Gairebé quatre de cada cinc catalans demanen la celebració d’un referèndum sobre la independència de Catalunya...el suport massiu al referèndum respon directament a la necessitat que sent la població de redreçar la situació d’indefensió ..Els catalans se senten nació i demanen poder determinar democràticament i sense interferències com organitzar-se...

Les dades de la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió són diàfanes. Gairebé quatre de cada cinc catalans demanen la celebració d’un referèndum sobre la independència de Catalunya. La meitat donen suport a la convocatòria d’un referèndum organitzat per la Generalitat fins i tot si es fa sense un acord amb l’Estat. I més significatiu des d’un punt de vista polític, un 73 per cent es declaren disposats a participar en un referèndum unilateral.
Aquests resultats demostren dues coses que van més enllà dels càlculs estratègics que en puguin fer els governs català i espanyol i els partits polítics que els integren. En primer lloc, l’altíssim suport al referèndum vol dir que els catalans reconeixen, amb una gran claredat, Catalunya com a subjecte polític amb una identitat nacional pròpia, és dir, amb el dret a autodeterminar-se que correspon a tota col·lectivitat nacional que es reconeix com a tal. És precisament aquest reconeixement el que fa obsoleta la interpretació rígida i legalista que l’estat espanyol fa del pacte constitucional del 1978. I el que hauria d’obligar els partits catalans encara reticents a fer un referèndum a abandonar la seva oposició. Si una gran massa de la població defensa la possibilitat d’autodeterminar-se i, per tant, el caràcter de nació del país, com poden negar-se a satisfer la demanda dels ciutadans que representen?

Entre els partidaris de la independència s’ha instal·lat la idea que el dret a l’autodeterminació i la independència triomfaran si els associen al projecte d’un estat més competent i una societat del benestar més potent i equitativa. La realitat és que aquell dret i el possible assoliment de la independència es fonamenten en un principi anterior. Els catalans se senten (alguns potser només de forma intuïtiva) nació i demanen aplicar la lògica que es deriva de ser-ne: poder determinar democràticament i sense interferències com organitzar-se. El mateix que demanen tots els països del món, incloent-hi, naturalment, Espanya.
D’això se’n deriva una conseqüència important. El referèndum, o, més exactament, la promesa de celebració de referèndum, no pot ser una maniobra estratègica per aconseguir objectius que no siguin exercir el dret d’autodeterminació d’una nació. No pot ser una maniobra per desbloquejar, per la via de l’amenaça, la tercera via, i aconseguir, a canvi de no convocar-lo, més diners o competències. Però tampoc pot ser una maniobra per legitimar, si Espanya comença a bloquejar la seva celebració, unes noves eleccions o, fins i tot, una DUI sense fer primer el referèndum.
Convocar un referèndum d’autodeterminació és una decisió transcendental que no deixa espai a anunciar-lo creient que en realitat no es farà. La promesa de convocatòria ha de conduir a la seva celebració: amb campanya institucional (que, com a mínim per part dels partits, ja hauria d’haver començat), cens complet, meses electorals obertes, administració autonòmica al servei de la convocatòria i recompte oficial. L’amic Graupera alertava dissabte contra una política catalana reduïda, “en privat, a un joc de pretextos per no fer el referèndum i, en públic, a un joc per responsabilitzar-ne l’enemic”. Si això és així, la direcció política actual comet un error molt greu: els partits i prohoms que en formen part han d’entendre que tots són corresponsables del que passi (o deixi de passar) i que els seus votants així ho entendrem.