Sense límits (TONI SOLER )

MAJORIES. Perquè el sobiranisme passi del 48% dels vots explícits del 27-S a una majoria més confortable ha de fer tres coses: legitimar-se, bastir ponts amb els sectors indecisos i denunciar les polítiques de l’estat espanyol i els qui li donen suport a Catalunya (que, per cert, són molt menys que el 48%). Per fer tot això, l’eina tradicional de l’independentisme -l’agitació ciutadana a escala massiva- ja no és suficient. De cara a assolir aquesta majoria confortable, fins i tot pot ser contraproduent (les exhibicions de carrer escalfen molt el nucli ideològic, però creen dubtes i inseguretat a les perifèries). Sense la mobilització continuada no seríem on som, i el conflicte que s’acosta demanarà que la gent hi prengui part activament; d’això no cal dubtar-ne. Però no podem donar la sensació que els polítics no fan la seva part. I convé recordar que l’independentisme té ara mateix majoria absoluta al Parlament, i al 80% dels ajuntaments. N’ha de fer ús, perquè el fet és absolutament inèdit.
GOVERN. Fer-ne ús vol dir governar, demostrar que l’independentisme és motor de regeneració, malgrat tots els obstacles. Si el procés ajorna els canvis en lloc d’accelerar-los, tot se’n pot anar en orris (la previsió d’una negociació llarga entre Junts pel Sí i la CUP consolida la impressió d’interinitat). I en cas que hi hagi acord, no serà gens fàcil administrar la fase terminal de l’autonomia, perquè la situació financera de la Generalitat és catastròfica i el govern espanyol intentarà empitjorar-la tant com pugui. Però caldrà tirar d’imaginació i d’audàcia, com en el segle passat ho van fer Prat de la Riba i Macià, amb eines molt més febles. En aquest sentit, que s’hagi apostat perquè Oriol Junqueras i Raül Romeva formin part de l’executiu és una bona notícia; indica que hi ha unitat d’acció entre CDC i ERC i que l’epicentre del procés serà el Govern i el Parlament. És allà on la majoria independentista es farà efectiva i on els artificis de l’entorn mediàtic de Ciutadans mostraran la seva vacuïtat.
PERÍMETRES. I també hi ha la necessitat col·lectiva d’eixamplar el perímetre del sobiranisme, que des del 27-S s’ha confirmat com a força central de l’espai polític català però també li convindria tenir uns límits més porosos i un discurs de país -entenent el país com un tot en la seva complexitat-. El restabliment de la unitat entorn al dret a decidir, amb especial protagonisme d’Ada Colau, és una passa en el bon camí. Però si és bo establir ponts per l’esquerra, seria absurd dinamitar-los per l’altra banda. És evident que l’independentisme ha girat cap a l’esquerra, i això s’ha de percebre en el nou govern. Però que Junts pel Sí, amb 62 diputats, hagi de renunciar al seu candidat a president és un fet difícil d’explicar a tots els qui segueixen amb atenció el procés català. A més, molts electors de centre i centredreta (o de qualsevol tendència) entendrien com una humiliació que s’enviés Artur Mas a casa després que l’Estat l’hagi convertit en la seva bèstia negra. ¿Hi ha alguna solució màgica que pugui fer possible l’acord? Pel bé de tots -també de la CUP- espero que sí.