Peralada celebra 30 anys d'història i 30 anys de les millors veus de la lírica internacional...

...Per aquesta ocasió, el festival ha encarregat a Ruggero Raimondi la direcció escènica d'una gala amb algunes de les millors veus del panorama líric actual i grans amics del festival, inclòs ell mateix.

La nit del 15 de juliol compartiran escenari les sopranos Sondra Radvanovsky i Eva-Maria Westbroek, el tenor Marcelo Álvarez, els barítons Carlos Álvarez i Leo Nucci, i el propi baix Ruggero Raimondi, acompanyats per l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) dirigida musicalment per Daniele Rustioni.

Amb un programa de les millors i més representatives àries i duets d'òpera, la gala promet ser un dels punts més àlgids de l'estiuAquí podeu comprar les entrades del festival, però també ho podeu fer a través de Ticketmaster i a Tiquet Rambles del Palau de la Virreina.

El govern respon: ‘La CUP no està en condicions de demanar res a qui ha retirat el suport’


La CUP ha demanat a Puigdemont una cimera per a decidir la data del referèndum unilateral d'independència (RUI)...


Comunicat de l'Assemblea Aturem Bcn World...Després que s’hagi presentat i aprovat inicialment la segona versió del Pla Director Urbanístic (PDU)

L’Assemblea Aturem Bcn World denuncia la manca de consens del nou PDU amb els sectors contraris, tot i reconèixer que s’han introduït millores importants, i anuncia la via judicial contra el Pla

Després que avui s’hagi presentat i aprovat inicialment la segona versió del Pla Director Urbanístic (PDU) que ha de permetre la construcció del complex d’oci i turisme Bcn World, des de l’Assemblea Aturem Bcn World volem fer constar d’entrada que aquesta nova versió no ha estat consensuada amb nosaltres. Si bé el Govern, de la mà del president Puigdemont i el vicepresident Junqueras, s’ha afanyat a dir que aquesta proposta neix del diàleg i del consens, Aturem Bcn World només ha mantingut una reunió amb el Govern per tal d’exposar les seves preocupacions i vies d’arribar a un projecte de consens i, en cap cas, el Govern ha proposat cap proposta a debatre, fins al dia d’avui. Dit això, sobre la nova versió aprovada inicialment avui, volem fer les següents consideracions:


Si bé valorem positivament la reducció en superfície destinada a hotels i casinos, aquesta reducció és simplement numèrica. El nou PDU segueix donant peu a la instal·lació de fins a tres macrocomplexes de casinos, centres comercials i hotels, un model del qual sempre hem dubtat pels seus elevats costos, pel seu impacte social i per la pressió humana que afegeix a un territori ja prou castigat.

Permetre 475.000 m2 d’hotels en una zona en la qual ja hi ha nombrós sòl disponible per aquest ús i que no ha estat desenvolupat, suposa inflar encara més la bombolla hotelera i permetre moviments especulatius amb els terrenys de Bcn World, propietat de la Caixa. No s’explica per cap altre motiu si no és aquest; sinó, havent tant de sòl hoteler disponible, perquè no s’ha desenvolupat abans?
Els 30.000 m2 de casinos, malgrat siguin la meitat que l’anterior proposta de PDU, pretenen ser operats per companyies com Melco, de la qual ja hem denunciat en nombroses ocasions que té clares vinculacions amb la màfia xinesa i el crim organitzat, segons consta en informes policials als quals hem tingut accés. Per tant, mentre companyies com Melco segueixin interessades en invertir, Bcn World mai tindrà el nostre suport.

Valorem positivament el tractament ambiental del nou PDU, ja que ha incorporat algunes de les demandes que s’havien fet en relació en garantir la connectivitat ecològica amb la Sèquia Major, els prats de Cal·lípolis i el litoral del Cap de Salou. Creiem que és un gran pas cap a la ambientalització de grans projectes com aquests, però entra en contradicció amb els impactes que ocasionaria en relació a consums d’aigua, artificialització del territori i increment de la pressió humana amb la construcció de noves carreteres d’accés al recinte.

Finalment anunciar que a partir d’avui l’Assemblea Aturem Bcn World començarà a estudiar la via judicial contra el Pla Director Urbanístic, ja que tal i com vam denunciar en les al·legacions presentades fa un any, s’està incomplint amb el dret a reversió, o de pagament del justipreu, de les finques que es van expropiar l’any 1989 objecte d’aquest PDU. Aquell any es van expropiar un seguit de finques als seus propietaris i se’ls va pagar una indemnització, per valorar aquesta indemnització es va tenir en compte les oportunitats per edificar que preveia la Llei 2/1989 i el Decret 152/1989. Ara bé, es va expropiar més terreny del necessari, és a dir, només es va urbanitzar una part de les finques, o senzillament han quedat finques expropiades però no urbanitzades. En casos com aquests la Llei d’Expropiacions Forçoses permet que els propietaris expropiats recuperin la seva propietat exercint el dret de reversió. Considerem que per qualsevol nova intervenció que es faci en relació al projecte de Bcn World s’haurà de valorar el justipreu en base al nou valor que han guanyat els terrenys amb la llei 6/2014, del 10 de juny, de modificació de la Llei 2/1989, del 16 de febrer, sobre centres recreatius turístics, i d'establiment de normes en matèria de tributació, comerç i joc, i amb l’actual Pla Director Urbanístic un cop s’aprovi definitivament i que permeten la construcció del complex de Bcn World. No fer-ho seria un greu error administratiu amb conseqüències judicials i econòmiques per la pròpia Generalitat.


Un cop més, refermem la nostra voluntat d’arribar a consensos sobre aquest projecte, però el consens s’ha de treballar des de baix i no des de crides institucionals a l’entesa en període post-electoral. A la tercera va la vençuda, ara estem a la segona.


Camp de Tarragona, 30 de juny de 2016



http://aturembcnworld.blogspot.com/2016/06/comunicat-de-lassemblea-aturem-bcn-world.html



35 Comentaris a :

El nou BCN World: menys edificis, menys alts i menys casinos... La redimensió a la baixa de BCN World només afecta el pla director urbanístic, però no la llei aprovada al Parlament, que incloïa la reducció de l’impost als beneficis dels casinos a tots els de Catalunya, no només als de Tarragona, del 55% actual al 10%....


...casualitat que, dos dies després de la victòria del PP, el jutge envia Mas a judici ?..sa-bem que això de pressionar la justícia no existeix a Espanya. ..

Quan els ciutadans han pogut escoltar enregistraments on un ministre parla d'afinar fiscals, filtrar acusacions i destruir opositors, les coincidències les carrega el diable. I les coincidències, en aquest cas, són tan desvergonyides que malpensar esdevé pura autodefensa. 
Primer, perquè certament han existit les notícies falses contra líders catalans, afavorides des de les clavegueres de l'Estat, segons és presumpte; i segon, perquè l'Executiu ha forçat de tal manera fiscals i Constitucional, en la seva lluita frontal contra l'independentisme, que hem perdut la capacitat d'indignació.
 Si afegim que aquest tipus de pràctiques són premiades a les urnes, res no és sorprenent.
I les coincidències són com un cove. Passen dos dies des de la victòria del PP i el jutge envia a judici el 9-N, asseient a la banqueta un expresident i dues exconselleres.
 Per descomptat, segur que és una feliç casualitat; segur que no es va aixecar cap telèfon per aconsellar que la decisió es donés a conèixer justet després de les eleccions; segur que els jutges seran lliures com ocellets en un judici polític d'aquesta categoria, i segur que ningú no va intervenir en res perquè, gràcies a les converses de maese ministre, sa-bem que això de pressionar la justícia no existeix a Espanya. Només s'afinen fiscals. I és així com, gràcies a aquesta democràcia gruyère, s'espera a passar unes eleccions per portar al banc dels acusats un molt honorable per haver fet una protesta pacífica en defensa de la democràcia. Per descomptat, una punyetera casualitat, la mateixa que filtrar informacions falses sobre comptes suïssos en plena campanya electoral.com que la bondat tendeix a la perfecció, la cosa coincideix amb una altra notícia preciosa: el blindatge de PP, PSOE i Ciutadans perquè el ministre xerraire no comparegui en seu parlamentària per donar explicacions.
I això que semblava que Sánchez i Rivera demanaven la dimissió del ministre, però devia ser un miratge de campanya electoral.
 És a dir, Espanya és un país que, mentre blinda un ministre que presumptament ha utilitzat el càrrec per conspirar contra opositors, acusa penalment un president per posar urnes simbòliques.Certament, les casualitats a Espanya són extraordinàries. I així va la cosa, el PP guanya, se sent impune, no endebades res del que ha fet no li significa cap desgast, i a partir de la victòria les coses passen per casualitat. Amb aquestes alegries a la motxilla, no hi ha cap cap dubte que el judici contra Mas, Ortega i Rigau no tindrà cap intenció política, que no seran perseguits per les seves idees i que considerar-los delinqüents per protestar pacíficament formarà part de la lògica d'una democràcia. 
Són tantes les evidències que l'Estat espanyol gaudeix d'independència de poders i que no hi ha persecució política que les casualitats són això, simples casualitats. O seran causalitats?

El verb `afinar'

Pilar Rahola 


Publicat a la vanguardia

Puigdemont: "Ens convé sortir de l'Estat espanyol quan abans millor"

...Per al president de la Generalitat, "estem davant d'un dels escàndols més greus de la democràcia: l'ús de l'Estat per atacar adversaris polítics" i per aquest motiu ha destacat que "l'única cosa que podem fer és marxar el més aviat possible, perquè en un Estat així no hi podem estar gaire temps més". En aquest sentit, ha insistit: "Ens convé sortir de l'Estat espanyol quan abans millor", i ha afegit: "No ens convé només canviar d'Estat, sinó canviar d'època, perquè tot això que està passant és d'una altra època"...

http://www.mon.cat/cat/notices/2016/06/puigdemont_ens_conve_sortir_de_l_estat_espanyol_quan_abans_millor_165943.php

Regidors dels Comuns "passen de reformar Espanya" i lluitaran per la independència ... "És evident que canviar Espanya, amb aquests resultats, és una quimera".

El resultat del 26-J ha provocat un daltabaix en les aspiracions d'En Comú Podem per reformar l'Estat espanyol. Tot i la victòria a Catalunya, els Comuns han vist que canviar Espanya és, més que un esprint, una marató a llarg termini. Fonts dels Comuns consultades per El Món han admès que cal obrir un període de reflexió: "És evident que canviar Espanya, amb aquests resultats, és una quimera"...

http://www.mon.cat/cat/notices/2016/06/regidors_d_165918.php

Perquè una democràcia funcione calen demòcrates ...

«Si intentes posar urnes perquè la població decidesca et porten a judici, però si violes la separació de poders i fas servir l'estat per investigar, perseguir, manipular i mentir contra els teus adversaris polítics, i amb això origines canvis electorals evidents, aleshores no passa res»...


http://www.vilaweb.cat/noticies/perque-una-democracia-funcione-calen-democrates/

‘Us acompanyaré en l’únic procés de ruptura possible: la independència de Catalunya’...Joan Belda Montes (Podem):

Segon regidor del partit d'Iglesias que es passa a l'independentisme, ara de Sant Adrià...


http://www.vilaweb.cat/noticies/joan-belda-montes-podem-us-acompanyare-en-lunic-proces-de-ruptura-possible-la-independencia-de-catalunya/

Lo que no et pots perdre del 40 Festival d’estiu de Barcelona ...

Catalunya : Estat de les Platges ...Vols saber com està avui la platja on vols anar? Busca-la aquí

Estat de les platges en actualització permanent, amb dades facilitades per Protecció Civil

Només Catalunya vol canviar .La reacció conservadora de l’electorat espanyol respon a un patró molt semblant al vot del Brexit britànic

JOSEP RAMONEDA 
Podem s’ha estavellat. La confiança en els nous no la dóna la moderació sinó la solidesa de la paraula




1 . ENVELLITS. Vist des d’avui, el debat en què Jordi Évole va reunir Albert Rivera i Pablo Iglesias poc abans de començar la campanya electoral oficial va donar pistes molt més bones que les enquestes per entendre el que ha passat. Llavors potser no ho vam saber llegir. Però era sorprenent com havien envellit en sis mesos els dos líders dels anomenats “partits emergents”. S’havien fet grans molt de pressa, fins i tot abans de començar a tocar poder. Els havia entrat la por a la por dels ciutadans. L’energia del canvi s’havia dissolt en la seva expressió. Més que líders nous semblaven un Rajoy o un Zapatero més joves.

Després Pablo Iglesias va seguir el procés accelerat de moderació, que no ha fet res més que reforçar la por i desmobilitzar els seus. La por és contagiosa, se li va encomanar a Iglesias i ell l’ha encomanada a una part dels ciutadans. La moderació, per comptes de tranquil·litzar, va fer créixer la desconfiança en Podem, cosa que va afavorir l’estratègia polaritzadora. Iglesias va caure en la trampa de Rajoy. I, al mateix temps, va desmobilitzar una part del seus, que els van començar a veure iguals que els altres. M’ho deia un jove de la generació Podem: les il·lusions de l’esquerra gairebé sempre acaben malament, però abans les frustracions tardaven dècades a arribar i ara, com que tot va accelerat, n’hi ha hagut prou amb dos anys. Signe de la societat espectacle, el lideratge d’Iglesias és dels que pugen ràpid com un coet però esclaten en llumetes.
I, tanmateix, els problemes persisteixen i l’immobilisme pel qual han optat els electors espanyols només servirà per ajornar decisions urgents si no es vol que la democràcia segueixi degenerant. És evident que hi ha un grau alt d’incertesa a Europa i que a la gent gran educada en el sistema d’irresponsabilitat que era la Guerra Freda li costa afrontar la situació. Com també és evident que el ràpid procés d’evolució del capitalisme de local a global i d’industrial a financer i digital ha produït un desplaçament de l’eix del sistema cada cop més a favor del capital i contra el treball. Alguns ja donen per perduda la partida de la democràcia i pregonen el govern dels experts sobre el govern dels ciutadans. Estem en fase convulsa: es diu que les coses van millor, però la majoria no ho nota. La reacció conservadora de l’electorat espanyol respon a un patró molt semblant al vot del Brexit britànic. L’absència d’expectatives creïbles invita al replegament. Si l’esquerra vol ser alternativa ha de donar respostes diferents als problemes, no negar-los ni eludir-los. Podem s’havia cregut que li havia arribat l’hora abans d’haver fet els deures, i s’ha estavellat. La confiança en els nous no la dóna la moderació sinó la solidesa de la paraula.
2 . ALLUNYATS. En aquest moment la voluntat de canvi a Espanya és patrimoni de Catalunya. Arreu de l’Estat ha crescut el vot a una dreta reaccionària, travessada per una corrupció estructural, que molts ciutadans han pres com l’opció segura. Eterna resistència a canviar. Els èxits en unes eleccions són funció de les expectatives pròpies i dels resultats dels altres. El PP amb prou feines ha recuperat una sisena part del vot que va perdre al desembre i queda a 39 escons de la majoria absoluta, malgrat les propines de la llei electoral. Però els altres han desaparegut com a alternativa (el desastre socialista és d’època) i li han deixat via lliure. Resultat: un govern dèbil, rodejat de partits en crisi, en un moment crucial. Catalunya manté activa la voluntat de ruptura (la independència) i de reforma. Els comuns, a més de ser primera força, amb dotze escons poden ser determinants per al futur de Podem. A Madrid hi ha divisió d’opinions: uns temen que Colau planifiqui l’assalt al poder d’Iglesias, d’altres que optin per concentrar-se a Catalunya i prendre distàncies. No seria estrany. N’hi ha tradició, en deien PSUC. En tot cas, les eleccions augmenten la bretxa entre Catalunya i Espanya. Catalunya reitera la confiança en els partits rupturistes, Espanya està espantada. El problema de l’immobilisme és que arriba un dia que els xocs són inevitables.



‘Antes corrupta que rota’ ..De moment Espanya és un país que avala l’actuació de gent que afirma haver-se carregat el sistema sanitari català...Sense la qüestió catalana sobre la taula, Espanya no hauria votat el PP...

FERRAN SÁEZ MATEU 
Mentre l’estat espanyol no hagi resolt la qüestió territorial, totes les seves iniciatives polítiques estaran condicionades.



Permetin-me començar per un desgastat lloc comú: la vida és estranya. Molt. Quan el diari Público va començar a explicar una suposada conspiració entre el ministre Fernández Díaz i el director de l’Oficina Antifrau per desacreditar polítics catalans amb dades falses, molts van pensar: “Quina castanya que es fotrà el PP!” Resulta, però, que en aquelles mateixes dates, 48 hores abans de les eleccions espanyoles, el PP va començar a remuntar les seves expectatives. Tothom ho va atribuir al Brexit. De fet, diumenge a la nit vaig sentir una dotzena de vegades aquesta estranya teoria però, això sí, cap dels qui la defensaven va ser capaç d’argumentar-ne la relació, probablement perquè no existeix. Vull dir que resulta més aviat improbable que un senyor de Carrión de los Condes o una senyora de La Almunia de Doña Godina que tenien pensat votar Pablo Iglesias optin de cop i volta per Rajoy com a conseqüència d’una cosa que ha passat al Regne Unit.

En canvi, abans de diumenge van passar altres coses molt més importants per a la majoria d’espanyols. Dos patriotes, el senyor Fernández Díaz i el senyor Daniel de Alfonso, s’havien jugat la seva carrera -i, segons com acabi la cosa, altres coses i tot- per defensar la indissoluble unitat d’Espanya. “ Yo soy español por encima de todo”, va dir De Alfonso. La primera part de la frase és ben respectable; compte, però, amb l’afegit: “ por encima de todo”. Aquest “ todo”, ¿inclou la mateixa legalitat vigent? El senyor de Carrión de los Condes o la senyora de La Almunia de Doña Godina que van sentir això es van adonar amb claredat que l’única barrera de contenció contra l’independentisme català era tornar a votar el PP testicular, amb bafarada desol y sombra i escuradents darrere de l’orella. Fins i tot els qui s’havien passat a C’s s’ho van repensar, i per això el nombre de vots recuperats pel PP i els que ha perdut el partit de Rivera coincideixen fil per randa, quasi grotescament. Iglesias es va desinflar per la mateixa raó: fins i tot havent matisat la qüestió del referèndum, els seus votants potencials es van fer enrere.
El gran perdedor va ser Pablo Iglesias, malgrat haver conservat els seus diputats. El resultat del PSOE encaixa igualment amb l’explicació que comentem: votar-lo significava arriscar-se a permetre que Podem entrés al govern, o fins i tot que el presidís. Els casos d’Andalusia o d’Extremadura, que serien les comunitats més afectades per la independència de Catalunya, resulten especialment significatius. Tot i la cantarella esquerranosa dels seus dirigents, sobretot de Susana Díaz, el sud d’Espanya ha votat la dreta més arnada i putrefacta (en el cas d’Extremadura, amb un 40% dels vots). Antes corrupta que rota...
La conclusió directa és la que és: en les actuals circumstàncies, Espanya no es pot reformar. Potser d’aquí una generació, o dues, això serà possible, però de moment Espanya és un país que avala l’actuació de gent que afirma haver-se carregat el sistema sanitari català. Però n’hi ha una altra, de conclusió. És indirecta o subsidiària, però no banal: mentre l’estat espanyol no hagi resolt la qüestió territorial, totes i cadascuna de les seves iniciatives polítiques estaran condicionades. Sense la qüestió catalana sobre la taula, diumenge Espanya no hauria votat el PP. No tenia el més mínim sentit, i per moltíssimes raons. Mentre tota l’agenda política estigui coartada per aquest tema no hi ha cap possibilitat de projecte a llarg termini.
No es pot planejar cap futur sense haver decidit abans a qui o a què afectarà o deixarà d’afectar. Equivocats o no, els escocesos van prendre una decisió amb el vistiplau de la resta de britànics, i els britànics n’acaben de prendre una altra que és molt arriscada -i segurament errònia- però que, en qualsevol cas, deriva d’una decisió col·lectiva legítima. A Espanya aquestes coses ni tan sols es plantegen, en general per una inèrcia timorata relacionada amb l’absència d’una veritable tradició democràtica.
El PP i la resta de formacions n’han pres nota, de tot plegat. El missatge és dur: el millor per solucionar els problemes és evitar el diàleg polític i fer-se el mort; el cansament de l’adversari fa la resta. Des de la perspectiva catalana, el missatge encara és més dur i tot, perquè no deixa cap altra opció que les decisions expeditives i unilaterals. Dic que és més dura perquè, al capdavall, això tindria conseqüències que, molt probablement, no tothom està disposat a assumir. D’altra banda, a Espanya ho tenen clar, mentre que aquí ens continua perdent l’estètica, especialment l’antisistèmica.

http://www.ara.cat/opinio/ferran-saez-mateu-antes-corrupta-que-rota_0_1604239587.html

Comentaris

17:


lsole
Mataró
Soci
29/06/2016 00:44


España no té la més mínima autoestima. És com el maltractador que mancat arguments pega la dona dient-li que sense ell no seria res. Tanmateix cal reconèixer que ha demostrat més unió per combatre la independència de Catalunya que nosaltres a defensar-la.


Replicant
Barcelona
Soci
28/06/2016 22:05
"D'altra banda, a Espanya ho tenen clar, mentre que aquí ens continua perdent l'estètica, especialment l'antisistèmica."

Ho tenen clar, sí. Però cada dia que passa, aquesta claredat amb què veuen les coses fa que ser independentista depengui cada cop menys de sentiments o ideologies polítiques, i més de tenir sentit comú. Potser aviat nosaltres podrem prescindir de l'estètica antisístèmica...

Rubèn F. Pola

28/06/2016 23:31

Qui perdrà abans la paciència amb Rajoy i el que representa, Catalunya o Europa? Ho dic perquè la carpeta catalana també està sobre la taula de Brussel·les. A Europa ja comencen a estar fins als ous de la parsimònia vaticana de Rajoy. “Mariano, tens el nostre suport, però soluciona-ho”, li han estat dient tot aquest temps. I Mariano no solament no ho ha solucionat sinó que ho ha deixat podrir. I Mariano tampoc no ha solucionat el problema del dèficit públic ni el del atur i ha buidat la guardiola de les pensions, i Mariano, per acabar-ho d’adobar, de la mà del ministre sinistre, ha rebaixat els estàndards democràtics d’Espanya al nivell de Turquia. Potser seran uns altres els que prendran “les decisions expeditives i unilaterals” per nosaltres. Jo no ho descartaria.


http://www.ara.cat/opinio/ferran-saez-mateu-antes-corrupta-que-rota_0_1604239587.html#a_comments





Catalunya no té cap sortida dins d’Espanya, la revolució dels “comuns” ha fracassat...

26J El fracàs del referèndum d’En Comú Podem/Podemos

Catalunya no té cap sortida dins d’Espanya, la revolució dels “comuns” ha fracassat, el PP ha guanyat les eleccions amb més claredat i amb Ciudadanos es queden a les portes de la majoria absoluta. “No se puede” aquesta és la ... LLEGIR-NE MÉS


CATALUNYA

Mapa dels resultats, poble a poble


<‘No em preocupa Rajoy, sinó les diferències que tenim entre nosaltres, els independentistes’...

"La felicitat es pot mesurar i es pot ensenyar"...es tracta de... en comptes d' ensenyar a la gent com no estar deprimit,no enfadar-se o no tenir ansietat...ensenyar-los a ser feliços...per aconseguir el benestar, cal centrar-se en com s'han de potenciar i desenvolupar aquelles àrees en les quals ets bo -enlloc de dedicar-te a la prevenció del que pot ser problemàtic.

Què el va portar a estudiar les fortaleses humanes?

Quan em van nomenar president de l'Associació Americana de Psicologia em vaig proposar de fer bé la meva feina i em vaig dedicar a preguntar pel món què fèiem bé i què fèiem malament els psicòlegs.

Això és curiós, humil i intel·ligent.

Vaig descobrir que investigar i tractar els aspectes negatius i patològics de l'ésser humà (l'ansietat, l'estrès, la depressió, el suïcidi, les addiccions...) ho sabem fer molt bé; però ningú no s'ocupava dels aspectes positius, de manera que la psicologia no li explicava a la gent com podia portar una bona vida.

D'això se'n van encarregar alguns filòsofs.

...I no es tracta de mostrar a la gent com no estar deprimit,no enfadar-se o no tenir ansietat,sinó d'ensenyar-los a ser feliços. Em vaig proposar d'estudiar les bases del benestar psicològic i de la felicitat; i les fortaleses i virtuts humanes, tot dins del marc de la ciència.

A quines conclusions ha arribat?

Que les emocions positives,la qualitat de les relacions, en definitiva: la felicitat, es poden mesurar i es poden ensenyar.

Però cadascú té el seu caràcter.

Es pot canviar. Jo era un pessimista depressiu i he après a ser optimista i alegre.

Doncs expliqui'm com es fa.

Si analitzem les estadístiques de violència, riquesa real, sanitat, educació, no hem fet més que progressar. 
La queixa sobre el món en què vivim cal repensar-la, i en la vida personal cal canviar d'actitud.

Sense assenyalar les coses negatives, com ho millores? 

Suposem que  identificant els aspectes negatius d'un pacient la psicoteràpia aconsegueix treure'l del pou (cosa que només suceeix en el 65% dels casos), és a dir, que passi de menys deu a zero; però així no aconsegueixes que sigui feliç.

Això és demanar molt.

 Les habilitats (optimisme, temprança, coratge, humanitat, autoestima, gratitud...) estan per sobre de zero.

 Potenciar les nostres fortaleses és una manera de potenciar el benestar.

Com ho va fer, vostè?

 Durant vint anys vaig investigar el pessimisme. Però personalment, quan em sorprenia pensant de manera negativa, reconeixia aquests pensaments pessimistes i buscava arguments realistes que els desmuntessin.

Cal discutir amb un mateix? 

Sí, fins a desmuntar la negativitat. 

Després, per aconseguir el benestar, cal centrar-se en com s'han de potenciar i desenvolupar aquelles àrees en les quals ets bo 

-enlloc de dedicar-te a la prevenció del que pot ser problemàtic. 

Apliqui-ho, per exemple, a la depressió. 

Les investigacions demostren uns resultats excel·lents amb l'estimulació d'emocions positi-ves com l'alegria, l'esperança o la il·lusió.

Hi ha proves científiques? 
Moltíssimes. 
Hem demostrat que aquestes fortaleses humanes que es poden aprendre són barreres eficaces del trastorn mental. 
I els estudis mostren que l'optimisme té un efecte directe sobre la nostra resposta immune.
Doni-me'n un exemple. 
Als Estats Units hem mesurat comtat per comtat el pessimisme, la infelicitat i l'avorriment; i resulta que són predictors molt més eficaços dels infarts que l 'ètnia ,els ingressos,l'educació,el sedentarisme o l'obesitat.
Increïble. 
Preocupats per l'alta taxa d'estrès posttraumàtic de l'exèrcit nord-americà (5%), em van encarregar un estudi i un pla de xoc.I novament el principal predictor no va resultar ser la intensitat o cruesa del combat, és a dir, el trauma en si, sinó que és el fet de ser una persona catastrofista el que augmenta el risc de tenir estrès post-traumàtic en un 30%.

Doni'm una petita eina.
 Hi ha 24 virtuts per treballar, però, per exemple,
 en les relacions és fonamental passar d'una actitud constructiva passiva

 ("Felicitats pel teu discurs!")

 a la constructiva activa

("En quin moment t'han aplaudit?", "Què has dit?", "Què ha estat el més emocionant?"...)


Això sí que és empatia.
 La psicologia sempre ha considerat que els motius de la tristesa, la depressió o l'ansietat venien de fora, 

però avui sabem que depenen del que tu penses sobre el que t'ha passat, això és el que produeix el sentiment. 

Una cosa és el que passa fora i t'afecta, i una altra la falta d'autoestima. 
És el mateix procés, per això 
en moltes escoles dels Estats Units ensenyem als nens les habilitats de l'optimisme i fem un seguiment durant la pubertat. 

D'aquesta manera hem aconseguit reduir a la meitat la taxa de depressions.

Tot passa pel raciocini? 
Jo treballo sobre les estructures cerebrals, i estem fent avenços increïbles en neurociències!
D'aquí un mes es publicarà un avenç importantíssim sobre

la indefensió apresa (la sensació subjectiva que no podem fer res davant una situació). 
Steve Miller ha trobat els circuits cerebrals que l'activen i desactiven. 

Jo els anomeno els circuits de l'esperança, podrem desactivar la depressió.

Quins són els elements essencials que poden elevar el nivell de felicitat?

-Augmentar les relacions i les emocions positives,
-el compromís (posar en pràctica les fortaleses personals),
el sentit i l'assoliment(establir metes que ens motivin a aconseguir-les).



Martin Seligman

Tinc 73 anys. Vaig néixer a Nova York i visc a Filadèlfia. Casat, tinc set fills i quatre néts. Doctor en Psicologia Experimental i en Humanitats. Sóc centrista. Crec que Déu arriba al final i no al principi, a molt llarg termini nosaltres crearem Déu. Desapareixes quan ja no et recorda ningú


Va passar d'estudiar la depressió a investigar les bases, tant psicològiques com neurològiques, del benestar i la felicitat i com conquerir-les estimulant les fortaleses i virtuts humanes. 

Té diversos llibres publicats i un test interessant que està penjat a la xarxa: Qüestionari VIA de Fortaleses Personals. Dirigeix el Centre de Psicologia Positiva Penn (Universitat de Pennsilvània) i imparteix el màster Penn del programa de Psicologia Positiva Aplicada. 

Em sorprèn quan al final de l'entrevista, quan m'explica que som els humans els que crearem Déu i que tot es resumeix a llum, el pare de la psicologia positiva plora tot d'una.

Ha vingut a Barcelona a fer un taller a l'equip directiu de Bioibérica sobre com conquerir el benestar.


Publicat a la vanguardia

Catalunya un país més desigual a escala europea i espanyola, amb massa gent en la pobresa...Una injustícia que creix amb la singularitat fiscal catalana ­autonòmica i municipal...

  Els catalans considerem el nostre país clarament superior a Espanya en termes de renda, desigualtat, i pobresa, dotat d'un gran dinamisme econòmic, i una bona cohesió social. Això és cert, però ­i aquesta és la qüestió­ cada vegada ho és menys. Escrivia aquí mateix, setmanes enrere, com de malparats quedàvem a escala europea, i també espanyola, si apliquem l'Índex de Progrés Social, que ve a mesurar les conseqüències socials del nostre creixement econòmic. Per completar aquell examen avui vull mostrar altres xifres ­sempre les adustes xifres­ que, desgraciadament, ens ofereixen una cara de la moneda que no condueix a la satisfacció, sinó a l'alarma.
La primera constatació es refereix a la renda de les llars. Un estudi recent de Francisco J. Goerlich Gilbert (Distribució de la renda. Crisi econòmica i polítiques redistributives) ens permet observar l'evolució de l'última dècada, entre el 2003 i el 2013. Si el primer any apuntat Catalunya ocupava el tercer lloc en ingressos per llar, el 2013 havia baixat al cinquè. Aragó ha estat l'última autonomia que ens ha avançat. Cal recordar quants aragonesos van emigrar a Catalunya en un passat relativament recent perquè aquí es vivia millor? Ja és història. Aquests resultats, a més, són consistents amb els de l'informe Foessa 2015. Però és que, a més, el 2003 la diferència amb la primera autonomia era insignificant, només 661 (constants el 2011), que es van multiplicar fins als 4.557 el 2013. Alhora ens separaven 10.804 de la renda més baixa, Extremadura, que transcorreguda la dècada quedaven reduïts a 6.570 . Una cosa similar passava amb la mitjana espanyola, encara inferior però cada vegada menys, perquè es reduïa de 4.269 a 2.520 . En deu anys hem retrocedit, distanciat del cap, i aproximat a la cua. Mal balanç, que es multiplica si apreciem la radiografia social gràcies a aquest informe Foessa. Allò de la cohesió social, bandera de Jordi Pujol i de la finada CiU, s'ha esfumat, perquè la realitat és que ara som un país més desigual a escala europea i espanyola, amb massa gent en la pobresa. Ho raono: segons el mètode que s'utilitzi per mesurar la desigualtat, l'Índex de Gini i la Ràtio 8020, el resultat no difereix.
El primer mètode situa l'escala de zero, igualtat perfecta, a 100, desigualtat absoluta. La d'Espanya és d'un 33,99, rècord europeu. Però la de Catalunya és de 32,37, un resultat francament dolent, que ens situa al lloc dotzè entre les disset autonomies. La Ràtio 80-20 ens diu quantes vegades més ingressa el 20% de la població amb més renda en relació amb el 20% menor. Sis vegades en el cas català! El que situa Catalunya al lloc 14, amb només tres comunitats per darrere. Han caigut les rendes mitjanes, i s'han desplomat les de baix. Potser això ajudi a entendre tants cercadors d'espais polítics perduts per què Podem & Colau emergeix amb tanta força. I de la desigualtat a la pobresa, que no és ni de bon tros el mateix, sinó una cosa molt pitjor. Filòsofs com H.G. Frankfurt (Sobre la Desigualdad) raonen que el fet greu no és la diferència (encara que sí que ho és la injustícia), sinó el fet de no disposar del necessari, i això és la pobresa.
La manera de mesurar-la és relativa, perquè estableix que són llars en risc de ser pobres les que se situen per sota del 60% de la mitjana (no la mitja, la mitjana) de la renda del territori que es mesuri. Sota aquesta definició, la taxa de pobresa de Catalunya és diferent si la referència de renda és Espanya, amb només un 13,9% de la població afectada, que si és la catalana en lloc de l'espanyola, ja que llavors la nostra pobresa relativa creix al 20,3%, que és molt. A causa d'aquesta variabilitat segons la renda de referència que escollim, l'espanyola o la catalana, pot resultar més útil per a aquesta radiografia la taxa de privació material severa, que mesura la manca de coses concretes imprescindibles, encara que per al meu criteri excessivament heterogènies, perquè no és el mateix no poder pagar el lloguer, la hipoteca, l'aigua, mantenir la llar adequadament calenta, que disposar de cotxe, i televisió en color, que tot això i alguna cosa més va dins del paquet d'allò que es mesura. En qualsevol cas, el seu ús és general a la Unió Europea i ens aporta dades comparables entre regions i països. Amb aquesta mesura, Catalunya torna a quedar en posició penosa, el desè lloc entre les autonomies (la setena el 2003) amb una població afectada del 6,7%, tres dècimes per sobre de la mitjana espanyola.
I tot plegat, no ho oblidem, en un marc fiscal ­l'espanyol­ que, amb els impostos indirectes, especialment l'IVA, i un règim d'autònoms pervers, destrossa les famílies d'ingressos menors. 
Una injustícia que creix amb la singularitat fiscal catalana ­autonòmica i municipal­, dotada d'una voracitat de piranya.
JOSEP MIRÓ I ARDÈVOL

La vanguardia


Guia dels nous festivals de música culta per a l'estiu ... La clàssica reviu a l'estiu català

La crisi no ha impedit que en l'últim lustre naixessin festivals al territori


Lluny d'acovardirse en temps de crisi, el món de la música clàssica s'ha mostrat en l'últim lustre bastant actiu a Catalunya.
 En aquest període han arrelat noves iniciatives de festivals d'estiu, tant a la capital com a la resta del territori. En part perquè la majoria de les propostes giren al voltant de la música antiga, cosa que coincideix amb el boom que viu en aquest país la interpretació del barroc. Des de Jordi Savall a Poblet fins al festival que va sumant municipis al Pirineu, passant pel consolidat Bachcelona, l'oferta estival de nova fornada alimenta la passió per aquest període, visibilitza nous espais per a la cultura i dóna oportunitats a músics del territori.

MÚSICA ANTIGA DELS PIRINEUS

 Ja hi ha 28 municipis adherits al Femap

(de l'1 de juliol al 27 d'agost)

Des que va aparèixer el 2011, quan van participar-hi una desena de municipis, el Femap ha multiplicat gairebé per tres el nombre de localitats que acullen la seva proposta de música antiga. En aquesta sisena edició s'hi han afegit municipis com Salàs de Pallars, Vilaller, la Vall de Boí, Riner, Llívia i Organyà, encara que d'altres se n'han donat de baixa. Ara, en total, hi ha 28 municipis. "No és fàcil convertir-se en festival estratègic de la Generalitat en només sis anys", admet el director artístic, Josep Maria Dutrèn, però és que la conjunció de cultura i turisme a favor de la dinamització d'una zona té sentit. El festival (de l'1 de juliol al 27 d'agost) ha creat 50 packs turístics (hotel i concert en un sol clic) i ha organitzat vint-i-dues visites a museus, jaciments i entorns naturals. I es vanta d'haver incitat gent a passar les vacances al Pirineu. Tant si és per assistir a un concert a la catedral de la Seu d'Urgell, amb mig miler d'espectadors, com en una petita església on no en caben més de quaranta. El públic el 2015 va ascendir a unes 4.000 persones, una xifra que fins i tot pot augmentar aquesta vegada tenint en compte que hi haurà 43 concerts de 17 formacions diferents, la meitat amb músics de Catalunya. I tot això amb vocació pública, perquè el 80% del pressupost del festival, que puja a 400.000 euros, són ajuts de les administracions.
L'oferta abasta peces mainstream, des de les Quatre estacions de Vivaldi que inauguraran el certamen a la Seu d'Urgell, Puigcerdà i Berga (1, 2 i 3 de juliol) amb una orquestra formada per músics de Catalunya dirigits pel violinista Joan Espina, fins a un viatge per les músiques que escoltava el baró de Maldà a càrrec del Qvixote Quartet i l'actor Carles Canut (a Tremp i la Vall de Boí, els dies 7 i 8 d'agost), per citar les dues produccions pròpies de l'any. La novetat és el programa social ­15 concerts a domicili per a gent gran o discapacitats­ i un projecte de màster de l'Esmuc en concert.

MÚSICA ANTIGA DE POBLET

La rèplica catalana del festival que Savall celebra a França

 (del 12 al 14 d'agost)

Aquest festival sorgeix el 2013 com a rèplica, a Catalunya, del que Jordi Savall organitza des de fa anys a Fontfroide, un altre monestir cistercenc com el de Poblet al sud-est de Narbona. L'enclavament català era un marc idoni per dur-lo a terme, i coincidia a més que la comunitat de Poblet estava engegant el programa Cosmos, amb el qual s'impulsava l'activitat cultural del monestir.
Se celebra a mitjans d'agost i inclou tres concerts dirigits per Savall amb les seves formacions ­la Capella Reial de Catalunya i Hespèrion XXI­, alternant programes que van des de la música d'arrel tradicional fins a grans obres del repertori europeu. Hi assisteixen cada any una mitjana de 1.800 persones que esgoten l'aforament. En aquesta quarta edició, titulada Pau & Interculturalitat: les músiques de l'ànima i dels pobles en diàleg, Savall ofereix un concert sobre les músiques cristianes, jueves i musulmanes en diàleg, un altre sobre l'home i la natura, amb diàlegs cèltics de l'antic i del nou món en què comparteix escenari amb Andrew Lawrence i Frank McGuire i, finalment, el diumenge 14, els diàlegs de les músiques espirituals i dels cants dels pobles, titulat Cants a la Verge & Cants de la terra.


BACHCELONA

 La Fura dels Baus per sumar adeptes a Bach

 (del 21 al 26 de juliol)

La Fura dels Baus s'introdueix per primera vegada en el món bachià amb una versió escenificada i lliure de la cantata del compositor alemany BWV 212. Aquesta cantata Free Bach ­basada en la profana Bauerkantate (Cantata dels camperols), que versa sobre l'amor, la cervesa i sobre el recaptador d'impostos­ serà un dels plats forts del festival que se celebrarà en diferents espais de Barcelona entre els dies 21 i 26 de juliol. Miki Espuma, de la Fura, serà qui s'encarregarà d'aquesta performance que combina barroc, electrònica i flamenc, i en què actuen l'ensemble Divina Mysteria, la cantaora Ginesa Ortega, la mezzo Eulàlia Fantova i el baríton Joan Garcia. Es veurà a la Fàbrica Moritz el 24 de juliol, en dos únics passis. La performance ja es va estrenar a la Pietat de Vic l'octubre passat, però arriba amb una proposta escultòrica renovada. Es tracta d'un pas més de Pau Jorquera i Daniel Tarrida, fundadors del Bachcelona, per aprofundir en la personalitat del certamen. Tot va començar quan el 2013 van voler complementar el seu projecte Bach Zum Mitsingen, de cantates participatives, anant a la recerca d'altres experiències vivencials de la música de Bach. En aquesta edició torna un clàssic del certamen, Ton Koopman, que l'inaugurarà el pròxim 21 de juliol a la sala Oriol Martorell de L'Auditori, al costat del gran baríton holandès Klaus Mertens. La seva veu, acompanyada de quatre instruments (dos clavicèmbals, orgue i pianoforte), recorrerà la música del segle XVIII. Koopman participarà, a més, l'endemà, en un kinderbach, un espectacle pedagògic que tindrà lloc a la tarda a la sala noble de l'edifici del Rellotge. El festival barceloní continua sumant espais de la ciutat on s'escampa la iniciativa. Així, l'organista Juan de la Rubia actuarà al Palau Güell el 25 de juliol en un concert que inclou la visita a l'emblemàtic edifici de Gaudí. O al Jamboree, el dia anterior, es fusionarà originalment Bach amb la percussió africana. Daniel Tarrida, per la seva part, i continuant amb les rareses, dirigirà l'Ensemble BZM i els solistes de la Beca Bach que acaben de crear, i oferirà amb ells al Teatre Maldà una versió escenificada de la cantata profana BWV 211, amb textos de Miquel Desclot (dia 26). També la casa Unión Suiza serà presa per l'acordionista Philippe Thuriot per a unes Variacions Goldberg. L'artista es trobarà amb el públic al Museu Marès (incloent-hi un tast de vins) el dia 23. Una vintena d'activitats en menys d'una setmana, i amb una participació renovada de la Filmoteca de Catalunya, que en aquesta edició projectarà el documental de Manfred Waffender sobre John Eliot Gardiner als assajos, rodat el 1999. I també hi haurà sessió de cinema mut amb Bach en directe. El certamen disposa aquesta vegada d'un pressupost de 40.000 euros, que la taquilla hauria de cobrir en un 50%. Els preus van dels 28 als 10 euros, i s'espera arribar als cinc mil assistents.

VESPRES D'ARNADÍ La iniciativa d'una formació catalana de música barroca (fins al 14 de juliol)

Corren temps en què els conjunts de clàssica van cada vegada més a "retorn de taquilla". Ells s'ho cuinen i, si queda res, ells s'ho mengen després dels concerts. I si no volen dependre massa de les subvencions tenen tendència a programar a Barcelona. És el cas de Vespres d'Arnadí, la formació barroca que va sorgir dels primers alumnes del departament de música antiga de l'Esmuc, ja fa una dècada, i que perviu amb una bona salut qualitativa. Considerada prioritària per la Generalitat (raó per la qual rep 70.000 euros), l'orquestra de cambra que dirigeix Dani Espasa ha donat mostres sobrades de solvència (ja té tres discos i fa una mitjana de 20 concerts l'any) com per atrevir-se a muntar la seva pròpia plataforma estival des de la qual llançar les seves produccions. Així és com ha nascut aquest breu però intens Festival Vespres d'Arnadí, de quatre únics concerts, que s'està celebrant els dimecres a l'església barroca de Sant Felip Neri, a Barcelona. Ens trobem a l'equador d'aquesta primera edició, titulada Dóna Venezia a Barcellona, en què Vespres d'Arnadí aborda la Venècia del temps de Vivaldi. A un preu molt raonable de 15 euros ofereixen, els dies 7 i 14 de juliol, sengles concerts, en què hi haurà com a convidats el tenor Emiliano González Toro i la soprano Maria Hinojosa, respectivament. Tots dos rescataran àries d'òperes de Domènec Terradellas estrenades a Venècia. El pressupost per a les 4 produccions és de 25.000 euros, dels quals l'orquestra espera treure entre 15.000 i 18.000 a la taquilla.

Guia dels nous festivals de música culta per a l'estiu

Barcelona tindrà el seu primer festival Ferran Sor de guitarra

CERVIÀ DE TER Varvara, el Trio Ludwig i una magnífica acústica

(del 29 de juliol al 15 d'agost) Fa també un lustre es posava en marxa a Cervià de Ter un festival impulsat per l'Associació d'Amics de Cervià Antic per a la recuperació i divulgació del patrimoni històric de l'enclavament, que amaga no només un dels conjunts monumentals més atractius de la terres de Girona, sinó un dels arxius més excepcionals de Catalunya, el del monestir de Santa Maria de Cervià, que data de l'any 1053. Ibercamera va rebre l'encàrrec d'aquesta associació el 2011: calia organitzar un festival d'estiu. Un que a més tragués a la palestra joves músics de l'escena local. L'edició d'aquest any, que se celebra entre l'últim cap de setmana de juliol i el 15 d'agost, tindrà tres concerts a preus molt assequibles (de 12 a 16 euros, o abonaments de 30). Els protagonitzaran ni més ni menys que el Trio Ludwig, que formen els germans Tomàs del Quartet Casals, més la pianista coreana HyoSun Lim.
Actuaran també el jove pianista barceloní Ignasi Cambra, en format de quartet, i la pianista Varvara, l'estrella russa que impulsa l'Agència Camera, que interpretarà, al costat del violoncel·lista Pau Codina, algunes sonates de Schubert i Xostakóvitx. El pressupost del certamen és de 10.000 euros, tenint en compte que el monestir se cedeix gratuïtament. A part dels ingressos de taquilla (l'aforament de l'església romànica és de 250 localitats) i de les aportacions de l'Associació d'Amics de Cervià Antic i dels espònsors, Ibercamera deriva una petita part de l'aportació que rep de la Generalitat per a la seva temporada de Girona.

FEST. DE GUITARRA FERRAN SOR L'escola Joan Llongueres posa fi a un oblit flagrant(del 5 al 10 de setembre)

Com era possible que Roma tingués un festival Ferran Sor i que a Barcelona, la ciutat on va néixer i va contribuir a l'evolució de la guitarra clàssica, quan a començaments del segle XIX era considerat un instrument de taverna, no hi hagués un certamen que honrés el mestre?

El compositor i guitarrista italià Giuliano Belloti es feia aquesta pregunta. Fins que el va proposar a l'escola de música Joan Llongueres i junts van prendre la iniciativa. La fórmula és senzilla i efectiva: portar mestres internacionals de la guitarra clàssica a la ciutat per oferir un concert de repertori variat, però que, això sí, inclogui sempre una peça de Ferran Sor. Es tracta d'anar construint edició a edició una videoteca d'alta qualitat, un arxiu viu amb l'obra completa del compositor català. Això passarà al Teatre Regina. A més, cadascun dels intèrprets oferirà l'endemà una jornada de master classes. Abans que s'hagi anunciat el certamen ha tingut tant d'èxit a les xarxes socials que les places gairebé ja s'han cobert amb alumnes d'arreu del món. Les classes també es gravaran i s'oferiran en línia amb subtítols en anglès, i el millor estudiant es mereixerà un vídeo promocional i un concert a l'edició del 2017. El certamen l'obrirà el txec Pavel Steidel, i el seguiran en els dies successius el croat Zoran Kukic, el català Àlex Garrobé ­que tocarà des de Tansman a Halffter, però estenent-se en l'obra de Sor (Fantasia op. 30, Grand Solo i Introducció i variacions op. 9 sobre un tema de Mozart)­, més l'espanyol Ricardo Gallén i l'italià Aniello Desiderio.

Publicat vanguardia