A Catalunya hi ha un sabotatge contra el sistema educatiu ...2,8% del PIB la inversió en educació, ... és un sabotatge en tota regla.

Sabotatge educatiu
La publicació, aquest mes, de lAnuari sobre l’estat de l’Educació de la Fundació Jaume Bofill, deixa negre sobre blanc una realitat coneguda i denunciada en més d’una ocasió per un servidor. L’esmentat document situa en un 2,8% del PIB la inversió en educació, tot i que altres càlculs parlarien d’un 2,4%. Es tracta d’una xifra del nivell d’Azerbaijan, Baihrein, República Democràtica del Congo, Eritrea, Gàmbia Cambodja, Kazakhstan, Libèria, Madagascar, Paquistan, Sierra Leona, Txad o Turquia. Només cal fer una repassada per la plana web de l’OCDE i endinsar-nos en les seves taules comparatives per adonar-nos de la magnitud de la catàstrofe. A més, Catalunya, segons l’esmentat estudi, és la regió europea que més ha retallat en els anys d’allò que en diuen crisi (tot i que portem un parell d’anys amb un creixement oficial superior al 3%), especialment pel que fa a la reducció de professorat. Segons un estudi en el qual vaig participar, per ser als mateixos nivells de professorat respecte a 2009, caldria una contractació urgent d’entre 7.000 i 11.850 docents més dels que ara hi ha en exercici.


Alguna gent es pregunta com era possible que l’educació hagués desaparegut de l’agenda política i les campanyes electorals dels darrers anys. Tradicionalment, la classe política tractava  de fer propostes d’acord amb uns posicionaments educatius preestablerts i buscaven en la inversió educativa una fórmula de fer propaganda. Importava poc que les iniciatives fossin poc realistes, d’escassa utilitat o directament ridícules. Ara, ni això. La poca dosi mediàtica educativa té només a veure amb el fum d’algunes iniciatives com l’Escola Nova 21 o els intents de lliurar algunes almoines als pressupostos d’aquest any.

Vist en perspectiva, considero que la veritable època daurada de l’educació d’aquest país no van ser ni la Mancomunitat, ni el CENU, ni la República, sinó les dècades dels vuitanta i els noranta, quan es construïen escoles, es contractaven mestres, i es deixava espai als professionals de l’educació a fer servir el seu seny per experimentar metodològicament, i autonomia a l’aula per desestimar les galdoses ocurrències de certs polítics

La desaparició de l’educació de la discussió política té a veure amb una certa sensació de fracàs i impotència? És només qüestió de diners? És cert que fa uns anys, quan les lleus brises de socialdemocràcia bufaven per aquestes latituds, hi van haver intents d’abocar recursos per recuperar el terreny perdut que la llarga nit del franquisme ens va arrabassar. Vist en perspectiva, considero que la veritable època daurada de l’educació d’aquest país no van ser ni la Mancomunitat, ni el CENU, ni la República, sinó les dècades dels vuitanta i els noranta, quan es construïen escoles, es contractaven mestres, i es deixava espai als professionals de l’educació a fer servir el seu seny per experimentar metodològicament, i autonomia a l’aula per desestimar les galdoses ocurrències de certs polítics. A partir, tanmateix del canvi de segle, la societat catalana va experimentar transformacions ràpides i inesperades, mentre que bufava una freda i seca tramuntana neoliberal procedent de latituds anglosaxones. La gasiveria, la desconfiança en els serveis públics, la pressió competitiva van posar pressió en un sistema educatiu que precisament requereix de tranquil·litat i calma.

Ara, tanmateix, de preocupant, la situació ha passat a DEFCON 4. Huston, tenim un problema. Un problema que es diu 2%. El forat negre del deute bancari, allà on les targetes black van fondre milers de milions d’euros han tret, literalment, el menjar de la boca de molts nens (les beques menjador semblen a anys llum de les necessitats reals) i han fet desaparèixer milers de professors a còpia d’estirar-los el temps (i alhora a exprèmer-los quànticament). S’han fet servir els diners per altres coses més inconfessables. Tanmateix, els diners, si es vol, es troben. Només cal anar-los a buscar als mateixos bancs que ara es dediquen a formar els professors a fi de poder adoctrinar-los. O a Panamà. O als contractes milionaris dels futbolistes i les seves exempcions fiscals.

 En altres termes, no assistim a unes retallades convencionals. El 2,8% d’inversió és un sabotatge en tota regla

Ah, calla. Recordo que sóc historiador. I que això ja s’ha vist en el passat. En moments d’involució com els actuals, en què les desigualtats creixen, es repeteix el fet que els qui són a dalt tracten de blindar la seva posició i evitar que els de baix puguin ser una competència. En termes metafòrics, els el perfil de gent que fa servir targetes Black i paga mil euros mensuals a les escoles concertades per generar guetos benestants està serrant els cables d’aquell ascensor social que es diu escola. En altres termes, no assistim a unes retallades convencionals. El 2,8% d’inversió és un sabotatge en tota regla.


http://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/?p=269667