Espanya en fallida històrica...quan pensa Ada Colau complir el seu compromís de posar a Consulta l’entrada de Barcelona a l’Associació de Municipis per la Independència?...

La prohibició fallida de dur estelades a la final de Copa pot ser interpretada també com a una estratègia governamental per a evitar que es parli d’una de les notícies més rellevants de la setmana: que fa més de cent anys que l’estat espanyol no assolia un endeutament tan descomunal.
  Els creditors europeus, a més d’una multa per incompliment del dèficit públic, es preparen per a exigir al nou govern espanyol una altra retallada de 8.000 MEUR: serà curiós veure com, sigui qui sigui que mani, ho justifica. Nosaltres ja no hauríem de ser-hi. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

IMPARABLE
Ho va avançar fa uns dies l’exjutge i senador per poc temps Santi Vidal. Pedro Sánchez, durant les negociacions per a la investidura que mai va ser, va reconèixer en la seva entrevista amb la delegació d’Esquerra que veia la independència com quelcom imparable. 

Aquesta setmana, Lluís Llach ha explicat també que aquest és el punt de vista de molts alts càrrecs de l’Estat espanyol. Mai agrairem prou al cantant de Verges la seva tasca incansable durant aquestes setmanes per omplir de confiança, en centenars d’actes públics amb la gent, de poble en poble i de barri en barri, els dos milions d’independentistes als quals aquesta llarga brega ha deixat sense esma. Necessitem saber que els nostres no baixaran mai els braços i que l’adversari comença a ser conscient de la nostra marxa inevitable. Més persistència i confiança en el primer Parlament i Govern independentista. I avaluar-los d’aquí poc més d’un any.

INVESTIGAT.
 El punt 3.6 del codi ètic de BeC estableix que els imputats, ara anomenats investigats, no poden ocupar càrrecs públics
Aquesta previsió no ha estat obstacle perquè Jaume Collboni hagi esdevingut de facto el número 3 del govern municipal barceloní. Del que coneixem de les proves del cas Mercuri que l’afecten, bàsicament, les converses publicades fins ara, resulta esfereïdora la cruesa amb la qual es despulla el PSC com a màquina de poder.

 La seva representant al Consell de l’Audiovisual, per exemple, apareix com a un simple titella a les ordres del partit. Els fets al voltant de la imputació de Collboni signifiquen tot allò que l’entrada en escena dels Comuns se suposava que havia de canviar.

És per això que el frau que representa que el nucli de poder de Colau hagi acabat lliurant tant poder als qui han manat la ciutat més de tres dècades resulti tan incomprensible.


MAJORIA

Més enllà de raons morals, l’opció de fons de la tria d’Ada Colau resulta difícil d’escatir. De fet, potser aquest pas només s’entén en clau espanyola: és un aperitiu convenient per anar assajant el pacte amb el PSOE que, si els hi surt bé, una vegada confirmat el “sorpasso”, la gent de PODEMOS exigirà al vell partit socialista en col·lapse després del 26-J. 
El més estrany de tot ve quan els Comuns apel·len a la necessitat d’ampliar de manera estable els seus suports per facilitar la governabilitat. Difícil d’entendre, perquè, objectivament, amb aquest pas fan pràcticament impossible qualsevol entesa amb Esquerra Republicana i la CUP. Sorgeixen aviat, almenys, dues preguntes: amb qui arribarà aquesta estabilitat, amb Convergència, amb Ciudadanos? 
Segon: quan pensa Ada Colau complir el seu compromís de posar a Consulta l’entrada de Barcelona a l’Associació de Municipis per la Independència?

POTÈNCIA

Espanya arrossega el seu (des)prestigi creixent pel món. 

La incapacitat per donar una solució democràtica al cas català sorprèn tots aquells que no coneixen la història d’aquesta part d’Europa on la democràcia arrela amb tanta dificultat.

 La seva nul·la força no ja de vet, sinó almenys de simple influència, s’ha demostrat aquestes setmanes amb l’admissió a la FIFA de les federacions de Gibraltar i Kosovo. 

A sobre, endeutada fins a nivells insostenibles, es permet el luxe de pretendre comprar engrunes de prestigi. Amb França, Itàlia, Gran Bretanya i Alemanya, com si fos realment un dels grans i no un estat en fallida, a base de posar-hi diners, aconsegueix una plaça directa a la final del concurs de la cançó d’Eurovisió.

 Un gegant amb parracs al qual l’audiència europea respon situant la seva representant en la posició 22 de 26. Com dirien els meu fills, èpic.

RIUEN

N’hi ha que posen la campanya de les eleccions espanyoles per davant de tot. O això sembla. I, entretant, la metròpoli riu amb el nostre espectacle de baralla. Amb una miopia espectacular, quan semblava que aquests debats eren propis de fa cinc anys, una part notable de l’independentisme, tot seguint la petjada dels QWERTY, ha decidit anar a la brega permanent, a cada espai, de l’ANC al Parlament, fer-ne espectacle públic dia sí i dia també, per fer-se amb les engrunes de la Catalunya autonomista. L’amo s’ho mira amb extrema complaença, tot llançant escaiola als coloms.

 Ens discutim per reformes fiscals amb un impacte inferior als 50 MEUR mentre tornem a confirmar que volen cap a la metròpoli 15.000 any rere any. Mare de Déu, quant tacticisme de curta volada. Confiem que, passats els pressupostos, acabi com acabi la història, puguem superar aquesta etapa tan patètica de tites-tites.

SELECCIÓ.


 El Partido Popular ha demanat a l’Ajuntament de Barcelona col·laboració per portar a la ciutat un partit de la selecció espanyola de futbol, absent de la capital catalana des del 1992. Tot i que aquesta petició ha tingut acollida i suport fa temps per part de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat (seu de l’estadi del RCE Espanyol) el govern d’Ada Colau s’ha compromès ara també a donar-hi suport, tot i que cap instància esportiva del país o de la ciutat li n’ha demanat. Com diria el dependentisme de la prohibició d’estelades a la final de Copa, és un exemple magnífic de com no s’ha de barrejar mai esport i política. I ja posats no estaria de més que el consistori barceloní especifiqués també de quina manera pensa donar suport a l’activitat oficial de les seleccions esportives catalanes, bandejades per la mateixa Federació Espanyola a la qual pensa acomboiar.