A Catalunya :Tenim els nostres corruptes, torturadors, els nostres amants del franquisme i els nostres violents,.... La grandesa no està a negar-ho, sinó a denunciar-ho.

Les nacions que pateixen un llarg procés de domini tendeixen a desenvolupar mecanismes de defensa subconscient, a banda de la lògica resistència conscient.
Un és l'halo de superioritat moral que s'atorga respecte al dominador, convençuda que determinades misèries no li són pròpies. És la idea romàntica de la nació ideal, presta a demostrar la seva grandesa quan aconsegueixi la llibertat. Al capdavall és cert que hi ha una indiscutible diferència moral entre nació conqueridora i conquerida, però aquesta evidència no evita que, en totes dues condicions, hi puguin germinar les mateixes virtuts i defectes. El segon mecanisme de defensa és el cofoisme, un natural sentiment d'orgull de pertinença que, en situació anòmala com la de domini, sempre s'exacerba. El problema és que ambdós mecanismes, el del sentiment de superioritat moral i el del cofoisme, tendeixen a empetitir la mirada col·lectiva.com més cofois, menys realistes, i com més convençuts de la superioritat moral, menys incapaços de focalitzar les pròpies immoralitats. Amb un afegit que ajuda a tancar el focus: el comodí del dominant com a esca de tots els mals i culpes.

A Catalunya pequem de les tres distorsions:

 -considerem que Espanya és l'única responsable dels nostres problemes,
-militem en un cofoisme desacomplexat, i
 -tendim a creure que el nostre capteniment col·lectiu és moralment superior.

I tot plegat ens anul·la la capacitat d'autocrítica.

 Tanmateix, la realitat és tossuda i inapel·lable, i resulta demolidora. I no em refereixo al tòpic que nosaltres podem tenir tants corruptes com qualsevol, perquè aquesta és una idea més assumida. Però si seguim el reguitzell, no quedem ben parats. "Espanya estima la tortura als animals", diu el lloc comú d'una Catalunya orgullosa de les seves lleis de protecció. I tanmateix, aquí estem, en ple segle XXI, fotent foc i cordes a pobres braus, posant a votació el sí o no a la tortura i, des de la perspectiva dels defensors, usant les mateixes burdes justificacions. "A Espanya hi ha molt franquista", com a segona afirmació rotunda. I és cert, però què fem amb una Catalunya que posa a votació el sí o no a la simbologia franquista, que ha mantingut Franco fins avui amb honors en múltiples institucions, i que quan parla de la memòria històrica, oblida els col·laboracionistes catalans, alguns de notable nissaga?
Finalment, per acotar la cosa, "l'espanyolisme ha estat repressor, el catalanisme és pacífic", i aquesta és una afirmació certa, tant com incerta. Primer, perquè també hi ha sentiment espanyol que no vol reprimir ningú, i segon perquè hi ha sentiment català que no té problemes en justificar la violència, segons d'on vingui. Tenim els nostres corruptes, torturadors, els nostres amants del franquisme i els nostres violents, en una proporció massa gran per a la dimensió del país. La grandesa no està a negar-ho, sinó a denunciar-ho.




Les nostres vergonyes

PILAR RAHOLA


LA vanguardia