Juristes denuncien que l'empresonament del Govern i els «Jordis» és «un cop a l'estat de dret»

Per què la República Catalana no és (encara) un Estat?

La República Catalana, proclamada pel Parlament de Catalunya el 27 d’octubre d’enguany, no està tenint el funcionament del que hauria de ser el d’un Estat normal i corrent. De fet, és raonable arribar a pensar que des de la declaració d’independència no hi ha hagut cap institució amb poder polític que hagi fet cap gest per consolidar la República. És realment així? Què li falta a la República Catalana per poder dir-se Estat?

Tots els conceptes que són objecte d’estudi de la Ciència Política són polisèmics i es poden interpretar des d’òptiques diferents. L’Estat no és cap excepció en aquest aspecte. La seva naturalesa ha estat estudiada i interpretada per una infinitat de pensadors i des de l’Edat Antiga ha sotmès al seu poder els seus ciutadans ja sigui en forma de Ciutat-Estat, d’Imperi o d’EstatNació.

El concepte d’Estat és variable segons l’espai i el temps en que l’observem. Tot i això, hi ha dues visions generals que ens permeten conceptualitzar-lo de forma senzilla. Des d’una perspectiva àmplia, l’Estat és entès com a qualsevol comunitat política dotada de govern i d’instruments coercitius; en canvi, des d’una visió més estreta es contempla l’Estat com un ens amb fronteres, població i institucions estables.

La República no té, ara per ara, ni control sobre unes fronteres delimitades ni sobre una població estable. Com a resultat de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola s’ha quedat sense institucions sòlides i govern, perdent també el control sobre els Mossos d’Esquadra, que tenen l’ús de l’anomenada violència legítima.

Els instruments coercitius són un element considerat clau per molts politòlegs a l’hora de definir les característiques de l’Estat. Al llibre Leviatan, Thomas Hobbes definia l’Estat com a la institució els actes de la qual són assumits per tots com a propis, de manera que es pugui utilitzar la força i els mitjans de la comunitat per assegurar la pau i la defensa comuna. Un dels autors que dóna més importància a l’ús de la força es potser Max Weber a l’obra La política com a professió afirmant que l’Estat és l’organització de base territorial que reclama per sí mateixa (i amb èxit) el monopoli de la violència legítima sobre aquell territori. La legitimitat per utilitzar la violència és un dels trets fonamentals de l’Estat, però no és pas l’únic. Un Estat ha de ser sobirà, entenent que ha de tenir l’autoritat última i inapel·lable sobre el seu propi territori.

Una de les seves funcions és precisament garantir aquesta sobirania davant de possibles agressions externes. La República Catalana no és sobirana, ja que no té cap autoritat efectiva sobre el seu territori ni sobre la totalitat dels seus ciutadans, factor imprescindible per poder-la considerar un Estat.

És d’importància vital que un Estat tingui un govern amb voluntat de governar i que, de millor o pitjor manera, governi. El poder executiu no és l’essència de l’Estat, però no existeix un Estat sense un govern que el dirigeixi. A hores d’ara no queda clar qui governa a Catalunya. És una delegació del govern de Madrid enviada expressament a Catalunya? Ho fa directament el president Rajoy i el seu consell executiu des de la Moncloa? I quin paper juga el govern que s’autoanomena legítim, que és el que va guanyar les eleccions autonòmiques del 2015 i va signar el decret de convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre? Aquesta situació confusa es resoldrà, probablement, amb les eleccions del 21 de desembre, on es designarà un parlament que haurà d’investir un president amb l’encàrrec de formar govern.

Un altre tret fonamental de l’Estat és l’aparell administratiu burocràtic. No és una estructura amb la funció de governar, sinó amb la d’executar les decisions del governants. El funcionariat que desenvolupa aquesta activitat sí que existeix a Catalunya, però la seva funció segueix estant al servei de l’Estat Espanyol i no pas de la República Catalana.

A més, tot Estat necessita un marc legal sobre el qual es reguli tota activitat duta a terme dins les seves fronteres. Aquest marc legal té una pedra angular, una mare de totes les lleis: la Constitució. El marc legal preveu mecanismes per la seva pròpia modificació, que augmenten en exigència a la vegada que augmenta la profunditat de la modificació proposada. Des de la proclamació de la República del 27 d’octubre no s’ha aprovat cap llei al Parlament de Catalunya –donada la seva dissolució per l’aplicació de l’article 155- ni el govern republicà a l’exili ha aprovat cap decret llei. La República segueix sense tenir una Constitució, de fet no s’ha engegat el procés constituent que hauria de culminar amb una nova carta magna, per tant està mancada de marc legal propi.
 
Els Estats són creadors d’identitat, que se sol expressar a través del llenguatge de les nacions i els nacionalisme, encara que no sempre. De manera inconscient –o no- es creen fonts d’identitat com són les seleccions esportives, les llengües oficials, els himnes o les banderes. Potser aquest és l’únic tret fonamental dels Estats que la República té guanyat, ja que si una cosa és forta en el sí del moviment independentista català és la capacitat de crear simbologia.

Sintetitzant aquesta exposició, mitjançant l’ús de la violència legítima, un Estat ha de ser capaç de ser reconegut dins les seves pròpies fronteres. Amb aquest control ha de garantir que les seves accions siguin obeïdes i a la vegada internalitzar una identitat col·lectiva tant com a mecanisme de control com per facilitar la comunicació de les persones entre sí. Per acabar, un Estat no és Estat pel simple fet de dir que ho és, sinó que necessita una relació amb la resta d’Estats i ser reconegut com a tal per part d’aquests.

Així doncs, hem de dir sense por a equivocar-nos que la República no és (encara) un Estat, però hem d’entendre que tampoc ha fet cap pas endavant –tret de la proclamació- per constituirse com a tal. Amb mig govern a la presó i l’altre meitat a l’exili no es pot dur a terme acció política.

Com que mai oblidarem que la Segona República Espanyola es va proclamar gràcies als resultats d’unes eleccions municipals, tant els partidaris del la República com els seus opositors han de votar massivament el dia 21 de desembre per convertir aquestes eleccions autonòmiques en el referèndum que l’Estat espanyol mai ha volgut acceptar.





Puigdemont renuncia al sou d’ex-president en no acceptar la destitució
















Carles Puigdemont ha renunciat al sou que correspon als ex-presidents de la Generalitat, en no acceptar la seva destitució, acordada pel Govern de Mariano Rajoy.

Puigdemont, que en la passada legislatura va renunciar a la seva retribució com a diputat al Parlament, sí que preveu donar-se d’alta per cobrar el sou de parlamentari que li correspon durant els mesos que transcorrin fins que arrenqui la nova legislatura, segons ha avançat El Nacional i han confirmat a Efe fonts de la candidatura electoral que encapçala, Junts per Catalunya.

A Twitter, Puigdemont ha compartit la notícia de la seva renúncia al sou d’ex-president de la Generalitat i ha llançat un missatge al ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, per haver-li demanat que informés abans de 10 dies hàbils, a partir del 16 de novembre, sobre si pensava acollir-se al salari previst per la llei. “L’Estat continua sent una màquina d’humiliar institucions i ciutadans. Montoro hauria de dedicar el seu temps a recuperar els diners perdonats del rescat bancari”, ha afirmat.

Puigdemont, que segueix considerant que presideix el “Govern legítim” de Catalunya, entén que l’acceptació de la retribució com a ex-president de la Generalitat seria una forma d’acatar l’aplicació de l’article 155 de la constitució.

D’altra banda, el President de la Generalitat no podrà votar des de Bèlgica en els comicis del pròxim 21 de desembre en no haver formalitzat en el termini establert la seva inscripció en el “cens d’electors espanyols temporalment a l’estranger”.

http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1288545-puigdemont-renuncia-al-sou-d-ex-president-en-no-acceptar-la-destitucio.html

«La UE havia basat la seua projecció internacional en el fet de ser l'espai més avançat de democràcia i pau al món i en la promoció d'aquests valors. Però això que ha passat a Catalunya i la benedicció oficial europea simplement els fa miques el discurs»

El llenguatge de la unitat és molt important, perquè Madrid sap actuar unitàriament per defensar els seus interessos, i el 155 n’és la mostra més genuïna....


“Cal que ens carreguem de mala llet política”

 - BARCELONA
Ferran Mascarell és una de les víctimes de l’aplicació de l’article 155. Ara intentarà combatre’l des de les files de la candidatura de Junts per Catalunya.
El 26 d’octubre vostè havia d’anar al Senat per exposar la posició del govern sobre l’article 155 i no el van deixar intervenir. Què hi havia de dir?
Jo hi anava a anunciar una cosa que em sembla que s’ha materialitzat, i és que el 155 que s’aplica és il·legal, inconstitucional. Molts pensem que s’ha fet un cop d’estat des de les institucions de l’Estat contra el mateix estat de les autonomies. També volia explicar que havíem arribat a aquest punt per la negativa de l’Estat a admetre procediments democràtics per resoldre les diferències polítiques, i de fet aquest és el problema de fons: que l’Estat és autoritari. I hi anava a explicar que, darrere d’això, l’anhel que hi havia per part dels catalans no era una abstracció anomenada “separar-se d’Espanya”, sinó una voluntat de crear un país més just socialment, més sòlid democràticament i amb més capacitat de progrés. I per això no només hi havia un cop d’estat, sinó un cop contra el sentit mateix de la democràcia.
El delegat a Madrid és una de les víctimes del 155...
El meu és un cas clar d’expulsió per censura política. Dos dies després, hi va haver un acte de reconeixement i el que es va posar en relleu és que en aquella delegació s’havia dialogat sempre, fins al punt que una de les coses que més satisfacció m’han donat és que la delegació és un dels llocs on més a fons es discuteixen els problemes d’Espanya. Doncs, paradoxalment, com més fomentes el diàleg, la resposta és expulsar-te.
S’ha respost a l’oferta de diàleg amb l’‘A por ellos’. Com s’ha viscut des de Madrid?
Jo m’he passat dos anys dialogant. He vist periodistes, polítics, empresaris, molt personal diplomàtic, acadèmics... Allà el que vaig veure és un gran canvi. Al principi, tot l’argument era que hi havia tres polítics catalans que havien embogit i que havien fet embogir la societat catalana, i tu els deies que no, que hi ha una societat mobilitzada amb desig de justícia, democràcia i progrés que considera que l’Estat espanyol la perjudica. I jo ho crec: penso que l’Estat espanyol és un mal estat. Ara, a aquests tres elements, hi han afegit TV3, els mitjans de comunicació i l’escola. Aquest és el seu paquet ideològic. És l’A por ellos que té la unitat d’Espanya com a símbol suprem i, en el fons, això no és sinó el vestit ideològic d’una qüestió que és la clau de tot això: que hi ha una minoria, minoritària i molt poderosa, que s’ha apoderat de l’Estat i les seves institucions.
Qui integra aquesta minoria?
És una minoria amb una renda per càpita molt alta que es nodreix, entre altres coses, de les rendes que venen de Catalunya i que no vol que disminueixin. La integren la direcció dels partits polítics (del PP, del PSOE i de Ciutadans), una part substancial dels alts funcionaris de l’Estat, una part dels funcionaris intermedis, una part de la gent de l’Íbex, els principals dirigents dels mitjans de comunicació de Madrid i el nucli dur de l’empresariat vinculat a les privatitzacions històriques, així com molts franquistes o famílies franquistes que encara són per allà. Aquest és el problema d’Espanya, aquesta minoria que s’ha apoderat de l’Estat. I, quan tu els expliques que el problema d’Espanya és el seu estat, no els caus bé. Aquesta gent, al costat del debat sobre la unitat, hi ha posat l’enfortiment i l’exacerbació del nacionalisme espanyol. A Madrid hi ha més banderes espanyoles penjades a les finestres que no pas banderes catalanes a tot Catalunya.
Però quan els dius que són nacionalistes espanyols, aleshores s’ofenen.
El nacionalisme radical i dur és l’espanyol, perquè el nacionalisme neix essencialment dels estats, no neix de les societats, i l’estat català no existeix. Joan Fuster ja ho va descriure molt bé: el catalanisme és aquella ideologia que ha inventat la societat catalana per tal de fer front al nacionalisme espanyol.
És una actitud de resistència?
Efectivament. El nacionalisme català és de supervivència. És la resposta a un nacionalisme profundament agressiu, que és el que utilitza aquesta elit per mantenir-se en el poder, amb Catalunya com a boc expiatori. Això ho he repetit centenars de vegades a Madrid. Potser per això em foten fora.
Al final no hi ha llista única...
Jo n’era partidari i vaig signar el manifest a favor de la candidatura unitària, perquè penso que l’Estat és i serà molt dur aquests anys i l’únic llenguatge que entén és el de la unitat política, el de la mobilització, el de la majoria social i el de la internacionalització del procés. El llenguatge de la unitat és molt important, perquè Madrid sap actuar unitàriament per defensar els seus interessos, i el 155 n’és la mostra més genuïna. El tema de la majoria és molt important, i aquí és on jo crec que hem fallat una mica, ja que no hem entès que s’havia d’eixamplar, eixamplar i eixamplar.
S’han pujat molts esglaons. A l’últim replà, però, no s’hi ha arribat. Què ha fallat?
Tenim al davant un estat autoritari. Davant l’Estat, nosaltres som una mica ingenus. Crèiem que, amb la raó, la mobilització i una mínima unitat, l’Estat acceptaria unes regles del joc de la bona fe, de la bona pràctica política. I l’Estat no admet la democràcia com a regles del joc. Aquesta ingenuïtat nostra ens ha portat a no valorar amb prou força les respostes que podia donar l’Estat.
Cal carregar-se de mala llet?
Sí. De mala llet política, sí. Perquè hem de saber que al davant tenim uns autoritaris que no volen perdre les rendes que tenen, ni el poder. Davant d’això, no s’hi val a badar, perquè nosaltres anem de bona fe i la política espanyola va a defensar allò que té al preu que sigui.

Les paraules de Puigdemont als diputats de JxSí: «Jo no seré el president que porti morts al carrer»











Diverses fonts recorden que el president va justificar en una reunió a l'Auditori del Palau de la Generalitat que convocaria eleccions perquè tenia certeses que l'Estat provocaria violència | Segons va explicar, l'objectiu seria provocar incidents dels que culparia la CUP i Arran i, a partir d'això, intervenir amb l'exèrcit, si calia...



L’estratègia unilateral, un èxit inqüestionable. La repressió condemnada al fracàs

El sindicat Unió de Pagesos de Catalunya promou una campanya de denúncies per posar de manifest que l’Estat espanyol vulnera els Tractats de la Unió Europea i la Carta dels Drets Fonamentals ....


Posa a disposició de totes les persones i entitats que desitgin afegir-se a la denúncia el seu model i les instruccions a seguir a través de la seva pàgina 
http://www.uniopagesos.cat/


Unió de Pagesos denuncia el Senat i el Govern espanyol davant la Comissió Europea per infringir la legislació europea amb les mesures aprovades de l’article 155 de la Constitució

DESCARREGUEU-VOS EL MODEL I LES INSTRUCCIONS PER FER LA DENÚNCIA



Unió de Pagesos

Ha denunciat el Senat i el Govern d’Espanya per infringir el Tractat de la Unió Europea, la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea i el protocol addicional al Conveni Europeu per a la protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals. 

El sindicat denuncia que els acords del Senat sobre les mesures de l’article 155 de la Constitució Espanyola i els reials decrets que l’apliquen han suspès de facto l’autonomia i vulneren el dret fonamental de la ciutadania de Catalunya a participar en els afers públics.
 També, el fet de dissoldre el Parlament trenca il·legítimament el mandat representatiu que uneix la voluntat dels ciutadans envers el parlamentaris escollits legalment en les darreres eleccions.
L’escrit de denúncia remarca que l’Estat espanyol ha comès una clara discriminació a una minoria nacional en situar el poble de Catalunya en desigualtat amb la resta de ciutadans de l’Estat espanyol. 
Els acords del Senat i els reials decrets denunciats són considerats un abús de dret ja que anul·len l’autonomia i els legítims representants escollits democràticament i substituir-los per una direcció política i jurídica del poble espanyol en conjunt, a través del Govern de l’Estat i les autoritats designades per aquest.

Aquesta substitució, considerada contrària a dret, a més, comporta que el desenvolupament, l’aplicació, el seguiment, el control i la sanció del conjunt de la legislació de la Unió Europea que corresponen a les competències de la Generalitat  i depenguin dels actes i normes d’aquestes autoritats queden afectats per un vici generalitzat de nul·litat de ple dret, cosa que causa inseguretat jurídica a la ciutadania i empreses interessats i afectats per aquesta legislació europea en el territori de Catalunya.
També, el dret de la UE i els drets fonamentals s’han vist afectats, segons Unió de Pagesos, perquè l’aplicació de l’article 155 deixa el poble de Catalunya sense tutela judicial efectiva davant els conflictes de competència amb l’Estat espanyol.
Unió de Pagesos posa a disposició de totes les persones i entitats que desitgin afegir-se a la denúncia el seu model i instruccions a seguir a través de la pàgina web del sindicat i també posa a disposició de les persones interessades totes les seves oficines perquè puguin fer efectiva la presentació de la denúncia.





La fira més antiga de Catalunya ... 624a edició de la Fira de Torroella de Montgrí...



















  
La fira continua mantenint l'esperit de sempre amb un model més que consolidat i que s'organitza any rere any des de l'any 1393, any en què quedà constituïda com a tal per privilegi reial, pel que aquest 2017 se celebrarà la 624a edició, amb una seixantena d'activitats pensada per a tots els gustos... 













Robert Muggah: «Les mobilitzacions per la independència no perjudicaran la imatge de Barcelona»

“El que dius val un 7%; la veu, 38%, i la comunicació no verbal, 55%”....

Estem contents amb la nostra imatge? Fins a quin punt ens preocupa el que transmetem als altres? Vivim en un món que dona massa importància a l’aspecte exterior? Ayrin Pons fa més de vint anys que treballa com a coachen imatge personal i s’enfronta cada dia a aquestes i moltes altres preguntes semblants. Ha publicat juntament amb el seu pare i mestre, l’assessor d’imatge Josep Pons, el llibre Coaching en imagen personal. Avui en parlem a les 21.30 h a El Punt Avui TV.
Dius que vivim en una societat en què la imatge és molt important, i afecta també la nostra autoestima.
Realment vivim en una societat en què la imatge és molt important i hem de tenir-la present, però no ens ha de condicionar, ni ens ha de fer esclaus.
Què diu la nostra imatge quan algú ens veu per primera vegada?
La persona que ens està observant, inconscientment, agafa dades sobre nosaltres i bàsicament vol saber si som de fiar. El primer missatge que rep una persona quan en veu una altra per primer cop és “d’aquesta persona me’n puc fiar o no?” I a partir d’aquí decideix si vol seguir interactuant amb nosaltres o no.
Què forma part de la nostra imatge?
Quant a imatge externa hi ha el maquillatge, el pentinat, el vestuari, l’expressió verbal, les habilitats socials, etc. Després transmetem molt a través de qui som i els nostres pensaments, que seria la part invisible que els altres perceben. I també té a veure molt amb la manera com fem aquest trencaclosques, com combinem les peces perquè l’altre percebi la imatge completa i final.
L’autoestima està relacionada amb la imatge?
Sempre hem de tenir una base d’autoestima i autoimatge sòlida i positiva envers nosaltres mateixos, per tenir una imatge realment consistent i autèntica.
El seu pare és el conegut assessor d’imatge Josep Pons. Què n’ha après, d’ell?
Moltíssimes coses positives. És un model i un exemple. Una persona molt apassionada, li agrada ser accessible i estar amb tothom. I això és el que m’ha estat transmetent. La perruqueria no m’agradava i vaig entrar en el que faig per voler anar més enllà del que és la imatge externa, i anar al creixement personal, primer des de l’expressió, les habilitats socials, i després a través del coachingen imatge.
El seu pare té una frase molt contundent: qui no és guapa és perquè no vol. Hi està d’acord?
Al cent per cent. Tots tenim elements positius en la nostra imatge i és el que anem a buscar els assessors d’imatge. Partim dels elements que tens, únics, particulars i positius que podem destacar i treballem per potenciar-los.
Heu publicat ‘Coaching en imagen personal’. Com va sorgir la idea?
A partir de l’experiència com a assessors d’imatge i de veure que en el fons sempre hi havia un canvi personal. I el coaching en imatge és el que fa: definir un objectiu, que sigui mesurable, buscar l’autoconeixement i finalment fer un treball de diàleg intern, per arribar on volem. Treballar tot això i crear una base sòlida per aplicar tots aquells elements de la imatge externa, que potenciï tot allò que tenim de positiu cadascú de nosaltres. I tots ho tenim i tots podem estar molt més guapos i més segurs amb nosaltres mateixos.
Quina seria la diferència entre assessor d’imatge i ‘coach’?
Els coach entrem més en el creixement personal i en la revisió de tot allò que està evitant aconseguir l’objectiu del client, perquè l’aconsegueixi.
Quin és el perfil de la gent que us contracta?
Tenim gent de totes les edats, homes, dones. Des de preadolescents fins a gent més madura, de quaranta o cinquanta anys. El punt en comú en tots ells és que volen un canvi.
Posem exemples concrets. Si una persona vol comunicar responsabilitat, què faríeu?
Buscaríem un pentinat llis i el vestuari tindria línies més aviat rectes, colors més foscos o intermedis. Pel fa a comunicació no verbal aniríem a una velocitat més lenta, moviments més reduïts i treballaríem el missatge, que buscaríem que fos més elaborat i seriós.
I si es vol comunicar positivisme?
Buscaríem línies més ondulades, podríem treballar en estils més entallats o semientallats, colors més càlids, com taronges o vermells, més lluminosos. I quant a l’expressió, seria més oberta, gesticulació també més ondulada i un tarannà més aviat obert.
En el llibre també parla del ‘fengshui’, que diu que pot ser una bona ajuda per treballar la imatge.
El fengshui té a veure amb el fluir de la natura i es basa en cinc elements, cadascun dels quals es relaciona amb una manera de comportar-nos o de viure. Tots tenim una mica de tots els elements, però sempre n’hi ha un que domina. I és saber quin és per, a partir d’aquí, anar treballant l’autoconeixement, veure com soc i en què connecto. Si trobes això, podràs viure la vida més plenament i podràs fluir molt més.
I quins són aquests elements?
L’aigua està relacionada amb persones creatives, observadores. El foc, amb les que ho volen viure tot molt apassionadament. Les de terra volen crear harmonia en el seu entorn i cuidar. El metall ens porta a persones més sofisticades, a qui els agrada la perfecció. I finalment tindríem les persones fusta que són actives, busquen l’acció, iniciar projectes. Hauríem de veure quin és el nostre dominant, veure amb quin element connectem i treballar a partir d’aquí.
Hi ha edats en què la imatge és més important que en d’altres?
Als dos anys ja tenim una idea molt clara de quina és la nostra imatge externa. En l’adolescència rebem el feedback de la família, els companys i aquesta informació és la que va configurant la imatge que després tenim de nosaltres mateixos. És molt important que els pares reforcin en positiu els seus fills, independentment de les seves característiques físiques i de si estan alineats o no en els cànons de bellesa occidentals. Moltes vegades sentir-se a gust amb la nostre imatge no necessàriament ha d’encaixar amb els cànons estètics de la societat.
Com s’ha de gestionar la pressió que, en un moment donat, poden tenir els adolescents respecte a la pròpia imatge?
És una llàstima que les imatges que ens presenten, tant d’homes com de dones, siguin realment inassolibles. Imatges retocades que veiem a les revistes o a publicitat... És molt important que la gent jove ho sàpiga. Que a les escoles i els pares ho expliquin als seus fills, perquè s’adonin que són aspectes que perjudiquen, ja que els joves volen comparar-se amb elles.
Diu que en una persona és més important la comunicació no verbal que les paraules.
Hi ha una equació: el que diem val un 7%; la veu que tenim, un 38% i la comunicació no verbal, un 55%. Els altres donen més credibilitat a la comunicació no verbal, ja sigui gestual o amb microexpressions de mil·lèsimes de segon, que es percep i que no som conscients que fem. Això preval sobre el que diem. S’ha de pensar el que fem, però no es pot controlar al cent per cent. Podem donar pautes, dir com expressar-se, gesticular, etc. però com que no ho podem fer tot el dia, s’ha de treballar des del pensament. Això és sempre bàsic!

http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/1284295-el-que-dius-val-un-7-la-veu-38-i-la-comunicacio-no-verbal-55.html

"Benedict Allen va marxar l’11 d’octubre a la recerca de la tribu Yaifo, una de les poques que queden que no han tingut contacte amb el món exterior"

Encara queden exploradors

Encara queden exploradors


El Gran Recapte demana auxili: falten 6.000 voluntaris i una nau

Joves voluntàries durant la recollida d’aliments  en un súper  amb motiu del  Gran Recapte  del 2016.


La situació política fa baixar el ritme de voluntaris, sobretot a les grans ciutats

Prioritzar el rol de pare o mare al de parella pot ser el camí cap al fracàs del matrimoni, ja que quan els fills marxin de casa, es quedaran sense ofici

A les criatures val més dedicar-los qualitat de temps que no pas quantitat

Catalunya s’emmiralla en el model danès, el d’un país petit i una de les economies més avançades d’Europa

Dia Internacional dels Drets dels Infants



















Diari dels nensVideo
GALERIA

Els nens dibuixen l'ARA

Aquests són alguns dels dibuixos d'alumnes de les escoles del barri de Sants, a Barcelona, que il·lustren el diari amb motiu del Dia Internacional dels Drets dels Infants

Convivència “Un grapat de pau, un de respecte i un d’empatia”

"Un grapat de pau, un de respecte i un d’empatia"

Publiquem aquí els textos guanyadors del primer Concurs de Microrelats de l’ARA per a nois i noies, que s’ha celebrat aquesta tardor amb escoles del districte de Sants de Barcelona

‘La guia de vins de Catalunya’

Rovira: ‘La independència no la tornarem a debatre ni a discutir. La implementarem’

Carles Mundó: ‘Hem de transformar en vots tota aquesta indignació, abusos i imposicions’

Orada a la sal. És la millor època per a fer aquest plat

Intel·lectuals i eurodiputats de tots els grups consideren injustificable el silenci de la UE sobre Catalunya

Cronologia de l’1-O, el dia que Catalunya mai no oblidarà

El concert 'en defensa del Govern legítim' es farà el diumenge 3 de desembre a Barcelona












El concert "en defensa del Govern legítim de la Generalitat de Catalunya" que organitza Músics per la Llibertat es farà el pròxim diumenge 3 de desembre a les 13.00 h a la plaça Espanya de Barcelona. Es preveu un esdeveniment multitudinari i els organitzadors confien a superar els 10.000 músics i cantaires. "Davant la repressió antidemocràtica de l'Estat espanyol, responem amb fermesa, fent sentir la veu de tot un poble", destaca Músics per la Llibertat en el formulari que permet formar part de l'esdeveniment. Segons l'entitat, la música és la millor manera de representar la "determinació pacífica". El repertori i les partitures del concert s'enviaran per correu electrònic a tots els participants. Músics per la Llibertat ja va fer un esdeveniment similar el 28 de setembre a la plaça de la Catedral de Barcelona per donar suport a la celebració del referèndum de l'1 d'octubre. En aquella ocasió va reunir 3.000 músics i cantaires.

https://www.racocatala.cat/noticia/43152/concert-defensa-govern-legitim-fara-diumenge-3-desembre-barcelona

Funcionaris catalans es rebel·len contra l'aplicació del 155 a la #CatalunyaUsurpada

Espanyolistes a favor de l'article 155 vandalitzen espais públics de Santa Coloma de Farners

Ja són 120 els experts en dret penal contraris a l'empresonament dels consellers Denuncien els abusos de la justícia espanyola en el conflicte català

Puigdemont respon a Juncker: "el suport de Rajoy a Catalunya és del "8,5% dels vots"







En una entrevista a El País, aquest diumenge, Juncker afirma que les autoritats catalanes "no han de subestimar l'ampli suport que Rajoy té a tota Europa". Tanmateix, culpa Puigdemont de "violar l'estat de dret" i, d'aquesta manera, "anar contra els valors europeus.

En un missatge a Twitter, Puigdemont li respon que, "d'acord amb Juncker, Rajoy té molts de suports a Europa per les seves polítiques a Catalunya". I es pregunta si el president de la Comissió Europea "respecta els vots i l'opinió dels ciutadans europeus"?, en referència en aquest cas als catalans....


http://www.directe.cat/noticia/682850/puigdemont-respon-a-juncker-el-suport-de-rajoy-a-catalunya-es-del-8-5-dels-vots

Violència contra la revolta democràtica ....

L’èxit popular inqüestionable del referèndum de l’1 d’octubre pren encara més valor a mesura que passen els dies. La jornada del referèndum es va fer per convicció i per obstinació democràtica. Malgrat la determinació de l’Estat d’impedir-lo i la seva política d’obstrucció i violència judicial i policial. I van ser, sobretot, la dimensió transversal i gegantina d’aquella festa democràtica –d’aquell punt d’inflexió de la revolta-, i el ridícul internacional que va fer el Govern del PP i els cossos policials espanyols en la seva obsessió repressiva, els factors que van que dur l’Estat a saltar de les seves pollegueres.

L’Estat ja es plantejava anteriorment el repte català com un conflicte bèl·lic i tenia el propòsit d’infringir una severa derrota al catalanisme independentista. Això explica la tasca sistemàtica d’anul·lació de la legislació catalana al TC, o l’esforç d’instrumentalització de l’atemptat del mes d’agost a Barcelona i a Cambrils per erosionar l’autogovern. Però comptava poder fer-ho sense perdre les formes; des d’una certa contenció de cara a l’opinió pública internacional. Tanmateix, durant el mes d’octubre, davant les inèrcies contemporitzadores dels socis europeus, l’Estat ha acabat mostrant tota la seva ira, tot el seu afany venjatiu. I la seva brutalitat, més enllà del que molts pensàvem que es podia esperar, ha trobat el complement imprescindible en la complicitat del PSC/PSOE, que s’ha situat definitivament al marge del moviment d’empoderament democràtic ciutadà.


A l’hora de triar entre democràcia o repressió, entre el referèndum pactat que demanava i demana la immensa majoria de la població o la subordinació a la intransigència de l’Estat i la seva llei a mida, el PSOE –inclosa la seva franquícia local- ha triat l’Estat, la seva llei i la seva repressió. Ha triat la continuïtat, la conservació del pacte del 78, l’aliança amb el poder més ranci i la dreta hereva de la concepció immutable de l’Espanya uninacional. Ha triat la reacció. Ha triat el costat del dominador. L’intent preelectoral de vestir-ho tot plegat de tercera via, o d’una pretesa equidistància entre dos extrems –l’autisme del PP i “l’imprudent deliri independentista”- s’ha resolt en el pur cinisme de l’assumpció de la mala llei i el suport a la demolició de l’autogovern, amb la coartada d’un article 155 que només per causa del seu suport explícit ha pogut ser interpretat com una impune patent de cors.

La traïció del PSOE –i de la franquícia- a la pròpia tradició socialista ha estat d’una magnitud tan descoratjadora que una part de la militància catalana ha trobat que ja n’hi havia prou. De fet, només els quadres més professionalitzats, les xarxes clientelars locals més ben establertes i l’entorn periodístic i intel·lectual més conservador de l’òrbita PSC han callat o han adoptat sense reserves el discurs estrictament espanyolista de la direcció.

La sortida del PSC del catalanisme ha facilitat la configuració d’un bloc conservador “constitucional” de cara al 21-D. Aquest bloc rebrà el suport d’una campanya electoral complementària de la barroeria repressiva que ja hem conegut aquestes setmanes: causa general contra l’independentisme, empresonament arbitrari dels seus dirigents. Durant aquesta campanya electoral l’Estat continuarà fent tot el possible per atemorir la població i minar la confiança del sobiranisme. La intoxicació mediàtica i les mentides, el discurs econòmic catastrofista, el mantra de la fractura social, l’atribució al Govern Puigdemont-Junqueras de la sensació d’inestabilitat i desassossec causats per la repressió... Hem, d’estar preparats per assistir a una exhibició de totes les truculències de la comunicació política concentrades en pocs dies. Nosaltres ens hi juguem molt. Però l’Estat s’ho juga tot. Una victòria independentista, en les eleccions il·legítimes convocades justament per poder derrotar-lo, seria un missatge contundent que tothom entendria. També internacionalment. Si s’imposen la por, la credulitat i el desànim, els “constitucionalistes” –empren la Constitución com a cuirassa perquè res no pugui canviar-  hi guanyen. Si la perspectiva de l’allargament de la intervenció de les institucions catalanes per part de l’Estat ens causa més indignació que no pas temor, i ens mostrem decidits a mantenir-nos en la defensa de la democràcia i les llibertats, llavors ens enfortim nosaltres i ens acostem a l’obtenció d’una ampla majoria.

La persecució dels acusats pel 9-N, de càrrecs de la Generalitat, de la mesa del Parlament, de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, del Govern de Catalunya, ha estat i és d’una indecència política absoluta. La pressió d’aquestes setmanes sobre determinades formacions polítiques, entitats, empreses i famílies no té cap mena de justificació. Les pollegueres s’han esberlat.

Entre, d’una banda, els qui han optat per avalar als responsables d’aquesta operació de venjança política i, de l’altra, el sobiranisme democràtic mobilitzat, s’ha configurat un nou mapa polític català. El 21-D en tindrem una primera mostra. Guanyar a les urnes i mantenir les formes distintives de lluita i d’expressió política que han acompanyat el creixement social de l’independentisme és la millor resposta a les maniobres de càstig de l’Estat i els seus aliats. Incrementar el suport social a la República i obtenir una clara majoria política són els propòsits immediats que l’independentisme i del sobiranisme tenen plantejats. I serà la magnitud de la majoria que puguem assolir allò que marcarà decisivament quins són els objectius que es podran abordar, amb quina ambició i en quins terminis.













https://www.naciodigital.cat/opinio/16604/violencia/truculencia/contra/revolta/democratica