Com és possible que no s'exigeixi violència zero abans de parlar de res?...COM és possible que l'alcadessa de Barcelona accepti el xantatge violent i a sobre passi el paquet als veïns del barri?...Per què violentar des de l'extrema esquerra és menys condemnable que des de l'extrema dreta?...

Si uns vàndals d'extrema dreta, cridant a plena veu "Viva España", haguessin destrossat cotxes, motos, aparadors, quioscos i material urbà, i durant tres nits haguessin violentant tot un barri, què n'hauria dit el president Puigdemont? Imagino que hauria actuat amb la mateixa celeritat amb què es va enfrontar a la delirant decisió de la senyora Dancausa amb les estelades. I què n'hauria dit el vicepresident Junqueras? Segurament hauria condemnat els fets amb clara i rotunda indignació. I si els esmentats tipus haguessin utilitzat la violència com a amenaça latent per aconseguir els seus objectius, què hauria fet l'alcaldessa Colau? Imagino que no hauria tingut l'estranya idea d'inhibir-se de les seves responsabilitats i traspassar l'autoritat als veïns perquè fessin d'improvisats intermediaris en l'embolic. I tots a l'una haurien estat d'una contundència meridiana a atacar els violents, defensar l'autoritat i no plantejar els fets com una batalla entre policies i manifestants, com si estiguessin en pla d'igualtat. Per descomptat, cap exalcalde no s'hauria plantejat pagar un local amb diners públics als susdits per aconseguir la "pau social", perquè tots entendrien que no es pot per-metre l'amenaça del xantatge violent. Sobra dir que tots els partits i entitats antisistema s'haurien enfurismat, haurien fet manifestacions de repulsai haurien exigit una "zona lliure" de tipus d'aquesta naturalesa. Tot això hauria passat si els responsables de la violència a Gràcia haguessin estat de l'extrema dreta. Però què passa quan es tracta de l'extrema esquerra? Es produeix la mateixa indignació política, la mateixa celeritat declarativa, la mateixa contundència ideològica? No només no es produeix, sinó que el més escandalós d'aquests dies és el silenci aclaparador dels líders més significatius de Catalunya. I si hi afegim la complicitat d'alguns i el titubeig delirant d'altres, mentre tots es dediquen a parlar dels Mossos en lloc de fer-ho dels violents, la cosa es posa molt fosca. 
Parlem clar: entre la complicitat dels uns, el paternalisme dels altres i la por de tots, l'extrema esquerra aconsegueix un nivell de tolerància que redunda en una seriosa impunitat.
COM és possible que l'alcadessa de Barcelona accepti el xantatge violent i a sobre passi el paquet als veïns del barri? Com és possible que encara no hàgim sentit Puigdemont i Junqueras? Com és possible que no s'exigeixi violència zero abans de parlar de res? Com és possible que ocupar, fer xantatge i violentar en nom de l'extrema esquerra sigui menys condemnable que en nom de l'extrema dreta? 

I, la pitjor pregunta, per què s'accepta la dictadura de la minoria, especialment quan s'imposa via violència i amenaça? 

Potser seria hora de fer una reflexió seriosa sobre el paternalisme dels partits catalans cap als joves bàrbars, quan aquests són fills de Mafalda. 

Perquè aquí hi ha una part substancial del problema.


Pilar Rahola 

Publicat a la vanguardia.