Déu és l’afirmació que hi ha una pregunta sense resposta sobre l’Univers..... o..... les matemàtiques són el Déu creador que tanta gent està buscant!....

Marcus du Sautoy (Londres, 1965) viatja amb un dau d’un casino de Las Vegas, un pèndol doble -format per un braç metàl·lic que penja d’una fusta i un altre braç que penja del primer- i un tros d’urani radioactiu. És matemàtic i un dels divulgadors més infatigables del Regne Unit. Ha escrit llibres i obres de teatre en què també fa d’actor, i ha protagonitzat sèries documentals de la BBC. Utilitza aquests objectes per explicar que no ho podem saber tot. 
No podem predir el resultat de llançar el dau, ni quan es desintegrarà l’urani, ni la trajectòria que seguirà el pèndol. Al seu últim llibre, Lo que no podemos saber (Acantilado, 2018), aprofundeix en les limitacions del coneixement. Ocupa la càtedra Simonyi per a la comprensió pública de la ciència de la Universitat d’Oxford, una plaça que ha heretat de Richard Dawkins. La passió amb què parla, unida a la profunditat del que diu, produeix un cert vertigen.

Vostè sosté que l’evolució ha seleccionat les ments que desitjaven comprendre els secrets de l’Univers, però el cervell humà es va configurar per sobreviure a la sabana africana, un entorn molt concret, i no necessàriament per entendre l’Univers.


La sabana es pot entendre com un Univers més petit. El cervell es va desenvolupar per detectar patrons i predir canvis en l’entorn. La comprensió de les estacions o del fet que els animals siguin en un lloc diferent en funció de l’època de l’any va facilitar la supervivència. I aquest poder del cervell és, en última instància, el que estem fent servir avui per entendre la física quàntica.

Però pot ser que el nostre cervell no sigui capaç d’entendre l’Univers.


I tant! El cervell és un objecte finit i, per tant, té un límit de capacitat. A mi m’agrada comparar-lo amb les llengües. Una llengua és una ombra de la realitat. Tenim la paraulataula, però hi ha moltes taules. La llengua és una eina molt poderosa perquè ens permet parlar de les taules en general, però també perdem les subtileses de les diferències entre totes les taules. Una llengua, com el cervell, és una compressió que no pot capturar tota la complexitat del món.

També tenim uns sentits limitats.


Kant deia que només podem conèixer la realitat a partir dels nostres sentits. Però avui podem estendre’ls: sabem que hi ha ones electromagnètiques com els raigs X, que no podem veure amb els ulls però que podem detectar amb aparells. Ara, ¿un organisme que no tingués òrgans sensibles a la llum, sabria alguna cosa dels raigs X? Potser hi ha una gran part de l’Univers que no coneixerem mai perquè per a nosaltres és indetectable. Per conèixer, hem de mesurar.

No podem percebre res semblant a les ones gravitatòries però les hem pogut detectar.


Sí, i és una fita fascinant. Però, d’altra banda, és una troballa que estàvem esperant. El veritable trencament vindrà quan descobrim alguna cosa inesperada. Per exemple, si no s’hagués trobat el bosó de Higgs, hauríem hagut de construir una teoria nova perquè la que hem fet servir per predir-ne l’existència no hauria sigut correcta. En aquest sentit, la física està una mica estancada. Va ser moltes dècades enrere que es van fer descobriments revolucionaris.

Una altra limitació la va resumir Wittgenstein en l’escatològica “no es pot cagar més amunt del cul”.


Estem empeltats en un sistema i no en podem sortir. No ens podem alliberar de la nostra pròpia consciència per entendre la d’algú altre. Com que som en un Univers, tampoc tenim manera de saber si hi ha altres universos ni com són. Això era el que Wittgenstein volia dir. Però encara que aconseguíssim sortir d’un sistema, acabaríem en un altre sistema més ampli. I per estudiar-lo, hauríem de sortir-ne altre cop. Aquest és un dels jocs que li encantaven a Borges.

Als seus llibres deixa clar que vostè és fan de Borges.


És el meu autor favorit. El captivaven molts dels reptes que avui fascinen els científics. A la seva biblioteca hi havia molts llibres de ciència, però com que ell no dominava el llenguatge científic, va utilitzar la narrativa per aproximar-s’hi. A La biblioteca de Babel es planteja si l’Univers és infinit. La biblioteca és com un Univers, ho és tot, no té defora. Borges arriba a una solució: pot ser finita però corbada i connectada amb ella mateixa com una rosquilla. I tot això en només deu pàgines!

Per totes aquestes limitacions, vostè sosté que hi ha moltes més coses que ignorem que coses que sabem.


Cada vegada que hem guanyat coneixement han aparegut tota mena de preguntes noves. És com la Hidra grega: tallar un cap perquè en surtin dos més. Però d’altra banda hi ha científics que tenen la sensació que ens estem acostant a una teoria del tot. I potser hi arribem algun dia, però avui sabem que encara hi ha territori desconegut i aquesta és la qüestió que m’interessa. La ciència ha fet progressos enormes, però podem plantejar qüestions que no puguem arribar a respondre mai?

Podem?

Copèrnic va mostrar que no som el centre de l’Univers, de manera que seria molt estrany que els humans poguéssim respondre qualsevol pregunta.

Quines són aquestes preguntes?


[S’aixeca i agafa el pèndol doble] Aquest és el meu pèndol caòtic. La física i les matemàtiques d’aquest objecte són senzillíssimes. Aquí només hi intervé la gravetat i dos trossos de metall, un penjant de l’altre, però el seu comportament és una bogeria. [Cada vegada que el posa en marxa, els braços del pèndol segueixen trajectòries noves i diferents] És impredictible! Això indica que fins i tot si tinguéssim una teoria que ho expliqués tot, hi hauria coses que no podríem saber.

A banda del comportament dels sistemes caòtics, hi ha altres preguntes sense resposta?


Penso que la naturalesa de la consciència n’és una altra. Cada vegada en tenim més coneixement, estem fent avenços comparables als que va fer Galileu amb el primer telescopi. És com si tinguéssim un telescopi apuntant a la ment. Però el repte de saber si un ordinador ha esdevingut conscient o simplement està fent una bona simulació podria ser una cosa que mai fóssim capaços de saber del cert.

Vostè diu que vol adoptar una actitud cap a la religió menys agressiva que la del seu predecessor, Richard Dawkins. Com s’ho planteja?


Com a matemàtic, puc passar molt de temps demostrant que hi ha coses que existeixen i coses que no. Però per fer-ho, necessito una bona definició d’allò que vull veure si existeix o no. Quan mantinc debats sobre religió amb gent diversa, sempre em frustro perquè mai em donen una definició precisa de Déu. Per això n’he buscat una de bona a partir de la qual treballar.

L’ha trobada?

Em sembla molt interessant la definició del teòleg d’Oxford Herbert McCabe: Déu és l’afirmació que hi ha una pregunta sense resposta sobre l’Univers.

Ja està?

Simplement això. És molt abstracta, sí, no és cap entitat tangible amb què et puguis relacionar. No és un Déu compassiu i reconfortant. Es pot anomenar Déu o no, però a mi m’interessa molt aquesta idea de transcendència a partir de la qual s’han originat totes les religions. Penso que és una definició més veritable del que ha significat sempre la idea de Déu. Les religions han comès idolatria i han atribuït a aquesta idea abstracta propietats que mai hauria d’haver tingut.

Com la capacitat de crear l’Univers...

Quan es busca una explicació de l’Univers es necessita un creador. Però, tot seguit, sorgeix la pregunta de qui va crear el creador, qui va crear el creador del creador, etc. Per tant, per explicar la creació de l’Univers es necessita alguna cosa fora del temps.

N’hi ha alguna?

Les matemàtiques.

Per tant, vostè defensa que les matemàtiques existeixen independentment de la ment humana.




Les matemàtiques són a tot arreu, a la física, a la biologia... Tenim la sensació que creem i construïm les matemàtiques, però en realitat estan fora del temps. No hi ha cap moment en què apareguessin o fossin creades. No requereixen cap creador perquè són una propietat de com es relacionen les coses entre si. Per tant, són el candidat perfecte a convertir-se en creador.

...?

Per què hi ha coses en lloc del no-res? Resulta que del no-res en pot sortir alguna cosa. Matemàticament, això es pot expressar com 0 = 1 - 1, però, a més, els físics han mostrat que el no-res té energia i que aquesta energia es pot transformar en partícules, en matèria. Així és com, probablement, es va crear l’Univers. I tot això és possible gràcies a les matemàtiques. Per això dic que les matemàtiques són el Déu creador que tanta gent està buscant!