L’anticatalanisme és la manera més senzilla i eficaç d’emmascarar l’absència d’un projecte col·lectiu propi...La fractura espanyola

Espanya s’ha adonat que la fractura que augurava a la societat catalana en termes identitaris era la projecció d’un problema propi

El problema no és que l’himne espanyol estigui mancat de lletra, sinó que resulta impensable que se’n pugui arribar a consensuar una.



L’espai que fins fa poc ocupava la noció d’identitat (nacional, de gènere, etc.) ha estat desplaçat, en bona part, pel de memòria col·lectiva (però de caràcter igualment nacional, de gènere, etc.). Aquesta mena d’historització de la identitat en clau de memòria col·lectiva constitueix una tendència emergent que, des de la perspectiva catalana, pot ser constatada, per exemple, amb moltes obres revisionistes provinents del nacionalisme espanyol en relació al tema de la llengua. Volen refer ad hoc el passat amb la intenció de demostrar, posem per cas, que mai va existir cap persecució contra la llengua catalana, etc. És d’aquesta manera com, en un triple o quàdruple retruc, determinades obres de ficció es transformen en memòria col·lectiva, que es confon amb la història acadèmica i finalment s’acaba transformant en un argument polític incontestable. No som davant d’un revisionisme primari, sinó d’una cosa molt més sofisticada.

Tot plegat no és nou. En altres contextos molt diferents de l’espanyol, com ara l’antiga RDA, que avui forma part de l’Alemanya unida, la memòria ha estat la sortida més funcional a l’hora de resoldre una identitat extraordinàriament problemàtica (tan problemàtica que no volia ser percebuda com a identitat sinó justament com a memòria). D’una manera transversal i institucional, el nacionalisme espanyol ha estat molt atent a aquest tipus de desplaçaments i els ha ubicat en l’àmbit de la cultura de masses, i en concret en la televisió pública. L’exemple més evident és l’exitosa sèrie de TVE Cuéntame, que substitueix els eixos clàssics de la identitat nacional pels de la memòria col·lectiva, justament amb la intenció de reforçar els primers. Ara mateix s’emet una altra sèrie amb guions de qualitat i bones interpretacions, El caso, que evoca episodis delictius rellevants de les darreries del franquisme. Al meu entendre no és un producte ideològicament esbiaixat, però sens dubte planteja el passat recent d’una manera i no d’una altra i, en aquest sentit, reconstrueix la identitat d’un país per mitjà de la reconstrucció prèvia de la seva memòria, com hem explicat abans.

Aquests complexíssims jocs de mans entre la identitat, la memòria, la política i els productes audiovisuals poden aportar llum -penso que força llum- al que pot passar després del 26-J.

 -Perquè, de cop i volta, Espanya s’ha adonat que la fractura que augurava a la societat catalana en termes identitaris -o fins i tot, en el cas dels més apocalíptics, ètnics- era, en realitat, la projecció d’un problema propi. Com passa en qualsevol societat moderna, a Catalunya de fractures n’hi ha unes quantes. Paradoxalment, però, el catalanisme les ha mitigat o suavitzat.

-Les darreres mobilitzacions massives de la Diada són impensables a Espanya, i no perquè siguin massives, sinó perquè són ideològicament transversals.

El catalanisme polític neix a finals del segle XIX com un moviment modernitzador i, en conseqüència, com un projecte expressat en termes propositius.


 Les peripècies de la història recent espanyola, en canvi, van escapçar temptatives similars, des del regeneracionisme fins al que significaven coses com la Institución Libre de Enseñanza. Això es tradueix directament en la impossibilitat d’expressar un projecte col·lectiu clar i decidit; i, indirectament, en una tensa polarització d’imaginaris contraposats. 

És a dir, el problema no és que l’himne espanyol estigui mancat de lletra; la qüestió de fons, el problema real, és que resulta impensable que se’n pugui arribar a consensuar una.
Sigui quin sigui el resultat del proper 26-J, i amb independència de les combinacions d’escons que es puguin produir, la fractura que comentem seguirà tot just on era, i només es corregirà de manera puntual anant a la contra.

Això és el que permet explicar el caràcter estructural i sostingut en el temps de l’anticatalanisme: és la manera més senzilla i eficaç d’emmascarar l’absència d’un projecte col·lectiu propi. 

¿Hauria pogut ser d’una altra manera, tot això?
 I tant! 

En la seva extraordinària biografia de Salvador Espriu (Proa, 2013), Agustí Pons dóna detalls sobre el creuer per la Mediterrània que van realitzar conjuntament intel·lectuals catalans i espanyols en plena República, l’any 1933. 

-Però resulta que aquell món mútuament respectuós va ser arrasat per la barbàrie. 

-Durant la Transició ningú no va gosar recuperar-lo.

El paisatge de fons del 26-J tornarà a mostrar tossudament una fractura encara viva, que no es pot tapar amb sèries televisives ni romanços revisionistes.

Comentaris:

07/06/2016 22:25
I al final, l'anticatalanisme primari del PP, C's i el PSOE terminarà amb l'efecte absolutament contrari de l'esperat pels mateixos protagonistes: independència de Catalunya, retorn de la república a Espanya i fractura sense precedent d'Espanya.

Som i serem
Soci
07/06/2016 21:52
Molt i molt bó!