"El Memorial Democràtic dedica una exposició a la publicació infantil " En Patufet " de Folch i Torres..‘En Patufet va ser una estructura d’estat’...











Durant la guerra civil espanyola, l’aviació italiana va provocar la mort de milers de catalans. Va volar edificis i destruir famílies. Un dels bombardejos aeris més terribles va produir-se el 30 de gener de 1938. Hi va haver 3 ràtzies entre les 9 i les 12 del migdia, que van deixar uns 200 morts al centre de la capital catalana. Molts d’ells eren criatures.

Es pot parlar de la mort en una revista infantil? Es poden tractar temes com els bombardejos, la fam i la desnutrició en temps de guerra amb humor? És possible riure sota les bombes?

Ho és.

La publicació En Patufet n'és un exemple. Als anys trenta, aquesta revista infantil va retratar la guerra civil a través de centenars de vinyetes humorístiques adreçades als més petits. Nascuda l'any 1904, en esclatar la guerra, En Patufet va anar permeabilitzant la cruesa del conflicte a les seves pàgines. L'equip que l'editava –entre ells Josep Maria Folch i Torres, Gaietà Cornet i Joan Garcia Junceda– va dibuixar amb enginy la gana, la dificultat per trobar menjar, així com ciutadans cadavèrics, i també la inflació, els bombardeigs, els refugis i la por que impregnava la rereguarda.

Ara, gairebé 80 anys després que sortís el darrer número del setmanari, el Memorial Democràtic li dedica l'exposició Patufet en guerra. "Mentre la Generalitat organitzava la defensa passiva del conflicte, els ciutadans van trobar a En Patufet la seva defensa mental", explica el director del Memorial Plàcid Garcia-Planas que encara aquesta mostra un any després d'arribar al càrrec. I sap de què parla: ell ha retratat el conflicte als Balcans i a l'Afganistan durant la seva època de corresponsal de La Vanguardia i coneix com és de rellevant apropar-se a la quotidianeïtat per fer narrables els temps de guerra –l'any 2012, va recollir-ne alguns objectes a l'exposició 'L'Arxiu del corresponsal de Guerra. Col·lecció Plàcid Garcia-Planas' de l'Arts Santa Mònica.

Garcia-Planas camina pel passadís que dóna la benvinguda a l'exposició –és fosc, cobert de negre a banda i banda– i recomana que li dediquem 12 minuts de la nostra visita a l'audiovisual amateur “Quan la gana apreta” –gairebé inèdit– que va realitzar durant la guerra el barceloní Lluís Gibert. Com fet ex professo per fer-nos pensar, minuts després, arriba del pis de dalt un "bon profit!". Sembla alguna treballadora del Memorial que atura per dinar. "Què has dut tu avui?", li respon llavors una altra veu femenina.

Visitar l'exposició Patufet en guerra no és còmode. Permetre's somriure amb la guerra i la fam mai ho ha estat. Buscar una estona per treure el cap en aquesta mostra és prendre consciència que si tens gana, en sortir dinaràs; que a tu no et faltarà el sabó per dutxar-te aquesta nit. I tot mentre mig-somrius llegint una de les vinyetes més crues de la mostra “Heus ací una historieta de la gent que està primeta” sobre els veïns cadavèrics d'una escala. Nens que no s’aguanten drets, un home que ha perdut vint-i-set quilos, una dona que ha passat de vuitanta a quaranta. "Somriure sota les bombes va ser —i en altres llocs segueix sent— una realitat. Una necessitat. Per saber, d’alguna manera, que estem vius. Per saber, també, que no estem morts. I que volem guanyar", diu Garcia-Planas. 

Mentrestant, i atenuada pel vidre de la façana del Memorial, s'escolta la cridòria dels alumnes de l'Institut Milà i Fontanals, que va obrir les seves portes l'any 1933. En aquella època, més de 300.000 persones –moltes d'elles infants– esperaven cada divendres la revista. De fet, des d'aleshores, cap altra iniciativa de caire infantil ha tingut tant seguiment –només l'ha superada ara el Club Súper3. Els nois i noies que ara criden bé haguessin pogut ser lectors d'En Patufet, però ara és l'hora del pati i ells, si miren al cel, no és per evitar un obús, sinó per fer una rematada a la porteria contrària.

'En Patufet va ser una estructura d'estat'

El Memorial, però, dedica la mostra al paper que va jugar el setmanari tant a la Catalunya encara republicana, com en els posteriors temps de clandistinitat. "Van ser uns bocins de paper que, per als catalans, han estat quasi una estructura d’Estat. Abans, durant, i fins i tot després de la guerra, quan va quedar prohibit, en Patufet ha estat el vailet més inquiet i transversal de la història —mil anys— de Catalunya", assegura el director del Memorial. També explica com, en el procés de recerca, han trobat molta gent que –durant el franquisme– va aprendre a llegir en català amb En Patufet

La mostra, contextualitzada amb ninots de l'època, fotografies i llibrets esgrogueïts, es pot pot visitar fins el 31 d'agost a la seu del Memorial, al Raval de Barcelona, un dels barris que més va patir els estralls de la guerra civil espanyola i que, 80 anys després, lliura la seva particular batalla per no perdre aqueslla identitat popular que sempre l'ha caracteritzat davant l'avanç dels hotels turístics, l'Starbucks i les cadenes de torn. Això que anomenen gentrificació. 


https://www.racocatala.cat/noticia/40819/patufet-va-ser-estructura-destat