Cal reivindicar el paper dels avis i les àvies com a educadors : Avis i néts: amor sense límits

Educar és cuidar i acompanyar una criatura. I és just el paper que exerceixen els avis i les àvies, que, a més, senten estima desmesurada per unes criatures que troben molt a faltar quan no les tenen a prop. No hi tenen el nivell d’exigència que tenien amb els fills, perquè se senten en una etapa vital en què s’aferren al present dels néts.
“¿No us ha passat mai que la filla us ha deixat els néts a casa amb la pretensió que els feu menjar bledes per sopar?” O “potser heu hagut de canviar la classe de ioga perquè coincidia amb l’hora de recollida dels petits al parvulari”. Ho escriu la mestra, doctora en psicologia i col·laboradora del suplement Criatures Maria Jesús Comellas al llibre Àvies i avis que malcrien... i eduquen (Eumo Editorial).
La resposta a les preguntes és que les relacions familiars no es poden analitzar en clau de conflicte. I més. Els pares no han de tenir por que els fills es desorientin perquè els avis són tous, perquè permeten situacions que ells no acceptarien mai (menjar llaminadures abans de sopar, mirar més estona la televisió, consentir-los capricis que els pares no els donarien), “perquè les criatures no tenen cap problema per entendre que hi pot haver unes regles diferents segons el context i les circumstàncies en què es trobin”. I per això “el punt de vista dels protagonistes d’aquesta relació, els avis i els néts, no coincideix gens amb la visió crítica que en tenen els pares”, diu Comellas, que coordina un grup de treball per enfortir el reconeixement de les persones grans.
Els avis aporten saviesa
Maria Jesús Comellas explica quins són els valors que transmeten els avis als néts, i que els situen com a figures cabdals per conèixer el món: 1) Són transmissors d’afecte, de valors i de coneixement. 2) Posseeixen la memòria familiar i la traslladen als néts. Per exemple, explicant-los com eren els seus pares de petits. 3) Aporten experiència professional, i llavors els néts “descobreixen que els avis no són persones ignorants encara que no sàpiguen fer anar la tauleta d’última generació”. 4) Dominen el saber domèstic, com el culinari, que és tan important o més que els altres, “tot i que sembla que quan es parla del que saben les persones és més important el que es fa a la feina que el que es fa a casa”.
Els avis de l’Ona Neffke, el Jorge i la Bea, són un bon exemple dels valors que poden aportar. En el seu cas, multiplicats, perquè transmeten a la nena, filla del seu fill Guillermo, la cultura del seu país d’origen, l’Argentina. La nena és sitgetana, ben arrelada a totes les tradicions i costums catalans, però té una finestra oberta a una altra cultura amb els avis, que li expliquen i practiquen els plats tradicionals (fan unes empanades que l’Ona se’n llepa els dits).
L’Ona també aporta coses als avis. El Jorge ha decidit formar-se en català, amb cursos reglats, perquè vol estar tan a prop de la néta com pugui, i creu que amb el català ho aconseguirà. També hi juga a favor un gos que tenen i amb qui l’Ona sap relacionar-se la mar de bé. Així que l’Argentina, el català i el gos són els tres punts forts dels avis paterns de l’Ona, però n’hi ha un que és transversal i que supera qualsevol altre tema: l’estima, l’amor que senten per ella. La mateixa àvia té com a foto de perfil una imatge seva amb la néta jugant als gronxadors. L’amor fa la felicitat i mirant la cara dels avis es percep.
Just és el que Maria Jesús Comellas també escriu en el llibre: l’estima boja que els avis senten pels néts. I això es veu claríssim “quan els avis estan amb altres persones i surt el tema de la canalla: tot seguit es crea una competició per veure qui explica més i millor totes les anècdotes, virtuts, meravelles i grandeses dels seus, i qui pot presumir més dels néts”.
És evident que cuidar, estimar i acompanyar són les tasques que fan els avis. ¿Aquí hi incloem també educar? Comellas afirma que sí, perquè que els avis busquin “tota mena de recursos que assegurin el benestar dels néts” és educació. I tot plegat ho fan amb un valor afegit: “La tendresa, la sensació que fa pensar que el temps passa a poc a poc, el ritme amb què parlen, la selecció d’urgències i com es deixen algunes de les exigències de casa per més endavant”.
És una altra manera de fer. “¿I els pares i les mares ho interpreten com una malcriança?”, es pregunta Comellas. I aquí és quan cal fer la definició clara d’educació, que és cuidar, acompanyar, estimar -com fan els avis-, però que també ha de suposar “no anar contra les pautes i maneres de fer dels pares i mares o les que suggereixin les persones professionals que ajuden”.
Per acabar, Comellas recomana als pares que no desconfiïn dels avis. “La desconfiança es dóna perquè hi ha el desig que facin el que els pares creuen que cal fer, però cal valorar els motius del que se’ls demana a casa i la comprensió del que es fa a casa dels avis”.