàrdia Urbana que sembla que propicia la presa de possessió de Colau -el malestar que ara s’hi viu contribueix ben poc a esvair dubtes sobre la seva gestió-és una gran oportunitat per fer-hi una regeneració democràtica que la posi a l’altura de la ciutat que volem.
ALBERT PLA NUALART 
albertrs
Barcelona
30/05/2015 19:29

Cal prohibir urgentment el pas per la ciutat de motos estúpidament, innecessàriament, arrogantment sorolloses.

“Com més aprens més entens que cal ser humils sobre el que sabem”...no hi ha cap progrés moral guanyat del tot, cal lluitar-los cada dia...

Saviesa i ambició crítica passats els 80

RICHARD J. BERNSTEIN va néixer a Brooklyn fa 83 anys. És un filòsof que continua donant classes a la New School de Nova York, i celebra que cada dia continua aprenent. Això sí, afegeix de seguida, “com més aprens més entens que cal ser humils sobre el que sabem”. Ha vingut a Barcelona per presentar un llibre sobre la violència, i en prepara un altre sobre la ironia. Pot semblar contradictori, però és del tot lògic. Demostra tenir un sentit de l’humor dels que et salva. Fuig de les grans afirmacions i dels blancs o negres que fan que al seu país no es qüestionin algunes formes de violència, o que es pretengui fer-nos creure que els crims amb drones no són tan brutals com els que es fan embrutant-se les mans.
Aquesta setmana també he pogut conèixer Charles Taylor, canadenc, 83 anys també, filòsof també, humil també, dotat de sentit de l’humor també. Ell venia a parlar dels errors de comprensió de la multiculturalitat i la convivència entre religions. M’enamoren aquests savis de més de vuitanta anys. Em va passar amb Zygmunt Bauman, Ágnes Heller o George Steiner. Per la seva lucidesa, i per la seva ambició intel·lectual. No perquè estiguin de tornada de res, tot i que podrien. Al contrari, estan connectats a la realitat, més que a l’actualitat, i demostren més comprensió del món que els de la meva edat, i una mirada més panoràmica, de context més ampli. Les generacions al poder les trobo més conformistes, més addictes a la justificació que al pensament crític. Bernstein em va acomiadar recordant-me que no hi ha cap progrés moral guanyat del tot, cal lluitar-los cada dia. 
I això ens obliga a no rendir-nos mai a la desesperança.

Hervé Falciani: “Falta poc perquè vegem el final dels paradisos fiscals”...defensa una fiscalitat basada en l’activitat real de les empreses, i no en la seva declaració de beneficis, com a mesura urgent per lluitar contra el frau.

Quan vostè era petit vivia a Montecarlo i el seu pare treballava a la banca. Un món feliç?
Per descomptat. Era una mica estrany, perquè vivíem en una bombolla de seguretat, però sabíem quan al món havia passat alguna catàstrofe, com ara guerres, cops d’estat o crisis econòmiques, perquè arribaven més diners.
El 2001 comença a treballar a l’oficina de l’HSBC a Ginebra, Suïssa.
Sí, en aquell moment es parlava de millorar el sistema informàtic, que amb el temps esdevindria el cor del banc. Buscaven un sistema en el qual poques persones poguessin decidir l’estratègia del banc, evitant que els treballadors sabessin exactament què estaven fent.
Vostè era el típic empleat que quan acaba la feina se’n va a casa tranquil·lament.
Efectivament, va ser així durant anys. Jo havia de millorar el sistema perquè fos més segur. Quan vaig començar a veure que era el contrari, que no volien control sinó evitar el control, aleshores vaig decidir canviar el meu rol al banc.
Abans d’arribar aquí: si vostè era fill d’un treballador de la banca a Mònaco, i se’n va a un banc a Suïssa, què esperava trobar-hi, la velleta que va el dia 30 a comprovar si ha cobrat la pensió?
És veritat que sempre han planat sospites sobre alguns bancs, però la diferència era que vaig començar a tenir proves que miraven si els diners eren nets o no. Si em pregunta quan vaig sentir que tenia la pedra de Rosetta va ser quan un empleat em va donar l’accés al llibre de visites, amb el qual es pot entendre com funcionava la banca. Què demanaven els clients al gestor? Ocultar, evitar que la policia en tingués coneixement: “No parlin d’això a la meva secretària, no em truquin quan sigui a Bèlgica...”
¿En aquell moment vostè quants diners cobrava a l’any?
10.000 francs suïssos al mes, que són uns 8.000 euros. Amb les primes podia fregar els 150.000 euros a l’any.
I ho va posar en risc.
És que quan vaig començar a fer això era l’època de la crisi. El món financer s’ensorrava i es veia que els polítics prenien decisions contra els interessos dels ciutadans. Jo creia que amb aquesta informació es podia demostrar que tot era mentida, i que es podia canviar. Però no ho vaig decidir sol. Quan vaig prendre la decisió de fer-ho, va ser perquè tenia alternativa de treballar amb altres persones....
...O sigui, que és la llista Falciani, però en realitat és la llista de molta gent que ha treballat amb vostè.
És molt més que una llista. Molts sistemes informàtics on es poden veure les transaccions i veure com funciona tot.
Vostè té accés a un gran volum d’informació. Aleshores, decideix anar a la justícia francesa. Per què no a la premsa?
Teníem l’experiència de Wikileaks, amb falta de control i sense possibilitat d’anar a la justícia. Jo tenia una idea molt clara de protegir els clients que no eren criminals. Molts cops, una investigació s’atura quan arriba a un país com Suïssa. Jo sabia que en el terreny judicial hi havia molts casos que podien agradar als jutges. Havia de protegir els innocents, els clients normals, i poder investigar sobre els altres. Al final, sempre busco el mateix: el canvi.
El curiós és que vostè posa en mans dels jutges una informació que ha obtingut de manera il·legal.
Vaig violar el secret bancari un minut després de començar a treballar amb la justícia francesa. Qui vulgui entendre una mica més sobre lleis, té ocasió de veure que qui fa la llei fa la trampa.
En el seu cas, va ser al revés. Primer va fer la trampa i després es va acollir a la llei.
En aquest cas és així.
Vaig llegir un perfil biogràfic seu a la BBC en què es pregunten si vostè volia vendre la llista per guanyar diners però no ho va aconseguir i ho va posar en mans dels jutges francesos. Què en diu?
Els mateixos que es pregunten per què ho faig, abans de preguntar-s’ho han d’observar que poques persones ho fan. Jo els dic que poden aprofitar això i dir que després no els agrada. Jo sóc el cuiner i he fet un plat. Et puc agradar o no, però el menjar que he fet agrada. El cuiner, és a dir, jo, des del principi es va enfrontar a molts problemes i va treballar amb serveis d’informació...
...avui dia els enemics també em volen protegir perquè és millor que no em passi res [riu], perquè poden crear més soroll. El que volen és silenci.
Vostè ha fet una cosa que és possible que hagi provocat canvis de mentalitat, fins i tot en aquestes eleccions. Però resulta que a Espanya l’economia submergida és el 18% del PIB. Uns 190.000 milions d’euros. Al Regne Unit és el 9%. Vostè ens ensenya que hi ha diners en mans de gent rica que s’han escapat de controls fiscals, però hi ha molts diners ficats en l’economia de cada dia que no estan pagant impostos. Vostè ha fet una cosa que li ha costat un sacrifici molt gran, però en termes relatius és fàcil. És més difícil que Hisenda s’enfronti a la realitat que el 18% de l’economia espanyola és submergida.
No ho veig així. El total que es queda als paradisos fiscals no és el 18% sinó que es parla que és el 50%. Si el recuperem, podrem lluitar per acabar amb el 18% que perdem cada any. Però la bona pregunta és: per què hi ha gent que viu en negre? Per sobreviure. La gent no ho fa per gust, ho fa per sobreviure. Ho fan perquè són els únics que paguen impostos, i veuen que hi ha el 50% que marxa del país sense que passi res. Què prefereixes, el 50% o el 18%?
¿Creu que veurem el final dels paradisos fiscals algun dia?
Falta molt poc. Però costarà. Hi ha tota una indústria de l’evasió i optimització fiscal. Hi ha una veritable cadena de muntatge de societats pantalla internacionals, que en crees una i quan la policia la troba tu ja ets dues societats pantalla més lluny... Tenim països sencers que viuen d’això. Per exemple, Luxemburg, que viu de l’optimització fiscal.
[Falciani defensa una fiscalitat basada en l’activitat real de les empreses, i no en la seva declaració de beneficis, com a mesura urgent per lluitar contra el frau. Sempre cita Google com a empresa que paga a Espanya una quantitat ridícula en relació al que hi ingressa.]
¿Creu que està ajudant a un canvi de mentalitat, i que potser la victòria d’Ada Colau a Barcelona té a veure amb el que va fer a Ginebra?
Crec que jo només hi he contribuït amb un gra de sorra. Si no se sap que hi ha alternatives no hi ha elecció. Abans que gent del carrer com Colau es presentés a les eleccions, no hi havia alternativa entre el PP i els altres. Es necessiten alternatives i programes que puguin canviar les coses. Per això seguim, perquè estem en una crisi financera i volem que no hi hagi por. És més fàcil del que es podia pensar. Ho podem gestionar nosaltres, no necessitem mags, com explica la pel·lícula que hem presentat a DocsBarcelona. La política surt avui al carrer, i jo veig amb molta il·lusió que no fan falta els partits, és igual si es diuen Podem o Ciutadans. Ho veiem aquí a Barcelona. Es parla de les persones que des de fa anys treballaven al carrer. No cal un partit, es necessita col·laboració i ajut. Compartir la informació per assumir més responsabilitat i saber què es decideix al Parlament i a les ciutats.
Sí que calen partits. Colau ha hagut d’ajuntar una sèrie de partits per convertir-se en alcaldessa de Barcelona. S ap què em passa: que vaig néixer en una dictadura i quan sento algú que diu que no calen partits m’esgarrifo.
Jo no ho veig amb els mateixos ulls.
Sense partits, Ada Colau no seria l’alcaldessa de Barcelona.
És una trampa electoral, per dir que hi ha un partit. Però ella és una persona del carrer. No han votat per una persona, sinó per idees que es comparteixen. Això és una veritable evolució. Això és democràcia.
Vostè va aprendre a la presó?
Jo escoltava, més que parlar [riu]. Quan escoltes, la gent et parla, i a mi, que havia d’anar amb compte amb el que deia, ja m’estava bé així [riu].


http://www.ara.cat/societat/HERVE-FALCIANI-Falta-paradisos-fiscals_0_1367263312.html