¿TÉ CAP SENTIT agafar un taxi per anar al gimnàs a caminar una hora sobre una cinta que no porta enlloc? ...

¿Té cap sentit beure aigua del Montseny a Segòvia i beure aigua de Segòvia al Montseny i tenir uns camions amunt i avall contaminant i obligant a fer més carreteres?
¿Té cap sentit contractar persones de molt lluny perquè deixin de cuidar els seus i vinguin a cuidar els nostres, perquè nosaltres no podem de tant que hem de treballar per pagar a qui ens els cuida?
¿Té cap sentit respondre un whatsapp absurd mentre condueixes a l’autopista?
¿Té cap sentit lamentar que desapareguin les petites botigues de barri i no comprar-hi mai?
Moltes coses que fem amb normalitat no tenen ni cap ni peus. 
Ja no hi he posat què fem amb els refugiats o com pot ser que les multinacionals més riques evitin els impostos, perquè són temes indignants i inabastables, i el que no s’aguanta per enlloc és a qualsevol escala.
¿Té cap sentit esperar una revolució que ho arregli tot? 
M’apunto més aviat al club dels que pensen que aprofitant que aquest món no funciona gens, ens toca anar-lo arreglant amb les mans amb cada acció que fem com a consumidors, com a ciutadans.
  Com es comença? 
Aplicant el que anomenem pensament crític, i vol dir dubtar de les inèrcies, del que ens diuen, del que fem. Donar-hi un parell de voltes.
Si ho fas, camines i puges escales, beus aigua de prop, compres en botigues que vols que continuïn, dediques més temps a cuidar els teus, no et distreus conduint... I a poc a poc, fent petits gestos que tenen sentit, arregles la teva vida, que deu ser el primer pas per arreglar el món.