El buit: punt d’unió entre ciència i espiritualitat












L’astrofísic Trinh Xuan Thuan repassa la noció de buit en la ciència occidental i la mística oriental



El buit aterra i atrau, ens obliga a pensar més enllà del pensament i també a callar. Inevitable i sovint amagat, la relació que mantenim amb la noció de buit és tensa. Contradictòria quan ens interpel·la, perquè ens exigeix respostes i alhora el pensem inactiu, estàtic. Al llarg de la humanitat és una idea present, moltes vegades negada, però sempre insistent. Què és el buit? Existeix? Són equiparables la vacuïtat i el no-res? El buit genera vida? Interrogants plantejats per la filosofia, l’espiritualitat i la ciència, intents de respostes que han anat sorgint al llarg del temps i de geografies molt diferents fins a arribar on som ara... I on som ara? És temps de confluir, de complementar, de recopilar totes les savieses no per treure’n una conclusió ràpida sinó per continuar navegant amb un full de ruta molt més ric i complex, on els diferents àmbits aparentment estancats poden parlar-se i enriquir-se mútuament.
Aquest és el parer de l’astrofísic vietnamita Trinh Xuan Thuan (1948), per a qui no es tracta d’imprimir a la ciència una capa de misticisme ni d’apuntalar les religions mitjançant els descobriments científics, ja que, com afirma, la ciència i l’espiritualitat constitueixen magisteris diferents i no cal sintetitzar-los o fer-los concordar: “La ciència funciona perfectament i arriba a l’objectiu que s’ha fixat sense cap necessitat del suport d’una tradició espiritual o d’una religió. Pel que fa a aquestes últimes, aspiren a provocar en nosaltres una profunda transformació interior en termes de percepció del món i d’acció sobre el mateix... No obstant això, com que la ciència i l’espiritualitat representen una cerca de la veritat i els seus criteris són l’autenticitat i el rigor, les respectives maneres de considerar el que és real no haurien de desembocar en una oposició irreductible, sinó més aviat en una harmonia complementària”. Per a aquest astrofísic, “la reconciliació dels contraris és creadora i generadora de veritat”, i com a tal la seva feina d’investigador i docent (és professor a la Universitat de Virgínia i investigador a l’Institut d’Astrofísica de París) la combina amb el seu gran interès i implicació en les religions orientals, especialment el budisme. Fruit d’aquest interès per complementar la visió científica i l’espiritual ha escrit diversos llibres divulgatius, una feina reconeguda amb premis com el Kalinga de la Unesco, el 2009, dedicat a popularitzar la ciència, i el Cino del Cuca de l’Institut de França, el 2012, en el qual es reconeixen treballs amb un missatge humanista.
L’últim dels seus llibres és La plenitud del vacío (Kairós), en què Thuan fa un repàs exhaustiu, però amè i divulgatiu, de la noció de buit en la ciència occidental, des de la Grècia antiga fins a la física quàntica, i acaba en la concepció del buit en les tradicions orientals (hinduisme, taoisme i budisme). ¿Té algun sentit confrontar els punts de vista de la ciència i de les tradicions espirituals orientals sobre el que és real i, en concret, sobre la noció de buit? “La resposta és un categòric. La unió dels coneixements racional i místic només pot ser fecunda i enriquidora. Només pot engendrar síntesis inesperades, punts de vista inèdits i preguntes noves”, afirma l’autor.
Thuan està convençut que la física quàntica, com el taoisme i el budisme, “ha pogut superar conceptes en aparença oposats per unir-los en una relació dinàmica en un tot unificat”. Sense necessitat de substituir una conclusió científica per una intuïció espiritual, o viceversa, demostra que la noció de buit, que mil·lenàriament tant ha atret el pensament oriental, es veu cada cop més a prop d’una ciència que ja ha reconegut els seus límits: “A una escala atòmica i subatòmica, la mecànica quàntica ens obliga a renunciar al vell somni humà del saber absolut. Les lleis deterministes de Newton només són vàlides a escala macroscòpica. A causa del principi d’incertesa, per exemple, mai podrem descriure la trajectòria d’una partícula al voltant del nucli atòmic tal com parlem de l’òrbita d’un planeta al voltant del Sol, ja que no podem conèixer amb precisió la seva posició i el seu moviment simultàniament”, explica.
El principi d’incertesa és clau en el món quàntic (l’àmbit de l’observació ínfima): “Aquesta indeterminació per definir la trajectòria d’una partícula no és perquè als nostres càlculs els falti imaginació o els aparells de mesurar no siguin prou sofisticats, sinó que és una propietat fonamental de la natura. El saber absolut és impossible i sempre existirà un límit fonamental en el nostre coneixement del món físic atòmic i subatòmic”.
Un món on el buit juga un paper essencial, perquè ens mostra que la matèria està gairebé buida. Un buit, alhora, que no hem de confondre amb el no-res, sinó que es tracta d’un buit-ple a l’origen de totes les coses, com bé assenyalen les tradicions de l’hinduisme o el taoisme i que Thuan s’encarrega de comentar des de la seva perspectiva d’astrofísic. Per exemple, quan analitza el mite de la creació al Rig-Veda -col·lecció d’himnes sagrats de l’Índia i un dels textos canònics de l’hinduisme-, on llegim: “En aquell temps no hi havia ser, tampoc hi havia no ser”. Tal com explica Thuan, el buit primordial no està despullat de tot, sinó ple de potencialitats”. La idea d’un buit ple que està a l’origen de totes les coses també apareix al taoisme. Un buit suprem. “Com el taosime -assegura Thuan-, la física moderna ens assegura que tot va sorgir de l’u”.
Aquesta vacuïtat també és central en el budisme, en què, com assenyala l’astrofísic, comprendre que les coses estan buides no equival a buidar el món i la nostra existència de la seva riquesa, al contrari, equival a revelar-lo en tota la seva esplendor. Per al budisme la vacuïtat de les coses està íntimament lligada a la impermanència dels fenòmens. Tot canvia, sempre: “Els fenòmens són possibles perquè la natura última de les coses és l’absència d’existència autònoma i permanent. Una cosa pot sorgir només si està vinculada, és condicionada i condicionant. El món dels fenòmens pot manifestar-se de mil maneres perquè la seva naturalesa última és la vacuïtat”.