...Quasi dos milions de catalans que fem el pas plegats i amb això construïm una majoria parlamentària viable, no hi ha legalitat que es puga oposar a aquesta legitimitat social»....un govern no és legítim si no té un consentiment explícit dels governats ( Locke)...

Ahir el Tribunal Constitucional espanyol es va enfrontar al parlament de Catalunya en una nova interlocutòria en què deia que ‘no hi ha cap més legitimitat que la legalitat constitucional’.

Es veia venir que tard o d’hora arribarien a aquest punt de deliri, que equival a proclamar que la llei, només perquè és la llei, està per damunt de la democràcia. Una tesi que té precedents il·lustres en totes les dictadures que hi ha hagut i hi ha sobre el planeta, però que és incompatible amb cap proposta democràtica. La filigrana teoricista del TC resulta encara més xocant tenint en compte que la diferència, tècnica, entre legalitat i legitimitat s’ensenya a primer de carrera. Es veu que als membres del tribunal ja no els preocupa ni tan solament perdre el crèdit acadèmic que puguen tenir. Deu passar això, quan la funció de pensar és substituïda per la d’obeir.

La discussió és tan clara que entrar-hi fa mandra i tot. Però ho hem de fer. És evident que legitimitat i legalitat són conceptes diferents. Això és indiscutible, perquè aquesta diferència ha estat magníficament argumentada per autors de totes les èpoques i països. Des de la famosa sentència de Locke, segons la qual un govern no és legítim si no té un consentiment explícit dels governats, fins a la precisió sobre la impossibilitat de crear estructures efectives de govern sense una legitimació popular prèvia, tesi molt ben formulada per aquell Habermas que els nacionalistes espanyols van preferir usar d’eslògan buit abans que entendre’l. I segurament abans que llegir-lo també.

El problema que té Espanya al Principat és precisament un problema de legitimitat, de pèrdua de legitimitat. I això no pot refer-se a còpia de decrets, sentències o interlocutòries. La legalitat, pot ser ara més o menys al seu costat, tot i que ni això no és clar. Però el problema profund i real que tenen és l’accelerada pèrdua d’adhesió popular, si ho volen dir així, que el projecte espanyol troba a Catalunya. Cosa, per cert, que no som pas els únics que sabem que passa, sinó que expliquen perfectament personatges com ara Javier Pérez Royo i Iñaki Gabilondo, per esmentar-ne dos de ben diferents –i gens  sospitosos de connivència amb l’independentisme.

Els qui sigueu independentistes, penseu-ho un moment, que és ben fàcil d’entendre: hi hagué un dia que deixàreu de sentir-vos còmodes dins l’estat espanyol. És més que probable que el recordeu perfectament, aquell dia. És més que probable que recordeu el moment, amb qui estàveu, el gest, la conversa, el fet, l’argument que va canviar la vostra personalitat política. Quan vàreu dir prou. Aquest moment, cadascun d’aquests moments individuals, és el problema seriós i real que té Espanya. El problema real de l’estat és que molts, moltíssims, de vosaltres un dia us vàreu sentir més o menys còmodes formant part de l’estat espanyol, però ara ja no. I, això, per bé que ho he explicat amb paraules massa planeres i molt poc tècniques, és la descripció exacta de la pèrdua de la legitimitat.

Simplement, un dia l’estat va deixar de tenir legitimitat davant vostre, íntimament. I és a partir d’aquell moment que vàreu començar a pensar com fer-ne un de nou i diferent, com caminar cap a la república catalana. Si això hagués estat el recorregut vital d’una persona sola, de mil, de trenta mil, no passaria res, o no gran cosa. Però quan som quasi dos milions de catalans que fem el pas plegats, com va passar el 27-S, i això, a més, permet de construir una majoria parlamentària viable, aleshores simplement no hi ha legalitat que es puga oposar a aquesta legitimitat social tan brutal, que en definitiva és a la base de la política.

Nosaltres fa cinc anys que anem construint un enorme pacte entre individus lliures, disposats a arribar junts a un fi: abandonar l’estat espanyol i crear l’estat català. I això, aquest pacte, crea una legitimitat indiscutida per cadascú de nosaltres, que acabarà servint-se d’unes tècniques jurídiques conegudes i usades a tot el món per a crear al seu torn la legalitat en què el nostre projecte es farà administrativament real. El món funciona així i, si de cas, sorprèn que alguns puguen pensar que ens ho impediran precisament fent servir les lleis i les institucions que nosaltres ja no reconeixem com a lleis justes, aquelles que han aconseguit que deixem de sentir-nos còmodes en el seu projecte.

[http://www.vilaweb.cat/noticies/el-dia-que-deixareu-de-sentir-vos-comodes

/
Comentaris dels subscriptors

Pep
Ja de ben petit, sempre he sigut aliè als valors del nacionalisme espanyol. La meva legalitat mai l’he viscut com a legítima, sense saber encara els valors d’aquests mots. D’ença aquests 5 anys, la meva desconnexió amb Espanya és total.

Josep
L’habilitat del nostre director per a arribar a tocar la nostra essència i a la gènesi de la nostra al·lèrgia a la hispanitat no deixa de ser remarcable. M’ha fet rebobinar, no fins quan vaig comença a ser independentista, ja que crec que ja ho era al ventre de la meva mare, però sí el dia que vaig dir prou d’haver-me de justificar i d’aguantar la sornegueria catalanòfoba i passar a una estratègia més contundent i gens conciliadora. La cosa curiosa és que jo ja no vivia a Catalunya feia anys i els fets van passar a Cuba fa un quart de segle. Història força significativa a l’última colònia del imperio, que és massa llarga per exposar-la però que l’amic Partal m’ha fet recordar.

Júlia López
Jo recordo molt be el día que vaig deixar de sentirme comoda a espanya, però aquest dia va ser el resultat de tot el que portava veient I aguantant els estius de vacances al poble dels meus pares, el meynsteniment cap a catalunya i els catalans però a la mateixa vegade veure com ells avançaben en tenir carreteres molt millor que aqui , que per anar a la caseta els caps de setmana teniem les mateixes de feia trenta anys I com la gent vivia treballant per un ajuntament tres mesos I els altres tres del “paro” en un poble de 800 habitants de Castella I Lleó.
El sumum va ser quan una coneguda em va dir, tot just un mes de setembre, que als nens de Castella la Manxa el “tio” Bono els hi donava els llibres I el material escolar, inclus els ordinadors. Això I el retorn del Estatut de Catalunya em va convençer del que necessitabem era la Independència de Catalunya.

Joan Rubiralta
Ja fa dies que diem que el govern espanyol no s’ha assabentat del que està passant a Catalunya i es pensen que amb alguns escarments jurídics, canviaran el parer de milions de persones i això és, senzillament, impossible. Quan una persona no reconeix íntimament la legalitat d’un estat per moltes i diverses raons, entre les qual destaca les contínues agressions i humiliacions que ha patit, mai no tornarà a considerar-la com una autoritat ni com un poder que està per sobre d’ella, ans al contrari aquesta persona veurà en aquell poder que continua atacant el seu poble com un enemic polític i per tant com un grup que cal combatre amb les armes de la democràcia. És evident que no tothom ha fet la mateixa evolució en el mateix temps, però el que és cert és que ara, després de tres-cents anys d’ocupació, les circumstàncies polítiques que provenen d’una major informació del poble català, d’un augment de les ànsies de llibertat i que ha comptat amb la col·laboració entusiasta dels greus errors del PP, han tingut el resultat que hi ha i això no pot anar marxa enrere.
Podran inhabilitar tota la classes política del Parlament, alcaldies, regidories i les cúpules de l’ANC i d’Òmnium, però mai no podran inhabilitar tot un poble que vols ser lliure i que lluita i seguirà lluitant pacíficament fins al final per aconseguir-ho. Al poble català ja no el podran tornar a doblegar mai més. Ja fa temps que han fet tard.

Ramon Perera fa 7 hores
D’ençà que va començar a pujar l’onada independentista, l’estat espanyol s’ha abstingut d’emprar la seva arma preferida històricament: la repressió pura i simple. En canvi, està sent el protagonista d’una escalada verbal d’amenaces, que com que pretèn ignorar aspectes essencials de la realitat, el porta a haver de superar com sigui contradiccions lògiques per poder defensar les seves tesis, com ara aquesta afirmació del Tribunal Constiucional espanyol comentada a l’editorial. La pregunta segueix sent la que era: seguiran així o bé es decantaran per l’ús de la força? Si es decanten per la segona opció, la nova pregunta seria: com és que han aguantat fins el dit moment i què ha canviat per a que s’hagin decidit?

Dani F. fa
Tan de bo sigui així…però no destaquem per la nostra valentía els catalans i sempre hem perdut les “guerres”..

Carles Matute
Ah, però, n’han tingut mai de projecte?

Diego Arcos
Amb una frase n’hi ha prou: Vox Populi, omnia Lex

jaume fa
Que no són conscients els espanyols formats -la classe mitjana que només es conforma amb el soma dels programes obscens televisius ja està perduda-, de què l’estat espanyol ha lliscat pel pendent de l’autoritarisme i que ELLS, els espanyols que no són casta ni tenen poder, en patiran les conseqüències?

Que no són conscients que acceptar la injustícia només perquè de moment a ells no els afecta, és obrir la caixa de pandora de la legalitat que afavoreix als qui legislen?

(Què som conscients els catalans que triarem la república catalana que haurem de vetllar perquè la mala praxi repudiada a l’estat espanyol en referència a qui ostenta el poder pot replicar-se en el nou país, i que caldrà establir mecanismes de compensació evitar-ho?
O bé dimitirem de totes les bones intencions una vegada els “fills de p.ta siguin els nostres” , en expressió atribuïda al secretari d’estat nordamericà Kissinger? )

Josep UsóLa seua actitud és la de mantindre una legalitat que només els beneficia a ells (a la immensa minoria de l’Estat Espanyol que se n’aprofita de tot allò que pot). Mentre disposen de prou mitjans com per sostindre aquesta legalitat per la força, van tirant. I quan una part dels governats descobreix la il·legitimitat d’aquesta legalitat i adquireix suficient entitat, se l’acaben traient del damunt. Així és com han anat perdent parts del seu “imperi”. En el cas català d’ara, el que més m’impressiona és la velocitat amb la qual han passat les coses. Jo recorde fa cinc anys a tot estirar que el propi director em digué que això de la independència era, possiblement, per abans de vint anys. I també perquè després de tres-cents anys, tinc el privilegi de viure-ho en directe al llarg de la meua vida. I el millor és que, cada dia que passa, hi ha més persones que fan el pas. Això és impossible d’aturar.

Josep
Legalitat legitimitat, pot ser per mi hem costa d’entendre, però jo dic, (i si ho entenc), que la justícia, la democràcia i l’ètica, estant per sobra i per davant de les lleis i les constitucions, per què, la justícia la democràcia i l’ètica, son el present, son l’ara i aquí, en canvi les lleis i les constitucions son el passat, i sent el passat, ja no poden representar, ni el present ni el futur.