A qui ajuda la hipoteràpia ?...Un cavall pot ajudar a caminar i viure millor les persones que no poden...



Tinc 55 anys, però no envelleixo, perquè la meva il·lusió no se'ls creu. Vaig néixer a Barcelona, ...La solidaritat és un virus per sort contagiós. Un cavall pot ajudar a caminar i viure millor les persones que no poden, i nosaltres ho fem possible.Vaig entrar a treballar de grum en una caixa d'estalvis als 16 anys i als 36 dirigia tota la xarxa de Catalunya; als 45 vaig muntar una assessoria financera i, en conèixer la meva dona, Gloria, el meu gen de la solidaritat es va activar, perquè ella el té i molt gran.

D'on li venia a vostè aquell gen?

El meu pare era taxista, una família senzilla i treballadora. Però encara recordo com la meva mare, Federica Cerdá, anava al Cottolengo del pare Alegre per ajudar-los fregant. La puc veure ara mateix agenollada fregant el terra amb un enèrgic vaivé i un somriure.

Això s'encomana.

Per això, la meva dona i jo pensem i parlem molt sobre com i on ajudar la gent. ...

Com van arribar a la hipoteràpia? 

Els dos anàvem a muntar a cavall els caps de setmana i un dia en l'hípica vaig veure com movien un nano amb paràlisi cerebral de la ca-dira de rodes a la sella.

-Deu impressionar.

El nen era el Toni, que llavors no podia cami-nar i ara miri'l...

-Mobilitat plena. 

Li ha ensenyat el cavall.D'alguna manera, en cavalcar, el pas del cavall, combinat per descomptat amb la rehabilitació i altres teràpies,l'ha ajudat a aprendre a caminar.


A més, se'l veu encantat.

És que aquest nano et roba el cor. I parla amb els cavalls. És emocionant veure-ho. 

Però em temo que no és fàcil poder mun-tar un cavall en una ciutat. 


Molt difícil. Perquè no només necessites accedir a un cavall ben entrenat. La hipoteràpia requereix un metge; un fisioterapeuta i l'equitador, i això necessita, a més, instal·lacions ben condicionades. I ben mantingudes. Aquí el dia de Nadal també es treballa.

Els cavalls mengen sempre. 
I desmengen i cal netejar-los.  La hipoteràpiaja ajudava moltes persones amb problemes,però només era per a rics.   Va ser en aquell punt quan Gloria i jo vam començar a pensar que potser un no se n'hauria d'anar a l'Àfrica per fer alguna cosa pels altres.

I van decidir comprar aquesta hípica? 
Vam començar ajudant el Toni, que després vaig saber, quan el seu avi ens va agrair el que fèiem, que era Toni Manchón, de la família dels laboratoris. Funcionem ­que quedi clar­ sense gairebé subvencions. Ningú del patronat de la fundació no cobra un euro.

Com van convèncer els altres?

Teresa Xipell, fisioterapeuta pionera de la hipoteràpia a Espanya, també ens va ajudar a fundar el centre el 2011, encara que no hem deixat de millorar-lo. Pensi en, per exemple, les rampes per ajudar a muntar els pacients.

Sembla tècnicament complex.

Hem ajudat 48 pacients. La més petitona ha estat una nena de 3 anys i la més gran una senyora de 60. Hem superat les 2.000 teràpies amb 14 cavalls.

A qui ajuda més la hipoteràpia?

Aconsegueix sorprenents millores en el trastorn de dèficit d'atenció i hiperactivitat.  
Recordo l'Alejandro, una criatura de 6 anys que trencava coses a les botigues, gran hiperactiu. La disciplina i l'esforç de l'equitació el van centrar. Va aconseguir l'alta en un any i mig.

I segur que s'ho va passar bomba.

També resulta molt indicada en els trastorns vestibulars, de l'equilibri; i en les paràlisis cerebrals. I millora la qualitat de vida dels qui pateixen moltes altres patologies.

A més és divertit.

Això és fonamental,perquè a quí ningú no pensa en teràpies. Vénen a muntar a cavall i a gaudir d'un dia a l'aire lliure. Després arriben els beneficis psicològics de l'equitació en l'autoestima per a pacients que han patit serioses minves en el seu concepte de si mateixos.

 I si et fan por els cavalls?

Aprendre a superar-la és formidable.  L'auto-estima dels nanos que arriben en cadira de rodes també creix de sobte 1,6 metres, que és l'altura de la creu del cavall. El món queda per fi als seus peus després d'haver-se vist durant molt de temps superat per ell. És una injecció de dignitat que il·lumina la seva cara. 

Les discapacitats físiques solen cobrar-se un peatge també en la psique. 

Nosaltres no les anomenem discapacitats,sinó diversitats funcionals. 

Algunes pot ser un dia ­gràcies a la biome-ànica­ es converteixin en un avantatge. 

No s'ha d'esperar a algun dia. Nosaltres ja es-tem aprenent d'ells i del valor amb què s'enfronten a les seves limitacions per superar-se. Hauria d'haver vist vostè Mónica Rigau.

 Expliqui'ns-ho.

Havia estat campiona de natació,però una ma-laltia degenerativa la va deixar tetraplègica. Quan va començar a venir a hipoteràpia per poder vestir-se necessitava que dues persones l'ajudessin.

Doncs cal molta fortalesa per pujar a un cavall així.

Mónica en té molta i ha anat millorant a poc a poc. Ara pot mantenir-se dreta sola durant dos minuts i mig.

Bé.

Sembla poc, però per a ella és un altre món. Pot valer-se per si mateixa amb només una persona que l'ajudi. I continua recuperant-se.

La ciència avala la tendresa ...La biologia explica per què els dibuixos animats desperten sentiments difícils de controlar

Només pots rendir-te. Quan un contempla la Dory bebè, tal com apareix en la seqüela Buscant la Dory, d'Andrew Stanton i Angus MacLane, no hi pot haver oposició a aquell encant, a aquells ulls. 
Aquesta tendresa infal·lible és una sensació molt comuna en l'animació que Pixar ha explotat en innombrables ocasions, com amb la Boo,aquella nena de cues que s'enganxava a el Wazowski i el Sully a Monstres S.A.(2001),de Pete Docter, David Silverman i Lee Unkrich.
 Però tots els animadors saben com es fa. La Vanellope, la coprotagonista d'En Ralph, el destructor (2012), de Rich Moore, era una nena descarada i ingovernable, que treia de polleguera el Ralph alhora que li generava ­com al públic­ un desig infal·lible d'adopció i li trencava el cor si plorava. El secret d'aquells fesols grocs amb pantalons de peto anomenats mínions no és gaire diferent. En tots els casos, i en molts altres, parlem d'un encant vinculat a una fisonomia amb un poder sobre la nostra voluntat que és pura biologia. 
Les raons són evolutives i expli-quen qüestions aparentment tan inconnexes com ara la nostra relació amb les cries de gairebé qualsevol mamífer superior ­adoptem gossos i gats sobretot, però si no en coneguéssim els inconvenients futurs duríem a casa cadells de tigre, elefant, llop, pingüí o goril·la­, l'èxit dels vídeos de gatets a internet o la popularitat de determinats models de cotxe, com el Beetle, el Mini o el Cinquecento (d'èxit remarcable entre el públic femení, i tots tres dotats de rodons ullassos i formes suaus). 

És el que, en un número de la revista How It Works Magazine denomina venel baby schema,una estructura fisonòmica amb unes proporcions concretes que inclouen ulls grans i frontals, cap rodó i gran i cos petit i rabassut

Això fa adorables les cries de molts mamífers. I és senzill explicar per què necessiten serho: els cal molt de temps atenció adulta abans de valdre's per si mateixes. Els nounats d'espècies que no requerei-xen criança, la panerola per exemple, no són cuquis. Els científics han certificat que aquesta fisonomia genera en els humans segregació de dopamina i un esquema de recompenses similar a la criança. El biòleg Eduardo Angulo ­autor d'El animal que cocina (451 Editores)­ diu que diferents estudis han constatat que els qui tenen mascotes "segreguen oxitocina i fins i tot una disminució del cortisol en sang", reaccions similars a les de l'exercici de la paternitat.  
En el camp de l'animació,tots els exemples esmentats responen de forma òbvia a aquests esquemes, però "qui millor ha sabut copiar aquesta fisonomia per atreure l'espectador, amb ulls desproporcionats i utilitzant imatges preses de dalt a baix per generar aquesta tendresa, són els japonesos", subratlla Angulo, que recorda l'impacte a Espanya del serial Heidi, amb els personatges dissenyats pel mestre Hayao Miyazaki.
 Aquesta resposta en-vers el cadell d'una altra espècie (encara que sigui una espècie inventada, com aquests mínions), que eventualment s'ha registrat en altres mamífers superiors ­que adopten orfes d'una altra espècie­ és força intensa en l'animal humà. I hi ha una lògica biològica, en això: l'espècie humana, per la mida del nounat respecte al buit pelvià i al limitat nombre d'individus per part ­habitualment, un­ és una de les que més inversió d'energia dedica a la seva reproducció, com assenyalava el biòleg premi Pulitzer Jared Diamond. Angulo ho resumeix: "Els pares han d'acompanyar el nadó durant diversos anys,i quan ja no estigui indefens, encara haurà de ser educat en les dinàmiques socials del grup o la tribu diversos anys més". Té doncs tot el sentit que sentim més devoció per les cries que cap altre mamífer. Parlant clar: som més susceptibles a estovar-nos davant el que és més cuqui. Aquesta pot ser també una de les raons per les quals som una espècie que adopta mascotes. Encara que la utilitat evolutiva de la nostra relació amb altres animals és òbvia ­totes les espècies ramaderes, domesticades en benefici de la nostra supervivència­, és menys clara la nostra tendència a la criança d'altres mamífers: els gossos, evolució domesticada dels llops, van poder ser en origen una ajuda per a la cacera,però avui és difícil esbrinar la raó de tants anys de relació, anys en què hem anat aconseguint varietats, apunta Angulo, en què "per aproximar la seva fisonomia a la humana fins i tot hem aconseguit eliminar-los el morro".
 El biòleg diu que el resum de les investigacions confirma que "l'adopció de mascotes existeix en totes les cultures i des de fa mil·lennis, de manera que deu suposar un avantatge evolutiu relacionat amb la supervivència o amb la reproducció". Angulo esmenta la feina del biòleg Harold Herzog, Biology, culture, and theoriginsofpet-keeping, que afirma que és "producte d'una evolució cultural basada en la imitació i en l'aprenentatge social, però encara hi ha molt per estudiar en aquest camp". Als creadors de l'oblidadís peix cirurgià, o del VW Beetle, en canvi, tant se'ls en donarà de la raó. 
En tenen prou de saber que funciona. 
I que poden fer-nos plorar si volen.
(Publicat a la vanguardia)



Accidents i protestes dificulten el trànsit durant la sortida d'agost...L’anomenat Pacte de Berà i les Terres de l’Ebre reclama que s’alliberi el peatge de l’AP-7













Complicacions sobrevingudes en una tarda que es preveia tranquil·la. El primer dia de l’operació sortida del mes d’agost, que durant els últims anys no ha tingut una pressió excessiva perquè els desplaçament són força esglaonats, ha concentrat aquest divendres fins a cinc incidències remarcables en una franja horària molt propera, segons explica elServei Català de Trànsit (SCT). Als accidents i avaries s’hi ha sumat una altra manifestació per la gratuïtat de l’AP-7 al seu pas per diversos municipis de Tarragona, amb un tall de la N-340 protagonitzat per desenes de persones i una marxa lenta de camions que va provocar 15 quilòmetres de retencions a l’autopista.
Els altres cinc incidents s'han saldat amb dos ferits greus i un de lleu. L’incident fortuït que ha provocat retencions més llargues ha estat precisament a l’AP-7, a l’alçada de Barberà del Vallès, per un turisme avariat que ha costat molt de retirar, segons l’SCT. Les retencions han durat prop de cinc hores, i en els moments més complicats, han estat de fins a 13 quilòmetres. En la mateixa via, un xoc entre dos camions ha provocat fins a sis quilòmetres de retencions a Fogars de la Selva en sentit Tarragona, i quatre en direcció França. Els altres tres incidents han provocat retencions inferiors als dos quilòmetres.
Divendres de reivindicació
Representants polítics, veïns i el gremi del transport també han insist, un altre cop, la seva reivindicació històrica. L’anomenat Pacte de Berà i les Terres de l’Ebre reclama que s’alliberi el peatge de l’AP-7 en aquella zona, per lluitar contra l’alta accidentalitat i les retencions que hi ha en el forat negre de la N-340. Recorden que la majoria d’accidents en aquella via els provoquen els xocs frontals i una difícil convivència entre vehicles pesants i turismes, la qual cosa es podrien evitar si l’autopista fos gratuïta, asseguren.
Malgrat l’aposta unitària d’alcaldes i veïns de la zona per la gratuïtat de l’AP-7, el ministeri de Foment centra les seves propostes en mirar de treure camions de la N-340, com passa a la N-II a Girona, bonificant la meitat del seu trajecte per l’autopista. 

El territori, però,considera la mesura insuficient i manté les mobilitzacions.

Noruega estudia si regalar a Finlàndia una muntanya pel centenari de la seva independència

...Qui va tenir la idea del regal?
La proposta de regalar el Hálditšohkka a Finlàndia, la va formular un geofísic i funcionari retirat, Bjørn Geirr Harsson. L’home va escriure una carta el ministre d’Afers Estrangers noruec quan es va assabentar que Finlàndia celebrava el centenari de la independència de Rússia, el 6 de desembre del 2017. A la missiva, escrita l’estiu del 2015, Harsson apuntava que el regal tindria un cost ‘gairebé imperceptible’ per a Noruega i faria molt feliços els finesos. Segons ell, la frontera, dibuixada el 1750, és un absurd geogràfic, car el punt més alt de Finlàndia no és ni un cim pròpiament dit. El ministre d’Afers Estrangers noruec va respondre a Harrsson que apreciava la idea, però que el primer article de la constitució estipulava que el país és un regne ‘lliure, independent i indivisible’. Malgrat la negativa, la proposta ha anat agafant volada amb el temps i ara mateix el govern la sospesa seriosament...


http://www.vilaweb.cat/noticies/noruega-considera-regalar-a-finlandia-una-muntanya-pel-centenari-de-la-seva-independencia/

Neus Munté assegura que "cap tribunal pot passar per sobre de la voluntat dels ciutadans"...El Govern avisa que seguirà endavant amb el full de ruta tot i les amenaces de Rajoy

'A Espanya s'ha institucionalitzat la discriminació al català'

La discriminació lingüística contra el català degota constantment a les institucions públiques i a les empreses privades. La Universitat d'ElxCassàOndara,  Lleida o l'etiquetatge de productes són només alguns dels últims exemples d'agressions lingüístiques que s'han produit arreu del territori. Amb la Neus Mestres, la directora de la Plataforma per la Llengua, parlem de quan es produeixen aquests casos, com actuar i perquè és important fer-ho. L'entitat disposa d'un servei de queixes per treballar en aquest sentit...

http://www.racocatala.cat/entrevista/39735/espanya-sha-institucionalitzat-discriminacio-catala

Ha mort :El pobre més ric ABDUL SATTAR EDHI (1928-2016)Filantrop pakistanès

 Pakistan ha perdut Abdul Sattar Edhi, durant mig segle el seu filantrop per antonomàsia. Tant és així que el país li ha brindat el primer funeral d'Estat des de la mort del dictador Ziaul Haq, fa gairebé trenta anys. Edhi és una de les poques personalitats capaces de suscitar una adhesió gairebé unànime al Pakistan, fins i tot en una ciutat tan fracturada com Karachi. La seva dedicació desinteressada i el seu menyspreu pels diners li van valer en vida l'apel·latiu del "pobre més ric del món".
No en va, la Fundació Edhi té un pressupost anual de molts milions d'euros ­oficialment són deu­ però el seu fundador va dormir fins als seus últims dies en una cambra sense finestres, al costat del seu despatx, i no va tenir mai més de dues mudes de roba. El seu exemple va fer possible que les despeses administratives absorbissin tot just una de cada deu rupies. Edhi va néixer el 1928 a Bantva, en el que avui constitueix l'estat indi de Guzarate, a menys d'una hora de la localitat natal de Gandhi.com aquest últim, Edhi pertanyia a una casta mercantil, moltallunyada delespreocupacions humanitàries, polítiques o espirituals. Tot i això, la malaltia mental de la seva mare, al seu càrrec fins que va morir, quan ell tenia 17 anys, li va fer prendre consciència de l'abandonament dels més febles.
Com altres musulmans, el 1947, Edhi va decidir abandonar el nou estat de l'Índia pel nou estat del Pakistan. En el seu cas, en va tenir prou amb una petita travessia amb vaixell. Una vegada a Karachi, va començar venent roba, però les privacions de tants refugiats com ell el van portar, ja el 1951, a recaptar fons entre la seva adinerada casta per atendre les necessitats mèdiques més elementals. Era el germen del que aviat es convertiria en la Fundació Edhi. Abdul Sattar Edhi es va casar amb una infermera vint anys més jove, Bilquis, que l'acompanyaria de bracet fins al final i que li donaria quatre fills, que ara prenen el relleu. La parella va començar a recollir nens abandonats pels carrers i en poc temps van aixecar un orfenat. Avui en tenen desenes. Aviat es van adonar que posant un bressol davant l'entrada salvaven d'una mort segura molts nadons no desitjats, un 90% dels quals nenes.
El canvi d'escala va passar el 1971. Quan els avions indis van bombardejar Karachi, ell i la seva esposa es van llançar a recollir cadàvers sense reclamar, els van rentar i els van donar sepultura. Explicava que no va tornar a sentir mai por després d'aquell acte d'humanitat, que repetiria milers de vegades fins a la seva pròpia mort.com la Mare Teresa­ambquidevegadesse'lcomparava­ es va convertir en un soldat de la compassió. Però Edhi, més lector de textos marxistes que de l'Alcorà, veia la caritat tot just com un pegat. "El dia que comenceu a pagar impostos ­els deia als seus benefactors­ em podré retirar".
Aquell dia està lluny d'haver arribat i la seva flota de mil siscentes ambulàncies, gairebé gratuïtes, acostuma a ser la primera a arribar als accidents de trànsit o als atemptats. La insuficient xarxa assistencial pakistanesa continua deixant un gran marge a la seva maquinària solidària, que tampoc no distingeix entre credos o castes. El paraigua de la Fundació Edhi es desplega des de fa anys per tot el país, oferint també centres d'acolliment per a dones maltractades, per a toxicòmans o per a malalts mentals. El seu nom consta com a "tutor" en la documentació de milers d'orfes pakistanesos. Molts més haurien volgut acomiadar-lo a l'estadi nacional de Karachi, però les estrictes mesures de seguretat, per la presència del president i el cap de l'exèrcit, van deixar fora milers d'homes i totes les dones. Un altre honor que, segurament, hauria preferit que s'estalviessin.
JORDI JOAN BAÑOS

Publicat a la vanguardia.

...s'agreuja el conflicte amb Catalunya sense que ningú entrevegi una sortida política, parapetats els líders espanyols en l'esquema de la llei i el pal...


Si les segones eleccions van ser un intent d'aclarir la vidriòlica situació espanyola, és evident que van ser endebades. El panorama no només no ha millorat sinó que ha accentuat el seu deteriorament, fins al punt que allò que era impensable, la hipòtesi d'unes terceres eleccions, comença a ser una opció plausible. I si passa, i s'obliga els ciutadans a tornar a les urnes, la ineptitud dels líders polítics que han perpetrat aquesta barrabassada serà còsmica, tant que no hauria de repetir cap d'ells, definitivament cremats en la foguera del seu fracàs.
De moment, el quadre és esperpèntic: no s'han mogut les posicions de ningú, malgrat la florida retòrica que utilitzen tots per intentar vendre just el contrari
El cert és que la política espanyola supura inflexibilitat, incapacitat d'acord i una mentalitat pètria que immobilitza qualsevol sortida imaginativa que es pogués donar.
I si això era greu després del primer intent fallit de pactar una investidura, la situació empitjorarà seriosament si falla el segon intent. I la conclusió també serà greu: aquells que han estat cridats per fer política són incapaços de trobar una sortida política per poder fer política. Un desastre.

Alhora, la resta de factors també han empitjorat seriosament. D'una banda, la solvència de l'economia espanyola s'acosta perillosament a l'UCI, i amb ella la credibilitat internacional dels seus gestors. De l'altra, s'agreuja el conflicte amb Catalunya sense que ningú entrevegi una sortida política, parapetats els líders espanyols en l'esquema de la llei i el pal. 

No hi ha ningú, amb una mínima altesa de mires, que entengui que aquest és un conflicte que no desapareixerà, que s'ha de resoldre per la via del pacte i la democràcia i no per la via de la repressió, i que la inflexibilitat de l'Estat només comporta un xocencara més abrupte?

 El problema és que, si els líders espanyols no són capaços ni tan sols de salvar una investidura en segona volta, menys capaços seran de resoldre un problema territorial de pes que secularment han menystingut i reprimit.

 La qüestió és que, durant segles, el problema català l'han encarat amb pura i simple repressió i ara que han de transitar pels camins de la política no saben com posar-s'hi. 

I si Rajoy demostra una miopia obtusa davant l'envit català, Sánchez li va al darrere. De Rivera, ni parlar-ne , perquè en aquest cas no hi ha miopia, hi ha un ús pornogràfic del conflicte, per fer-se un lloc en el panorama. I a fe que li ha anat de primera.

Amb tot sumat, la confiança ciutadana s'esquerda, la fatiga augmenta i el ridícul creix. 
Per descomptat, és possible que se salvi la legislatura en les seves darreres raneres, i al final algú s'instal·li a la Moncloa. Però de moment, el que hi ha és un pati de nens, amb egos desmesurats, parapetats a les seves illes baratàries. Orgull i mediocritat, la pitjor de les combinacions.

Pilar Rahola.

Publicat a la vanguardia

81 Comentaris a : Una gran mesquita per dignificar l’islam a Barcelona?

Primer el més valorat
joanroyo
Canet d'en Berenguer
Soci
27/07/2016 17:44
Aràbia permet la construcció d'esglésies? És només una pregunta ingènua.

 Respon Notifica comentari inapropiat vot positiu  73 vot negatiu  3

Odisseu
Igualada
Soci
27/07/2016 18:37
Resposta: NO

A l'Aràbia Saudita només és possible construir-hi mesquites. És més, si algú a aquest país abandona l'Islam per abraçar una altra religió, és condemnat a mort (són molt tolerants, ja ho veus)

 Respon Notifica comentari inapropiat vot positiu  66 vot negatiu  0

David
Soci
28/07/2016 00:10
Jo trobo a faltar una gran esglesia gòtica al ben mig de Casablanca. Si es possible amb gàrgoles amb angelets i dracs i tal..... I que cada cop que s'hi faci missa, el capellà ho anuncíi cantant cants gregorians amb altaveus a dalt del pinacle i se senti a 10 kilometres a la rodona.....espero eh?


mascalzone
Soci
27/07/2016 17:33
Discriminació perquè no s'ensenya l'Islam a les escoles? Aquest és el mateix Ajuntament que es considera hereu de la República laica?
Potser també caldria veure on comença el tema de la "discriminació a les dones que porten hijab", quan la primera discriminació (que no sembla importar-los gaire) és el mateix fet d'haver de portar-lo.


rositablue
Soci
27/07/2016 16:03
Ara que està de moda fer referendums per qualsevol cosa, no seria bó de fer un referendum per les mesquites. A més donaria una pàtina de modernitat.


Medici ....
Soci
28/07/2016 16:33
Jo penso que les religions son com el Barça, qui vulgui un camp que se'l pagui amb els socis, qui vulgui una esglesia que se l'ha paguin els seus creients.
Així i tot us dire que prefereixo holligans dels equips de futbol que holligans de les religions, son menys perillosos i no tenen allissonadors...

LLegir més ...


http://www.ara.cat/societat/informe-encarregat-ajuntament-barcelona-defensa-gran-mesquita_0_1621037979.html

El problema de Catalunya Sí que es Pot és que defensa uns postulats que no encaixen amb la realitat política ni de Catalunya ni d’Espanya, i això els fa quedar com una formació sense un rumb polític definit...Rabell i Coscubiela, atrapats

Catalunya Sí que es Pot ha votat en contra de les conclusions del Procés Constituent perquè no és un partit independentista. Si algú tenia dubtes, que se’ls tregui del cap. Que alguns dels seus acòlits defensin la independència de Catalunya no vol dir que la formació ho sigui, i això ha quedat demostrat aquest dimecres al Parlament en la votació per activar la via unilateral per arribar a l'Estat propi. 

El grup de Rabell i Coscubiela s’ha quedat atrapat en el discurs del dret a decidir, la zona de confort que ha permès a molts polítics evitar el posicionament sobre la independència durant anys. Reclamar el referèndum era còmode i generava consens, però la natural evolució del procés i el nul canvi en l’escena política espanyola ha deixat obsolet aquest relat fins al punt que defensar avui una consulta pactada amb l’Estat s’interpreta com un argument per frenar la independència. Madrid no ha canviat, i els que defensaven l'entesa com a sortida a l'atzucac han de redefinir els seu ideari. 

El problema de Catalunya Sí que es Pot és que defensa uns postulats que no encaixen amb la realitat política ni de Catalunya ni d’Espanya, i això els fa quedar com una formació sense un rumb polític definit i que actua segons el moment. Els discursos dominants els passen per sobre.

Treure a passejar un dret a decidir acordat amb l’Estat com una opció vàlida per solucionar el xoc de trens ja no és creïble com tampoc ho és plantejar un procés constituent de tall federal que només estigui circumscrit en l’àmbit de Catalunya. Si CSQEP rebutja la via unilateral, quedarà enquadrat amb PP i C’s per molt que diguin que no són el mateix (que de fet, no ho són). La realitat és aquesta per molt que s’esforcin en defensar terceres vies. Legítimes sí, però minoritàries també.


‘No hem après res de la crisi i la pobresa avui té cara de persona jove’...‘En una societat com la nostra hi ha d’haver organitzacions com Càritas. .. fer denúncia...grups que posin de manifest les mancances i les debilitats del sistema.’... ‘Ha aparegut un col·lectiu nou, el del treballador pobre, que és aquell que, tot i treballar, no pot arribar a final de mes...

La presidenta de Càritas Catalunya, Carme Borbonès, és una dona amb molta força.

Ho demostra el recorregut professional, però també la seva trajectòria íntima. Va perdre una filla de set anys, adoptada, i la seva reacció i la del seu marit va ser adoptar un altre infant, però en aquest cas un nen amb necessitats especials. ‘Quan es va morir la nena em pensava que no ho superaria mai. Però els records ajuden, són com un embolcall que t’ajuden a mirar la vida d’una altra manera’, diu. I explica així la seva experiència com a mare del segon infant: ‘Et sents plena quan pots acompanyar una persona que no té gaires oportunitats. D’aquests infants, n’aprens la lleialtat i la sinceritat. T’obliguen a ser molt coherent i et contagien la seva alegria.’

Dona d’església, diu: ‘Tenir fe i unes referències fortes dóna força a la meva vida.’ Una força que ella mira de projectar en tots els àmbits que l’ocupen, entre els quals la presidència de Càritas a Catalunya. Quant a la necessitat que hi hagi una organització com aquesta, és contundent: ‘En una societat com la nostra hi ha d’haver organitzacions com Càritas. La nostra primera funció és de fer denúncia, i ara més que mai s’ha vist la necessitat que hi hagi organitzacions o grups que posin de manifest les mancances i les debilitats del sistema.’

A Càritas, Borbonès ha viscut de prop les conseqüències d’una crisi que ha fet estralls, especialment entre els sectors més vulnerables de la societat. Quan li demanem si ja anem sortint de la crisi, no ho desmenteix en termes macroeconòmics, però denuncia un sistema que deixa moltes persones al marge: ‘Les xifres macroeconòmiques diuen que es crea molta ocupació, però aquesta ocupació no s’adequa a les possibilitats de moltes persones que no tenen prou formació. A Càritas els ajudem, hi fem molta formació, però, igualment, els és molt difícil de trobar feina. Aquests llocs de feina qualificats que es van creant no resolen el problema d’una gran massa de gent, i això és un problema greu per a la nostra societat’.

Per Borbonès, la crisi que hem tingut no ha estat una crisi econòmica i prou, sinó també de model social: ‘Tornem a reproduir el mateix model social, i encara més agreujat, perquè ara hi ha una situació de molta més desigualtat’, denuncia. A més, explica: ‘Ha aparegut un col·lectiu nou, el del treballador pobre, que és aquell que, tot i treballar, no pot arribar a final de mes. Hi ha molts casos de parelles joves que tenen infants i que, malgrat treballar tots dos, fan feines molt precàries i no poden satisfer el nivell de despeses que tenen cada mes.’ I en conclou: ‘Avui la principal novetat és que la pobresa afecta especialment les persones joves. Ens hem de preocupar molt d’això perquè és el nostre futur. Caminem cap a una pobresa amb cara de persona jove.’

Borbonès explica on està el problema: ‘No es van aprofitar els anys de bonança econòmica perquè no vam enfortir, en el cas de l’estat espanyol, els pilars de l’estat del benestar.’ I afegeix: ‘Encara teníem uns índexs de pobresa molt alts, entre el 13% i el 17% de pobresa cronificada. I, és clar, quan va arribar aquesta situació de crisi va ploure sobre mullat.’ Contra aquesta injustícia, proposa la renda mínima transitòria. ‘La renda mínima pot ser una solució, però ha de ser una solució transitòria, és a dir: que tothom tingui uns mínims vitals coberts, però que, després, a més, s’asseguri que tothom pot tenir feina. Cal que els col·lectius més desfavorits vagin acompanyats perquè puguin treballar. Treballar vol dir participar en la societat, entrar a prendre part en les decisions col·lectives. I tots, per dignitat, tenim el dret de col·laborar-hi com a col·lectiu humà’, diu aquesta ‘donassa’.

http://www.vilaweb.cat/noticies/carme-borbones-no-hem-apres-res-de-la-crisi-i-la-pobresa-avui-te-cara-de-persona-jove/






Un pregó de ...un senyor que menysté, ridiculitza i embruteix el sentiment de la majoria del Parlament i de tot el país, mentre banalitza l'integrisme islàmic....?...en el moment en què Colau assegura que ha escollit l'escriptor perquè "representa molts dels valors que volen reflectir les festes", comencem a tenir un problema...





Malgrat les distàncies que m'han separat d'alguns pregoners de la Mercè, mai no m'he sentit motivada per fer la crítica de l'elecció.Al contrari, he defensat noms que havien rebut una forta contestació, perquè sempre m'ha semblat que a) el pregoner és una potestat de l'alcaldia i b) tota dissidència és bona a la capital de Catalunya. No serà avui, doncs, el dia que trenqui aquest posicionament que he mantingut durant anys. Però si el nom o les idees del pregoner queden fora d'aquesta norma autoimposada, no és així amb els adjectius que li col·loquen com a motiu per escollir-lo. ...L'alcaldessa Colau ha decidit que l'escriptor Pérez Andújar sigui el pregoner d'enguany, no se sap si perquè li agraden els llibres, o els articles, o pertany a la seva pomada ideològica, o etcètera. Té la vara d'alcaldessa, i aquest bastó li atorga el dret de decidir qui festeja la ciutat en el seu dia de gala. Però en el moment en què Colau assegura que ha escollit l'escriptor perquè "representa molts dels valors que volen reflectir les festes", comencem a tenir un problema. I en faig referència.

Pérez Andújar és un progre de manual que, com correspon al catecisme d'aital fe, odia els convergents, ridiculitza els sobiranistes, considera que Catalunya és un país provincià i menysprea Barcelona.

El paràgraf d'una seva entrevista, com a exemple: "Barcelona, què ha donat? La millor botiga del món? (ens partim de riure). Jo no deslegitimo l'aspiració de ningú a fundar el seu propi Estat. El que sí que em sembla delirant és pensar-se que muntaràs un Estat que serà l'hòstia! Muntaràs un Estat petit, de poble.com les Barbados". La idea que pugui ser un Estat com Dinamarca ­per cert, més petit demogràficament­ ni li passa pel cap,només faltaria.Per reblar el clau, no fa gaire va fer un article en què va comparar el moviment independentista democràtic amb els aiatol·làs de l'Iran.
És a dir, el pregoner de la Mercè serà un senyor que menysté, ridiculitza i embruteix el sentiment de la majoria del Parlament i de tot el país, mentre banalitza l'integrisme islàmic.
 I, no cal dir, com és costum en la família pijoprogre, ho fa des de la talaia de la seva superioritat intel·lectual i moral. 
Perquè, com bé sabem, només són intel·lectuals de categoria els que compleixen tres requisits: ser d'esquerres, defecar damunt l'independentisme i publicar articles a El País, d'on sempre surten els pregoners progres políticament correctes.
De manera que la cosa anirà, si fa no fa, d'aquesta guisa: enaltiment del poble obrer i dels barris marginats, convertits sempre en la contraposició ideal de la pèrfida "Barcelona burgesa", defensa del cosmopolitisme enfront dels provincians "catalufos" i, com deia en Salvador Cot, una mica de Serrat i Gimferrer, per amanir el discurs. 
Tot molt vell, tot molt conegut, tot perfectament confortable per al sistema.

Pilar Rahola 

Publicat a La vanguardia

Jordi Turull ha llegit l'article 55.1 de l'Estatut i el 57.1, que diu que els diputats són inviolables en els vots i les opinions que emeten, i per tant, les amenaces no ens aturaran"...El Parlament avala la via unilateral...

Junts pel Sí i la CUP han escenificat la unitat de l'independentisme en el dia en què el Parlament de Catalunya ha avalat la via unilateral en el full de ruta, després que hagin votat i aprovat les conlcusions de la comissió d'Estudi del Procés Constituent, i per tant, que s'hagi materialitzat el primer gran acte de desobediència oberta al Tribunal Constitucional. Mai abans el Parlament de Catalunya havia fet un acte de desobediència tenint a l'avançada la resolució de l'alt tribunal. Però això no ha aturart els 72 diputats independentistes. "Advertiments fets, amenaces fetes, nosaltres cap problema, cap a la independència sense por", ha dit la diputada de la CUP Anna Gabriel. Per la seva banda, el diputat de JxSí Jordi Turull ha llegit l'article 55.1 de l'Estatut  i el 57.1, que diu que els diputats són inviolables en els vots i les opinions que emeten, i per tant, les amenaces no ens aturaran".  
En primer lloc s'ha votat per decidir si s'alterava l'ordre del dia o no per a dur a terme la votació proposada pels dos grups parlamentaris. Ha estat aprovada per 72 vots a favor i 52 vots en contra. Finalment, les conclusions, que defensen "un mecanisme de participació unilateral", per concloure el procés d'independència, han obtingut el sí dels 72 diputats de JxSí i la CUP, mentre que la resta de formacions han fet ús dels 10 minuts de torn de paraula en el debat, però s'han negat a participar en la votació, tret d'11 vots negatius de CSQP. De fet, el PP i Ciudadanos han abandonat l'hemicicle just abans que es produís la votació. 
En el debat de les conclusions, l'encarregada de defensar-les ha estat la diputada republicana Marta Rovira. "Ens ha quedat clara la importància del procés constituent, que ha de ser d'alta qualitat democràtica per tal que el text constitucional ho sigui també", ha dit Rovira, que ha assenyalat que "pel procés de mobilització social que ha viscut el nostre país, és evident que el procés constituent ha de ser ciutadà, de baix a dalt, amb els suport de les institucions, i de caràcter vinculant, i naturalment, ha de donar cabuda a les diferents sensibilitats i ideologies". Ara bé, Rovira ha lamentat que no han pogut donar suport a les tesis de CSQP perquè "neguen que tinguem legitimitat per tirar endavant, perquè demanen l'aval del poder constituït a Espanya, sabem que no tindrem mai el permís d'aquest poder". 

La primera a intervenir ha estat la portaveu de Ciudadanos, Inés Arrimadas, que ha dit que "avui és un dia trist per a la democràcia", perquè "els polítics han de complir amb l'ordenament jurídic". Arrimadas ha lamentat que al Parlament es torni a parlar "de la separació de Catalunya de la resta d'Espanya", i ha deixat clar que no participa en la votació perquè "és un cop a la democràcia". El líder del PSC, Miquel Iceta, ha explicat que "cap majoria política té dret a situar les institucion catalanes fora de la llei", i ha deixar clar que "rebutgem de forma radical les conclusions de la comissió d'estudi". Per la seva banda, el diputat de CSQP Joan Coscubiela ha denunciat que "això d'avui és una fase més de la qüestió de confiança perquè la CUP pugui votar-la, i si el preu que ha de pagar Convergència per seguir a la Generalitat és fer una declaració cada tres mesos, és un preu molt baix pel rèdit que vostè obté, senyor Puigdemont".

Quan era el torn del PP, Ciudadanos ha demanat la paraula per anunciar que el grup parlamentari abandonaria immediatament l'hemicicle, encara que no hagués acabat el debat. Però finalment s'han esperat que acabés el debat. Albiol ha ha pres la paraula per assenyalar que "al Parlament s'està trencant l'ordre democràtic legalment constituït, i per tant, es produirà un acte que és antidemocràtic. Senyors independentistes, estan duent a terme un acte antidemocràtic", ha insistit. El líder del PP ha tornat a llançar una amenaça, i ha dit: "senyors Puigdemont i Junqueras, que em miren amb aquesta careta,això no els sortirà de franc, i tinc la intuïció que la llei actuarà més aviat que tard".  



Després ha estat el torn de la diputada de la CUP Gabriela Serra, que s'ha presentat com"una radical independentista" que reconeix que no hi ha cap marge de maniobra per exercir el dret a decidir, motiu pel qual "partim de la decisió d'unilateralitat, conscients que tota desobediència és unilateral". "Desobeïm com a única alternativa possible per recuperar les llibertats". En aquest sentit, Gabriela Serra ha avisat que "el poble català té la legitimitat" per tirar endavant el procés. "Dissenyem el nou país, parlem-ne, discutim-ho tot des de la societat civil organitzada", ha reclamat la diputada independentista. 
Davant de les protestes dels grups contraris a la votació, la presidenta del Parlament,Carme Forcadell, ha argumentat que la votació es podia dur a terme perquè "el Parlament és sobirà". El ple és l'òrgan superior de la cambra i està per sobre de la Mesa del Parlament, que simplement ordena el debat, ha recordat la presidenta. Des que s'ha sol·licitat la votació, a les 11.32h, just acabada la comissió de control al Govern, fins que els diputats han pogut votar, s'han produït diverses intervencions dels grups parlamentaris, que han demanat conèixer quina era la "posició col·legiada de la Mesa sobre aquesta qüestió" i que han sol·licitat sense èxit la suspensió de la votació.