La carta guanyadora (Toni Soler) ....................... Som una nació, nosaltres decidim ...el partit està obert i la carta guanyadora —el referèndum— la tenim nosaltres.

CONVICCIÓ. Fa pocs dies em van entrevistar per a un mitjà de comunicació d’àmbit espanyol. Em van preguntar si la població catalana volia, esperava o estava preparada per a un conflicte. I jo vaig respondre que la població catalana ni vol, ni espera ni està preparada per a un conflicte que no desitja, però malgrat tot vol un referèndum, no només per convicció democràtica, sinó també pel convenciment que som un subjecte polític que mereix decidir el seu futur. I que, per tant, el que segur que no volen, ni esperen, ni estan preparats per acceptar els catalans és que el futur de Catalunya el decideixi algú altre. I això que diem ara, amb aquesta naturalitat, és la gran conquesta del Procés. El Som una nació, nosaltres decidim que presidia la gran manifestació del 2010 s’ha instal·lat. Davant d’aquesta convicció els plantejaments autoritaris només poden reforçar-nos. Traiem profit de l’impuls de l’agressor, com passa en les arts marcials.
POR. Dona gust sentir els ministres espanyols parlant de “cop d’estat”, tots a l’una, obeint la consigna d’un grup de spin doctors desesperats per contrarestar la força que hi ha darrere de la idea del referèndum. Dona gust perquè l’argumentari és tan cínic que només es pot formular fent teatret de la pitjor espècie. Per això de tant en tant se’ls escapen espurnes de sinceritat, com al ministre portaveu Méndez de Vigo quan va dir que l’autonomia és una graciosa concessió del poder central que es pot revertir quan més convingui (potser no es pot esperar altra cosa d’un fill de militar franquista, i cunyat d’un dels neonazis que van assaltar Blanquerna). Quan els dirigents del PP parlen de suspendre l’autonomia o El País proclama que el govern està “ dispuesto a todo” per evitar les nostres urnes jo no puc evitar sentir l’olor de la por, el neguit d’una part important dels poders espanyols, que constaten, per enèsima vegada, i amb l’enèsima cara de sorpresa, que la Generalitat no fa comèdia i que si Espanya pretén combatre el referèndum s’haurà d’embrutar, haurà de reprimir, i potser ni així aconseguirà evitar que les urnes s’omplin; i si ho aconsegueix serà —aquest cop sí— un cop d’estat, i haurà de posar Enric Millo com un president de broma, perquè gestioni la sanitat i l’educació catalanes amb l’eficàcia que ha demostrat a l’aeroport del Prat. I a més, sense control parlamentari, perquè el Parlament o estarà dissolt o votarà contra tot el que vulgui fer Millo, perquè el partit de Millo, al Parlament català, és una minoria radical i cridanera.
DUBTES. Davant d’una perspectiva tan poc falaguera, és ben normal que a Madrid algunes ments lúcides es preguntin: ¿Espanya es pot permetre aquests costos per evitar el referèndum de la punyeta? ¿Pot posar en risc la recuperació econòmica, l’essència mateixa de l’estat de les autonomies, la seva imatge internacional, que ja va coixa per una llarga llista de motius? I quan hi penso, ja no em sembla una perspectiva tan irreal que, si aquí hi ha fermesa, allà aflorin alguns dubtes i alguns plans B que, de moment, ningú no gosa formular en veu alta. No té res de fàcil, perquè de por, com és lògic, aquí també n’hi ha. I febleses, i contradiccions, i un botó nuclear —la mobilització ciutadana— que s’ha de saber prémer al moment just. Però el partit està obert i la carta guanyadora —el referèndum— la tenim nosaltres.



COMENTARIS:



El Catalán
Soci
27/05/2017 19:06
Que el miedo está repartido, eso está claro, pero cuando alguien te amenaza con lo peor de una manera reiterada (y yo diría que hasta cansina), cabe preguntarse hasta que punto está dispuesto a llevar a cabo sus amenazas. Lo que está muy claro es que cuando llegue el momento, la gente saldrá a la calle en masa y el efecto puede ser demoledor. Eso los tiene asustados y no saben con contrarestarlo. Para muestra ver el ultimo video del BLog de Iñaqui Gabilondo sobre el proceso en Cataluña. Prietas las filas...

Sergi Rubio I Evangelio
28/05/2017 00:54
Toni. Els teus articles són cada cop més lucids. Sempre han estat molt fins des de el punt de vista analític; retratant el moment, però sense anar més enlllà. Darrerament, trobo que tenen més visió, més perspectiva, més llum. Com aquella cançó dels Lax, 'Tornarem': 'ens cal cor i cervell, en aquest camí.' Ara els teus articles semblen haver trobat l'equilibri entre els dos. Felicitats i, sobretot, gràcies!


Alfred Bou
28/05/2017 00:54
España morira por sus propias contradicciones

pels_núvols
Soci
27/05/2017 21:06
Jo el que veig pel bàndol contrari, és una pobresa intel·lectual i una mediocritat gegants. En lloc d'anar endavant van cap al segle XIX.

llegir més...

Voler votar a la consulta "no et fa independentista, et fa demòcrata"

Reforç civil a la via unilateral

L’ANC, Òmnium i l’AMI insten el govern a anunciar la data i la pregunta del referèndum
Sostenen que el rebuig de Rajoy a la via pactada canvia l’escenari i garanteixen mobilitzacions

El referèndum serà «útil» tant als del si com als del no.....Voler votar a la consulta "no et fa independentista, et fa demòcrata"

Surt a la llum l'ínfim nombre de militants de Ciudadanos a Catalunya

‘L’estat espanyol no té tant poder per a impedir tanta democràcia’...Puigdemont

El cap de l'executiu català ha ofert diàleg permanent amb l'estat espanyol, però ha avisat que el govern mai no renunciaria a posar urnes

El discurs íntegre de Puigdemont:

http://www.vilaweb.cat/noticies/el-discurs-integre-de-puigdemont-lestat-espanyol-no-te-tant-poder-per-a-impedir-tanta-democracia/


Puigdemont avisa Rajoy: o pacta el referèndum, o pacta la transició al nou estat

Crònica de l'acte d'avui a Madrid, amb un aire d'ultimàtum i de cosa inevitable que feia impacte

La conferència de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva avui a Madrid no ha tingut res a veure ni amb la que van fer tots tres a Brussel·les ara fa quatre mesos ni amb la que va fer el president també a la capital espanyola el mes d’octubre. Avui hi havia un aire d’ultimàtum i de cosa inevitable que colpia. Tant en aquell esmorzar informatiu de la tardor com al Parlament Europeu, el president deixava clar que si el govern espanyol no acceptava de cap manera de pactar els termes del referèndum, el referèndum es faria igualment. Però no ho va fer amb la contundència d’avui, ni amb l’expectació, ni amb el calendari avançant de manera tan implacable com avança ara.

Puigdemont, Junqueras i Romeva han fet un acte de sobirania a Madrid com no s’havia vist mai. I davant la mirada atenta de representants d’una vintena d’ambaixades. Aquesta vegada no s’han sabut noms d’ambaixadors, però sí la confirmació que hi havia personal diplomàtic: la pressió de la diplomàcia espanyola (escaldada per la desfilada d’ambaixadors davant Puigdemont l’octubre passat) pot fer efecte, però fins a un cert punt.

Perquè la voluntat d’aquestes ambaixades, com les d’Alemanya, Noruega, Suïssa, Irlanda, Itàlia, l’Argentina, Bolívia, Algèria, el Japó, era escoltar de primera mà l’últim oferiment de diàleg al govern espanyol. I tots han escoltat com el president de la Generalitat de Catalunya deia, al cor de Madrid, a l’auditori Caja de Música de l’ajuntament, a tocar de la Cibeles i del Museu del Prado, aquestes paraules: ‘Si no s’articula una proposta pactada per absència de voluntat del govern espanyol, el compromís del govern de Catalunya amb el seu poble és democràticament inviolable. Farem el referèndum i serà aleshores que oferirem novament una proposta de diàleg i de negociació. Però l’objectiu ja no serà fer el referèndum, sinó convidar l’estat espanyol a aplicar-ne el resultat i contribuir a la transició del nou estat català, un nou estat que mantindrà els llaços fraternals amb Espanya que ningú ni res no podrà seccionar.’

Del cèlebre ‘Catalunya necessita un estat’ que va dir Artur Mas, també a Madrid, poc després de la gran diada del 2012, a avisar que si no l’estat espanyol pacta el referèndum haurà de pactar com es fa el nou estat català. Cinc anys de diferència. Puigdemont feia aquest gest de sobirania exposant-ne el mètode: hi haurà la formalització imminent de la disposició del govern català a negociar amb el govern espanyol els termes del referèndum; si no hi ha una resposta proactiva, el calendari continuarà endavant, no s’atura la previsió del referèndum al setembre.

Autodeterminació. Aquesta és la paraula que s’ha encarregat de dotar de valor Oriol Junqueras davant el personal diplomàtic i els representants empresarials, sindicals, corresponsals internacionals i polítics que s’aplegaven a l’auditori. ‘El referèndum és un instrument imprescindible. L’autodeterminació és un dret inherent a totes les nacions del món. Ni podem ni volem renunciar a aquest dret que ens és inherent com a comunitat política i tenim el ferm convenciment d’exercir-lo’, ha dit Junqueras.

Transició al nou estat català, autodeterminació, ‘compromís inviolable’ amb el poble de Catalunya. L’auditori era molt petit per a tanta expectació suscitada, però el lloc, el moment i aquests conceptes han fet que aquesta conferència no fos una conferència més. No s’hi ha demanat res: s’hi ha anunciat que es faran coses perquè ja no hi ha temps. Un gest de sobirania, a tocar de Cibeles.


http://www.vilaweb.cat/noticies/puigdemont-a-madrid-un-gest-de-sobirania-sense-precedents-a-tocar-de-cibeles/

Ací podeu veure el vídeo del discurs íntegre de Puigdemont:

http://www.vilaweb.cat/noticies/puigdemont-a-madrid-un-gest-de-sobirania-sense-precedents-a-tocar-de-cibeles/

Colau va aprofitar algunes de les falsedats per fer campanya i mai ha demanat disculpes ...

Alguna cosa sí que ha canviat: la tàctica de Madrid....

Comentaris a:

Pot ser que s’estiga movent alguna cosa a Madrid?

'Si Barcelona i Madrid estan d’acord en el fet que el canvi de la constitució per a permetre el referèndum és la manera d’evitar el xoc, aleshores els vots per a fer possible aquest canvi no poden ser únicament els dels independentistes. El PP també hauria de votar a favor'...



Jordi Martí 20.05.2017  |  22:06
TRAMPA, TRAMPA, TRAMPA !

Ricard Godia 20.05.2017  |  19:29
Jugar amb *trileros* vol dir deixar-se esquilar, ara la música cal que la posi Catalunya i que ballin els altres…

Muma Soler 20.05.2017  |  19:24
Jo no perdria ni un sol instant a contemplar la possibilitat d’una negociació vistos els 400 anys (des de la guerra dels Segadors) que precedeixen el present.
Tantes vegades han fet trampes. Tantes vegades han incomplert allò signat. Europa desconeix aquest comportament pervers (del poder) i no sabran prevenir-lo
i perdrem uns altres 5 o 10 anys escanyats amb uns serveis deplorables (Rodalia, Aeroport, eix mediterrani, marketing a l’estranger,…).
Pensant sempre el pitjor l’encertarem, però és possible que encara ens quedem curts.

Victor Serra 20.05.2017  |  13:57
Ara es podria escenificar la situació colonial perfecta. Els representants de la majoria d’un territori sense sobirania reconeguda se’n van al Congrés de la metròpoli amb les seves demandes, les quals són rebutjades amb suficiència i menyspreu . I després què ?

jaume vall 20.05.2017  |  12:13
1)
Òbviament en el fons, “ells” no estan disposats a canviar res. Ja els hi va bé la catalanofòbia per recaptar més vots. Ara bé, el canvi de les formes ha d’obeir a la combinació de les dues variables que tots pensem : la pressió externa, la internacional, i la pressió interna, la catalana. La nostra determinació s’ha fet present en els fòrums interestatals, i al mateix temps ha sacsejat els dirigents espanyols en veure que el suflé no baixa.
Aprofitem el canvi en el discurs menys agressiu espanyol -finalment s’haurà de pactar la independència amb ells- sense deixar-nos prendre el pèl per la seva impostada voluntat negociadora.

2) Ho tenim a tocar. Com ja tantes vegades s’ha dit, la victòria és el referèndum. La constatació de la nostra essència nacional, de comunitat subjecte polític que decidirà lliurement el seu destí. Que guanyi el SI, permeteu-me l’expressió, només és una conseqüència de la nostra millor manera de fer les coses respecte dels partidaris de NO, i evidentment és la clau per viure més dignament, amb més prosperitat. Però la victòria essencial en aquests moments és posar les urnes el dia 1 d’octubre i anar a votar -o defensar les urnes contra qui les vulgui treure,i fotografiar i publicar aquesta -improbable ignomínia-. Si hi ha urnes, hem guanyat. Si qualsevol excusa o pressió impedeix posar les urnes i no fer el que s’ha promès, hem perdut.
3) La possibilitat de que el govern espanyol hagi de permetre posar les urnes, i dedicar els esforços en menysprear la condició vinculant del resultat, i/o d’emprendre actuacions judicials i internacionals per tal de castigar-nos i de que no es reconegui la conseqüència de la nostra victòria, tot i preocupant, no tindrà rellevància. A ulls exteriors, si els catalans hem aconseguit perseverar, entomar els reptes i guanyar, ens haurem guanyat el respecte i la condició de societat amb la qual es pot comptar, de nou estat amb el qual d’ara endavant s’haurà de donar la benvinguda als organismes internacionals.
4) Josep Usó, sí, queden 133, tot un meravellós i excitant compte enrere.

Carles Matute 20.05.2017  |  12:03

Alguna cosa sí que ha canviat: la tàctica de Madrid.

Donat que veuen que es troben en un carreró sense sortida, i que el temps hi juga a la contra, ara es treuen un conill de la txistera i surten amb que, ara sí, ara la seva incanviable i inamovible constitució es pot canviar; miracle!

Però tots sabem com les gasten aquests especialistes en incomplir pactes, acords i tot el que se’ls hi posi al davant. Només ens cal no perdre de vista l’objectiu, passi el que passi. Que volen parlar? doncs parlem, que volen negociar? negociem, però sempre tenint en compte quins son els límits i que hi ha un timing que cal complir, ja que si son capaços de fer que el Tribunal Constitucional aprovi el que convingui en qüestió d’hores, una modificació express de la Constitució es pot fer abans de vacances i no cal esperar l’any que ve. Preses de pel, les mínimes.

No me les vull donar de res però, com molts d’altres, quan va començar el procés ja vaig dir que els murs inamovibles acabarien en ofertes de “txutxes” quan no els hi quedés més remei. Ara ens cal no perdre el control de la situació per què encara no tenim res guanyat.

Josep M Armengou 20.05.2017  |  11:27
No hi ha res que s’assembli al procés del Plan Ibarretxe. Res de res.
Ergo, cap possibilitat, cap ni una , que acabi de la mateixa manera.

Josep M Armengou 20.05.2017  |  11:25
La vostra explicació, director, em sembla impecable, i ens pertoca a tots plegats respondre-hi des de la Política, allò que ens ha costat tant de practicar, històricament, als catalans.
Som en un moment brillant en capacitats , lideratges, equips i massa crítica. Actuem en conseqüència.
Els propers dies d’aquest trepidant 2017 seran especialment plens de proves a les nostres capacitats.
Aprofitem bé les lliçons que surtin de la mobilització (petitona) de l’extrema dreta madrilenya, de la lluita pel poder entre els socialistes, de la moció de censura a Rajoy i de la conferència governamental a Madrid.
En tot el que està passant a la política expanyola, en tot, Catalunya i la Democràcia són al centre del debat.

Pep Agulló 20.05.2017  |  11:12
Tot fa pensar en alguna pressió més enllà dels Pirineus…I el govern ara estarà instal.lat en com fer trampes que semblin actuacions democràtiques. S’ha acabat el sistemàtic no. Puigdemont ho ha de tenir molt clar, la prova de que volen negociar hauria de tenir un previ inexcusable: que el govern del PP que tant ha utilizat els tribunals contra polítics catalans, retiri totes les causes obertes per parlar del referèndum, que ara sí es podrà parlar al congrés de diputats? I això no crec que passi. Tant fàcil i necessari com això per desvelar els seus foscos interesos. Junqueres ho va expressar clar. Ęs curiós que ningú, ni l editorial en parlin… Es pot negociar amb paraules judicialitzades?

Andreu Fàbregas 20.05.2017  |  08:45
He de reconèixer que m’he posat un xic nerviós al escoltar opinions tan diverses, especulatives i contundents (i carregades d’inquietud, és clar). A veure si aconsegueixo tranquil•litzar una mica al ‘personal’:

. Als nostres dirigents no hi ha res que ensenyar-los sobre tot això i el que podem esperar dels governs d’Espanya. Estan ben al cas de totes les experiències de trampes d’aquella gent i de que continuaran fen-les o intentant-ho.

. Salta a la vista la intel•ligència i professionalitat més que suficient que tenen Puigdemont, Junqueras, Romeva, Artur Mas, Lluís Llach i tants i tants altres i altres… I que disposen de moltíssimes més dades que tots nosaltres (comentaristes) per a prendre les decisions més encertades i amb les majors possibilitats d’èxit.

. Podem estar ben segurs que a aquestes alçades de la “missa”, els nostres no admetran tàctiques dilatòries fraudulentes si no hi ha un principi de compromisos signats i possiblement avalats per la U.E. que aconsellessin posposar per a després de setembre la data del referèndum per acabar de polir un possible acord. No seria posposar coses a canvi de no res o de les paraules de la fabrica de incompliments que es Espanya, i de el que la U.E. ja també n’està molt assabentada. El aplaçament nomes seria d’un, de dos o de tres mesos, i valdria la pena. I a nosaltres ja no ens ve d’aquí.

. Donem confiança als nostres, que ben segur que ho faran prou be. Aquests detalls confusos dels nostres enemics també indiquen que es senten amb feblesa o que algú superior els esta tocant el “crostó”. Tan li fa, nosaltres al nostre ritme ja imparable.

Albert Miret 20.05.2017  |  07:23
Segueixo tenint fe amb els nostres polítics, i espero que no caiguin a la evident trampa que ens paren una vegada més. Que es senten acorralats és evident. Des de fa dies que se’ls nota no només nerviosos si no amb un pànic evident. També és evident que les declaracions d’ahir han estat forçades des de Bruseles cosa que és d’agraïr, però espero que ningú sigui tant il·lús com per pensar que pretenen alguna cosa més que simular que en fan cas i dil·latar la situació tant com puguin. Fa dos mesos, la famosa “operación diálogo” que van pregonar a tots els vents, no va ser més que una tràgica burla més.
Ho hem vist massa vegades com per actuar ara com si ens ho creguessim. Ens han mentit des que existeixen, ens han robat a mans plenes, ens han insultat, i l’únic que els ha vençut és que nosaltres tenim el cervell al cap i no entre les cames, que el sabem fer servir i que quan cal som més tossuts i perseverants que ells.
Saben que el procés per a canviar aquesta burla de constitució que es va fer apuntats amb ametralladores on erem representats per ineptes que es veníen els nostres drets a canvi d’un somriure de l’amo, pot ser llarguissim, i que serien ells els que portarien la veu cantant mentre s’aniria disolent el procés en un mar de promeses sistemàticament s’incomplertes.
Em fa una pena incommensurable veure com es cel·lebren les promeses a granel que ens venen a fer per enèssima vegada sobre soterrament de trens, i altres coses, oblidant que s’han incomplert les anteriors fins el vòmit. Realment ens en sentim tant súbdits d’aquesta gentussa, per a aceptar ara cap més condició?. Espero i confio que no. Exigim el referèndum promès i l’exigim ara, no quan els vagi bé a ells ni quan l’hagin pogut desfigurar.

Albert Rossich 20.05.2017  |  03:18
Un dia o altre el govern espanyol veurà (si no ho ha vist ja) que no té més remei que acordar un referèndum. Provarà que no sigui vinculant, tot i que un resultat molt clar a favor de la independència faria irreversible la secessió igualment: de cara al món, és impresentable obligar els catalans a formar part d’Espanya en contra de la seva voluntat clarament manifestada. En tot cas, no permetre el referèndum és inviable: si el boicoteja a través de la violència o la força policial, el descrèdit de l’estat serà absolut, i es trobarà amb una desafiament popular molt més fort que el 9N, o amb una DUI molt legitimada. I si el boicoteja estimulant la no participació, el percentatge a favor del sí encara serà més escandalós. L’única esperança que té és estimular la participació dels contraris a la independència, i confiar que el sí no arribi al 50% dels vots.



Víctor Serra 20.05.2017  |  01:17
Jo crec que res ha canviat. Es una simple trampa que preten un final com el d’Ibarretxe. Certament és més intel.ligent que el que han fet fins ara. Però cal recordar-los que representants d’un 80% del Parlament ja hem anat moltes vegades a demanar coses al Congrés, des de l’Estattut fins al referèndum pactat i sempre ens han menystingut. I en democràcia menystenir el 80% del Parlament d’un territori no és intel.ligent, sobretot perque aboca a solucions unilaterals, que és on estem ara. A menys que ells hagin canviat realment i vulguin negociar de veritat. Però són ells els que ho han de demostrar. I de moment res de res.

Josep Maria Camps 20.05.2017  |  01:16
Potser sí que hi ha alguna cosa de fons en el canvi de to i de terminologia del govern espanyol, però també és més que possible que sigui només una qüestió de forma: ja fa mesos -i potser anys- que el que hi ha és una guerra pel control del relat, i amb la seva repercusió internacional com a objectiu últim. L’estratègia de Puigdemont des d’almenys el setembre, centrant-se en el referèndum i aconseguint engegar un marc unitari amb el Pacte, ha marcat un calendari força clar, i ara que s’està acabant el termini del referèndum acordat per passar a l’unilateral, una i altra banda s’esforcen perquè la impossibilitat de l’acord s’atribueixi a l’adversari. Penso que aquesta és l’única motivació pel canvi aparent d’estratègia del govern espanyol, i és conjuntural i tàctica, no pas sincera o de fons. L’objectiu és únicament aconseguir trencar el ritme del relat de Puigdemont, prendre-li la iniciativa, i aquest no ha dubtat a tornar-s’hi aquest divendres mateix amb força habilitat: portarà la proposta al Congrés si el govern espanyol es mulla. I no es mullarà.
En definitiva, és una immensa partida d’escacs, ja està molt avançada i les parts han d’estudiar molt bé la situació abans de cada moviment. De moment, el relat més coherent i estructurat és el del govern català, amb tots els peròs que s’hi puguin posar. En canvi, el govern espanyol està demostrant, amb les seves vacilacions i canvis de discurs, que estan començant a veure’s superats per la situació i que comencen a veure-li les orelles al llop. Però això pot voler dir també que seran més perillosos que mai, perquè poden començar a prendre decisions dràstiques i fins i tot irreversibles. Com diria Gregory Bateson, estem en una cismogènesi simètrica, però a Madrid encara es pensen que és complementària. ...

Lluís Paloma 20.05.2017  |  00:36
En el fons el govern del PP sap que ha perdut la partida. Llavors es tracta de saber bé nosaltres què està passant. Jo dels del PP no me’n refio ni un pèl, precisament perquè l’únic que han fet tot aquest temps és mentir i reprimir. I em temo que l’oferta d’explicar-nos al Congrés sigui el seu intent de fer-ho acabar tot com el Pla Ibarretxe. Així que tot això cal agafar-ho amb pinces. L’únic que li podria donar credibilitat a tot és que de sobte cessés tota la repressió judicial i també els atacs continuats de la premsa unionista. I això a la seva clientela els faria de mal pair. Només s’entendria tot si resultés que la pèssima política exterior espanyola, així com la pura incompetència del govern del PP per resoldre temes com l’enorme deute espanyol d’alguna manera que no sigui arrabassant amb tot, els hagués dut a una situació prou inconfessable com per a haver d’obeir dramàtiques ordres de Brusel·les, fins i tot encara que aquestes possibilitin la nostra marxa. En aquest cas, dubto moltíssim que ells mateixos s’adonin de l’extrema gravetat de la seva situació.

Montserrat Pàmies 20.05.2017  |  00:35
Digueu-me desconfiada però jo no crec que hi hagi cap intenció, ni de diàleg ni de canvi de posició, de la part del govern espanyol. Si no estiguèssim tan escaldats per les innombrables vegades que els successius governs, i no parlo només dels que hi ha hagut des d’el 78, ens han enganyat, mentit i utilitzat, potser aquest cop podriem donar-los el benefici del dubte. La meva opinió és que, davant de l’opinió europea i internacional que aumenta en favor de Catalunya, aquest només és un gest de maquillatge per poder figurar, de cara a fora, com que estenen la mà a Catalunya i utilitzar-ho per quan arribi la pressió de debó davant l’Unió Europea. Crec que el president Puigdemont i el vice-president Junqueras ho veuen així i no tenen cap intenció de caure en el parany.

Octavi Monsonís 20.05.2017  |  00:34
Una modificació de la Constitució per permetre el Referèndum? La música sona bé, però toquem de peus a terra. Per a quan la modificació? Per a quan el Referèndum?
A mi, la música em sona repetida. Com el Pla Ibarretxe, anem al Congrés i matem el procés. Aquesta és l’oferta del govern de Madrid?
És cert que l’oferta té un verí afegit. Si el govern català manté la data de setembre, aleshores internacionalment s’acusarà la Generalitat de negligir el diàleg i la possibilitat d’un Referèndum legal i acordat.
I tanmateix, no s’ha d’ajornar la data del Referèndum, perquè implicaria entrar en una dinàmica més incerta que l’actual. Posem per cas que esperem que hi haja la votació sobre la modificació de la Constitució i que isca que no. Estaríem igual que abans, amb el Referèndum unilateral, i s’hauria perdut qui sap quant de temps.
Al meu entendre, cal mantenir els terminis actuals, anar al Congrés dels diputats a explicar el procés només si hi ha data per a debatre al Parlament espanyol la incorporació del Referèndum a la Constitució, i data per a fer-se efectiva. I si mentrestant arriba setembre o primers d’octubre i encara no hi ha res aprovat al Congrés, fer el Referèndum tal com està previst, i que el legalitzen després.
La malfiança no l’hem d’abandonar.

Jordi Carbonell 20.05.2017  |  00:34
Sí que és un canvi en el llenguatge, però el que s’està oferint es reeditar el numeret del Pla Ibarretxe. També és del tot possible que aquest canvi obeeixi a les pressions de Brussel·les perquè el que es vol és evitar el problema. El tema de fons, però, és que no volen reconèixer Catalunya com un subjecte polític ja que significaria parlar d’igual a igual a partir d’aquest moment.

Tot amb tot, Vicent, crec que et deixes portar al camp de l’enemic que ens vol entretenir amb un nou debat. És a dir, provocar una cortina de fum més per guanyar temps i recuperar l’agenda política. Tot amanit amb la campanya impulsada pel PP #NoEnCibeles.

Ara només podem d’admetre un pacte entre els dos governs, refrendat pel Parlament, com acaba de dir el nostre President.

Tots sabem que no és possible. No es pot pactar amb un govern que permanentment fa a Catalunya un assetjament econòmic, judicial, cultural i lingüístic. Dit d’altra manera, que fa la guerra econòmica i jurídica contra la colònia que gosa reclamar els seus drets.

És hora de convocar el referèndum un cop el president Puigdemont hagi emplaça’t el govern espanyol a negociar. I si hi ha impediments físics per celebrar-lo, DUI com ha dit el conseller Romeva.

Només serem independents si actuem com un estat independent. Ara és l’hora de fer-ho i no pas de distreure’ns amb discursos possibilistes.

Roger Civera 20.05.2017  |  00:33
Certament m’ha sorprès el canvi de discurs, segurament més per els detalls, donat que el fons és clarament una trampa, una trampa a la que fins i tot deuriem jugar-hi.
Que perdem anant al congrés? Que perd Puigdemont anant al congrés?
Anar al congrés a ser humiliat també podria servir, demostrar que no hi ha escletxa posible en tot el mapa polític espanyol i que tenen una forma molt particular de gestionar la diversitat… també ens serviria. Ells haurien tingut el seu moment “machote” i nosaltres ja no tindríem més remei que tirar per el dret…

Ramon Perera 20.05.2017  |  00:32
Jo no crec que s’estigui movent res a Madrid. Em sembla que es tracta només d’una acció de maquillatge per poder dir que ells sí que volen dialogar i que ofereixen camins legals per tractar les demandes catalanes. Pot estar bé per observadors exteriors desitjosos de tirar pilotes fora i que s’agafin a la pura lletra. Tanmateix, sabem de sobres de quina fusta estan fets els governs espanyols i que es tracta només d’una maniobra de distracció, tan maldestra com l’operació diàleg de no fa tant.
Un comportament més acceptable per part seva hauria estat no dir ara res però haver anat a la presentació de dilluns vinent i haver fet la seva proposta allà, desprès d’haver escoltat les demandes catalanes.

Mercè Pàmies 20.05.2017  |  00:05
Rajoy ja ha dit moltes vegades que es pot modificar la Constitució si hi ha una majoria que ho avali, i ells saben que no hi és. Només volen mostrar davant del ‘món’ que ells estan actuant segons la normativa establerta.

La resposta de Puigdemont ha estat a l’altura de les circumstàncies. Comencem a actuar com un Estat. Els tenim acorralats i estan mostrant signes de feblesa davant ‘els seus’. Novament, no ens han pescat.

Ells no lluiten per la unitat d’Espanya. Si fos així, ens haguessin ofert alguna cosa ja fa temps; ells lluiten pels seus privilegis.

Josep Usó 19.05.2017  |  22:44
Molt em sembla que a l’hora de la veritat no canviarà gran cosa, allà. A més a més de les pressions de fora, que hi són, tenen les dels seus propis hooligans. I aquestes són les que realment els impediran canviar d’actitud a temps. Ja només queden133 dies. 





Ho volem tot i ho volem ja....

Ni tots els greixos són dolents ni tots els carbohidrats són bons ...

Els experts creuen que el president Puigdemont no farà cap nova oferta a l’Estat

Cayalunya a diferència d’Espanya, sabrà gestionar la seva pluralitat sense obsessionar-se per qüestions simbòliques...

Els Mossos d’Esquadra van enxampar una colla de joves a l’Upper Diagonal decorant el mobiliari urbà amb enganxines de la bandera espanyola, en un acte que en podríem dir de rebel·lia si no fos pel petit detall que la bandera ro ja y gualda no només no és clandestina sinó que és l’única d’ús obligatori al territori català, i oneja amb tota tranquil·litat en tots els edificis públics (la senyera hauria de tenir el mateix rang, però a la seu de la Capitania General, per exemple, brilla per la seva absència, cosa que no criticaré). Diria que l’objectiu d’aquesta acció propagandística és simular un clam d’espanyolitat espontània (és a dir, sense títols de la selecció de futbol pel mig). Els responsables de la bretolada, com a màxim, hauran de fer front a una sanció per vandalisme, perquè l’espai públic no es pot embrutar amb enganxines ni amb pintades, del signe que siguin. L’exhibició de la bandera espanyola, encara que porti el toro d’Osborne, no representa cap problema a Catalunya. En canvi, mostrar una estelada al Camp Nou en un partit de Champions pot provocar una multa de la UEFA contra el propietari del recinte -el Barça-. I un parell d’aficionats de la UE Santboiana, que van portar estelades a la final recent de la Copa del Rei de rugbi, han estat multats per “incitació a l’odi”, la qual cosa vol dir que, segons la policia espanyola, brandar una estelada expressa odi o provoca odi. Curiosa manera d’entendre la llibertat d’expressió. Recordem que això contradiu la resolució aprovada pel Parlament el 2014, segons la qual l’estelada és “un símbol que representa un anhel i una reivindicació democràtica, legítima, legal i no violenta”.
La notícia de l’enganxada de banderes espanyoles m’ha cridat l’atenció perquè crec que coincideix amb un moment en què la presència de l’estelada va una mica de baixa. L’independentisme manté una intenció de vot més o menys estable, però d’estelades als balcons n’hi ha menys (i moltes ja estan descolorides o esfilagarsades; ha passat un lustre!). A més, els partits sobiranistes, clarament, han optat per moderar-ne l’ús, ja sigui per eixamplar la base electoral o per reforçar l’equació referèndum = democràcia, que és tan difícil de contrarestar. L’objectiu de la independència continua vigent i el bloc sobiranista es prepara per a un període de clímax amb desenllaç incert, però els seus dirigents semblen haver arribat a la conclusió que, després de cinc anys d’agitació i sobredosi simbòlica, el Procés necessita entrar en una fase més estrictament política i menys sentimental. S’ha pogut percebre en els últims actes públics del PDECat, ERC, les entitats i el mateix govern. El sobiranisme no està interessat en una guerra de símbols -que és, en el fons, un debat sobre identitats- i pretén representar la majoria del país posant-se al servei de la seva complexitat. Per això les estelades, que han estat l’emblema d’una certa primavera catalana, comencen a cedir terreny. A la majoria de la població -la majoria qualificada que pot fer del referèndum un èxit- se l’haurà de conquerir amb paraules, fets i actituds.
Aquest lent procés de relaxació simbòlica (que té a veure, també, amb l’ús natural del castellà per part de polítics independentistes com Gabriel Rufián) no va lligat a cap intent de moderar el missatge ni de rebaixar expectatives. L’independentisme català és tan independentista com sempre. Potser està més decidit i tot, ara que les opcions intermèdies s’han demostrat estèrils. El que està per arribar des d’ara i fins al referèndum és la demostració final que això no és cap broma, ni cap cortina de fum, ni cap truc d’il·lusionisme. És una operació de govern, partits i moviments socials que pretén convertir Catalunya en un subjecte polític per la via dels fets. El desenllaç és incert perquè depèn de la reacció d’alts càrrecs i funcionaris davant les amenaces, de la intensitat de la repressió del govern del PP, de la mobilització popular i la resposta internacional. Qualsevol predicció és arriscada. Però, mentrestant, els sobiranistes necessiten demostrar al conjunt de la població que el nou estat no serà un país recatalanitzat, essencialista o monocrom, sinó una república que, a diferència d’Espanya, sabrà gestionar la seva pluralitat sense obsessionar-se per qüestions simbòliques.

Conferència internacional per exigir el referèndum Hi participaran ponents de més de 15 països europeus

Catalunya és la referència europea de la recerca en 5G


Catalunya es perfila com el futur hub tecnològic de referència en l'àmbit del 5G, com a mínim en l'àmbit europeu, després que la Comissió Europea hagi apostat fort pels centres tecnològics del país com a banc d'investigació sobre la xarxa de comunicacions que haurà de sostenir tant l'internet de les coses com la indústria 4.0 i els vehicles autònoms...


http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/1147448-catalunya-es-la-referencia-europea-de-la-recerca-en-5g.html

Els arquitectes catalans Aranda, Pigem i Vilalta reben el Pritzker davant l'emperador del Japó

Una Catalunya independent podria “ressuscitar” una UE que està "patint"

LA BARCELONA OLÍMPICA....Barcelona no pot perdre el lideratge internacional. Més enllà de la crítica, la reflexió és si ara hi ha un projecte alternatiu plausible capaç com aquell d’engrescar la ciutadania.



El 1980 havíem iniciat amb èxit, des de l’Ajuntament, el que en dèiem “l’acupuntura urbana”, amb la qual vam dotar la ciutat de més de 150 espais públics nous. Però això no era suficient per superar els molts dèficits urbans acumulats. Així, sense abandonar els projectes puntuals, s’havia d’augmentar l’escala i la complexitat de les intervencions i per això comptàvem amb el projecte olímpic.
La necessària transformació es va centrar no tant en l’arquitectura com en les infraestructures i sistemes, que van tenir una inversió vuit vegades més gran. Tots els projectes, a més, es van concebre per al seu ús definitiu tenint clar que la seva funció durant els Jocs era temporal. Per això, les àrees olímpiques es van ubicar de manera que impliquessin una “requalificació de les perifèries”. Una part important es va destinar a la millora de la mobilitat a escala metropolitana, amb les rondes, i per aconseguir obrir Barcelona al mar va ser clau el lloc on es va ubicar la Vila Olímpica, en el que eren terrenys industrials costers obsolets. Així vam guanyar cinc quilòmetres de costa i platges urbanes accessibles amb metro.
L’objectiu era iniciar programes urbans neoterciaris per pal·liar les conseqüències del declivi industrial, implantant sistemes més innovadors i posicionant turísticament Barcelona. Ara és molt fàcil titllar aquella política d’obsoleta, però cal recordar que avui suposa el gruix de l’economia de Barcelona. Moltes ciutats del món patien aquest procés, però l’única transformació solvent que conec de model industrial a neoterciari és la de Barcelona. Ens ho envegen arreu.
Un altre objectiu prioritari va ser aturar el desgavell sistemàtic del subsol urbà i s’hi va destinar el 60% dels pressupostos de sistemes i infraestructures. Així, un bon grapat de barris de Barcelona van deixar d’inundar-se periòdicament perquè es van renovar en gran part el clavegueram i els col·lectors van deixar d’abocar les aigües directament al mar per fer-ho en un interceptor situat a la costa.
Aquestes mesures resolien els dèficits urbans, però per afrontar amb solvència el futur era necessari apostar per la modernització i la connexió amb les noves tesis neoterciàries centrades en la comunicació i els serveis. La informatització del sistemes, la millora de les comunicacions amb l’ampliació de l’aeroport o la construcció de les dues torres de telecomunicacions i la creació de les galeries de serveis serien claus. Pensar en termes de futur implicava repensar també el mapa funcional. En aquest sentit, era fonamental invertir el sentit del desenvolupament urbà des de l’oest cap a llevant, on hi havia les àrees industrials més castigades per la crisi, i això era factible fer-ho mitjançant el desmantellament de l’escalèxtric de les Glòries i la reutilització del seu espai, que actuaria com a embrió del futur Triangle de Llevant: Glòries, Sagrera, Fòrum-22@.
Tot aquest programa implicava una condició sine qua non : la ferma col·laboració de las institucions, del sector privat, i dels ciutadans. Les institucions van col·laborar de manera eficient, llimant inevitables controvèrsies, i interpretant flexiblement alguns programes no inclosos inicialment. La col·laboració público-privada havia de ser exemplar i traduïble en inversions a parts iguals, cosa que en bona part es va aconseguir. I, malgrat els inconvenients de les obres, la sistemàtica informació a la població va facilitar la participació i col·laboració ciutadana.
Es pot opinar sobre si es van cobrir les expectatives, però hi ha dues coses clares i aprofitables de cara al futur: es va treballar molt i molt bé tant a nivell tècnic i econòmic com ètic, i es va crear un fantàstic esperit d’innovació i corresponsabilitat entre empreses, tècnics i operaris. El projecte del 92 no es pot menystenir ni imitar, però tampoc frivolitzar amb les anècdotes. Cal una revisió crítica del que va funcionar i el que no, però amb responsabilitat, perquè Barcelona no pot perdre el lideratge internacional. Més enllà de la crítica, la reflexió és si ara hi ha un projecte alternatiu plausible capaç com aquell d’engrescar la ciutadania.
Josep Acebillo va ser director de Projectes Urbans de l’Ajuntament des del 1980 fins que va dirigir els projectes i obres olímpiques des d’Holsa. Ara dirigeix una investigació sobre models urbans al CAUP de la Universitat Tongji de Xangai


PAPALLONES DE CATALUNYA

Albert Pont: ‘Espanya sap que Catalunya s’independitza i ja la va descapitalitzant’...a Ciudad Real és previst de construir la terminal de contenidors marítims més gran del sud d’Europa..Si a Espanya no hi hagués tanta economia submergida, els Països Catalans no tindrien dèficit fiscal........i....el dret d’autodeterminació és legal segons l’ordenament constitucional espanyol.

Albert Pont fa temps que denuncia les desinversions al corredor mediterrani en detriment d’un corredor central ple d’infrastructures. Especialment, a Castella-la Manxa i a la Comunitat de Madrid, on empresaris i terratinents ben vinculats amb el poder polític han pogut enriquir-se gràcies a les inversions estatals i als posteriors rescats que se’ls han hagut d’aplicar. Els Franco, els Abelló o els Serrano-Súñer són algunes d’aquestes famílies que s’han lucrat desmesuradament i que Pont denuncia en el llibre Interès d’Estat. En resum, podríem dir que el llibre és un informe detallat del centralisme que fa segles que aplica Espanya i com aquest sistema ha jugat en contra dels interessos de Catalunya. I encara més sucós, ho fa amb noms i cognoms. Explica casos de descapitalització, amiguismes, oligopolis espanyols i les mecàniques de l’espoliació financera i del sistema de solidaritat autonòmic.

—Un dels capítols més sucosos del llibre és el que dediqueu als empresaris i terratinents castellans i madrilenys que han fet fortuna al corredor central. Tot plegat sembla un retrat al més pur estil Escopeta nacional. Com fer, d’un país, el negoci d’uns pocs.

—De fet, sí. Però és que l’estat espanyol sempre s’ha sostingut així. Penseu en les guerres colonials, que es justificaven amb la transmissió de la fe però que en realitat volien explotar els recursos naturals de nous territoris. I ara són els mateixos. La gent que govern Espanya i que controla el poder polític i econòmic provenen d’aquells llinatges espoliadors. I, per això, el corredor mediterrani es farà, però no de València a Barcelona i fins a la frontera amb França, que és per on passa el 74% del trànsit de mercaderies entre l’estat espanyol i el francès, sinó que es farà de València a Madrid perquè, com explico en el llibre, a Ciudad Real és previst de construir la terminal de contenidors marítims més gran del sud d’Europa.

Notícies del dia

Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu
Subscriure'm
—Doncs, se n’ha parlat ben poc.
—Perquè no interessa. Els promotors de l’aeroport de Ciudad Real són els que tenen els permisos per a construir l’estació d’alta velocitat de mercaderies i, a més a més, els permisos per a construir el dic sec. Entre l’aeroport i Ciudad Real hi ha seixanta quilòmetres de superfície plana on no hi ha res, i allà volen expandir la terminal de contenidors marítims.







—El projecte té data?

—No encara, perquè la crisi i el fracàs de l’aeroport ho ha endarrerit tot. Perquè això funcioni, han hagut de connectar tots els ports de la península amb Ciudad Real, perquè si no, és impossible. L’estat espanyol no ha entès que hi ha regions que, pel fet de tenir costa, s’han de poder desenvolupar amb logística internacional. I aquelles que no tenen costa tindran altres coses. Cal que un estat central sigui neutral en la competitivitat entre territoris. Però aquest estat vetlla sistemàticament pel centre. I si el centre no té avantatges competitius, com per exemple la situació geoestratègica, no pateixis, perquè el que fan aquestes infrastructures és centrar-ho tot en Madrid per tal de tenir avantatge competitiu respecte de Barcelona o Madrid.

—Quines són les famílies que més s’han lucrat amb el corredor central?

—Les que han estat més adeptes al règim. Els Franco, els Abelló, els Serrano-Súñer… Però també les famílies de directius d’OHL, Sacyr Vallhermoso, Ferrovial, Acciona… De fet, quan analitzes la xarxa viària que es construieix actualment a Castella i a Extremadura, veus que, curiosament, connecten les finques de cacera més exclusives, finques que són propietat d’Alberto Alcocer (Dragados, ACS), Alberto Cortina (ACS, FCC), Juan Abelló (Sacyr Vallhermosos, Imagina), Ester Koplowitz (FCC), Jesús Franco, els Botín, Villar Mir (OHL, Banc Santander)… Són propietaris i directius de les grans multinacionals espanyoles que es dediquen a construir, finançar, proveir ciment i cablejat per a construir aquestes infrastructures.

—Unes infrastructures que s’han hagut d’acabar rescatant.
—És clar. L’estat genera negoci per a aquestes empreses, però tot el negoci que generen és deute per a l’estat. I al final, si aquest negoci no funciona, aquest negoci macabre que és connectar l’eix mediterrani, l’eix central i l’eix atlàntic a Ciudad Real, ho acabarà pagant el contribuent. Com ha passat amb les radials de Madrid. O amb el Castor.

— Quin és el cas més esgarrifós que heu conegut?
—Diversos. Per exemple, l’AP-41 de Madrid a Toledo i que neix a la mateixa finca dels Franco. Tenia una previsió de 80.000 vehicles diaris. N’hi passen 1.100. Tot i fer fallida, volen fer-la fins a Còrdova.

—Un altre.
—La R-3, que passa per les finques dels Franco Martínez-Bordiú, els Abelló, els De Jové o els descendents de Serrano Súñer. En un primer moment el ministeri va fer expropiacions per valor de 28 euros el metre quadrat. Els grans terratinents van recórrer la sentència al·legant que moltes terres adjacents esdevenien zona urbanitzable pel fet que estaven situades entre les vies d’accés a Madrid i les zones urbanes. El Tribunal Suprem els va donar raó i el metre quadrat va passar de valer 28 euros a 3.161. Vaja, que en sobrecostos es van repartir 1.800 milions d’euros, que ara el Ministeri de Foment ha rescatat i haurem de pagar els usuaris de les autopistes de Catalunya i el País Valencià, quan hi ha trams que han estat amortitzats 157 vegades.

—També hi apareix Esperanza Aguirre.
—Sí. Resulta que el TGV de Madrid a Barcelona passa per Guadalajara. A divuit quilòmetres de Guadalajara. Per què? Perquè és on hi ha la finca d’Esperanza Aguirre, que acull la urbanització de luxe Valdeluz.

—I Florentino Pérez?
—És un dels grans beneficiats de totes les infrastructures que es van construint al corredor central. Les seves empreses, o bé construeixen aquestes infrastructures o bé en són les gestores. I a més a més, si aquests projectes són inviables, que ja t’ho dic que ho són, perquè la majoria no superen un bussiness plan de primer d’empresarials, l’estat els acabarà rescatant gràcies al principi de responsabilitat patrimonial. Aquests maleïts han transmès un discurs a la societat i han posat en contra treballadors i empresaris, els actors de l’economia productiva. I mentre nosaltres ens hem estat barallant entre nosaltres, ells han anat fent negoci. La diferència entre bons i dolents no és qui és el propietari dels recursos productius. La cosa que ens uneix és que un treballador i un empresari responen amb el seu propi patrimoni pels deutes concrets. I aquests no, perquè hi ha l’estat al darrere.

—Si mirem el mapa de les principals concessionàries d’autopistes de peatge, la que ocupa més llocs en el mapa és Abertis, empresa de matriu catalana.
—I, de fet, aviat serà de matriu italiana. Amb Abertis passarà el mateix que va passar amb Endesa. Allò que va dir Esperanza Aguirre: ‘Antes alemana que catalana’. Endesa se la van vendre per quatre quartos i al cap d’un any i mig distribueixen uns rendiments espectaculars. Espanya sap que Catalunya s’independitza i ja la va descapitalitzant. Fan els possibles perquè aquelles empreses de bandera deixin de ser catalanes.

—Descapitalitzar.
—Sí. Per exemple: Solvay Martorell, una de les deu empreses més grans de Catalunya, l’any passat va fer públic que plegava i se n’anava a Torrelavega. I ho va fer arran d’una multa del Ministeri d’Indústria de 24 milions d’euros, que són exactament els diners que Solvay tenia reservats per a fer una reconversió i adaptar-se a una nova normativa europea. Els van ensenyar la porta, però cap a Cantàbria, on ja tenien una planta. Això els ha funcionat amb Solvay, i jo crec que en els anys vinents anirà passant amb altres empreses del Camp de Tarragona. Per una altra banda, ens trobem que Espanya deixa d’invertir infrastructures a Catalunya, amb la qual cosa, de mica en mica, aquestes plantes de producció deixen de ser eficients. És el que jo anomeno obsolescència programada de les infrastructures a Catalunya. No és únicament que no se’n facin més, sinó que ni tan sols no es finança el manteniment adequat de les que ja existeixen.

—El cas del corredor central és un efecte col·lateral del sistema centralista de l’estat espanyol, el qual l’assenyaleu com el mal de tots els problemes.

—A cada estat li pot ser beneficiós un model o un altre en funció de diferents variables, com la dimensió. Com més gran és l’estat, millor és que tingui diversos pols de poder. Polític, econòmic, financer, cultural… Quan es tracta d’un país petit, això es desvirtua. Com Gibraltar, que té un Ministeri de Transports que gestiona el port, l’aeroport, però també el transport urbà. Però quan es tracta d’estats mitjans com Espanya o Alemanya, hem de parlar de diferents pols de poder. Això implica una descentralització de l’estat, que cada territori es pugui gestionar a si mateix, es pugui legislar a si mateix en àmbits competencials prou amplis, definir el seu model econòmic, el seu model fiscal… Es tracta que cada territori pugui definir el seu model a partir de maximitzar-ne els avantatges competitius. Al final, consisteix en el fet que la suma de tot afavoreixi el conjunt i permetre que el país tingui una economia perfectament diversificada.

—En el primer capítol del llibre, voleu desmuntar amb xifres el sistema de solidaritat autonòmic, el qual assenyaleu com el principal causant del dèficit fiscal de Catalunya, el País Valencià i les Illes.
—Que quedi clar que no sóc contrari a la redistribució de les rendes, el que passa és que aquest sistema, per evitar que es perverteixi com s’ha fet a l’estat espanyol, ha de ser flexible i amb limitacions. Per exemple, quan traces una línia recta entre la Corunya i Castelló, just per sota hi ha vint-i-quatre províncies amb una taxa d’economia submergida del 34%. Dades oficials, que vol dir que probablement és superior. És una taxa d’economia submergida semblant a la de Ruanda o Malawi. Si a Espanya no hi hagués tanta economia submergida, els Països Catalans no tindrien dèficit fiscal. No n’haurien de tenir perquè les comunitats autònomes podrien generar prou recursos per a poder finançar els seus propis serveis.

—Però, en canvi, Catalunya té una espoliació financera de 16.000 milions.
—I no és l’únic. En total, Catalunya genera entre el 30% i el 42% dels recursos que té la banca espanyola per a donar crèdit. El BBVA, per exemple, té uns actius a Catalunya de 54.000 milions d’euros. I això és el 35% dels actius d’aquest banc. On donen els crèdits? Majoritàriament, a Espanya, i els dóna en gran part per avalar projectes com el corredor central, que no van enlloc i que van en contra de la nostra economia. Aquí hi ha un altre drenatge de la nostra economia que no apareix en els 16.000 milions d’espoliació fiscal. És una espoliació financer.

—En el llibre parleu molt de l’efecte seu. Expliqueu què és?
—És l’efecte capitalitat. Si vas a Madrid, l’entens a la perfecció. És l’impacte que té l’establiment de la capital d’un estat en un territori i el seu voltant. En el cas de Madrid, ens trobem que té el segon PIB més alt de l’estat espanyol. Però això és mentida. Madrid genera el 7% del turisme de tot Espanya, nosaltres el 26%. Madrid genera l’11% de les exportacions de tot Espanya, nosaltres el 26%. Al final, resulta que si a Madrid li treus els ministeris, les ambaixades, els organismes internacionals, no seria la segona economia de l’estat espanyol. Ni la cinquena.

—Voleu dir que és una economia inflada.
—Efectivament, i això fa que, quan analitzes, per exemple, el sistema de pensions, Madrid tingui superàvit. Per què? Doncs, perquè tots els funcionaris de l’estat representa que cotitzen a Madrid i, per tant, l’efecte capitalitat no únicament permet que un territori tingui un avantatge competitiu respecte als altres, perquè el fet de ser capital et dóna avantatge, sinó que també desvirtua la seva posició en els rànquings dels valors macroeconòmics. El model centralista espanyol, que ha adaptat el model francès però per pervertir-lo encara més, fa que la capital vagi creixent a costa del decreixement d’altres comunitats autònomes.

—Per acabar. En una entrevista del setembre passat dèieu que la independència ‘no la guanyarem comptant-nos’, i que el 27-S es va perdre una gran oportunitat d’imposar el relat. A pocs mesos del referèndum, com observeu la situació?
—Jo penso que l’estratègia de la Generalitat en el procés és errònia. Una de les coses que ens grinyola més és que la Generalitat ha adoptat una estratègia victimista i ha acceptat el discurs de l’estat espanyol, que diu que l’autodeterminació no és legal, segons l’ordenament constitucional espanyol. I això és una mentida, perquè la constitució espanyola està vinculada al dret internacional, que reconeix la lliure determinació dels pobles. Fins i tot, els tractats de la Unió Europea reconeixen aquesta lliure determinació dels pobles, i els tractats de la Unió Europea formen part de l’ordenament constitucional espanyol. Per tant, el dret d’autodeterminació és legal segons l’ordenament constitucional espanyol. I encara més, els estats tenen l’obligació de promoure aquest dret.

—Us veig poc content amb el govern.
—Igual que també es van equivocar amb les defenses de Mas, Ortega i Rigau. Havien d’haver fet que les seves defenses presentessin una prelimary ruling, és a dir, que demanessin al tribunal que els jutja que presentés una pregunta preliminar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per veure si els tractats contemplen el dret d’autodeterminació i si aquests formen part de l’ordenament constitucional espanyol. Tot plegat, en un moment en què la Unió Europea voldrà fer exercir el dret d’autodeterminació dels pobles en el cas d’Escòcia i Irlanda del Nord per perjudicar Anglaterra. I en el moment de presentar la pregunta preliminar, els processos judicials s’haurien aturat. Nosaltres els ho vam recomanar moltes vegades, però parlar amb la Generalitat és com fer-ho amb una paret.



Albert PontCercle Català de Negocis


http://www.vilaweb.cat/noticies/albert-pont-espanya-sap-que-catalunya-sindependitza-i-ja-la-va-descapitalitzant/