...el “diàleg” amb Catalunya es farà al marge del president Puigdemont, el seu únic representant democràtic...

Aquests dies inaugurem una nova fase en l’embogiment antidemocràtic espanyol a la colònia. Passes estratègiques, perquè en poc temps caldrà vendre bé a l’exterior la repressió que vindrà. Ara es tracta, sobretot, de visibilitzar un autèntic contrapoder des del qual normalitzar la intervenció de la Generalitat i la dissolució del Parlament en els propers mesos. Per això, d’entrada, el virrei Millo ha estat clar: el “diàleg” amb Catalunya es farà al marge del president Puigdemont, el seu únic representant democràtic. Cal començar a esborrar del mapa les institucions catalanes. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.




CANVI. L’estranya publicació amb gairebé dos anys de retard de l’Enquesta de Valors Socials de l’Ajuntament de Barcelona (amb entrevistes fetes a les acaballes de 2014) ens retrata una capital clarament guanyada per a l’independentisme. El percentatge de barcelonins que han passat a estar més aviat a favor de la independència ha crescut del 29,5% el 2006 al 40,1 en 2010 i el 52 just en 2014. A manca de dades més actualitzades retrata el gran corrent de fons que, de l’ensulsiada de l’Estatut i l’eclosió de les Consultes al 27-S, ha convertit l’independentisme, sense dubte, en el projecte de futur amb més suport al país, clarament per sobre dels defensors de l’statut quo i els de l’unicornisme federal. Quan la pressió de l’establishment dependentista es fa gairebé insuportable, convé fixar una mirada llarga i recordar la pasta ja ha sortit del tub i ningú no la podrà fer entrar una altra vegada.

CONSTITUCIÓ. En la batalla de les paraules ens hem deixat furtar el constitucionalisme. Si alguna cosa ens ha caracteritzat al llarg de la història és la capacitat de crear, durant sis segles, un sòlid edifici jurídic capaç de controlar i distribuir el poder. Tot el contrari de la Castella històrica, abocada a l’absolutisme. Ningú no és més constitucionalista que nosaltres. Però no de la Constitució del 78. I menys ara, després de 38 anys d’aplicació regressiva, gairebé els mateixos de la dictadura que va succeir. El text que va donar cobertura legal als Borbons i a la impunitat del franquisme és a hores d’ara una Constitució “zombie”, morta i de morts. Més de morts que de vius. Dades demogràfiques en mà, és fàcil calcular que més del vuitanta per cent dels catalans actuals no van recolzar la Constitució, principalment, perquè no havien nascut o no en tenien l’edat. Una autèntica closca buida.

CONSULTAR. El tret al peu del referèndum promogut pel primer ministre Matteo Renzi a Itàlia ha donat lloc aquesta setmana a una nova campanya (vergonyosa) contra la fórmula referendària. N’ha excel·lit (com ja va fer abans del 27-S), des de les pàgines de l’òrgan espanyol de Ciudadanos, el diari “El País”, l’insigne catedràtic Francesc de Carreras, tot seguint una línia argumental francament preocupant. Llegiu sinó l’eix central: consultar directamente a los ciudadanos sobre una cuestión es una forma de participación de escasa calidad democráctica. Com fonamentar-ho? Atureu màquines, espectacular: los ciudadanos no suelen tener conocimientos suficientes para expresar un criterio bien fundamentado, con lo cual sus respuestas se dejan guiar más por las emociones que por la racionalidad: aquest principi, hauríem d’aplicar-lo també a les eleccions? Tornem al sufragi censatari, on només participin les elits amb “criteris ben fonamentats” o directament eliminem les eleccions i passem a una aristocràcia en defensa de la unitat d’Espanya?

EXIGENTS. Superats els pitjors moments de la crisi econòmica, encara que amb amenaces molt importants per a amplis sectors de la societat, sorprèn el negativisme amb el qual una part de l’independentisme està assistint a la fase definitiva de l’alliberament nacional del país. És una agror que ho corca tot. País de “tribuneros”, es tracta de dubtar sempre de tothom, especialment dels qui van al capdavant. Deixant-los sols. Prenent sempre el cantó negatiu de qualsevol novetat. La sospita permanent. Aquesta setmana ha estat kafkià observar la reacció davant la millora relativa de l’educació catalana apreciada per l’informe PISA: els anys anteriors, la seva publicació desfermava una autèntica onada de retrets contra el Departament d’Ensenyament; aquest any, la garbinada ha anat directe contra... el mateix informa PISA, per manca de credibilitat, perquè no avalua un munt d’aspectes que caldria tenir-hi en compte. No seríem catalans ni seríem on som si no ens ho poséssim tan i tan difícil.

FISCALS. Tal i com ja apuntava el programa electoral dels populars, el nou Govern espanyol ha apuntat aquesta setmana, a través del ministre de justícia Rafael Catalá, a una nova contribució peculiar a l’afermament de la divisió de poders en la modèlica democràcia del Regne d’Espanya. Consistiria a reformar la llei d’enjudiciament criminal a fi i efecte d’eliminar la figura del jutge instructor i encarregar la investigació de les causes penals als fiscals que, com tothom sap (prou ho hem constatat amb la causa del 9-N), depenen jeràrquicament del Govern. Amb aquest nou pas endavant (veurem què en diuen al respecte els acòlits PSOE i Ciudadanos) cap a un Estat post-democràtic, per més que es mantingués la teòrica supervisió d’un jutge tercer en garantia d’imparcialitat, les possibilitats d’empastifar l’adversari polític per ordre directa del poder executiu, creixen exponencialment. Un Estat exemplar on una minoria dirigeix tots els poders.

FRAU. I és que l’Estat és seu. De gent com Florentino Pérez, qui s’embutxaca indemnitzacions mil milionàries per grans inversions que si triomfen incrementen la seva fortuna personal de manera astronòmica però que, si surten malament, en paguem la festa tots els ciutadans. Sense ni demanar-li, el ministre Montoro va sortir ràpidament a exculpar Cristiano Ronaldo de la suposada elusió de 150 MEUR a través de societats a paradisos fiscals. La diferència de tracte, amb la connivència del poder executiu i judicial és tan salvatge que fa feredat. L’Espanya del PP se sembla cada dia més a la Rússia de Putin. La fiscalia empapera una rere l’altra totes les figures del Barça, mentre actua contra jugadors del Real Madrid, justament, quan ja han marxat. De fet, l’Estat espanyol actua descaradament contra alguns perquè marxin d’Espanya i ho fa contra els altres només quan ja ho han fet. És massa descarat.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.



http://www.directe.cat/noticia/556449/soraya-entra-per-la-diagonal-comenca-la-intervencio