La massa (dia)crítica...Ja podrem escriure “la dona dona” i que cadascú llegeixi el que pugui, amb llibertat i sense normes encotillades...

L’Institut d’Estudis Catalans ha decidit acabar amb aquesta murga inaguantable dels accents diacrítics. Ja era hora. Jo no podia pensar en res més. El poble ho demanava. Era un clam. Ja podrem escriure “la dona dona” i que cadascú llegeixi el que pugui, amb llibertat i sense normes encotillades. “Vaig a comprar cafè. Molt”, diré. I que els uns entenguin que en vull una gran quantitat, de cafè, i que els altres entenguin que el vull passat pel molinet. A partir d’ara escriuré sobre venedors ambulants que venen i venen. Tira’n un tros a l’olla. Tants anys patint la dificultat extrema d’accentuar el mamífer de la família dels úrsids però no la part de l’esquelet per, finalment, veure satisfets els nostres anhels. Adéu-siau, accents. Vull dir, adeu-siau accents. Quina gràcia. El corrector de Word, antic i arcaic, encara em corregeix la nova paraula.


Suposo que els membres de l’IEC, pensant en el mestre Pompeu (que volia carregar-se les h com van fer els italians), han decidit tirar pel dret per simplificar les nostres vides, de la mateixa manera que les simplifica una rentadora eixugadora (vull dir, “assecadora”). Em sap greu per la meva filla, que fa quart d’ESO i ja començava a accentuar (perquè a casa som uns fatxes) els óssos, però de seguida li direm que tot el que havia après sense gaire dificultat ja no serveix, perquè es veu que hi ha gent que prefereix no esforçar-se. Acabem amb els accents diacrítics. Acabem amb els pronoms, que encara costen més. I correm sempre a la cinta del gimnàs, mai al carrer, perquè el carrer no avança cap a nosaltres i la cinta sí. Menú infantil per a tothom, pa amb tomàquet pintat amb pinzell i vambes amb velcro. Qui vol aprendre a fer llaços havent-hi el velcro?

Towerpower
Barcelona
Soci
30/09/2016 17:14
He llegit que s'incorpora el mot "contrarellotge", però resulta que contradiu la norma que diu que desprès del prefix i entre vocals hi ha d'haver una doble "r": "contrarrellotge" En què quedem?

D'altra banda, no han explicat el criteri seguit per eliminar diacrítics. Els botiguers ara vénen i venen ("vienen y venden" en castellà), però si venen i venen i llavors no sabem si també "venden y vienen" que canvia l'ordre de l'acció, o bé és que venen moltes coses (cast. "venden y venden") o bé que vénen molt sovint ("vienen y vienen").

Potser haurien de revisar les definicions del DIEC2. En termes d'economia, que és en el que hi entenc una miqueta, hi ha errors, males adaptacions de mots estrangers, definicions equivocades i fins i tot falsedats.

Cupvergent
Soci
30/09/2016 19:46


idiocràcia absoluta


Josep
Palamós
Soci
30/09/2016 20:00


On podem signar per fer-ho recular?




http://www.ara.cat/opinio/empar-moliner-la-massa-diacritica_0_1660633940.html



On podem signar per fer-ho recular?





Que no es modifiqui l'ortografia de la llengua catalana. Amics de la Llengua Catalana...

L'IEC vol publicar una nova ortografia de la llengua catalana: la simplifica tant que perd la seva identitat. Això trenca el consens que tenim des que Fabra va publicar la seva gramàtica i empobreix la llengua...



https://www.change.org/p/en-contra-de-la-nova-ortografia-de-la-llengua-catalana





La proposta de reduir els accents diacrítics esvalota la xarxa

Que no es modifiqui l'ortografia de la llengua catalana. Amics de la Llengua Catalana...

L'IEC vol publicar una nova ortografia de la llengua catalana: la simplifica tant que perd la seva identitat. Això trenca el consens que tenim des que Fabra va publicar la seva gramàtica i empobreix la llengua...



https://www.change.org/p/en-contra-de-la-nova-ortografia-de-la-llengua-catalana

Si una cosa queda clara és que uns i altres prefereixen acabar amb el partit abans que asseure’s a negociar amb els independentistes...«Nos hemos cepillado al PSOE»

"La carícia és imprescindible per a qualsevol humà"

...Fins a quin punt les carícies estan presents a la natura?
Qualsevol mamífer acaricia la seva cria quan neix, i ho fan durant hores perquè n’hi ha que sinó no sobreviurien. També ho fem nosaltres, perquè la carícia és imprescindible per a qualsevol humà.
Què implica una carícia a nivell neurològic?
Existeixen receptors cutanis específics, a la base dels pèls, però també vies nervioses especials que permeten que aquesta sensació arribi a les àrees emocionals pertinents. La carícia és un fenomen necessari i únic, com la sensació de calor o de moviment. En definitiva, una sensació específica i diferent, com podria ser la picor. Hi ha patologies en les quals es perd la sensibilitat al tacte, per exemple, però en canvi sí que es nota una carícia, perquè va per vies diferents. D’aquí que la carícia sigui un fenomen de comunicació a tot arreu, i per tant també a l’hospital. Els pacients han de ser tocats amb carinyo. El contacte físic és necessari. Una persona ingressada a la UCI necessita carícies, encara que estigui en coma.
La carícia ha de ser sempre a través del contacte físic?
No. Els humans tenen la possibilitat de fer-se carícies més sofisticades, com a part de la seva expressió no verbal. Hi ha un nivell purament humà i que no es reproduïble a la resta dels mamífers: la carícia amb la mirada, el fet que un humà es pot posar en el lloc d’un altre. També hi haurà una carícia del futur, que potser farem per mètodos digitals, però aquesta no sé com serà.
És cert que la carícia continuada d’una mare al seu nadó prematur pot substituir una incubadora?
I tant, és el que es coneix com a efecte cangur. Hi ha molts estudis que ho demostren, perquè tot i que hi ha casos en què la incubadora és imprescindible per segons quins problemes greus, cada vegada hi ha més constància de la necessitat de col·locar el nounat a sobre del pit de la mare. Això mateix és el que fan als països africans.
Diu que la gent s’ha de tocar, però què passa si a algú no li agrada que el toquin?
No és un tema de morbo, tot i que la carícia i el sexe tenen una gran connexió. Jo parlo de la comunicació emocional, però aquí la cultura i les religions han fet molt de mal i han inculcat un pensament en contra que s’exerceixi el tacte. No podem fer res en contra de la voluntat dels demés, però això és una qüestió de costums, i aquí s’han barrejat moltes coses amb moltes mentides. El contacte físic fet amb carinyo i respecte és fantàstic, i aquest missatge s’ha de defensar també al sector sanitari.
Però per donar aquest carinyo, cal estar bé emocionalment?
Les emocions són la base del cervell. Pensem que té una base racional, i és cert, però sempre manen les emocions. Votar, enamorar-se o estar conent depèn d’això, i la raó moltes vegades només és una servidora de les emocions. El 80% o 90% del que passa al cervell és inconscient, no sabem que ho tenim, però està actuant i ens està fent decidir. Hores d’ara vivim un moment d’explosió mundial pel que fa al cervell i el coneixement que tenim d’aquest òrgan i de com funciona. Aquesta serà la revolució del futur. El segle XXI serà possiblement el segle de les emocions, perquè les començarem a entendre des d’un punt de vista neurològic

http://www.ara.cat/societat/Jordi-Montero-caricia-imprescindible-qualsevol_0_1659434238.html


” Moltes vegades serveix una paraula, una mirada, un gest per omplir el cor de qui estimem ” 
https://teresadecalcutaunavidadefe.wordpress.com/frases/

Gol de Puigdemont

Rarament en política s’aconsegueixen tots els objectius d’una sola tacada. Però això és el que li ha passat a Carles Puigdemont amb la qüestió de confiança. Ha posat la CUP contra la paret i s’ha assegurat l’estabilitat del seu govern per un any (la negociació dels pressupostos viurà episodis de tensió però el resultat final està cantat), ha apartat els comuns del bloc unionista amb la bandera del referèndum i ha vist com, en paral·lel, s’esvaïa a Espanya el somni de la reforma federal amb el cop dels barons socialistes contra l’impiu Pedro Sánchez, sospitós de tramar un pacte secret amb els independentistes. El procés sobiranista surt enfortit mentre la marca Espanya s’enfonsa en el mercat dels relats. El curs comença amb un gol de Puigdemont.

http://www.ara.cat/politica/Gol-Puigdemont_0_1660034011.html

Coamentaris a : Un referèndum, millor que no pas unes eleccions, perquè la pregunta és clara i ningú no pot escapolir-se’n ... (com va fer CSQP a les últimes).


 
Miquelet
l'Hospitalet de Llobregat
Soci
29/09/2016 20:11

Si es fixa per exemple un 55% de participació mínima. Quina importància tindria la quantitat de NOS sempre que fossin menys que els SI? Per mi com si n'hi haguessin l'1%

Algú com tu
Soci
29/09/2016 19:44
La trampa del "si no vota el 'no', aleshores no val".

1. Fem un referèndum!

2. Com sabrem si vota el "no"? Si a la votació apareix un 5% de "no", aleshores és vàlid o no? Quin percentatge de "no" cal per donar per vàlid el referèndum?

3. Com ho sabrem? mmmm.... doncs...fent un referèndum...

4. Doncs fem un referèndum (tornem al punt 1)

OBSERVACIÓ:

Si a Catalunya no hi hagués ni un sol unionista i tothom fos independentista, aleshores el referèndum MAI seria vàlid perquè no hi hauria cap vot de "no"?

CONCLUSIÓ:

El que dóna legitimitat és assegurar que tothom té la INFORMACIÓ disponible i l'OPORTUNITAT de votar. I prou. A partir d'aquí, qui decideixi no votar... no hi serà comptat.


 
Damon
la Garriga
Soci
29/09/2016 19:34
Discrepo. Està clar que que l'ideal és que tothom se senti interpel·lat i participi en un referèndum de Sí/No, però si els del No s'abstenen, el resultat també ha de ser vàlid i acceptat. No es pot facilitar el boicot més que la pròpia convocatòria.










Moody’s constata que la creixent degradació de les finances de la Generalitat (fins arribar a una classificació creditícia de Catalunya de bo porqueria) són en gran part resultat del sistema de finançament espanyol aplicat a Catalunya"...

El conseller de Justícia assegura que el govern espanyol no té 'cap eina legítima per evitar el que decideixin els ciutadans a les urnes'...

La fi de l'ambigüitat «El “referèndum o referèndum” també és un cop d'autoritat intern de Puigdemont deixant clar que “posar les urnes” no és un fi en si mateix sinó l'eina per tal que el poble català decideixi»

Junts pel Sí denuncia que l'Estat s'ha assegut abans amb "els de les armes i no amb els de les urnes" "Nosaltres som els de les urnes, més de dos milions de vots ens legitimen"

“Qui vol canviar una cosa busca una eina, i qui no, es lamenta.”...

...Mundó va insistir que el procés constituent “comença i acaba a les urnes, amb el vot dels ciutadans, perquè l'ADN del procés és la democràcia”. Per això, el conseller va apel·lar al 12% de votants d'En Comú Podem i d'Iniciativa, que el 27-S no es va posicionar sobre la independència, perquè aquest cop “es mullin, de la mateixa manera que han dit que no volen la monarquia espanyola”, i aclareixin si se sumen o no al 48% de catalans que en les anteriors eleccions catalanes van votar a favor de la independència.
Per encoratjar aquests electors i al comensal que va preguntar que “quan tindrem una alegria?”, el conseller va respondre amb un proverbi, que no recordava si era xinès o àrab: “Qui vol canviar una cosa busca una eina, i qui no, es lamenta.” El conseller d'ERC va insistir que “és una fantasia” insistir en què cal canviar la Constitució o en un referèndum pactat amb l'Estat espanyol. “Si el PP, el PSOE i C's arriben a un acord, serà una proposta que no satisfarà Catalunya”, va sentenciar Mundó...

Cristòfor Colom i el respecte al coneixement ....Contràriament a allò que es creu, en Colom no va ser esclavista, ans va lluitar amb totes les seves forces per evitar que els indis fossin esclavitzats i fossin tractats com a súbdits dels reis, amb els mateixos drets que els catalans.




Durant segles la història de Catalunya ha estat silenciada, perseguida, segrestada i reescrita. La Inquisició no ha estat una broma ni un tema d’estudi més o menys antipàtic. Era una realitat, una realitat legal. Conjuntament amb el Consell reial, tenia la missió de vetllar per la puresa de la fe catòlica com de la ideologia d’estat. Tot i que, aparentment, havia de treballar en l’àmbit de la interpretació del dogma, massa sovint es va convertir en el braç més ferotge de la llei. Allà on no arribava la persecució política, arribava la Inquisició.

L’estat espanyol, però també la Inquisició, són els autèntics responsables de la desaparició de milers de llibres de la nostra història. D’alguns, en tenim constància, però de la majoria ja no. No n’ha quedat ni rastre, entre altres coses perquè el nom dels seus autors s’ha canviat i els fets han estat situats en països diferents. Els censors –inquisidors o no– no retocaven coses insignificants...No. Tot allò que era susceptible de fama, ja fos una novel·la, una obra d’art, el nom d’un artista, un científic, un místic, una beata, un papa, un militar, un filòsof de relleu, era sistemàticament ocultat i tergiversat. Després de trenta-cinc anys de dedicar-me a l’estudi sistemàtic de la censura d’estat i de la manipulació del nostre passat, hi tinc alguna cosa a dir. I el que vull dir és que tots aquests segles no han estat en va. Avui l’estat espanyol continua afirmant que no som una nació i que Catalunya ni ha estat un regne ni ha tingut reis. Molts intel·lectuals defensen –i ha estat aprovat per llei– que el valencià i el català són dues llengües diferents. Hom també creu que Catalunya formava part del regne d’Aragó. ‘Un condado de Aragón’, diuen que som. L’obra més gran de la literatura catalana medieval –Tirant lo Blanc– era tinguda per castellana, fins que al final del segle XIX se’n van trobar dos exemplars en català. En aquest mateix sentit, s’ha esborrat la presència catalana a Itàlia i tota relació del fet que els occitans i catalans som quelcom més que germans. Fins fa dos dies la gent se’n reia, d’allò que deia en Rubió i Lluch: que hi havia hagut al segle XIV una Grècia catalana. Ara, amb tants matisos com vulgueu, és acceptat universalment.

Doncs bé: tot això que us dic només són les engrunes d’una voluntat premeditada i multisecular, ordida i regulada per l’estat espanyol per fer-nos desaparèixer de la faç de la terra. I no solament per la via de les armes i de les lleis. Massa acadèmics s’han quedat encallats al 1714 i gairebé, més que el final d’un cicle, sembla que l’interpretin com un fet aïllat i una derrota ‘incomprensible’, però realment el gruix esborrat del nostre passat s’acaba aquí i a partir d’aquí es comença a treballar per restituir-lo, per bé que no sempre amb eficàcia. Així, en Serra Postius, per exemple, al seu Epítom Històric de Montserrat aprofitarà qualsevol pretext religiós per parlar de l’emperador Carles, de la batalla de Pavia, de la conquesta de Nàpols, dels antics almiralls, de la grandesa i extensió de la llengua, i és clar, d’en Colom i de la importància dels catalans en la descoberta, conquesta i primera colonització americanes. Al segle XIX ho faran encara amb tota prolixitat i documentació ingent, en Víctor Balaguer i l’Antoni de Bofarull en sengles històries de Catalunya.

Si a l’estat espanyol ja li molestava la història medieval catalana, molt més l’irritaven les gestes navals produïdes arreu del món durant el segles XV, XVI i XVII. I se les va apropiar. El cas més flagrant és el d’en Cristòfor Colom, un militar, polític, humanista, escriptor i científic barceloní, membre de la casa reial catalana i parent dels comtes d’Urgell, que avui passa per un pobre plebeu genovès, amb el consentiment inaudit del nostre món acadèmic i intel·lectual, que tenen el tema per tabú, a l’estil de les societat tribals primitives. La censura, doncs, no ha estat en va. Ha fet una feina vastíssima i intel·ligent, que ha arrelat en els racons més secrets de l’ànima dels catalans i avui se’ns fa ja quasi imperceptible de discernir què és un pensament propi d’un missatge censor inoculat als nostres llibres. Podria donar-ne desenes d’exemples, alguns dels quals ja he esbossat o suggerit més amunt. Però, per mi, que fa ja quasi tres decennis que hi treballo, el més paradigmàtic és el d’en Colom, que sovint poso per exemple i metàfora de Catalunya.

Contràriament a allò que es creu, en Colom no va ser esclavista, ans va lluitar amb totes les seves forces per evitar que els indis fossin esclavitzats i fossin tractats com a súbdits dels reis, amb els mateixos drets que els catalans. El pare Cases, considerat avui el protector dels indis, és el seu més fidel seguidor en aquesta política de respecte i protecció. Cal que tinguem també present que en Colom havia arribat a jutjar i condemnar a mort alguns colons que s’havien excedit amb els pobladors nadius del Nou Món. I que és l’autor d’unes ‘Instruccions’, acceptades pels Reis Catòlics, que havien de funcionar com una llei, a fi que els indis fossin verament respectats. En una carta al seu cosí Pere Bertran i Margarit, datada l’abril del 1494, li exposa:
‘La principal cosa que heu de fer és guardar molt els indis, que no els sigui fet cap mal ni dany, ni els sigui presa cosa contra la seva voluntat, ans rebin honra i siguin assegurats.’

Llavors, com que les condicions proteccionistes no deixaven marge al delicte, alguns colons van escriure als monarques acusant-lo que no els deixava tenir esclaus, que els feia llaurar les terres, que els obligava a construir les seves cases i no els deixava marge de guany en els intercanvis de productes. I, que si tot continuava així, allò seria la seva ruïna, perquè ells havien anat a aquelles terres a enriquir-se i no pas a treballar en aquelles condicions. Aquest és un aspecte totalment silenciat. No pas per la censura, sinó per la manca de coneixement que tenim d’aquella època i d’aquells fets. Si a tot plegat hi afegíem que la Corona va destituir en Colom el 1495 i el va fer tancar tot acusant-lo de crims de lesa majestat, podrem adonar-nos amb molta més nitidesa que entre que s’embarca de Barcelona en el segon viatge i arriba al Nou Món, pel novembre del 1493, i és detingut a mitjan 1495 ha passat amb prou feines un any i mig. I durant aquest any i mig se li volen atribuir tots els crims que hi ha hagut a Amèrica des de llavors fins als nostre dies?

Es vol convertir en un símbol de criminalitat i esclavisme un home que va lluitar per les llibertats i la justícia de Catalunya, que va posar la seva vida en perill guerrejant més de deu anys contra Joan II, un home a qui van ser confiscats els béns, que va haver de viure a l’exili per raó de la seva actitud revolucionària? A quina manera de caricatura de la intel·ligència hem arribat? A qui se li acudiria de demanar als Estats Units que enderroquessin l’estàtua d’en Washington perquè avui dia arreu d’aquell país la policia mata negres com qui degolla pollastres? Els nostres avantpassats es van adonar de la importància que tenia la nostra història en la configuració d’una ment sana i d’una actitud justa. Sabien que ens l’havien amagat i canviat, però el 1888, aprofitant l’Exposició Universal de Barcelona, van voler explicar al món que en Colom era català i catalans eren en Lluís de Santàngel, el Pare Bernat Boïl, en Pere Bertran i Margarit i en Jaume Ferrer, que són les imatges que hi ha al peu del monument. Potser no van creure oportú en aquell moment de fer un judici ètic a la conquesta i el genocidi posterior. O potser volien denunciar abans de re la conquesta espanyola de Catalunya i l’intent d’anorreament de la cultura catalana a mans de la monarquia espanyola?

Sigui com sigui, el debat ètic hi ha de ser. Segur que hi serà, però posant abans les bases dels fets. Sens distorsions de cap mena. Aquells homes van fer alçar el monument perquè el món veiés allò que la Inquisició, la censura, la persecució intel·lectual, la confiscació de biblioteques, la crema de llibres i la reescripturació global del nostre passat van provar d’obliterar per sempre de la nostra consciència col·lectiva: que en Colom i els primers descobridors d’Amèrica eren catalans. Van intentar posar dempeus l’estàtua més alta del món, com en Gaudí feia amb la seva Sagrada Família, perquè la nostra història, la nostra cultura i la nostra gent deixés d’estar agenollada i humiliada. Deixés de ser invisible als ulls del món i als nostres ulls. Van alçar aquest monument en senyal de respecte, de coneixement i dignitat. Com un gran far dreçat també en favor de la claror i de la llibertat. Les veus que ara se senten demanant que es retiri aquest símbol català, han pensat bé en quina banda de la història cal emmarcar la seva petició? Abolir, enderrocar, amagar, esborrar són mots i idees que no han deixat de preconitzar no pas els defensors de cap república, ni de cap revolució social, ni de cap Ítaca ni Utopia, sinó que són les idees força, les idees clau dels enemics de tot pensament, de tota cultura i de tota llibertat. Sense informació, no hi ha idees, sense idees, no hi ha pensament, sense pensament hi ha el dogma.

El debat sobre el monument d’en Colom hauria de ser la gran oportunitat dels catalans d’avui per enderrocar la desinformació, el dogma i el rentatge de cervell i preservar, més enllà de tota intoxicació i uniformització inquisitorial i estatal, la informació, la llum, les idees, el pensament.

Jordi Bilbeny, escriptor i investigador.

Aquest article ha estat publicat originalment a Institut Nova Història



http://www.vilaweb.cat/noticies/cristofor-colom-i-el-respecte-al-coneixement/

28 de setembrel Dia Internacional del Dret d’Accés a la Informació Pública...

Premsa Internacional.. ‘Catalunya celebrarà un referèndum d’independència amb el consentiment d’Espanya, o sense’

'Joan Jaurés, referent del socialisme francès, no consta que s’assegués mai a cap consell d’administració d’una multinacional de l’energia', ha dit en clara al·lusió a l'ex-president espanyol Felipe González...


En el discurs de la qüestió de confiança, el president Carles Puigdemont s’ha recordat del sistema polític espanyol i, especialment, de Felipe González, qui ha originat una crisi interna al PSOE perquè Pedro Sánchez s’havia assegut a negociar amb els partits independentistes i intentava conformar un ‘govern Frankenstein’, en paraules de González mateix: ‘Avui hem vist, per a mi amb una gran tristesa, com el sistema polític i mediàtic espanyol devora qui gosa obrir una mica el focus, molt discretament i sense cap renúncia ideològica ni programàtica, per preguntar-se si no s’hauria de parlar amb les forces independentistes. Per preguntar-s’ho!’. I ha afegit: ‘Li treuen el santcristo gros i li organitzen un sidral federal monumental.’

El següent calbot a González ha arribat quan li ha recordat les ‘portes giratòries’ de què han fet ús ex-polítics socialistes, ‘que un dia van il·lusionar tanta gent amb la promesa del canvi’. O quan ha recordat el socialista occità Joan Jaurés, que no consta –ha dit– que s’assegués mai a cap consell d’administració d’una multinacional de l’energia.


http://www.vilaweb.cat/noticies/video-puigdemont-llanca-una-critica-punyent-a-felipe-gonzalez-i-el-poder-espanyol/

El discurs íntegre de Carles Puigdemont a la qüestió de confiança: ‘O referèndum o referèndum’

Ha dit que a finals de juny del 2017 "estarem preparats per desconnectar de lestat i reintegrar-nos a la UE"...

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha pronunciat avui el discurs de la qüestió de confiança a la qual se sotmetrà demà. Puigdemont, ha posat en el seu discurs una data per a la culminació del procés independentista: la segona quinzena de setembre de l’any que ve, quan es convocarà un referèndum sobre la independència de Catalunya en cas que no hi hagi acord amb l’estat espanyol.

Puigdemont ha insistit a perseverar en l’acord amb el govern espanyol perquè el referèndum es faci de forma pactada. Però que això no alterarà els terminis del full de ruta, de manera que a final de juny del 2017 estaran a punt les estructures d’estat i s’hauran aprovat les lleis de desconnexió amb l’estat espanyol. ‘O referèndum, o referèndum. Perseguirem l’acord en tot moment, però al final de la legislatura estarem preparats per pujar el darrer graó abans de proclamar la independència’, ha dit Puigdemont.

—Ací podeu llegir el discurs sencer:



«La força que ens ha dut fins en aquest debat parlamentari d'avui no té res a veure amb la política com l'entenen els qui es miren el món sense veure-hi la gent que l'habita»... Per això ho hem fet. Per això volem fer-ho

Ho hem fet, hem aconseguit arribar a aquest 27 de setembre de 2016, perquè tots sabíem que era impossible, però ens negàvem a acceptar que ho fos. Ho hem fet per dignitat. Perquè la sentència del Constitucional espanyol era un cop d’estat i ja no en volíem acceptar cap més ni estàvem disposats a deixar-nos trepitjar de nou, com va passar el 1923, com va passar el 1939, com va passar el 1981 i tantes vegades abans. Ho hem fet perquè ha arribat el dia que no podem més i llavors –i exactament per això– ho podem tot.

Ho hem fet, hem arribat a aquesta votació d’avui, perquè molta gent ha posat braços, cervells i vots per aconseguir-ho. Un milió nou-centes seixanta-sis mil cinc-centes vuit paperetes per la independència ara tot just fa un any i un dia. Però, abans, dos milions tres-cents quaranta-quatre mil vuit-cents vint-i-un vots rebels, que van desafiar l’estat el 9-N. I els dos mil cinc-cents seixanta-nou valents d’Arenys de Munt, que obriren de bat a bat les portes del dret de decidir, quan van inaugurar les consultes populars i deixaven pas a la república.

Ho hem fet perquè un milió sis-cents mil parells de mans es van agafar des del Voló a Vinaròs sense demanar res en canvi ni preguntar a ningú qui era ni d’on venia. El 2013. I perquè un any abans havíem entès, sorpresos, que a les manifestacions ja no s’hi camina i que els estels a les banderes signifiquen llibertat. Ho hem fet perquè hem persistit dia a dia, i també diada a diada. Perquè hem fet callar les boques que proclamaven abans d’hora que el moviment s’acabava i que ja no teníem força. Ho hem fet, no us enganyeu, perquè vosaltres vàreu tornar a omplir de gom a gom els carrers tot just fa disset dies, quan no escoltàreu els auguris ni les profecies i esbandíreu qualsevol dubte que algú pogués tenir.

La força que ens ha dut fins en aquest debat parlamentari d’avui no té res a veure amb la política com l’entenen els qui es miren el món sense veure-hi la gent que l’habita. Nosaltres som una generació de privilegiats a qui hom ha concedit el regal de crear un estat nou, una república per al cent per cent dels qui hi viuen.

I per això volem fer-ho. Volem que avui es dibuixe davant dels nostres ulls el futur immediat, la manera en que tot aquest esforç es farà concret, la forma en que tota aquesta força prendrà sentit, finalment.

Volem fer-ho perquè creiem que ens mereixem de viure en un país lliure, alt i lluminós del qual ens sentim orgullosos. Volem fer-ho perquè sabem que cal una república de tothom i per a tothom, on la diferència i la dissidència siguen un valor i no una màcula. Volem fer-ho perquè la lluita de tanta gent durant tant de temps es mereix parir una terra on tothom puga viure dignament i preocupar-se per la dignitat de totes les altres terres del món. Volem fer-ho perquè ens agradaria deixar de fer onejar banderes, d’entonar himnes, d’enganxar cartells, de repartir prospectes, de lluir samarretes i de cridar consignes simplement per reclamar les coses més elementals, començant per la democràcia. Volem fer-ho perquè ningú no senta por mai més, en aquest país, perquè les paraules mai més no hi siguen perseguides, perquè les idees mai més no hi puguen ser declarades il·legals.

Volem fer-ho també pels amics, pels familiars, per aquell gent de qui lluírem els noms a l’esquena, l’11 de setembre passat. Volem fer-ho per tots els qui ens miren, oprimits en qualsevol racó del món, pensant que som nosaltres, també, la seua esperança. Volem fer-ho perquè voldríem anar-nos-en d’aquest món havent guanyat un bocí més de llibertat per a llegar als nostres fills. Volem fer-ho perquè volem i al final no hi ha cap raó més poderosa que aquesta. Perquè vull. Però sobretot volem fer-ho perquè ara podem, perquè el 53% del parlament està disposat a fer el pas que tan lluny semblava fa tan poc.

Carles Puigdemont, el 130è president de Catalunya, té avui l’encàrrec solemne d’explicar de quina manera l’estiu del 2017 serà el terme en què una bona part dels catalans, els del vell Principat, deixaran de ser ciutadans espanyols. Res més que això però també res menys que això. Molts escoltarem el discurs amb una gran atenció perquè aquest serà un dia per a recordar durant anys. Però, malgrat que és evident que la responsabilitat, avui, només és seua, tots sabem també que l’hem portat nosaltres fins ací i que a partir de demà res no serà igual.

Perquè així ho hem volgut nosaltres. 
Perquè molta gent ha posat braços, cervells i vots per aconseguir-ho. 
Perquè hem persistit dia a dia i també diada a diada. 
Perquè creiem que ens mereixem de viure en un país lliure, alt i lluminós.



http://www.vilaweb.cat/noticies/per-aixo-ho-hem-fet-per-aixo-volem-fer-ho/

APROXIMACIÓ A UNA GEOPOLÍTICA PER A CATALUNYA

Conferència de Victor Terradellas a l'Universitat de Barcelona (22-9-2016)



...La democràcia a casa nostra ha estat segrestada -durant molts anys encara ara, massa sovint- per la partitocràcia. Els partits són eines útils, imprescindibles,per al joc democràtic. Però són eines. I ens calen líders i polítics que els entenguin amb aquesta funció; tanmateix, situar el partit per sobre del conjunt de la societat i l’interès nacional és un error greu, gravíssim. Doncs bé, SI avui estic orgullós que el president Mas sigui aquí és, més enllà de la bona sintonia que crec hem tingut tantes vegades sobretot  en l’àmbit internacional, perquè ha demostrat que el partit polític i els propis polítics, són eines al servei d’aquesta societat i de l’interès nacional. Així que una vegada més -i aquesta en públic-, gràcies per tot el que heu fet, gràcies per tot el que fareu i, circumstancialment, gràcies per fer-me costat, avui.
 
Tot seguit, us he d’explicar que aquesta conferència d’avui té dos culpables. Un de diví i un altre de magnífic.
 
El diví és Janus, el Déu romà de dues cares. La llegenda explica que les seves dues cares simbolitzen el do de veure alhora el passat i el futur per poder decidir sàviament sobre el present. Les dues cares de Janus s'associen al Sol i la Lluna, una tenia barba i l’altra no. Janus, de fet, simbolitza el trànsit. Al seu honor es va dedicar el primer mes de l'any, el mes de Janus, el mes de gener. Janus és, doncs, el guardià de les portes, dels canvis, de les transicions.
 
I Janus és culpable d’aquesta trobada d’avui perquè hi ha un culpable original, un culpable magnífic. Sabeu que el tractament protocol·lari que reben els rectors és de magnífic. En alguns casos pot semblar excessiu, en d’altres barroc, en el cas d’en Dídac Ramírez és precisament just. És un rector magnífic, és un pensador magnífic, és un conversador magnífic i, em penso que ho puc dir, és un amic magnífic.
 
Va ser ell qui em va parlar de Janus i qui em va fer l’honor de proposar aquesta conferència en una de les nostres llargues trobades plenes de la boira de cigar del seu germà, l’amic Jani. Va ser ell qui em va parlar de Janus, va ser ell qui va defensar la necessitat d’analitzar el passat, de fer un esforç de prospectiva sobre el futur, per poder, aspirant a un cert punt de saviesa col·lectiva, decidir el present.
 
És una proposta que li agraeixo molt perquè m’ha permès intentar, i ja em direu si ho he assolit, sistematitzar i posar en ordre idees i pensaments que fa temps que tinc i que encaixen amb la realitat canviant del nostre país i del nostre continent. Del nostre món, al capdavall.
 
No és un exercici retòric parlar d’una nova geopolítica per a la Catalunya del segle XXI.
És més, tenim la necessitat d’interpretar i entendre aquest nou món en que vivim per construir el nostre present -el nostre moment de transició, en el llenguatge diví de Janus- amb sentit i amb responsabilitat nacional i internacional.
 
Veureu, però, que parlem d’aproximació. La complexitat del que parlem, l’estructura d’aquest acte i l’evident limitació temporal farà que en massa casos apuntem només en forma de pinzellada. Espero que tinguem ocasions per profunditzar en temes que avui semblaran col·laterals i no ho són gens. I també deixeu-m’ho dir de bon començament: parlarem de Catalunya, parlarem de la nostra Europa, de l’Europa que volem, de l’Europa que necessitem, de la Europa que ens cal i parlarem del món. I, per sorpresa nostra -o no-, rodarem el món i tornarem al Born. El nostre món, és el món, com deia el President Pujol. De la mateixa manera que no hi ha projecte europeu sense Catalunya, i no hi ha Catalunya sense Europa.
 
Comencem amb una breu pinzellada històrica que m’ajuda a entendre el moment actual. Avui, ara, i més després de la Diada, percebem que s’acosten moments de canvis profunds per a Catalunya. Però aquesta percepció de canvi i de transformació, tot i que d’infaust record, també es vivia a l’Europa de 1714: s’albiraven nous poders, es forjaven noves potències, s’establien noves fronteres... La que anomenem guerra de successió definiria un nou ordre i Catalunya en quedaria completament afectada. També ara albirem grans canvis, canvis profunds, i tenim l’oportunitat que Catalunya en surti, aquest cop sí, guanyadora i amb veu pròpia al món.
 
Però, de quin món parlem?
 
Aquest moment de canvi es forja a escala local i dóna una dimensió global. Hi ha en joc l’hegemonia mundial i aquesta partida entre el món Occidental i l’Àsia es concreta en una partida entre la Xina versus els Estats Units.
 
Faríem malament d’entendre que es tracta només de l’hegemonia econòmica o comercial, perquè el que ens estem jugant, el que s’està dirimint, és el model de societat que esdevindrà hegemònica al món. La de caire liberal essencialment democràtica, o la de dependència autoritària. És per això, com veurem després, que ens sembla imprescindible bastir, una tercera opció d’arrel europea i amb vocació global.
 
A la banda americana, l’Administració Obama ha fet un esforç enorme en incorporar una agenda social a la seva agenda política, no sempre ben entesa per l’opinió pública del seu país. Al mateix temps, ha mirat de fer endreça en la seva acció exterior. Podem considerar, en certa manera, que ha fracassat en el seu intent d’establir aliances menys interessades amb el món àrab -tal i com es proposava en la rellevant conferència que va pronunciar a El Caire el juny de 2009-, però sí ha fet avenços magnífics en les relacions amb la majoria dels seus veïns continentals del sud.
 
Encara és aviat, però, per saber el resultat final del mandat d’Obama i el seu impacte a l’escena internacional; per saber si ha estat encertada l’estratègia que s’ha imposat a la política exterior dels Estats Units, aquesta és la teoria de Brzezinski:   -teoria de l’estratègia de tensió-, per sobre de la que dibuixava Kissinger en el seu darrer llibre -World Order- d’equilibri de poders; confrontació versus negociació.
 
Podem veure aquesta confrontació al mar del sud de la Xina i  a l’est d’Europa.
 
Brzezinski, i abans Mackinder ens parla de la gran illa mundial, o heartlandqui controla aquesta gran illa controla el món; Amèrica, Àfrica i Oceania són una perifèria geogràfica.
 
Tanmateix la política actual reflecteix el contrari i són els EEUU i l’Europa Occidental els qui representen el centre. I la Xina, aliada amb Rússia, vol deixar definitivament de ser perifèria i ocupar la centralitat que els hi ha atorgat la geografia. Trobarem molts exemples del perquè es pretén aquesta integració Euroasiàtica, d’aliança russo-xinesa: control de les rutes comercials, abastiments de petroli i gas... Però un exemple que il·lustra ben clarament el risc d’un canvi de centralitat és: q la compra de petroli arreu del món s’ha fet sempre en dòlars. Aquesta aposta russo-xinesa per canviar el centre del món i esdevenir hegemònica pren cos en l’aposta del Petro-Iuan, accelerada des de les sancions europees a Rússia. I va en la direcció de variar aquest centre mundial, dibuixar una arquitectura financera alternativa a l’Occidental i és, per ella mateixa en cas que funcioni, un torpede a la línia de flotació nord-americana i m’atreviria a dir, Occidental.
 
En tot cas, els auguris no són bons a les ribes mediterrànies, àmbit fonamental per la geopolítica catalana, després hi aprofundirem, i que una vegada més torna a ser centre d’atenció i de decisions que marcaran el futur de la societat global.
 
No són bons, deia, per a les ribes mediterrànies, i menys després de les primaveres àrabs o, millor dit, hiverns. Ni a l’Orient Mitjà ni a l’Àsia.
 
Els interessos i les aliances multilaterals dibuixen un Iran enfortit i un Iraq afeblit i potencialment divisible que podria arribar a desaparèixer tal i com el coneixem.
 
Una Turquia d’Erdogan, decidida a enterrar el legat laic d’Atatürk i a jugar totes les cartes bèl·liques i diplomàtiques per esdevenir un pol de poder no subjugat però amb relacions cada cop més consolidades i preferencials amb Rússia, alhora que no perdona a Europa ni als Estats Units els silencis dubitatius en el decurs d’un cop d’Estat del qual encara ens falta temps i perspectiva per entendre’n les implicacions, motivacions més amagades i els vertaders protagonistes. Una Turquia que fa massa temps que flirteja per activa i per passiva amb Estat Islàmic.
 
I un nou actor regional, el Kurdistan -a cavall entre Turquia, Síria, Iran i Iraq- que avança cap al reconeixement internacional i que a partir de fórmules autonòmiques, federals o directament com a Estat independent -en alguns dels seus territoris-, redibuixarà i definirà la política exterior americana i per extensió Occidental, a la regió.
 
A l’Orient Mitjà, igual que a l’Amèrica del Sud, les potències que s’han enriquit gràcies als recursos naturals fòssils travessen greus problemes degut, sobretot, al baix preu dels carburants.
 
En definitiva es dibuixa una fragmentació de l’Orient Mitjà i una tercera oportunitat d’emancipació de les identitats de la regió. De fet, l’arabista Bernard Lewis va dibuixar un mapa de la regió amb diferents noves entitats i més recentment Ralph Peters, exCap Adjunt de l'Estat Major d'Intel·ligència dels EEUU i expert en Orient Mitjà, en va fer un mapa que ja va incloure  el Kurdistan.
 
Els Estats Units veuen bé, els agrada aquests processos d’emancipació perquè veuen més  fàcil tractar amb petits Estats/Nació que no amb vells imperis multinacionals. I aquesta, percepció,és útil en el nostre espai polític pel que pot ser propici al reconeixement del nou Estat català.
 
Però no només des dels Estats Units s’albiren canvis (i maldecaps). El Pacífic que veiem llunyà reprèn amb força tensions soterrades que creiem cronificades i, en certa manera, controlades.  El Japó té, per primer cop, majories polítiques i socials per abandonar el pacifisme amb què es va dotar després de la Segona Guerra Mundial. Corea del Nord augmenta la dimensió i l’amenaça del seu programa nuclear tot i que la seva població amb prou feina té per menjar.  I la Xina, malgrat ser la gran potència política, econòmica i militar de la regió, veu com aquests països desafien el seu poder militar, alhora que creix el descontentament polític organitzat a territoris sensibles com és el cas de Hong Kong.
 
La Xina ha entès que aquesta és una partida global i, tal com compartia fa tot just una setmana amb analistes internacionals del Regne Unit, Alemanya i Perú, en una trobada internacional, la Xina ha convertit Rússia en el seu braç armat. Una Rússia que juga el rol que pot, no el que vol, per la feblesa d’una economia en caiguda lliure i d’un lideratge polític, el de Putin, que viu el seu pitjor moment pel que fa a suport interior: sí, ha aconseguit majoria inèdita de Rússia Unida aquesta mateixa setmana, però amb el percentatge més baix de votants que mai s’hagi mobilitzat, anorreant l’oposició i amb un sistema de mitjans emmordassat i acrític amb el govern.
 
I en el camp comercial, ho sabem, Xina juga amb les cartes marcades. Un concepte decapitalisme deshumanitzat en què la força de treball té un pes limitat en el cost de producció per unes condicions laborals a anys llum dels estàndards occidentals però que, paradoxalment, Occident beneeix si analitzem el volum i el sentit de les balances comercials. Aquesta pitjor versió del capitalisme, el model polític, social i econòmic que incorpora, han de ser frontalment rebutjats com a negació del model de progrés i benestar social que hem defensat i defensem des d’Europa.
 
Aquesta projecció de Xina al món -que s’il·lustra prou bé amb l’aterratge d’aquest país alcontinent africà-, donaria per tota una altra conferència i, si us sembla, no m’hi estendré.
 
El món ja no és un tauler d’escacs en què dos colors miren d’exercir l’hegemonia a partir de la destrucció de l’altre. És més un gran tauler de Risk en què l’objectiu és, des d’una visió regional, conquerir i influenciar en el màxim nombre de territoris possibles. I en aquesta partida global, es fa difícil destriar els moviments polítics i econòmics, dels moviments militars. Mai com ara l’OTAN ha tingut una presència més extensa i determinada: hi ha tropes des d’Hèlsinki, fins a Jerusalem, passant per Talli, Riga, Vilnius, Varsòvia, Bratislava, Budapest, Bucarest, Ankara, Damasc, Bagdad o Riyadh. Un nou taló d’acer que en aquest cas, i també, és un mur de contenció per a la Xina.
 
Com veieu, presenciem una guerra soterrada entre l’ordre sorgit de la   Segona Guerra Mundial i l’ordre emergent de les noves potències. Una lluita geoeconòmica, geoenergètica i, és clar, geopolítica.
 
El moment actual també és un moment de repensar les organitzacions de governança global. El paper excessivament retòric i simbòlic de Nacions Unides, l’opacitat del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional... Institucions consolidades d’ençà de la fi de la Segona Guerra Mundial i que avui són percebudes com a poc útils, poc transparents o poc democràtiques per la ciutadania. També des d’aquesta perspectiva la participació en el diàleg d’Europa és imprescindible. Una participació que voldrem des de l’autocrítica: pensant com democratitzar idotar de parets de vidre institucions de referència com la Comissió Europea o el Banc Central Europeu.
 
També en aquests reptes globals, hem de saber explicar i explicar-nos, que potències de referència com Alemanya o els Estats Units ens trobaran d’aliats perquè si alguna bandera ha fet seva i ha crescut a l’ombra del procés d’independència de Catalunya és la de la democràcia i la de la transparència. I perquè la nostra pròpia ubicació geogràfica, i també política, ens situa al centre mateix d’aquest bloc europeu, occidental si voleu. I és en aquest marc que Europa és oportuna per Catalunya, com sempre, i Catalunya oportuna per Europa, com mai.
 
De la mateixa manera, i sense cap mena d’angúnia ni de complex d’inferioritat, hem de tenir clar que som, també, oportuns i útils per als Estats Units i la governança global. La nostra ubicació a la riba nord-oest de la Mediterrània ens atorga una situació logística privilegiada en relació a Europa, Àfrica i Àsia. Una porta d’entrada que haurem de gestionar d’acord amb Europa, entenent els interessos asiàtics però, també, assumint la nostra posició aliada amb els nord-americans: parlem de comerç marítim i aeri; parlem de trànsit i estada de forces militars, sí. Parlem de desenvolupar i consolidar un model d’investigació, recerca i coneixement que a Estats Units i Israel és embrió de tants altres desenvolupaments i progressos. I serem aliats, convençuts, perquè som conscients que Catalunya és un dels punts europeus calentsde trànsit i organització del jihadisme i els volem fer saber que comptaran, des del minut zero, amb la plena col·laboració catalana.
 
He esmentat Israel i no ho vull fer de passada. Catalunya és un país de grisos i matisos però sempre dins d’un vestit de democràcia, i parlant d’Israel encara ho hem de ser més. Defenso sense reserves una aliança estratègica amb Israel: una democràcia perfectible, com totes, però una democràcia. L’única democràcia estandaritzable en el seu entorn i amb un paper regional extremadament complex i que no permet cap anàlisi superficial. Israel és un exemple de comunitat nacional petita, coneguda i reconeguda per la seva capacitat d’innovació, recerca i coneixement, i amb una evident vocació de jugar un paper rellevant a l’escena internacional. En això, no en tinc cap mena de dubte, és un referent i un exemple per a Catalunya.
 
No tinc cap dubte, doncs, que ens aboquem a un nou món, a un nou sistema de relacions internacionals que s’interpreten fàcilment si fem un cop d’ulI a l’escena internacional, europeu i estatal; a saber:
 
-          Les eleccions nord-americanes i la guerra de Síria -que, com hem dit, és un conflicte regional amb ramificacions mundials-, ens acosten a situacions i escenaris que reviuen un món dividit que ens recorda, dolorosament, els anys de la Guerra Freda.
 
-          L’augment del populisme arreu d’Europa i l’escenari post Brexit ens ha evidenciat com de nua va la reina Europa i ha evidenciat, sobretot, la fragilitat democràtica d’un projecte polític que s’hauria de fonamentar en la presa de decisions del Parlament Europeu, en la construcció d’una Europa realment federal però que, per contra, es regeix des de la Comissió Europea i des del Banc Central Europeu. Dues institucions que més enllà de comptar amb evidents mecanismes de control, són percebudes, com dèiem per la ciutadania, com a allunyades i poc democràtiques. Una Europa que ha de passar episodis vergonyosos comdesposseir tot un expresident de la Comissió, Jose Manuel Durao Barroso, de les seves prerrogatives per haver estat fitxat per Goldman Sachs.
 
-          I més a prop nostra, vivim la vergonya d’un Estat incapaç de gestionar la pròpia diversitat política alhora que emmascara una situació de fallida evident a partir de dades objectives que són curiosament negligides: el deute espanyol ja supera el 100% del PIB i les xifres de l’atur -les globals i, sobretot, pel que auguren, les de l’atur juvenil-.
 
No em sembla casualitat que arreu del món -de Filipines als Estats Units, o de Polònia a Dinamarca-, apareguin nous subjectes polítics que entenen el populisme en la seva pitjor accepció i que tinguin clares opcions de govern, si no és que ja hi governen.
 
No em sembla casualitat perquè entenc que respon a una certa incapacitat dels principals corrents ideològics que han regit el món occidental des de la fi de la Segona Guerra Mundial (liberalisme, democràcia cristiana, socialdemocràcia, socialisme...) que no han sabut actualitzar el seu missatge, que l’han fusionat entre si -sobretot en l’àmbit econòmic- fins a extrems gairebé mimètics. Després de la profunda crisi que hem patit des del 2008, una part dels electorats busquen noves opcions polítiques més per desencant de les antigues que perl’atractiu de les noves. Noves opcions polítiques, que massa sovint, de la demagògia en fan art.
 
Per cert, deixeu-me fer un incís. (En aquesta dinàmica de populisme mal entès arreu del món occidental, Catalunya és una rara i magnífica excepció. Els partits i els corrents ideològics que han sabut connectar amb l’evolució social i política de bona part de la societat catalana, continuen sent partits de Govern. Això ha estat possible, i s’entén, perquè hem comptat amb lideratges que han sabut escoltar i llegir la societat catalana. No hem caigut en el populisme sinó que protagonitzem un projecte polític il·lusionant, de construcció d’un nou Estat, de forma transversal, cívica, pacífica i democràtica. Popular en el millor sentit del terme).
 
Miro de fer una crítica constructiva a aquesta generalitzada desconnexió entre la política i els electorats i ho faig NO des de l’anàlisi de la teoria política sinó des de l’anàlisi d’allò més canviat del nostre món. Perquè és només interpretant el món de forma correcte que hi incidirem de forma efectiva.
 
Fins ara hem fet una anàlisi de com està el món, d’una part dels nostres aliats i del que hi podem aportar; ara mirarem portes endins d’una Europa que, com hem dit, pot aportar una certa tradició democràtica, una certa saviesa -per què no?- a aquest nou món que albirem.
 
Aquest és un espai, magnífic per assentar càtedra, però em permetreu que mantingui una necessària humilitat i us expressi, en tot cas, idees i propostes que, al meu entendre, ajuden a fer aquesta interpretació pròpia del segle XXI sense els apriorismes ni els llasts del segle XX.
 
Deixeu-me dir que sóc un europeista convençut. Per això em sembla convenient començar aquesta anàlisi d’Europa, com a europeu. Ni com a ciutadà del món, que sempre m’ha semblat una enginy postmodern i carrincló per no assumir de cara el repte de la identitat, ni com a català.
 
Ser català és, efectivament, ser europeu, però l’europeisme va molt més enllà de les identitats nacionals i planteja uns reptes polítics d’acord i de convivència que em semblen enormement interessants.
 
El principal repte de la identitat europea és que ens parla en plural, és una suma d’identitats.Sí, suma d’identitats: de llengües, cultures, tradicions...
 
I això no és una afirmació del Víctor Terradellas, que també, sinó que és exactament allò que ja reclamava i proposava, George Steiner, l’any 2005, en el seu llibre: “La idea d’Europa”: Europa sens dubte morirà si no lluita per les seves llengües, les seves tradicions i les seves autonomies socials’.
 
Per això, com a català -ara sí- fa riure quan es vol atacar un projecte polític dient que ens allunya d’Europa quan, precisament, el que fa és recuperar el bo i millor del projecte europeu. Però anem a pams.
 
Quan us parlava de la desconnexió que existeix a massa escenaris europeus entre política, polítics i societat també estic afirmant que el nostre ideal polític hauria de ser que allò que diem i defensem a escala local i nacional, estigués en consonància amb allò que diem i defensem a escala continental.
 
Fem d’advocat del diable; quin és el projecte europeu? Pot un projecte polític amb vocació continental no tenir una política exterior comuna? Pot no tenir una real harmonització fiscal de tots els seus membres? Pot no haver resolt, de forma concloent, els mecanismes democràtics de totes les seves institucions i organismes troncals? Pot no tenir una intel·ligència que mereixi aquest nom i que respongui amb certes garanties als reptes del terrorisme jihadista i no es perdi en espectacles noucentistes de maniobres militars conjuntes i inútils?
 
Europa, el projecte polític europeu, ha de ser un espai polític amb les eines necessàries i amb les garanties democràtiques que requereix afrontar des del Brexit fins a la intervenció a Síriades d’una perspectiva europea de resolució de conflictes. I no ho és.
 
Hauria de ser, si m’ho permeteu vosaltres i el mateix George Steiner, el que jo anomeno La(nova) idea d’Europa: l’Europa glocal.
 
Quan l’any 1961 el filòsof canadenc Marshall McLuhan es referia per primera vegada a la vila global (global village) difícilment podia imaginar com anticipava un concepte, la globalització, que havia de canviar el conjunt del planeta.
 
McLuhan parlava d’aquesta vila global i la vinculava al naixement dels mitjans de comunicació electrònics. Però la realitat ha anat molt més enllà dels mitjans. L’ésser telemàtic, i les xarxes digitals de dimensió global, han superat fa temps l’àmbit concret dels media i dibuixa sense pudor un nou món amb noves estructures socials, econòmiques i, és clar, polítiques.
 
L’estructura política dels Estats havia restat gairebé immutable des de la Revolució Francesa. El model d’Estat-nació ha fet fortuna durant prop de dos segles al món occidental (i va ser imposada amb poca angúnia arreu del planeta en l’etapa postcolonial). Fins ara.
 
És evident que els Estats continuaran sent elements principals indispensables i  indiscutibles a l’escena internacional. Però alguns hauran de mutar poc, d’altres molt i, finalment, alguns hauran de desaparèixer per a deixar pas a nous subjectes polítics de mida i capacitatsidònies per encarar els reptes d’aquest món definitivament globalitzat.
 
Simplificant, observem com la globalització ens ha demostrat i ensenyat dos models que encaren el futur amb cert optimisme: el dels grans Estats (Canadà, EUA, Brasil, Sudàfrica, Índia, Xina o Rússia) i la dels petits estats (Holanda, Dinamarca, Àustria, Noruega, Israel, Irlanda o Suècia... i aviat Catalunya). Els primers són viables perquè s’autoabasteixen, tenen gran quantitat de recursos humans i disposen de recursos naturals; en gran mesura, per tant, depenen d’ells mateixos.
 
I els segons, els petits, també ho són per la seva proximitat a la ciutadania i l’agilitat amb què poden emmotllar, a cada moment, les polítiques econòmiques, socials, culturals, medi ambientals... Uns i altres apunten prou bé el futur d’Europa tal i com han demostrat en aquesta darrera gran crisi global.
 
Si el nostre continent vol ser actor en aquest món global li és necessari encarar, sense dilacions, la via federal. Evolucionar de l’actual Europa intergovernamental a l’Europa federal. Una via que només serà possible a partir d’Estats determinats i convençuts a cedir poder a un ens supranacional. Avui, observem una Europa intergovernamental depenent d’Estats que podríem definir, a dia d’avui, com  a mitjans: jacobins -com Espanya i França- o centralistes  -com Itàlia-. Excloem Alemanya perquè no té res a veure ni amb els Estats jacobins ni amb els centralistes. La seva estructura econòmica i administrativa ja està preparada per al nou món que arriba. Però els tres primers que hem mencionat -França, Espanya i Itàlia- no tenen capacitat ni mitjans per lluitar per ells mateixos amb els grans actors globals -recursos humans limitats i recursos naturals pràcticament inexistents- ni amb els petits, pel fet de comptar amb models administratius i funcionarials que els allunyen de la ciutadania i els fan excessivament rígids a l’hora d’emprendre els canvis constants que demanda el món del segle XXI. Una mida, doncs, que limita la seva pròpia supervivència. En dues paraules: excessivament burocratitzats.
 
Uns fets que confirmen els rànquings de països que periòdicament publiquen organitzacions tan diverses com l’FMI, el Banc Mundial o la CIA amb el World Factbook.
 
Dos exemples clars d’això que exposem. El primer, segons l’IDH, observem que dels 10 països de l’OCDE amb millor benestar econòmic segons criteris de prosperitat -PIB per càpita tenint en compte les diferències de preus als diferents països a l’hora de calcular el poder adquisitiu- i igualtat, nou són europeus i vuit dels que anomenem petits més l’excepció Alemanya. En aquest sentit, Crédit Suisse recordava l’agost de 2014 que els  països petits ocupen més de la meitat dels primers trenta països segons l’IDH. El segon exemple: la flexibilitat i agilitat d’Irlanda (país petit) contraposades a la burocratització i a la llunyania de la realitat d’Espanya. Irlanda ja s’ha superat del pitjor d’aquesta crisi mentre Espanya s’hi troba cada cop més enredada.
 
La finestra d’oportunitat per a Europa per ressorgir com a actor en el món global passa, com dèiem, per abandonar el sistema intergovernamental i fer una aposta decidida per un ordenament federal del continent. Si Europa vol ser un actor fort i mantenir el seu model com a interlocució inevitable i alternativa a allò que projecten i ofereixen gegants com els Estats Units o la Xina, haurà d’apuntar la via federal.
 
Per fer-ho, Alemanya, els seus landers, han d’abandonar definitivament els complexes i el sentit de culpa que arrosseguen des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Amb més raó, ara, que els populismes i l’extrema dreta volen revifar a diferents punts d’Europa i fan de l’antieuropeisme un signe d’identitat. L’Europa d’arrel local i vocació global necessita aquesta Alemanya que lideri,però no posseeixi, aquesta Europa glocal.
 
I això implica, per Alemanya, reconèixer i anticipar els nous actors que vindran. Repeteixo, sovint, que “Si Europa ha estat oportuna per Catalunya, Catalunya ara és oportuna per Europa... “I necessària”, com reblava el delegat del Govern català a París, l’amic Martí Anglada. Alemanya no ho pot perdre de vista.
 
Com expressava George Steiner a “La idea d’Europa”: ‘Europa sens dubta morirà si no lluita per les seves llengües, les seves tradicions i les seves autonomies socials’El lema europeu d’unitat en la diversitat ha de ser promogut i per això Catalunya serà oportuna i necessària com ho seran Escòcia, Euskal Herria o Flandes; i, posteriorment, totes les nacions que configuren, realment, el conglomerat europeu.
 
Tenint en compte al mapa global canviant que us he dibuixat, des de Catalunya estant la pregunta que ens hem de fer és: Què pot oferir una Catalunya independent que reforça l’opció europeista com opció guanyadora entre el front asiàtic i alada del front nord-americà? Catalunya se situa al bell mig del món occidental i patirà i es beneficiarà de la seva rellevància en termes geopolítics, econòmics, energètics i, també, socials. La creació de l’Estat català, doncs, ha d’evidenciar i ha d’augurar un reforçament de l’aposta europea que lidera Alemanya, i ha de ser percebut com una opció aliada per els Estats Units.
 
 
Catalunya, no us explico res de nou, és un país modern, dinàmic, emprenedor i econòmicament fort. I la independència de Catalunya ha de ser observada, també, com un acte d’europeisme. La nació catalana pot ser un mirall al sud del nord, trencant dinàmiques i models d’altres països de la Mediterrània. Catalunya ha expressat sovint que en cas d’independència pactada, assumiria la corresponent part del deute espanyol -un deute irrecuperable si es manté l’estatus polític actual- i, evidentment, seguiria sent aportadora neta a la UE com ho ha estat des de el primer dia.
 
En paral·lel, des de Catalunya es podrien generar projectes d’enorme perspectiva europea, com un Fons Sobirà de Cooperació, dedicat en exclusiva a projectes concrets d’economia productiva i infraestructures a l’Estat espanyol limitats en import i temps. Un projecte europeu,, però també un projecte polític d’enorme simbolisme per com reflectiria el manteniment dels llaços entre la població espanyola i la catalana. Llaços que cal conservar i protegir, i que van des dels familiars fins els econòmics.
 
L’Europa glocal farà que ens retrobem i configurem com un ens polític amb capacitat per interlocutar amb tot el planeta i, alhora, atent i respectuós amb allò que som i hem esdevingut sempre. 
 
Paradoxalment, aquest projecte aparentment modern recupera aquella idea d’Europa que van imaginar Schuman i Monnet, que la van definir com ‘la unió voluntària de totes les ànimes europees’, la dels ciutadans, la de les nacions. I bandeja definitivament l’engendre de De Gaulle: l’Europa dels Estats.
 
Ara que coneixem la pitjor versió de la globalització, la que ho uniformitza tot, les societats europees reclamem l’arrelament a les realitats concretes de cada llengua i cada cultura. La quadratura del cercle, la pròpia complexitat europea, passa per esdevenir un actor global sense renunciar a cap de les dimensions locals de tots i cadascun dels europeus.
 
McLuhan va imaginar la vila global i ara tenim el repte de descobrir que no hi ha res més global que ser, exactament, allò que som i no pas allò que ens van imposar ser.
 
Vaig acabant: I quan parlem del dret a decidir i parlem del futur, i parlem dels socis europeus, i parlem d’aquest mar que tenim a tocar i volem que deixi de ser cementiri dels nostres veïns, parlem exactament d’això: de decidir, també, de quina Europa volem ser ciutadans.
 
El repte polític que plantegem des de Catalunya en relació al procés d’independència, és una gran oportunitat de ser, no per ser, que ntambé, sinó perquè les generacions futures gaudeixin d’una millor qualitat de vida, d’un millor estat del benestar, i perquè conservin, sense tuteles, una llengua, una cultura i una tradició que volem nostres i patrimoni del món. Mai més minoritzades.
 
I aquesta és una opció profundament oberta: a la resta de la península, a Europa i al món.
 
Si tornem a casa i examinem la nostra història contemporània, descobrirem que aquesta lluita nostra no és una lluita nova. Joan Crexells, a principis segle XX, oferia tres argumentacions. Em quedaré amb la tercera, feia referència a les balances fiscals, i deia: UN 11% SERVEIX EL 23%. Es centrava en les balances fiscals interiors de l'Estat espanyol i explicava que Catalunya, amb un 11% de tota la població de l’estat, subministrava el 23% dels ingressos. Els Països Catalans, amb el 20% de la població, el 31%. I ens deia, «significa que, si un dia la Catalunya estricta fos independent, l'Estat català podria atendre els seus ciutadans amb el doble del que els atén l'Estat espanyol. (i reblava)I si no fos la Catalunya estricta, sinó la Catalunya gran, els podria atendre amb un 50% més». 
 
Una vegada més, doncs, no parlem de cap nova situació sinó de redefinir els projectes polítics perquè entenguin, realment, quina és la realitat espanyola i com ha de respondre la realitat política catalana, per transformar-se i construir una nova legalitat al servei de la societat i al servei del projecte europeu.
 
Europa continua essent, malgrat tots els malgrats, una oportunitat i un espai per créixer en la nostra voluntat de regeneració política. Quan diem que volem evolucionar de l’Europa intergovernamental a l’Europa federal estem parlant de transformar, regenerar, Europa. Però també ens cal fer-ho a casa nostra.
 
Ens cal imbuir-nos amb una major voluntat de transparència, acostament a les persones que han de confiar en les nostres institucions. També des d’aquesta perspectiva una Catalunya sobirana i independent és també una part d’una Europa millor, d’una Europa en construcció amb veu -i vot!- per a totes les persones, totes les persones que hi viuen i hi treballen.
 
L’Europa glocal és aquella que no pot destriar les grans infraestructures europees de les necessitats concretes de cada país que en forma part. És aquella que no es desentén del conflicte sirià ni de les seves ramificacions per les relacions amb Rússia, Bielorússia o els països del Golf. És aquella que entén la identitat com un element central que cal promoure i garantir-ne el futur i, alhora, té capacitat d’entendre-les com a evolutives i transformadores.
 
És l’Europa que rebutjarà el TTIP. Una aliança que probablement serà necessària però no en els termes en què s’ha plantejat ara, amb preponderància dels interessos, les formes i les inèrcies americanes, i que es percep com a perill cap a una determinada forma europea d’entendre el comerç i, sobretot, les condicions de producció comercial i industrial.
 
Aquesta Europa federal, essencialment democràtica i compromesa amb el progrés humà, amb el manteniment de l’estat del benestar i amb la promoció, coneixement i reconeixement dels drets humans, és el tercer actor que no esperen, ni volen, ni els Estats Units, ni la Xina, entestats en una guerra sense quarter per l’hegemonia. És, paradoxalment, la millor recepta de democràcia, economia i drets socials que podem oferir el món.
 
I no, no en tingueu cap dubte, quan parlem de la República Catalana ho fem, ho faig, amb el convenciment que podem transmetre, participar i enfortir aquesta idea de progrés arreu d’Europa i arreu del món.
 
Moltíssimes gràcies