El debat entre determinisme i indeterminisme, entre necessitat i llibertat és consubstancial amb la nostra civilització.



Ha generat i genera riudades de tinta en un sentit i un altre. I, encara que potser sigui irresoluble (o potser precisament perquè és irresoluble), és plaent aturar-s'hi de tant en tant per reflexionar una estona.

Els estoics, per exemple, consideren que tots els esdeveniments són inevitables. Se succeeixen els uns als altres mecànicament. I, atès que nosaltres no els podem alterar, més val acceptar-los amb serenitat estoica, perquè, davant d'aquest esdevenir determinista, deixar-nos governar per les nostres emocions seria del tot inútil.

En ple estoïcisme romà i al bell mig d'Atenes, la capital de la filosofia, en el seu famosíssim discurs de l'Aeròpag, sant Pau estableix una certa identitat entre Déu i el Món, en afirmar que "en Ell vivim, ens movem  i existim". Una identitat que, disset segles més tard, inspirarà (i, almenys, en part) justificarà la identificació determinista de Déu amb la Natura i de la Natura amb Déu, protagonitzada per Spinoza, ja que afirma que Déu és una mena de rellotge que ha dissenyat totes les lleis d'aquest mecanisme de precisió que és la Natura. En altres paraules, Déu és la "causa interna" de tot el que succeeix, perquè governa el món a través de les lleis de la natura. És a dir, Spinoza és determinista, perquè està convençut que tot allò que succeeix a la natura, succeeix de forma necessària.

D'alguna manera, potser a través de les idees d'esperit universal i de filosofia unitària dels romàntics, Hegel recollirà (almenys en part) aquesta idea, en afirmar que ningú és lliure respecte a les seves condicions històriques. Però, el mateix temps, la raó hegeliana és dinàmica, perquè intenta descriure una realitat plena de contradiccions.

De fet, com afirma Niels Bohr, un dels pares de la física quàntica, existeixen dues classes de veritat: les veritats "superficials", en què resulta evident que el seu contrari és incorrecte, i les veritats "profundes", en què el seu contrari és tan correcte com la veritat expressada.

En el segle XXI, la quàntica continua discutint si l'Univers és determinista o és indeterminat.

I, encara que no tinguem pas cap intenció de resoldre aquest debat, potser és bonic recordar el posicionament un compatriota de Bohr, Kierkegaard. El qual va reaccionar amb vehemència en favor de la llibertat i la responsabilitat individuals, que, des dels seu punt de vista havien estat posades en qüestió pel romanticisme de Schelling i l'historicisme (igualment romàntic segons la seva mirada) de Hegel.

A Kierkegaard, les "veritats objectives" i les "veritats generals" li interessen molt menys que l'actuació concreta de cada persona individual en els moments més importants de la seva vida. Aquelles actuacions realment "existencials", perquè determinen realment la seva existència com a persona. I, almenys algunes de les grans decisions de la vida, com enamorar-se o creure en el Déu dels cristians, es prenen al marge de la racionalitat, amb entusiasme existencial. I l'exemple que planteja és realment contundent. Crist va ressuscitar o no d'entre els morts el Diumenge de Pasqua? I, recollint la tesi fonamental de sant Pau, conclou que, si no va ressuscitar, el cristianisme no té sentit... però, si realment va ressuscitar d'entre els morts per salvar-nos, aleshores el cristianisme ha d'impregnar absolutament les nostres vides. En altres paraules, segons Kierkegaard, no té cap sentit ser una mica cristià. O n'ets o no n'ets.

Impossible ser-ho a mitges. I aquesta és una qüestió que no es pot resoldre amb la raó. Només depèn de la fe. En altres paraules, recolzar-se en la raó per justificar l'existència de Déu no té cap sentit. Només és una prova de la feblesa de la pròpia fe.

En qualsevol cas, és interessant recordar que l'extencialisme de Kierkegaard i la seva reivindicació de la llibertat i de la responsabilitat individual va molt més enllà de la qüestió de la fe i influirà també en l'existencialisme ateu del segle XX.

De fet, en altres paraules, potser el més interessant de Kierkegaard és que ens vol responsables de la nostra llibertat i que vol que sentim l'entusiasme de viure, perquè les nostres vides són irrepetibles i tenen la capacitat de fer un món millor.

Oriol Junqueras i Vies

Presó d'Estremera, gener de 2018


http://www.elmati.cat/article/5351/necessitat-i-llibertat