El jutge ordinari s’ha de sotmetre a les lleis. Que pretengui imposar-se a qui, des del Parlament, aprova lleis és un despropòsit ......... Jutges contra representants del poble .....Encausar els representants populars suposa, en el millor dels casos, un judici del poble contra el poble. Un contrasentit...........

Fa temps que dic que en el debat públic hi sobra dret constitucional i hi falta filosofia del dret. En el meu cas, em considero afortunat d’haver començat els meus estudis jurídics per la part filosòfica, de la mà del gran professor Roberto Gargarella. A més de bon docent, és autor d’un llibre que avui tothom hauria de llegir abans d’opinar sobre certs esdeveniments polítics: La justicia frente al Gobierno.
Qualsevol que vulgui parlar de lleis, jurista o no, hauria de tenir nocions bàsiques de filosofia jurídica. Això vol dir, entre moltes altres coses, plantejar-se bones preguntes i obtenir bones respostes sobre la funció del dret a la societat, sobre els mateixos conceptes d’autoritat i obediència, sobre la relació entre democràcia, legalitat i drets humans i, en definitiva, sobre la legitimitat i força obligatòria de les lleis. Només ignorant completament tot això, cosa que pareix habitual, es pot pretendre que els jutges puguin estar per damunt de la voluntat democràtica.
Són reflexions pertinents després que el Tribunal Constitucional, no sense certa dissidència, ha assumit i validat els poders sancionadors que li va donar el PP. O quan el TSJC ha encausat la presidenta Forcadell, a instàncies de la Fiscalia General de l’Estat. Tocarà parlar de separació de poders, de conflicte de legitimitats, i de la inviolabilitat del Parlament. Bàsicament perquè ni una mesura ni l’altra van dirigides a reprimir comportaments personals sinó la voluntat política expressada en una cambra de representació popular.
El conflicte entre jutges i representants del poble és una de les preocupacions de Gargarella en el seu llibre, que ens parla del caràcter contramajoritari del poder judicial. D’entrada, en un sistema democràtic els jutges tenen la funció d’aplicar i fer complir les lleis vigents. Però a vegades també tenen el poder d’anul·lar aquestes lleis, que és una cosa completament diferent. Perquè si un Parlament elegit pel poble és qui fa les lleis, ¿quina autoritat poden tenir uns jutges que ningú no ha votat per imposar el seu criteri als representants del poble?
Simplificant una mica, la resposta seria que sempre hi ha el risc que les majories polítiques adoptin decisions que lesionin els drets o els interessos bàsics de les minories. És aleshores quan els jutges, especialment les més altes instàncies, han d’entrar a protegir-les. Aquesta és la justificació més plausible per a un tribunal constitucional, amb capacitat per anul·lar lleis aprovades democràticament. La seua raó de ser és impedir els excessos i abusos del poder estatal, prevenint el que s’anomena “la tirania de la majoria”.

És una qüestió diferent perseguir judicialment o sancionar els membres d’un Parlament. Això simplement no està previst. Els diputats, actuant com a representants del poble, no poden cometre delictes. Són inviolables (no poden ser jutjats) pels vots i opinions emesos en l’exercici del seu càrrec. És una garantia bàsica per protegir la democràcia i la separació de poders. Va ser un il·lustre jurista espanyol, Martín Pallín, qui va advertir que “no es pot criminalitzar l’activitat dels Parlaments sense greu risc per a la democràcia”, perquè aquests “tenen la legitimitat de la sobirania popular”. És una cosa tan òbvia que la notícia és que es tracti d’una veu molt minoritària, quasi marginal a Espanya.
L’ús de la via judicial per criminalitzar càrrecs electes no resol un problema polític sinó que l’agreuja. Els jutges ordinaris que porten les causes per delicte no tenen legitimació democràtica, per molt que -com a les pel·lícules en què els judicis amb jurat es presenten sempre com “el poble contra...”- la mateixa Constitució digui que “la justícia emana del poble”. De fet, teòricament emanen del poble tots els poders de l’Estat, o de la Generalitat.
Encausar els representants populars suposa, en el millor dels casos, un judici del poble contra el poble. Un contrasentit, perquè tot el sistema es basa en la legitimitat popular i cap institució no en pot prescindir. El jutge ordinari s’ha de sotmetre a les lleis. Que pretengui imposar-se a qui, des del Parlament, aprova lleis és un despropòsit. És democràticament inassumible. Òbviament, el problema és que estem parlant de dos pobles diferents: del poble espanyol jutjant el poble català. Una confrontació per a la qual cap democràcia no està prou preparada.
La resposta sobre quina legitimitat popular ha d’imposar-se no està en una llei o Constitució. Ni la filosofia jurídica ni la teoria democràtica no tenen respostes clares. És un tema polític per excel·lència. I els problemes polítics es resolen sempre amb diàleg i procediments pactats o per la força. Negar-se a negociar, negant el conflicte polític de fons i tractant-lo com un tema purament penal, és més que una irresponsabilitat. És una actitud autoritària, perquè al cap i a la fi jutjar sense legitimitat no és impartir justícia sinó que és un mer exercici de poder. Un tribunal sense legitimitat popular és un altre instrument per sotmetre, per exercir el poder arbitràriament.

I així és com el TC o el TSJC, en comptes de prevenir la tirania de la majoria, comencen a exercir-la.