Un Parlament amb les parets de vidre. A l’estil anglosaxó, sense agendes B. Així ha de ser el Parlament de Catalunya ... El Parlament català blinda els diputats de pressions abusives dels ‘lobbies’












Un Parlament amb les parets de vidre. A l’estil anglosaxó, sense agendes B. Així ha de ser el Parlament de Catalunya quan en les properes setmanes entri en funcionament el registre de grups d’interès, en compliment de la llei catalana de Transparència, que especifica que el Parlament ha de tenir el seu propi registre de lobbies, de caràcter públic i consultable. Ras i curt, pressionar els polítics és legítim, però ho ha de saber tothom i els diputats i diputades han d’estar blindats de les pressions deshonestes o abusives.


  
Com ja va fer el Parlament europeu, aprofitant l'experiència dels Estats Units i dels països anglosaxonsla llei de Transparència reconeix que l’activitat d’influència en les polítiques públiques existeix i "es pot exercir de manera legítima i idònia en benefici dels interessos que defensen els grups d’interès", però això sí, sempre que l’interès general no en surti perjudicat. El registre de grups d’interès del Parlament busca donar transparència a aquesta feina de pressió, però alhora assegurar-se que “els poders públics, en aquest cas el Parlament, puguin disposar d’un instrument de control per a comprovar que l’activitat dels grups d’interès s’ajusta a les pautes i regles necessàries perquè no quedi compromès l’interès general”, s’assenyala en la normativa, que apareix publicada al Butlletí Oficial del Parlament.  


A partir d’ara, qualsevol persona o organització que entri al Parlament per mantenir reunions amb diputats i diputades, assessors de grups parlamentaris o personal de la cambra, amb la intenció d’influir en l’elaboració de lleis, l’adopció d’acords polítics o l’impuls d’iniciatives de tota mena, haurà d’haver-se inscrit prèviament en el registre, que supervisarà la Secretaria General del Parlament, i informar de les seves finalitats i si reben subvencions públiques i l’import d’aquestes. Paral·lelament, l'agenda dels diputats i diputades també haurà d'informar de totes aquestes trobades. 

El ressò mundial del ‘Defending Freedom in Catalonia’ de Forcadell L'article ha estat Trending Topic a Twitter i apareixerà a més de 200.000 exemplars del NY Times

Francesc Sànchez creu que hi ha gent dins les institucions catalanes que "col·labora amb els aparells d'intel·ligència de l'Estat"

Sànchez: "La intel·ligència de l'Estat no seria intel·ligència si no es pogués infiltrar a les institucions de Catalunya"

En aquest sentit, qui va ser coordinador de Règim Intern de Convergència fins la seva desaparició el juliol passat ha afirmat: “Estic convençut que hi ha gent que col·labora amb els aparells d’intel·ligència de l’Estat. La intel·ligència de l’Estat no seria intel·ligència si no tingués capacitat d’infiltrar-se a les institucions de Catalunya. D’aquí a concretar quin polític o quina persona, és difícil de saber”. A més, també ha assegurat que l’Operació Catalunya existeix i que té la finalitat “d’evitar de totes totes la democràcia” amb eines “no democràtiques”. Sànchez també ha concretat que Convergència va estar perseguida sobretot a partir que el partit va fer el gir sobiranista. 

http://www.directe.cat/noticia/573258/lex-home-fort-de-cdc-assegura-que-hi-ha-infiltrats-del-cni-a-la-generalitat

Junqueras coincideix amb la CUP i diu que es podria votar abans de l’estiu si es condemna la presidenta...

El 080 Barcelona Fashion homenatja el dissenyador francès Pierre Cardin .














El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha inaugurat oficialment la 19a edició del 080 Barcelona Fashion aquest dilluns al vespre. El president ha celebrat que Catalunya va apostar fa anys per potenciar el "concepte cultural" de la moda, lligat especialment a la creació, i que ara aquest sector "es mira de tu a tu" amb la indústria mundial de la moda.

Puigdemont ha destacat que el 080 Barcelona Fashion és un "aparador" internacional d'aquest sector de la moda i que Catalunya i la seva capital han de seguir treballant per "fer possibles" els projectes professionals dels creadors de la moda catalans. La inauguració ha servit també per homenatjar el dissenyador francès Pierre Cardin, que ha rebut un guardó en reconeixement de la seva trajectòria...

http://www.naciodigital.cat/noticia/124498/080/barcelona/fashion/homenatja/dissenyador/frances/pierre/cardin

Hussein Obama i l’islam polític...Ni en els seus millors somnis els musulmans del món podien imaginar que un dia un president dels Estats Units portaria el nom del net del profeta de l’islam, Hussein Ibn Ali (626- 680), el segon sant del xiisme...

Washington, en els últims 30 anys, ha enderrocat els governs laics de l’Afganistan, l’Iraq i Líbia per instal·lar en el seu lloc repúbliques islàmiques
Ni en els seus millors somnis els musulmans del món podien imaginar que un dia un president dels Estats Units portaria el nom del net del profeta de l’islam, Hussein Ibn Ali (626- 680), el segon sant del xiisme, l’assassinat del qual, en una emboscada, segueixen plorant en el dia de l’Aixura. Després de vuit anys d’una política errònia cap a l’anomenat món islàmic, Barack Hussein Obama deixa el timó de la superpotència a un cristià presbiterià dominical antimusulmà. No obstant, no s’espera que la intel·ligència emocional i el coeficient intel·lectual de Donald Trump influeixin en la política exterior de l’establishment dels EUA: l’enemic seguirà sent la Xina, i per contenir-la s’utilitzarà qualsevol mitjà, incloent-hi l’islam, el budisme i el petroli.
Va ser durant la presidència de Jimmy Carter, el 1978, quan es va crear el jihadisme (afganès) i Al-Qaida al cor de l’Àsia Central per destruir les forces progressistes de la regió i acorralar la Unió Soviètica. També va ser el sistema qui, el mateix any, va posar al capdavant del Vaticà el polonès Karol Wojtyla, un fonamentalista de dreta catòlica, per complir la mateixa missió a Europa Oriental des de Polònia.

Obama era l’encarregat de (només) maquillar la imatge dels EUA, destrossada per Bush. Poc després d’arribar al poder va pronunciar un discurs antiislamòfob a la Universitat d’Al-Azhar, seu dels fonamentalistes sunnites Germans Musulmans, situada a Egipte, l’únic país que havia signat la pau amb Israel. Així renovava el compromís dels EUA amb l’islamisme (que sempre és de dretes), i marginava els veterans partits laics i progressistes de desenes de països musulmans. Creia que els Germans Musulmans sabien guardar les formes. Els va utilitzar el 2012 per avortar la Primavera dels que a Egipte o Tunísia exigien democràcia política i econòmica per damunt d’una teocràcia totalitària. I just quan Rússia i la Xina veten la intervenció militar a Síria apareix, de sobte, l’Estat Islàmic amb les seves decapitacions televisades a l’Iraq i afirma tenir la seva caserna central a Síria. Dona així un cop de mà a Obama per atacar el país sense l’autorització del govern sirià ni de l’ONU (i s’acaba a la tele el sensacionalisme de la barbàrie de l’EI!). Washington, en els últims 30 anys, ha enderrocat els governs laics de l’Afganistan, l’Iraq i Líbia per instal·lar en el seu lloc repúbliques islàmiques, per aquest nexe mític entre la religió, l’opi i els països estratègics.
Obama va començar la seva presidència el 2009 bombardejant països febles però estratègics que, per pura casualitat, eren musulmans. La novetat de les seves accions bèl·liques va ser l’ús dels drons, aquests soldats que maten i no moren. Així no hi haurà mares com Cindy Sheehan que converteixin la mort dels seus fills soldats en protestes contra el militarisme. Els drons d’Obama van assassinar milers de civils al Pakistan, l’Afganistan, l’Iraq, el Iemen, Líbia i Síria, i van deixar sense llar milions de persones.

Obama sempre va deslligar l’islam del terrorisme. Ell parlava de “terrorisme fanàtic”. Va sortir frustrat de la Casa Blanca per la incapacitat dels intel·lectuals i líders de l’islam d’aprofitar la seva postura benèvola i promoure un debat en el si de la comunitat per modernitzar la seva religió. No entenia per què seguien culpant injustament els EUA (i Israel) de tots els mals que pateix el seu món. El fet és que Obama sobrevalora el paper de la religió en la vida de 54 nacions musulmanes, a més de donar un paper a les elits religioses, que si no fos pel suport d’Occident estarien patint la mateixa marginació que al món cristià. I encara un tercer error: va arribar a dir que no entenia per què aquesta gent utilitza el terrorisme. Si una petita part dels 1.200 milions de musulmans que viuen sota dictadures capitalistes, fonamentalismes bàrbars i invasors que han destruït i ocupat els seus països (l’Afganistan, l’Iraq, Líbia, el Iemen, Síria, etc.) haguessin volgut expressar la seva ira, la seva venjança, atacant els enemics amb bombes, el món seria diferent. El terrorisme islàmic no és fruit de la islamofòbia, ni tan sols de les guerres imperialistes.
Sr. Obama, la solució del fonamentalisme passa primer per apartar la religió de les activitats polítiques, i ressaltar la identitat de ciutadania de les persones davant de la seva religió, que hauria de ser un assumpte privat i personal, sense exhibicions públiques.
El cert és que no hi ha cap interès a acabar amb el terrorisme religiós, ni amb la suposada guerra contra ell. La ganga del xoc de civilitzacions seguirà beneficiant molts mandataris d’un costat i de l’altre.

 Hussein Obama i l’islam polític: la fi d’una relació tempestuosa (Nazanin Armanian)

Love democracy ...El 6 F ens jutgen a TOTS
















L'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural, l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) i l'Associació Catalana de Municipis (ACM) han presentat avui el seu nou lema, Love democracy (Estimar la democràcia), amb el qual pretenen buscar suports internacionals al procés català.

Aquest lema en anglès, al costat del dibuix d'una urna, serà el que exhibiran les entitats sobiranistes davant els processos judicials contra càrrecs electes de forces independentistes, per denunciar la "judicialització de la política" i els "greuges que pateixen les institucions catalanes per part de l'Estat espanyol".

La marca Love democracy, segons exposen les entitats en un comunicat, "connecta amb els moviments històrics de resistència pacífica i evoca Gandhi, Martin Luther King o la Revolució dels clavells portuguesa".

El lema, a més, pretén ser un "homenatge al discurs de Pau Casals en recollir la Medalla de la Pau de l'ONU el 1971", en què va destacar el caràcter pacifista de la societat catalana.

L'objectiu, assenyalen les entitats, és "posar Catalunya al centre de la defensa més ferma de la democràcia, amb un clamor connectat al missatge de la revolució dels somriures" de l'independentisme català.


http://www.elnacional.cat/ca/politica/love-democracy-entitats-sobiranistes_134610_102.html



El portaveu popular al Parlament Europeu increpa de males maneres el posicionament d’Escòcia i Gibraltar amb el Brexit i molesta profundament a molts parlamentaris

Espanya fa esclatar un conflicte diplomàtic a la UE




'A Catalunya es viu un assalt judicial d'Espanya a la democràcia i a la llibertat d'expressió'...Defensant la llibertat a Catalunya’, l’article de Carme Forcadell al New York Times

La normalització lingüística "no ha arribat al cinema".. cal crear un Netflix en català....si les distribuidores estan a Madrid difícilment faran Cinema en Català. La millor manera es fer boicot i no anar al Cinema...ens cal ser un Estat...

El poble no ha fallat en tots aquests anys i tampoc ho farà ara ...

Islam no es compatible amb els drets humans ni en defensa d'igualtat entre homes o dones o drets de LGBT... tractar-lo com si fos compatible amb humanisme es una mica surreal...

L’Estat ha desobeït 26 cops el TC Espanya incompleix “sistemàticament” les sentències que l’obliguen a cedir les subvencions i beques

“Incomplir la Constitució espanyola i les sentències del Tribunal Constitucional (TC) ho fa tothom, també els jutges”. Ho diu Tomàs Gui, president de la secció de dret constitucional del Col·legi d’Advocats de Barcelona, que també admet, però, que quan això ho fa l’Estat “perd la credibilitat”. El govern espanyol, tant amb l’administració socialista com amb la popular, ho ha fet: concretament, en 26 ocasions la Generalitat va interposar un recurs, el    va guanyar i l’Estat ha fet com si sentís ploure. Tots aquests casos, menys un -sobre les Rodalies de Renfe traspassades el 2009-, tenen a veure amb les competències per establir els criteris i repartir subvencions de diferent tipus -a associacions en defensa del medi ambient, per a la immigració, a les ONG, a associacions de discapacitats, a la cultura o a l’ocupació local- i de beques d’ensenyament. La Constitució diu que són les comunitats autònomes les que tenen la competència després de rebre la transferència de l’Estat, però l’Estat no les ha territorialitzat mai. Com expliquen fonts jurídiques del Govern a l’ARA, “tothom vol donar subvencions, és llaminer, fas feliç la gent”. Com es diria en termes col·loquials, l’Estat no vol cedir la clau de la repartidora, encara que l’hi digui el TC.
L’últim cas d’aquests incompliments de sentències del TC, i el més significatiu, es va conèixer dilluns passat, quan el Constitucional, per dotzena vegada, resolia un recurs de la Generalitat donant-li la raó i afirmava que les competències per repartir les subvencions a les ONG amb els diners recaptats del 0,7% de l’IRPF són de les comunitats. Fa un any, després d’onze sentències desfavorables, el govern espanyol va canviar el reglament -marcant que només podien rebre diners les entitats d’àmbit estatal- per poder seguir repartint ell els diners esquivant el TC, però dilluns el TC li va tornar a tancar la porta als nassos. I a més, en la sentència, els jutges del Constitucional renyaven el govern espanyol per ignorar-los reiteradament: “La lleialtat constitucional és obligatòria per a tothom”.
Impotència
Fonts del Govern expliquen que és una pràctica habitual del govern espanyol refer les convocatòries de subvencions o beques per adaptar-se a les sentències: L’Estat canvia la norma quan no li és favorable, però això genera un altre litigi amb nosaltres”. La resolució d’aquest segon recurs acostuma a ser favorable també a la Generalitat, però perdent algun llençol pel camí. Per exemple, si en un primer moment el TC confirma que les comunitats han de tenir la competència en la redacció de les condicions de les convocatòries de subvencions i de la seva gestió, amb la segona sentència només accepta que s’ha de cedir la gestió a les comunitats, però ja no la redacció.
¿La Generalitat pot fer alguna cosa per obligar l’Estat a no envair les seves competències i a complir les sentències del TC, més enllà dels recursos d’inconstitucionalitat? “L’Estat sistemàticament fa el que vol, en especial amb els temes de subvencions, i és difícil de fer-hi front”, assegura Joan Vintró, catedràtic de dret constitucional de la UB. “Més enllà de carregar-te de raons i consolidar jurisprudència, és un cercle viciós que no té sortida”, afegeix. Vintró explica que un dels inconvenients és que la Generalitat no pot demanar la suspensió del que està recorregut mentre el TC resol -l’Estat és l’únic que té aquesta potestat- i, per tant, quan arriba la sentència el govern espanyol ja ha repartit les subvencions, i anul·lar-ho perjudicaria els beneficiaris.
Efecte bumerang?
Tomàs Gui recorda que tothom està obligat a complir el que digui el Constitucional, i encara més després de la reforma recent de la llei orgànica (15/2015) que faculta els seus jutges a multar o suspendre funcionaris i governants que els desobeeixin. Gui, però, no està segur que el Govern pugui fer servir aquesta eina, proposada pel PP per anar contra l’independentisme, contra els incompliments “sistemàtics” de l’Estat.
Els 26 incompliments
Medi ambient
Subvencions a associacions en defensa del medi ambient. Sentències 144/2014 i 113/2013
Immigració
Subvencions per habilitar allotjaments per a immigrants. Sentències 154/2013, 26/2013 i 227/2012.
ONG
Subvencions per a programes de cooperació i voluntariat a càrrec del 0,7% de l’IRPF. Sentències 171/1998, 70/2013, 52/2013, 21/2013, 178/2011, 177/2012, 226/2012, 227/2012, 154/2013, 33/2014 i 18/2016.
Serveis socials
Subvencions de la secretaria d’estat de Serveis Socials i Igualtat i de la secretaria general de Política Social i Consum. Sentències 243/2012, 226/2012 i 177/2012.
Discapacitats i gent gran
Subvencions de l’àrea de Serveis Socials, Famílies i Discapacitat del ministeri de Treball i Assumptes Socials. Sentència 178/2011.
Cultura
Subvencions de l’Institut Nacional de les Arts Escèniques i de la Música. Sentències 89/2012 i 179/2013.
Ocupació
Fons estatal per a l’ocupació i la sostenibilitat local. Sentència 150/2012.
Beques
Beques i ajuts de caràcter general per a estudis universitaris i de nivell mitjà. Sentències 25/2015 i 95/2016.
Renfe
L’Estat no modifica la llei del sector ferroviari per redefinir la xarxa de Rodalies un cop traspassat el servei. Sentència 245/2012.


Gómez de la Serna ha estat readmès al ministeri de l’Interior tot i estar imputat en el cas Bárcenas; Rajoy ha fet el ridícul davant d’un micro, parlant precisament de Bárcenas. Cap d’aquests sucosos afers ha aparegut en cap portada, ni a Barcelona ni a Madrid. Santi Vidal ha rebut molta més atenció pels seus excessos verbals...

REACCIONAR. El que li ha passat a ERC amb en Santi Vidal és un problema de creixement. El partit de Junqueras té milers de regidors i domina llocs clau de l’administració catalana. I quan un partit fa olor de poder acostuma a atreure els oportunistes i els corruptes. Ep: Vidal no és cap d’aquestes coses. És un exjutge de carrera progressista, que a més ha estat represaliat per les seves idees. Molt pocs poden dir el mateix. Però, ai las, Vidal és també un personatge llenguallarg, que exhibia la seva indiscreció (o la seva inventiva) cada cop que participava en un acte públic, sense que ERC ho impedís, tot i que el partit portava molt temps en alerta; sobretot des que l’exjutge va insinuar el 2015 que seria conseller de Justícia en cas de victòria de JxSí. Els republicans sabien que Vidal, passat el disgust, anava dient que feia llistes de jutges i que estava estructurant la justícia de la futura república, sense que ningú no l’hi hagués encomanat. No es podia contenir: volia “esperonar el públic” i exhibir el seu (presumpte) coneixement dels secrets d’estat. ERC no va actuar. Ho ha fet ara, massa tard. La pròxima vegada serà diferent.
RECULL. Aquesta setmana, la setmana Vidal a Espanya, han passat totes aquestes coses: Enric Millo ha tret profit de la mort d’una nena a Blanes per desacreditar el govern Puigdemont; hem sabut que el CNI pagava els claus que Joan CarlesI feia amb Bárbara Rey (i el seu silenci); Sol Daurella ha hagut de plegar del consell consultiu de Diplocat per por a les amenaces; el ministeri d’Exteriors ha orquestrat un boicot a la Generalitat a Brussel·les; Gómez de la Serna ha estat readmès al ministeri de l’Interior tot i estar imputat en el cas Bárcenas; Rajoy ha fet el ridícul davant d’un micro, parlant precisament de Bárcenas. Cap d’aquests sucosos afers ha aparegut en cap portada, ni a Barcelona ni a Madrid. Santi Vidal ha rebut molta més atenció pels seus excessos verbals que no pas quan el van expulsar de la judicatura per la seves idees. Tot plegat demostra l’abisme que existeix entre la premsa i una part important de l’opinió pública catalana. Un cop més, queda comprovat: l’independentisme només té gent.
PRESSUPOSTOS. En té molta, de gent. Que consti, jo voldria que el sobiranisme tingués al seu costat els mitjans, la banca, els lobis, i uns quants governs estrangers. Però en temps d’empoderament popular, que el Procés es fonamenti en la força del sufragi té el seu encant. Ja imagino que és un mal de panxa per a certa progressia, que continua avisant que tot és un invent burgès per carregar-se l’estat del benestar. Però les coses són com són. Qui vulgui defensar la unitat d’Espanya millor que comenci a dir-ho amb totes les lletres, com ho fan el PP i C’s, perquè els subterfugis ja no colen.
PDECat, ERC i la CUP han aconseguit tirar endavant uns pressupostos que són fills de la generositat d’uns i altres, i de la convicció d’uns i altres. Me n’alegro molt: en els últims dies, els malastrucs havien aconseguit espantar-me. M’han fet arribar que la CUP no volia l’acord per influència del CNI; que el PDECat no el volia perquè en el fons són uns venuts; que Junqueras no el volia perquè li convenen unes eleccions i li fa por que l’imputin. Per sort, un ja té una edat i ja sap que no només en Santi Vidal explica la realitat com més li convé.

TONI SOLER 



Puigdemont crida a la mobilització per culminar el procés .. La CUP diu sí als pressupostos

Quan parla de les dificultats del procés sobiranista, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, sempre presumeix que fins ara sempre s'han superat totes les proves d'estrès. Aquest dissabte, des del consell nacional del Partit Demòcrata (PDECat), Puigdemont ha celebrat que també s'hagi superat el test que més el preocupava, el del sí de la CUP als pressupostos de la Generalitat per al 2017.
Amb el resultat del consell polític encara calent, Puigdemont ha intervingut davant dels consellers nacionals del PDECat per reivindicar que l'independentisme ha sortit més fort de cada dificultat: "A cada entrebanc, a cada examen, una superació i un aprenentatge", ha apuntat, i ha assegurat que l'independentisme està a punt de superar la prova definitiva "amb molta més força de la que els nostres adversaris podien imaginar".
Segons ha dit en un discurs breu, el sí de la CUP als pressupostos és "una mala notícia" pels adversaris de l'independentisme, ja que superat aquest cim ja es pot encarar l'últim tram del procés, el que ha de dur a la celebració d'un referèndum d'independència abans que acabi el mes de setembre.
Altres membres del Govern també han celebrat el sí de la CUP per Twitter:....

Fulana. I el verb que l’acompanyava era tenir. ...

Més enllà d’accents diacrítics, d’instituts d’estudis catalans i d’acadèmies de la llengua, el llenguatge evoluciona. Hi ha paraules que neixen i d’altres que moren. Però, de tant en tant, ressorgeix una història, ressuscita una paraula i amb ella tota una època que tenies oblidada.
Era una paraula que se solia pronunciar en singular, que es deia en veu baixa, tal com es diuen les coses quan vols que les senti tothom, quan vols que tothom deixi el que està fent i s’acosti a escoltar-te. Era un terme tardofranquista, que el caçava al vol, a casa, quan parlaven els grans, i que, a pesar de no entendre’l, intuïa que el seu significat era fosc. Era una paraula femenina, que s’utilitzava per referir-se a algú a qui jo, per descomptat, no coneixia. Era una expressió que servia per fer circular la informació per canals subterranis. Per escampar una sospita.
La paraula era fulana. I el verb que l’acompanyava era tenir. Tal persona -aquesta sí que amb noms i cognoms- té una fulana. La fulana era moltes vegades un ésser femení indeterminat, que ni els mateixos adults sabien qui era, que només existia en relació a algú. Era la seva fulana, una possessió més. Un terme aspiracional. De la mateixa manera que es tenia un cotxe, una torre o un apartament a la platja, els senyors respectables disposaven d’una fulana. “El matrimoni és una creu molt pesada. Per això han de ser tres a portar-la”, deia el Capri, ironitzant sobre els trios d’abans: el marit, l’esposa i la fulana.
Hi havia un segon nivell d’informació en aquestes converses i era quan el senyor X no només tenia una fulana, sinó que li havia posat un pis. Aquest era el verb: posar. Els senyors, quan sentien aquesta notícia, feien gestos d’aprovació amb el cap, una aprovació entre escèptica i envejosa, i les senyores posaven uns ulls com unes taronges i deixaven anar un sospir que es reprimien col·locant una mà davant la boca. Posar-li un pis volia dir que ell li pagava el lloguer d’un apartament on vivia ella i que era allà on es veien de forma furtiva.
Però tot això jo ho devia saber més tard. En aquell moment, a un nen de Taradell només li cridava l’atenció que tots els pisos que es posaven fossin a Barcelona. “Li ha posat un pis...”, tres punts suspensius, “a Barcelona!!!”, amb tres signes d’admiració. Això ja era la perversió màxima. La informació que es deixava per al final. La prova definitiva que el mal sempre venia d’aquella Barcelona, ciutat anònima, ciutat de perdició.
P.D . Expliquen de senyores que competien entre elles a veure quina família tenia la millor fulana. Per a la família reial, m’imagino que poder disposar d’un dels sex symbols de la tele i el destape dels anys 70 devia ser, com a mínim, motiu d’orgull i satisfacció.

Carta a Bárbara Rey: Motiu d’orgull i satisfacció

La fulana era moltes vegades un ésser femení indeterminat, que ni els mateixos adults sabien qui era, que només existia en relació a algú


Pagesos vinguts de tot Catalunya en tractor es concentren aquest dissabte al matí a l'avinguda Maria Cristina de Barcelona per reivindicar l'ofici de pagès com "un sector estratègic" de l'economia del país.... i"la dignitat" de la pagesia

Tractorada històrica a Barcelona per la dignitat de la pagesia La 'Marxa Pagesa' culmina a l'avinguda Maria Cristina amb més de 500 tractors d'arreu de Catalunya

"El Memorial Democràtic dedica una exposició a la publicació infantil " En Patufet " de Folch i Torres..‘En Patufet va ser una estructura d’estat’...











Durant la guerra civil espanyola, l’aviació italiana va provocar la mort de milers de catalans. Va volar edificis i destruir famílies. Un dels bombardejos aeris més terribles va produir-se el 30 de gener de 1938. Hi va haver 3 ràtzies entre les 9 i les 12 del migdia, que van deixar uns 200 morts al centre de la capital catalana. Molts d’ells eren criatures.

Es pot parlar de la mort en una revista infantil? Es poden tractar temes com els bombardejos, la fam i la desnutrició en temps de guerra amb humor? És possible riure sota les bombes?

Ho és.

La publicació En Patufet n'és un exemple. Als anys trenta, aquesta revista infantil va retratar la guerra civil a través de centenars de vinyetes humorístiques adreçades als més petits. Nascuda l'any 1904, en esclatar la guerra, En Patufet va anar permeabilitzant la cruesa del conflicte a les seves pàgines. L'equip que l'editava –entre ells Josep Maria Folch i Torres, Gaietà Cornet i Joan Garcia Junceda– va dibuixar amb enginy la gana, la dificultat per trobar menjar, així com ciutadans cadavèrics, i també la inflació, els bombardeigs, els refugis i la por que impregnava la rereguarda.

Ara, gairebé 80 anys després que sortís el darrer número del setmanari, el Memorial Democràtic li dedica l'exposició Patufet en guerra. "Mentre la Generalitat organitzava la defensa passiva del conflicte, els ciutadans van trobar a En Patufet la seva defensa mental", explica el director del Memorial Plàcid Garcia-Planas que encara aquesta mostra un any després d'arribar al càrrec. I sap de què parla: ell ha retratat el conflicte als Balcans i a l'Afganistan durant la seva època de corresponsal de La Vanguardia i coneix com és de rellevant apropar-se a la quotidianeïtat per fer narrables els temps de guerra –l'any 2012, va recollir-ne alguns objectes a l'exposició 'L'Arxiu del corresponsal de Guerra. Col·lecció Plàcid Garcia-Planas' de l'Arts Santa Mònica.

Garcia-Planas camina pel passadís que dóna la benvinguda a l'exposició –és fosc, cobert de negre a banda i banda– i recomana que li dediquem 12 minuts de la nostra visita a l'audiovisual amateur “Quan la gana apreta” –gairebé inèdit– que va realitzar durant la guerra el barceloní Lluís Gibert. Com fet ex professo per fer-nos pensar, minuts després, arriba del pis de dalt un "bon profit!". Sembla alguna treballadora del Memorial que atura per dinar. "Què has dut tu avui?", li respon llavors una altra veu femenina.

Visitar l'exposició Patufet en guerra no és còmode. Permetre's somriure amb la guerra i la fam mai ho ha estat. Buscar una estona per treure el cap en aquesta mostra és prendre consciència que si tens gana, en sortir dinaràs; que a tu no et faltarà el sabó per dutxar-te aquesta nit. I tot mentre mig-somrius llegint una de les vinyetes més crues de la mostra “Heus ací una historieta de la gent que està primeta” sobre els veïns cadavèrics d'una escala. Nens que no s’aguanten drets, un home que ha perdut vint-i-set quilos, una dona que ha passat de vuitanta a quaranta. "Somriure sota les bombes va ser —i en altres llocs segueix sent— una realitat. Una necessitat. Per saber, d’alguna manera, que estem vius. Per saber, també, que no estem morts. I que volem guanyar", diu Garcia-Planas. 

Mentrestant, i atenuada pel vidre de la façana del Memorial, s'escolta la cridòria dels alumnes de l'Institut Milà i Fontanals, que va obrir les seves portes l'any 1933. En aquella època, més de 300.000 persones –moltes d'elles infants– esperaven cada divendres la revista. De fet, des d'aleshores, cap altra iniciativa de caire infantil ha tingut tant seguiment –només l'ha superada ara el Club Súper3. Els nois i noies que ara criden bé haguessin pogut ser lectors d'En Patufet, però ara és l'hora del pati i ells, si miren al cel, no és per evitar un obús, sinó per fer una rematada a la porteria contrària.

'En Patufet va ser una estructura d'estat'

El Memorial, però, dedica la mostra al paper que va jugar el setmanari tant a la Catalunya encara republicana, com en els posteriors temps de clandistinitat. "Van ser uns bocins de paper que, per als catalans, han estat quasi una estructura d’Estat. Abans, durant, i fins i tot després de la guerra, quan va quedar prohibit, en Patufet ha estat el vailet més inquiet i transversal de la història —mil anys— de Catalunya", assegura el director del Memorial. També explica com, en el procés de recerca, han trobat molta gent que –durant el franquisme– va aprendre a llegir en català amb En Patufet

La mostra, contextualitzada amb ninots de l'època, fotografies i llibrets esgrogueïts, es pot pot visitar fins el 31 d'agost a la seu del Memorial, al Raval de Barcelona, un dels barris que més va patir els estralls de la guerra civil espanyola i que, 80 anys després, lliura la seva particular batalla per no perdre aqueslla identitat popular que sempre l'ha caracteritzat davant l'avanç dels hotels turístics, l'Starbucks i les cadenes de torn. Això que anomenen gentrificació. 


https://www.racocatala.cat/noticia/40819/patufet-va-ser-estructura-destat

Camí de la República Catalana..Ja tenim pressupostos! Guanyem el referèndum ...

http://www.directe.cat/noticia/572910/cami-de-la-republica-o-de-la-submissio-a-espanya

Puigdemont: “L’estat té una mala notícia: s’aprovaran i podrem tirar endavant la legislatura”

El president adverteix al govern central que dins el procés sobiranista no hi ha cap “divisió ni rendició”


Junqueras, després del 'sí' de la CUP als pressupostos: "Seguim i seguirem! Ara, Referèndum"

Els 'cupaires' han donat llum verda condicional als comptes públics per 39 vots a favor i 22 en contra

Cap dimissió. Cap alt responsable donant explicacions. Cap conferència. Cap reclamació al Congreso o al Senat. Cap sanció. No va passar res quan els tècnics del Ministeri d'Hisenda (Gestha) van alertar que el col·lapse al sistema de la declaració de Renda de l'any passat via web, en les primeres hores de funcionament, va publicar per error dades sensibles de molts contribuents vulnerant tota la legislació espanyola vigent....

http://www.directe.cat/noticia/572736/sense-independencia-les-dades-fiscals-dels-catalans-estan-en-males-mans




Prou de fer-nos acusacions entre nosaltres! Sr. Jutge Vidal, com a ésser humà, potser s'ha equivocat però, a veure, catalans, que tiri la primera pedra qui no s'hagi equivocat mai...


http://in.directe.cat/dietari-2014/blog/16926/huraca-vidal

Tot el que has de saber per estalviar en la factura de la llum ...Comprova a quina hora serà més barata la llum...

Eurodiputats presents a la conferència de Puigdemont demanen la intervenció de la UE Reclamen una solució democràtica i diàleg · Asseguren que la petició pel referèndum català ja ha esdevingut un afer europeu

‘La vostra impotència és la nostra victòria’....els que utilitzen els defecte fìsics d’una persona per atacar-lo, s’en diuen detritus socials...

Els comuns volen constituir la república de l’ambigüitat ,sobiranies compartides amb la resta de pobles de la península.. però ...sobretot, que cal desplaçar «l’eix Catalunya-Espanya», per retornar a l’eix «esquerra-dreta»...però ...El govern català prepara el terreny per la declaració d’independència ...

I un dia després de la magna conferència del president, el vicepresident i el conseller d’Afers Exteriors de Catalunya omplint la sala principal del Parlament Europeu, l’eurodiputada d’UPyD, Teresa Giménez Barbat, ha procedit a fer una rèplica en una sala petita on els ponents eren més que els assistents. L’eurodiputada s’ha fet acompanyar per l’entitat econòmica fantasma ‘Empresaris de Catalunya’ que hi ha portat president i vicepresidents. La xerrada s’ha titulat ‘Cataluña corazón económico de España y Europa. Problemas económicos y sociales derivados del proceso independentista’. No cal dir que la fotografia, en comparació amb l’acte d’ahir dels representants electes catalans era molt pobre. El millor de tot això és que ni l’eurodiputada representa a ningú (el seu partit ja no té escons al Congrés, i mai els ha tingut a Catalunya), i l’esmentada associació empresarial és un bluf unionista, com la recentment fundada Concòrdia Cívica.
La reacció a la conferència de Puigdemont, Junqueras i Romeva, per part de l’unionisme, ha estat furibunda. No se n’esperàvem menys. Les portades de la premsa, els atacs dels jerarques del PP i de la ‘caverna’ en general, han estat dures. Alguns han posat un S.O.S. ben gros a la portada acompanyada d’una fotografia de l’avió (enlloc d’una de l’acte), altres han posat a sobre un titular dels Pujol, i d’altres han ignorat directament el tema. Les declaracions, com la d’avui d’Enric Millo vinculant la conferència a la mort d’una nena a Blanes han estat míseres, i han fet pena. Fins i tot el nostrat Joan Coscubiela va voler tenir ahir el seu protagonisme dient que havíem batut el rècord de fer-nos trampes al solitari. Però, com sempre, el millor ha estat la fina ironia de la gent responent-los.
L’unionisme va atacar l’acte, prèviament, dient que això seria una espècie de «charlotada» de bar, una presentació d’un llibre –vaja, pobres escriptors!. I, posteriorment, veient l’èxit, van ser ells els qui van preferir fer-se trampes al solitari: totes les crítiques han intentat destacar que no hi havia cap ambaixador, i que la majoria de gent eren premsa catalana, passant per sobre d’eurodiputats, representants d’ambaixades i persones vingudes d’altres moviments. No expliquen que si no hi havia ambaixadors és perquè havien demanat el favor al nou president del Parlament Europeu de contraprogramar la conferència catalana amb un altre acte, extrem que han negat en públic, és clar. L’estratègia, però, és pa per avui i fam per demà.
Voler-se autoconvèncer, en el fons, avui que Catalunya no ha traslladat el seu missatge a Europa, sí que és fer-se trampes al solitari. I més quan el president d’Espanya té sobre la seva taula un informe del CNI –a banda del Marca- alertant que Catalunya cada vegada té més suports internacionals. Els efectes de la conferència en sí no han de ser immediats, ho ha repetit avui Carles Puigdemont. Catalunya no pretenia això. Catalunya pretén traslladar el conflicte a escala internacional i preparar el terreny per a una futura declaració d’independència encoberta dins la llei de transitorietat jurídica que ha de donar marc legal a un referèndum d’independència. Ja arribarà el moment de demanar reunions al més alt nivell, de moment, els contactes continuaran de manera soterrada com fins ara. I ells ho saben, però no volen que ens n’adonem. Però nosaltres ja ho sabem això, i per això la conferència ha estat un èxit total.
D’altra banda, els comuns segueixen revelant detalls de la ponència de la nova formació que estan gestant. Les ponències es presentaran aquest diumenge, amb l’objectiu de fer una assemblea constituent cap als volts de l’abril. Entretant, els documents aniran rebent esmenes. Bé, deixant a banda que d’aquí a l’abril segurament passaran coses, què diuen aquests documents? Bàsicament, en referència a l’àmbit nacional, el de sempre: que volen constituir la república de l’ambigüitat, una República Catalana amb sobiranies compartides amb «la resta de pobles de la península», a l’espera que es desenvolupin altres processos constituents a l’Estat espanyol. Però sobretot, que cal desplaçar «l’eix Catalunya-Espanya», per retornar a l’eix «esquerra-dreta». Aquí està la clau. Els comuns, la Iniciativa 2.0, no s’ha sentit mai còmode amb el discurs sobiranista, perquè més enllà del «compromís amb el dret a decidir», no han estat capaços –o no s’han atrevit mai- a fixar una posició, en un sentit o un altre, i això els ha anat minvant. Com feia ICV, doncs, ells se senten còmodes amb el discurs de les esquerres de debò, la superioritat moral i els enfrontaments clàssics amb la dreta. Ara mateix, però, Catalunya ha aparcat temporalment aquest eix per centrar-se en fer néixer un nou Estat a través d’un revolucionari procés d’independència, que els ha agafat a contrapeu.