La relació de BARCELONA amb grans compositors

Què té a veure “el carnicer de Barcelona” amb Rossini? Per què el Liceu havia de quedar a les fosques durant l’estrena de La valquíria? Per què les obres de Bach van ser menystigudes durant tant de temps a Barcelona? A Cesc Avilés Pàmies (Reus, 1981) li interessa tant la música com les històries que hi ha al darrere i els vincles que és capaç d’establir amb la societat. Tot plegat dóna múscul al llibre Barcelona melòmana. La passió de la ciutat a través dels grans compositors (Angle Editorial).
Bach i Schönberg (que va viure a la ciutat per qüestions de salut) delimiten el marc temporal d’un assaig divulgatiu en què Avilés combina anecdotari, tensió narrativa i una sòlida bibliografia per descriure una Barcelona que, efectivament, mai va ser Viena però que també va viure la música amb passió. “A Barcelona tot arribava tard i malament, menys els compositors italians”, diu Avilés. Tanmateix, hi va haver un seguit de músics, empresaris, poetes, periodistes i melòmans que a empentes i rodolons van aconseguir introduir la música dels mestres a la ciutat.
Bach
Una passió que va esclatar amb un segle de retard
La música de Bach amb prou feines va sonar a Barcelona fins a les acaballes del segle XIX. Isaac Albéniz, Enric Granados i Joan Lamote de Grignon van posar remei a un silenci de més d’un segle, però la gran feina la van fer Lluís Millet, Amadeu Vives i Pau Casals. És a dir, l’Orfeó Català i un violoncel·lista que va esdevenir universal. Com recorda Avilés, les vides de Millet i Vives “se sustentaven en tres grans pilars: l’amor per la terra catalana, la música i Déu”. “Si Bach hagués dut barretina, haurien pogut concentrar les seves passions en una sola persona”, afegeix. L’Orfeó Català hi va dedicar esforços fins que va ser capaç d’atrevir-se amb la Passió segons sant Mateu i, quan ho va aconseguir, la música de Bach ja no va marxar de la ciutat. A Pau Casals li deu no només Barcelona sinó tot el món la “resurrecció” de les Suites per a violoncel del mestre alemany.
Bach té un carrer al seu nom a Barce lona, a prop de la plaça Wagner .
Mozart
Un damnificat de la rivalitat entre verdians i wagnerians
Avilés sospira quan toca parlar de Mozart. “És el cas més dramàtic. Va patir un oblit gairebé total. El segle XIX a Barcelona va ser una travessia del desert per a la música de Mozart”, explica. Podia haver sigut molt diferent, perquè Così fan tutte es va representar al Teatre de la Santa Creu l’any 1798, tot just vuit anys després de l’estrena a Viena. Però aleshores, el no-res, tret d’algunes representacions de Don Giovanni. Exclòs de la rivalitat entre verdians i wagnerians, Mozart va ser menystingut per tothom menys per il·lustres mozartians com el poeta Joan Maragall, que el va defensar en una abraonada conferència el 1905... a la seu de l’Associació Wagneriana. “Fins i tot podem fer-ne una lectura política: dos pols oposats disposats a no posar-se d’acord, i al mig Mozart”, diu Avilés.
El carrer de Mozart a Barcelona és al barri de Gràcia, com e l de Verdi.
Rossini
El gran capità de “la tirania italiana”
Segons explica l’historiador Josep Subirà a La ópera en los teatros de Barcelona, Rossini quan escrivia una ària sovint deia: “D’aquí dos anys això és cantarà de Barcelona a Sant Petersburg”. Així d’aclaparador va ser l’èxit del compositor d’El barber de Sevilla en el primer terç del segle XIX. “La recepció de les òperes de Rossini va ser brutal a Barcelona, i també les de Donizetti i Bellini, i més endavant les de Verdi i Puccini. La tirania italiana va ser absoluta. Es pot dir que la ciutat sí que estava al dia de les òperes italianes”, diu Avilés, que recorda que abans de Rossini no s’hi feien reposicions. A partir d’aleshores és el públic qui demanda que tornin algunes òperes. Entre els principals admiradors de Rossini hi havia Ramon Carnicer, director de l’orquestra del Teatre de la Santa Creu, que va escriure una obertura per a l’estrena d’El barber de Sevilla a la capital catalana.
Rossini, Donizetti i Bellini no tenen cap carrer al seu nom a Barcelona.
Beethoven
La dificultat per interpretar les grans obres simfòniques
Un públic poc avesat al simfonisme i uns músics que “no estaven suficientment qualificats” van fer que fins a les últimes dècades del segle XIX no s’interpretessin a Barcelona les simfonies de Beethoven. Va ser un músic alemany, Ferdinand Hiller, que va capgirar la situació. Segons Avilés, els concerts que Hiller va dirigir el 1881 “van suposar un abans i un després en la percepció de la música de Beethoven”. La relació de la ciutat amb l’obra del compositor de Bonn també té episodis dramàtics. L’esclat de la Guerra Civil va impedir que Pau Casals dirigís la Novena simfonia que havia d’obrir la cerimònia d’inauguració de l’Olimpíada Popular el 19 de juliol del 1936.
El carrer Beethoven, a Barcelona, és a prop de la plaça Wagner i del carrer Bach.
Wagner
Una bona estratègia per situar Barcelona al món
Gràcies a la feina iniciàtica de Felip Pedrell, Joaquim Pena i l’Associació Wagneriana, la relació de la música de Wagner amb Barcelona és intensa i llarga. Segurament també és una de les més documentades. Un dels aspectes més rellevants és la manera com es va aprofitar la seva música per projectar la imatge de la ciutat. Quan per fi es va aixecar la prohibició, dictada pel mateix Wagner, de representar Parsifal fora de Bayreuth, el Liceu va ser prou murri per jugar amb la diferència horària amb Alemanya (que aleshores era d’una hora menys), perquè Barcelona fos la primera ciutat a fer-ho, de manera legal, el 31 de desembre del 1913.
Wagner té una plaça al seu nom a Barcelona a prop del carrer Beethoven.