Albert Carreras: "Tenim interessos contradictoris amb Euskadi".





Albert Carreras de Odriozola (Barcelona, 1955) és secretari general del Departament d'Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya. Catedràtic d'Història i Institucions Econòmiques, també ha estat degà de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat Pompeu Fabra. 

Al llibre Volem ser independents? Reflexions per al futur immediat (Editorial Base, 2015) reflexiona sobre les raons per les quals els catalans han arribat a l'independentisme, i traça un full de ruta sobre el camí que cal seguir a partir d'ara per convertir una autonomia en un estat. 

A Volem ser independents? Reflexions per al futur immediat, vostè insisteix que sense unitat total no hi haurà independència, i glossa els errors comesos pels partits en aquest sentit, un dels quals, anar separats a les eleccions europees del 2014. 

A Brussel·les vam perdre una ocasió d'or per al procés, perquè cada partit va intentar treure el cap una mica més per damunt de l'altre pensant-se que les eleccions europees eren només l'avantsala dels comicis catalans. El resultat és que els catalans independentistes ara no tenim força a Europa i a més a més estem en grups diferents. 

En què hauria canviat l'escenari ara si ERC i CDC -aleshores CiU- s'haguessin posat d'acord a Brussel·les? Hauria provocat un efecte positiu en el resultat del 27-S? 

Molt probablement aquest efecte unitat s'hauria notat, sobretot perquè l'escenari de la reivindicació independentista catalana hauria tingut un any més d'antiguitat en la seva força, voldria dir que hauríem arribat al 9N en unes condicions molt més fortes i que ara tindríem el currículum reivindicatiu més ben establert. I amb un avantatge afegit, que tindríem un altaveu a Europa de molta més potència que el que tenim ara. Si ens mirem el melic i només pensem en el nostre partit i la nostra projecció personal, no ens adonem que a fora ens fem invisibles, en canvi, si fem una Via Catalana ens veuen, i si anem a unes eleccions junts, també ens veuen. Ha passat EL 27-S. No és que la unitat tingui valor, és que no hi veig cap altre camí. 

L'independentisme s'ha de presentar a les eleccions espanyoles del 20 de desembre? 

Defenso abrandadament que cal anar a Madrid, i a més, cal anar -hi plegats, perquè les conseqüències d'anar-hi separats són molt més devastadores com més llunyanes de Catalunya són les eleccions. 

I amb una candidatura unitària, és clar. 

Absolutament. Si a Madrid no hi anem units, voldrà dir que desmentim allò que hem fet a les eleccions catalanes i que la independència ja no és un mandat democràtic de les urnes com a mínim per al partit que ha guanyat les eleccions. 

És més important anar junts a Madrid que no pas a Catalunya? 

Sí, sens dubte. Si finalment a Catalunya s'hi haguessin presentat tres llistes, l'efecte de la no unitat no hauria estat tan dur com ho serà si a Madrid ens hi presentem cadascú pel seu compte. 

Vol dir que aquest argument és àmpliament compartit pels independentistes que van votar el 9-N i van anar a la Meridiana? 

Crec honestament que aquest argument l'entén tothom, excepte els hiperpolititzats. Quan baixes el nivell de politització, és de sentit comú, el problema està en què les elits més polititzades s'imaginen unes altres històries. Si comencem a dir que boicotegem les eleccions al Congrés dels Diputats, quanta gent ens seguirà, 100.000 persones? El sector més abrandat de la CUP i els més intensament pro-CUP d'ERC? Ens farem mal i no es notarà. Si ens seguissin 200.000, ens faríem més mal i seguiria essent estadísticament irrellevant per al resultat. En canvi, el que no hem aconseguit mai és anar tots junts a Madrid. Com podem imaginar-nos com a país esdevenir independents sense haver tingut mai els pebrots de presentar-nos a Madrid i dir: aquests som els que volem la independència, i som majoria. Quan et presentes com a nació en potència, mostrar la teva voluntat d'estat de portes enfora és més indispensable. 

Anar plegats a Madrid difícilment voldrà dir anar-hi amb la CUP. Sense aquest partit a les llistes, l'altaveu independentista perd força? 

L'ideal seria la unitat de tot l'independentisme. Però una cosa és que la CUP no s'hi sumi formalment i una altra és que hi estigui en contra, que calli o que doni llibertat de vot. Hi ha tota una gradació de col·laboració amb la CUP. Tot plegat tindrà molt a veure amb les aliances que es produeixin a Catalunya per poder formar Govern, i en quins terminis es produeix aquest acord, abans o després del 20-D. Sens dubte, un Govern desbloquejat o un Govern encara paralitzat planteja més o menys dificultats d'acords per a Madrid, però si boicotegem la unitat o ens abstenim, això farà retrocedir el procés. Hi ha una certa por de si podem quedar pitjor que el 27-S, però aquest element només és autodestructiu. Si no goses anar a Madrid perquè creus que el vot útil et dominarà, no tindrem mai la independència, si no aconseguim anar a Madrid a dir que volem la independència, vol dir que no tenim base social que ens segueixi. Ho hem de fer, perquè si no, algú de Madrid dirà que no ens atrevim a venir a les Corts espanyoles perquè tenim por de perdre. I tindran raó. 

Un escenari amb un grup català fort a Madrid, que fins i tot pogués tenir la clau de la governabilitat, no podria tornar a obrir la porta del peix al cove?

Per això és molt important que es fixin prèviament les condicions de la candidatura unitària, que ha de quedar blindada de temptacions de peix al cove i limitada només a pactar sortides a la independència. Una candidatura d'aquestes característiques ha de tenir molt clar què es pot pactar amb l'Estat i què no. Una via de sortida és un referèndum validat internacionalment, potser l'única cosa que volem pactar, la resta són vies de desconnexió. 

Això vol dir que els diputats independentistes a Madrid no han d'entrar en afers interns de governabilitat d'Espanya? 

Qualsevol candidatura d'independentistes que vagi a Madrid ha d'estar compromesa internament a no entrar a valorar els afers de l'ordinària legislació de Madrid, ni a la dreta ni a l'esquerra, a no ser que hi hagi unanimitat completa dins del grup. Per exemple, davant d'una reforma laboral, només ha de tenir un discurs: som diputats d'una nació que vol ser un estat, per tant, nosaltres ja farem la nostra reforma. I el grup ja decidirà si s'absté, vota que no sistemàticament o s'absenta de les votacions. La candidatura unitària ha de decidir en cada moment la millor manera d'escenificar el trencament. 

Si l'Estat oferís un model de finançament que resolgués prou el maltractament fiscal, molts independentistes que hi han arribat farts de veure com el seu estat deteriora la seva qualitat de vida, no li donarien una segona oportunitat?

De fet, aquesta ha estat la política dels partits catalans a Madrid sense excepció fins fa pocs anys. Estic convençut que no hi haurà cap proposta en aquest sentit. Però per si succeís, allò essencial d'una candidatura conjunta no són els noms, sinó que sigui prou forta internament com per no caure en temptacions, perquè només estem buscant la porta de sortida. Potser si durant un temps som un estat que manté algun tipus de lligam amb l'estat anterior, com proposava Ibarretxe per al País Basc -estat lliure associat a Espanya-, suposant que els que estiguin a Madrid ho aconsegueixen, que ho sotmetin a votació, però sempre i quan sigui una porta de sortida. 

Seria partidari d'anar a Madrid sense programa electoral, només buscant la sortida? 

Seria coherent, sí. Hem d'aprofitar l'altaveu del Congrés per tenir impacte, per ser pesats, fins i tot insuportables, perquè part del camí a la independència és que et vulguin fer fora. No tenir un programa de govern és molt legítim, perquè no anem a Madrid a influir en les seves qüestions. En el llibre vostè desmunta els arguments que fins ara han sostingut la 'basquitis' dels catalans, i assegura que els bascos viuen cada vegada millor a canvi de callar sobre la qüestió catalana. Si en el passat Catalunya hagués tingut només una fracció de la quantitat de privilegis que tenen els bascos, l'independentisme seria molt més dèbil. Ara canviarem la nostra voluntat de ser independents perquè ens ofereixin privilegis com els bascos? No, ara ja és impossible. 

Però cal remarcar els privilegis que ha arribat a tenir Euskadi, i fins a quin punt és contradictori amb nosaltres. Tot el temps en què Euskadi ens ha dedicat bones paraules i hem estat aliats en tot, ells han anat guanyant poder i nosaltres l'hem anat perdent. I això en aquests últims tres anys s'ha viscut de manera molt intensa amb el PP. Cada vegada que el PP ens treia competències a nosaltres, els les assegurava a ells, i de fet els compensava a canvi de silenci: 'Calleu, us pagarem més, però deixeu-nos que fem la nostra guerra amb els catalans. A vosaltres us protegirem'. Això demostra fins a quin punt d'Espanya no ens podem creure ni els partits polítics espanyols ni aquelles nacionalitats que semblaven amigues, perquè en realitat tenen la seva agenda. A cada renovació del 'cupo', aquest és cada cop més artificiosament inflat. 

No hi comptem per a res, amb els bascos a Madrid?

Euskadi no serà un aliat de Catalunya, tenim interessos contradictoris, ho hem de tenir clar i hem de perdre les manies. Això d'anar votant els concerts econòmics bascos com una rutina... o que considerem normal que els bascos sempre poden fer el que vulguin... Hem de ser conscients de la realitat de l'estratègia basca i començar a trencar tabús amb Euskadi. L'esquerra abertzale va en el mateix sac que el PNB? És possible que es comporti diferent, com també és possible que altres grups de nacionalitats oprimides tendeixin a simpatitzar amb els catalans. Però certament, amb Euskadi no hi comptem per a res.