Fulana. I el verb que l’acompanyava era tenir. ...

Més enllà d’accents diacrítics, d’instituts d’estudis catalans i d’acadèmies de la llengua, el llenguatge evoluciona. Hi ha paraules que neixen i d’altres que moren. Però, de tant en tant, ressorgeix una història, ressuscita una paraula i amb ella tota una època que tenies oblidada.
Era una paraula que se solia pronunciar en singular, que es deia en veu baixa, tal com es diuen les coses quan vols que les senti tothom, quan vols que tothom deixi el que està fent i s’acosti a escoltar-te. Era un terme tardofranquista, que el caçava al vol, a casa, quan parlaven els grans, i que, a pesar de no entendre’l, intuïa que el seu significat era fosc. Era una paraula femenina, que s’utilitzava per referir-se a algú a qui jo, per descomptat, no coneixia. Era una expressió que servia per fer circular la informació per canals subterranis. Per escampar una sospita.
La paraula era fulana. I el verb que l’acompanyava era tenir. Tal persona -aquesta sí que amb noms i cognoms- té una fulana. La fulana era moltes vegades un ésser femení indeterminat, que ni els mateixos adults sabien qui era, que només existia en relació a algú. Era la seva fulana, una possessió més. Un terme aspiracional. De la mateixa manera que es tenia un cotxe, una torre o un apartament a la platja, els senyors respectables disposaven d’una fulana. “El matrimoni és una creu molt pesada. Per això han de ser tres a portar-la”, deia el Capri, ironitzant sobre els trios d’abans: el marit, l’esposa i la fulana.
Hi havia un segon nivell d’informació en aquestes converses i era quan el senyor X no només tenia una fulana, sinó que li havia posat un pis. Aquest era el verb: posar. Els senyors, quan sentien aquesta notícia, feien gestos d’aprovació amb el cap, una aprovació entre escèptica i envejosa, i les senyores posaven uns ulls com unes taronges i deixaven anar un sospir que es reprimien col·locant una mà davant la boca. Posar-li un pis volia dir que ell li pagava el lloguer d’un apartament on vivia ella i que era allà on es veien de forma furtiva.
Però tot això jo ho devia saber més tard. En aquell moment, a un nen de Taradell només li cridava l’atenció que tots els pisos que es posaven fossin a Barcelona. “Li ha posat un pis...”, tres punts suspensius, “a Barcelona!!!”, amb tres signes d’admiració. Això ja era la perversió màxima. La informació que es deixava per al final. La prova definitiva que el mal sempre venia d’aquella Barcelona, ciutat anònima, ciutat de perdició.
P.D . Expliquen de senyores que competien entre elles a veure quina família tenia la millor fulana. Per a la família reial, m’imagino que poder disposar d’un dels sex symbols de la tele i el destape dels anys 70 devia ser, com a mínim, motiu d’orgull i satisfacció.

Carta a Bárbara Rey: Motiu d’orgull i satisfacció

La fulana era moltes vegades un ésser femení indeterminat, que ni els mateixos adults sabien qui era, que només existia en relació a algú