Aquesta esquerra tot a cent de Colau s'assembla molt a determinada dreta: no pacta, imposa


Seria pertinent posar el dit a la nafra de la darrera notícia, o escàndol, o polèmica, o com vulguin anomenar els embolics que munta, setmana rere setmana, l'Ajuntament de Barcelona. O, dit amb propietat, l'Ajuntament de la senyora Colau, perquè la seva manera d'entendre el poder és tan autàrquica que, més que alcaldessa, sembla la propietària del xiringuito. És possible que els Colau siguin la nova política, però les seves maneres són tan antigues com ho és el gust pel poder absolut, que ja se sap que és un afrodisíac eficaç en tots els grups ideològics. Per descomptat, en aquest cas, l'antipàtica paraula poder es camufla amb la disfressa de ciutadania, poble, i bla, bla, que ja se sap que els nous dominen a la perfecció la vella gramàtica del populisme. Però en diguin com en diguin, el cas és que governen a cop de trompeta, sense aspirar a acords, ni pactes, ni entendre la política com l'art del consens. Si amb una representació tan precària Colau ja actua com una patrona, amb majoria absoluta seria el Rei Sol en versió femenina.

La darrera atzagaiada ha estat això del Born, i els arguments per a la indignació s'amunteguen als articles, xarxes socials, declaracions i etcètera. No em recrearé en el debat perquè, més enllà del fet concret ­tan feridor i tan innecessari­, em sembla molt significatiu el menyspreu que respira. És a dir, lluny d'assumir que el seu escàs poder s'hauria d'assentar en grans acords, especialment en aquells temes que són sensibles per a milers de persones, Colau actua amb una supèrbia i una arrogància absolutes, disparant en tots els fronts i, en tots, causant ferits pel camí. Sembla com si estigués dotada d'un revengisme ideològic ­passat per un revisionisme històric molt propi­ que no necessita una majoria més àmplia per imposar-se amb prepotència.

I això del Born és la prova del cotó fluix, perquè reinterpretar un espai tan important per a milions de catalans, amb una càrrega històrica tan profunda, i a sobre fer-ho amb la provocació afegida de plantar-hi símbols feixistes, denota fins a quin punt menyspreen grans majories. Aquesta es podria haver pres després de molta negociació amb altres partits, tenint cura de la sensibilitat diversa, evitant les ferides, atenent les preocupacions, i això hauria estat governar per al poble. Però Colau no és una alcaldessa del poble, és la xèrifa del comtat, per això arriba al tron, imposa el seu criteri i arrasa amb tot, talment una Àtila de la nova croada ideològica. És curiós, però aquesta esquerra tot a cent s'assembla molt, en les seves maneres, a determinada dreta. No pacta, imposa; no resol, complica; no té cura, trepitja.
Aldous Huxley va escriure que, com més sinistres eren els desigs d'un polític, més pompós es tornava la noblesa del seu llenguatge. I així anem, sobrecarregats de paraules enormes i de baixes intencions.

La Reina Sol

Pilar Rahola.

Publicat a la vanguardia.