L'urbanista Josep Anton Acebillo , disc dur del model Barcelona, artífex d’una manera d’entendre l’urbanisme ..."Ens hem de preparar per a una ciutat gairebé sense nens i amb molts vells"

...quina és la línia argumental més important en aquest moment?
El boom demogràfic és la punta de llança de la nova ciutat i la nova urbanitat. A Europa, a Espanya i a Barcelona, per descomptat. Les exagerades manifestacions de l’equip de l’alcadessa sobre el tema de la bicicleta són com a mínim arriscades. 
El que s’ha de fer és llegir que a Barcelona en 30 anys el 50% de la població tindrà més de 70 anys. I no podran anar en bicicleta, o no seran gaires els que ho facin.
 Per tant, es poden preparar per tenir això que no els agrada: patinets especials per als vells, cadires de rodes... Tot això és el que s’acosta i ja s’està produint. Perquè aquí combinem dues coses explosives: una esperança de vida llarguíssima, les dones al Mediterrani ja arribeu als 85 anys, amb una natalitat baixíssima. I això combinat fa una ciutat gairebé sense nens o amb pocs nens i molts vells. La perspectiva demogràfica és bàsica. L’altra línia que porto anys investigant té a veure amb el metabolisme urbà.
I què vol dir metabolisme urbà?
La ciutat és un sistema obert i complex, i des d’un punt de vista termodinàmic tot el que hi entra després ha de sortir. Ara bé, si és un sistema obert, això vol dir que els que el formen interactuen. I, a més, és complex, així que interactuen molt. El que entra a la ciutat es processa -massa, energia i informació- i en surt un producte. Com entra la pell i en surten sabates. Però per fer-ho fa falta informació, energia, coneixement... Aquest procés és el típic del món animal i el mateix passa en una ciutat. Al llibre que vaig escriure, Urban metabolism, analitzo l’eficiència metabòlica d’una ciutat i Barcelona, per exemple, és la desena d’Europa. Que està molt bé, perquè en el rànquing de les 30 ciutats que hem estudiat les primeres són petites i del nord: Copenhaguen, Oslo…

...Copenhaguen s’està convertint en un referent.
Hi vaig estar l’any passat a l’estiu i no és que s’estiguin convertint en un referent, és que ja ho són. Tot això que surt ara a la premsa que dia sí dia també s’espatlla un tren no és admissible al segle XXI. Passa perquè l’administració central responsable no fa el que ha de fer, i el que hauríem de fer els catalans és plantar-nos molt més fermament davant d’aquest desastre diari, i que ens portin al Constitucional o allà on vulguin. Això no passa a Copenhaguen, i no és que tinguin trens de levitació magnètica sinó que els trens convencionals funcionen i arriben a l’hora. Es tracta de millorar contínuament la quotidianitat abans d’emprendre noves accions de gran volada.
Noves accions? Com quines?
El que es fa pel món no és posar tramvies sinó nous sistemes disruptius de transport subterranis i aeris. Som en un moment en què un avió fa la volta al món sense combustible, en què a la Xina hi ha trens a l’àrea metropolitana que van a 500 quilòmetres per hora, en què ja parlem de tracció electromagnètica. Això és el futur. No és dir que a Barcelona s’han de treure els cotxes. El futur és dir que a Barcelona han d’existir els cotxes perquè si no no ens podrem moure, ni existirà l’economia ni un sistema social complex i progressiu. S’ha d’evitar l’excés incontrolat del trànsit de cotxes però sobretot s’ha d’aconseguir que els cotxes no contaminin. Com a conseqüència de les investigacions de la Universitat de Haifa, a Israel, estan a punt de comercialitzar un nou sistema d’“asfalt elèctric” que permet que quan els cotxes roden produeixin electricitat per fregament elèctric i se la quedin. Ja no diem si seran híbrids, de gas o elèctrics, probablement s’autoabastiran entre aquest sistema i l’energia solar. El tema del transport està avançadíssim. ¿Aquest és el model de Copenhaguen? Bé, almenys procuren que sigui aquest. Molt diferent és fer propostes de posar un trasto a la Diagonal perquè no puguin passar els cotxes, un tramvia que és un disbarat que arruïnarà el trànsit del carrer Mallorca i el carrer València. A més, el Tram ha sigut sempre un depredador de l’espai públic. Aquesta és la diferència.
...Em comenten que està implicat en el procés?
Com molta gent, penso que és l’únic camí possible. Pensa que el retir a Suïssa d’un professor universitari treballant 12 anys és un 50% superior al que reps a Espanya treballant 35 anys. A més, els trens funcionen a l’hora i no hi ha problemes lingüístics. Per a un català que va anar a viure a Suïssa, això ho diu tot. Diguem que estic emocionalment implicat en el procés però no en la pràctica perquè quasi no visc a Barcelona.
Però ara creu que l’únic camí és la independència?
Molta gent opinem així. Fins i tot alguns bancs estrangers expliquen que no seria un problema el finançament dels primers anys d’independència. No entenc per què no s’exhibeix més el model polític suís. Si a mi em donessin a triar entre la independència i un model confederal (no federal) m’ho pensaria, encara que reconec la dificultat per discutir els límits de la confederació. Però és evident que tal com estem ara no podem seguir. El model estat nació del segle XIX no té una llarga vida amb la globalització. Crec que a Europa els estats formats per l’aglomeració de petits estats i territoris autònoms s’anirà dissolent a poc a poc. Tant Catalunya com Escòcia són només a l’inici d’aquest procés. Caldria redoblar els esforços en la revisió profunda de l’actual Unió Europea, que avui està en una situació tan insuportable com el mateix estat espanyol.
I quin paper hi jugarà Barcelona?
No hi ha procés sense la capital, i aquí és on ens ho juguem tot amb l’Ajuntament de Barcelona. És crucial per al procés. El problema ara ve per l’acord amb el PSC, perquè al partit mana el Baix Llobregat i això no és indiferent. És més antiindependentista que Ciutadans. I s’està creant un metropolitanisme imperfecte en relació a les tesis modernes de ciutat regió. Eduard Soja, un gran expert en aquests temes, em deia que la distància entre Portbou i la frontera amb València és si fa no fa la mateixa que entre San Bernardino i Malibu a Los Angeles. El que passa és que en aquesta distància a Catalunya hi viuen set milions i mig de persones i a la conurbació regional de Los Angeles n’hi viuen 20. Imagina el marge de maniobra que encara hi ha! Ha canviat el concepte d’espai i temps. El metropolitanisme que s’està fent ara és demencial des del punt de vista teòric.
No està d’acord amb la gestió de l’AMB?
Una cosa és que l’AMB hagi actuat eficientment d’acord amb els mitjans disponibles, en relació als seus components locals, i una altra és que ha actuat sempre d’esquena a la ciutat de Barcelona, només intentant esgarrapar pressupost i competències. Per això a mi em preocupa tant la relació entre la ciutat de Barcelona i el seu context regional. No és que pugui ser una pedra a la sabata del procés del nou estat de Catalunya, és que pot resultar una autèntica massa devastadora si no s’integra sense ambigüitats en el procés. La ciutat de Barcelona en un nou context regional adequat està en condicions perfectes per ser la capital de Catalunya i estructurar el procés des del punt de vista territorial.
Què creu que caldria fer?
Aquí hi ha dues coses diferents. Barcelona ciutat i Barcelona conurbació. L’ordre no és indiferent. Sense establir un model clar regional no funcionarà el futur estat. Si veus un mapa nocturn de la NASA, o els mapes de fluxos, no ets capaç de distingir les ciutats ni els estats. Ara bé, sobre la riba del Mediterrani tens clar que on hi ha més llum hi ha Barcelona. Contràriament al que diu Mariano Rajoy, la realitat és que la globalització menysprea l’estat nació, perquè no el necessita per a res. Però, d’altra banda, la ciutat resulta petita i tothom busca la ciutat regió. Aquesta és la conurbació sobre la qual podem parlar en sentit sistèmic. Hem de parlar de sistemes, pràcticament poc d’infraestructures i gens d’arquitectura. Però després hi ha la Barcelona ciutat. El concepte de sostenibilitat crec que s’està plantejant incorrectament, perquè s’hi hauria de contraposar el concepte de disruptivitat. Només ha de ser sostenible allò que funciona bé. D’altra banda, està fatal en temes d’educació, amb un grau de penetració d’idiomes estrangers que és increïblement baix. Aquestes són les funcions que el nou estat podria fer amb més facilitat que l’estat espanyol. En realitat, tots aquests problemes són qüestions intangibles, cosa que implica que en el present i futur immediats els programaris urbans han de prevaler sobre el maquinari, però això significa aportar capacitat d’anàlisi i intel·ligència i, evidentment, no s’aconsegueix amb el populisme demagògic.