Plató, l'inventor del diàleg...Dialogar implica córrer el risc de canviar d'opinió: constitueix l'aventura intel·lectual per excel·lència...

Em sap greu no recordar a qui correspon el copyright d'un símil tan encertat com brillant: Plató és a la filosofia el que Cruyff o Pelé al futbol, això és, indiscutible. Tan gran és l'abast de les seves idees que té el mèrit de ser un dels comptats filòsofs amb un adjectiu (platònic) que s'ha incorporat al llenguatge ordinari de molta gent, que l'utilitza per qualificar alguna forma extrema d'idealisme quan no de puresa. Òbviament, no té la menor importància l'escassa fidelitat de l'adjectiu, així utilitzat, a les idees del fundador de l'Acadèmia. El que de debò importa és que mostra l'enorme repercussió obtinguda per la seva proposta, repercussió que només s'explica per la seva potència teòrica. De moment, cal dir que Plató no confina la reflexió a cap àmbit en particular, sinó que aborda pràcticament tots els grans temes de la humanitat, de la política a la cosmologia, de l'amor a la geometria, de la bellesa al llenguatge. ... En els seus diàlegs, l'autor duu a terme una reconstrucció detallada i fecunda d'aquella contraposició de perspectives que constitueix qualsevol debat. Ho fa sense trampes, amb el rigor i la veracitat de l'escaquista que juga una partida amb si mateix. Seguint una regles del joc que encara continuem utilitzant per reflectir la vida del pensament, la lògica del pensament en acció. I és que, en efecte, per Plató el diàleg constitueix l'eina més adequada per fer avançar el coneixement. És d'allò més útil recordarho en aquests temps, en els quals amb tanta freqüència es confon diàleg amb negociació o, pitjor encara, amb transacció. Però la diferència és clara. En aquestes últimes del que es tracta és de mirar de compatibilitzar interessos contraposats obtenint el benefici més gran possible o, si no, el menor perjudici. En el diàleg, en canvi,el que està en joc no són els interessos particulars sinó les idees, les opinions de cadascú, de manera que un diàleg profitós no és el que ens permet continuar sostenint allò de què estàvem prèviament convençuts, sinó, al contrari, just això altre que ens enriqueix amb el millor del nostre interlocu-tor. O, en l'extrem, aquell que ens fa veure que estàvem profundament equivocats i ens treu, gràcies a les idees de la persona amb qui dialoguem, del nostre error. Dialogar, llavors, és córrer el risc de canviar d'opinió. En certa manera, bé podríem afirmar que constitueix l'aventura intel·lectual per excel·lència. Convé subratllar aquest aspecte per apartar la imatge tòpica que sovint acompanya qualsevol menció platònica, i a la qual al·ludíem més amunt. Per descomptat que no és qüestió d'anar a l'altre extrem i defensar una imatge gairebé revolucionària del mestre d'Aristòtil. Però sí d'assenyalar que l'aposta pel coneixement que inclou el diàleg no només prefigura l'il·lustrat "atreveix-te a saber" (sapere aude) kantià sinó que, sobretot, entén aquell saber en termes d'ineludible obertura crítica. Tot el que va pensar Plató (i ho va pensar gairebé tot), ho va pensar críticament. Per això ens convoca des de la distància.

Publicat a la vanguardia