Deu raons per les quals els catalans no podem seguir a España

JOSEP M. TERRICABRAS

Avui m’hauria agradat comentar moltes coses: per exemple, la bogeria de les autoritats valencianes de voler proposar el xinès mandarí com a tercera llengua del país, després del castellà i de l’anglès. (Del català o valencià, com vulgueu, es veu que no cal ni parlar-ne). O també el resultat de les eleccions basques i gallegues d’ahir a la nit. Però, de cap manera, no vull deixar passar l’oportunitat de referir-me només a la campanya “10.000 a Brussel·les”, que dissabte vinent val portar 10.000 catalans a Brussel·les per fer conèixer a l’opinió pública internacional la voluntat d’exercir el dret d’autodeterminació per, si tot va bé, decidir democràticament la independència de Catalunya. 

Tots sabeu que la iniciativa va sorgir de manera espontània, gairebé fortuïta, d’un article d’Enric Canela fa pocs mesos. Des de llavors, hi ha hagut una onada increïble d’adhesions personals i de grups, una gran quantitat de trobades locals, de resolucions municipals, que han anat engruixint el projecte. Jo l’he recolzat des del primer moment. No solament perquè acostumo a recolzar totes les propostes que caminen en la mateixa direcció, siguin grans o petites, siguin individuals o col·lectives, siguin més o menys brillants, més o menys tímides o espectaculars, sinó perquè crec que aquesta anada a Brussel·les ha estat  una manera de visibilitzar, d’internacionalitzar la nostra legítima aspiració a ser presents en el món com allò que som: una nació antiga, que ha estat poderosa, que ha estat, i és encara, culta, avançada, dialogant, però que es troba oprimida perquè se li nega allò que pràcticament no es nega a ningú, que és el dret de decidir el propi futur. Això és el que han pogut fer i podran fer nacions com Montenegro, Groenlàndia o Escòcia. Per què Catalunya no? 

És una iniciativa sorgida des de la base, absolutament transversal i integradora, feta amb il·lusió, impulsada per una exigència democràtica difícil de rebatre. S’hi han afegit moltes persones per raons molt diverses, però totes amb el mateix objectiu. És lamentable, en canvi, constatar la reacció majoritària –gairebé unànime– dels parlamentaris catalans a Europa, que troben que les coses ja estan bé, que ells ja diuen el que han de dir, que no hem de molestar, que... Si tot anés tan bé, no ens hauríem de queixar. Si ells fessin sentir la nostra veu, nosaltres no hauríem de cridar. Permeteu ara que citi les deu raons perquè era necessari  ser a Brussel·les que en Toni Strubell em va fer arribar i que ell va escriure en anglès perquè les puguin llegir com més representants polítics europeus millor: 

«10 raons per les quals els catalans no poden continuar formant part d’Espanya: 

1. Perquè Espanya refusa que els catalans puguin decidir el seu futur polític. 
2. Perquè Espanya és al·lèrgica a la llengua i a la cultura catalanes. 
3. Perquè els funcionaris espanyols fan cas omís, sistemàticament, de la llengua catalana. 
4. Perquè el 10% d’impostos del PIB perduts a Espanya està enfonsant la nostra economia. 
5. Perquè encara són vigents les sentències repressives dictades per Franco. 
6. Perquè Espanya ignora sistemàticament les crides de l’ONU contra la impunitat franquista. 
7. Perquè les fosses comunes de les víctimes de Franco encara són tabú. 
8. Perquè els tribunals espanyols anul·len sistemàticament les lleis catalanes. 
9. Perquè Espanya encara llueix noms de carrers que honoren nazis i feixistes. 
10. Perquè els catalans són objecte constant d’assetjament militar i religiós. 

CAP EUROPEU NO POT DEIXAR D’ENTENDRE AIXÒ» 

Certament, és perquè volem ser ciutadans normals d’un país normal, que ens manifestàrem a Brussel·les i allà on sigui. I si ara 10.000 anem a Brussel·les, d’aquí a poc hauríem d’anar 50.000 a Madrid, per exemple!


Informa: TERRICABRAS-FILOSOFIA.CAT