Estima la vida!!!... malgrat les travetes constants...

Què li han ensenyat els seus alumnes?
Els meus límits. “Parla perquè et vegi”, deia Sòcrates. Només quan els altres parlen els veus i quan parles et veus a tu mateix.
Què és un mestre?
La teva obligació és fer visible al teu alumne el que pot arribar a ser.
Un mestre així és el somni de tot pare.
Crec que l’harmonia està sobrevalorada, que pares i mestres no necessàriament han d’anar a l’uníson. Està bé que els nens entenguin que hi ha desavinences. Créixer també és saber moure’s de manera adequada en àmbits diferents.
L’harmonia és difícil també a casa.
És irreal fer creure als fills que els pares estem d’acord en tot. El que han d’entendre és que les desavinences es gestionen. Considero que és molt més important estimar-se que entendre’s.
Això és molt intel·ligent, mestre.
Mostrar als fills que ens estimem malgrat que hi ha moments que no ens suportem és una lliçó imprescindible per arribar a ser adult. Hi ha res més important a la vida que comptar amb algú que t’estima sent conscient de tot el que no et sents digne?
Elogia la família imperfecta.
Assenyadament imperfecta, disposada a aprendre de la pròpia experiència, que no delega la seva responsabilitat en un especialista. Si els humans fóssim rellotges complexos, ajustaríem les peces que no funcionen, però com que no ho som, el que necessitem és sentit comú.
Avui no hi ha cap nen que no hagi visitat un psicòleg.
Això indica la inseguretat dels pares. Si no tens un problema clar i concret, no lloguis la teva responsabilitat a un especialista. Però sovint hi acudim perquè creiem que és possible una vida sense problemes.
És veritat.
Això no existeix. Del que es tracta és de com gestionar els problemes quotidians sense excessives gesticulacions.
Aquella mala cara, aquell crit huracanat...?
Sí, totes aquelles coses de les quals ens avergonyim. Però cal girar full. M’agrada aquell conte zen d’un monjo que cuidava meravellosament el seu jardí, i quan havia acabat hi llançava una fulla seca perquè deia que si no tenia cap imperfecció no era humà.
Vostè és irònic amb els superpares.
Els pares moderns sempre pateixen aquesta veu de la consciència que els fa estar contínuament preguntant-se si en lloc de castigar no hauria estat millor dialogar o viceversa; aquesta condicionalitat en les relacions que haurien de ser espontànies marca un comportament que mereix el nom de neuròtic.
Però reflexionar és bo.
Sí, però sense patir massa. És bona una certa ironia amb les pròpies ficades de pota que et permeti doldre’t menys i aprendre més.
Avui els nens s’autojustifiquen dient “és que soc adolescent”.
Dissabte: el teu nen de l’ànima, estirat al sofà amb el comandament a distància et diu: “M’avorreixo”. Hi ha pares que consideren que han de ser els dinamitzadors culturals dels seus fills, oferir-los un menú d’activitats, però així els estimulen la fluixesa. Val més un “i a mi què”, provocar que surtin del seu avorriment autònomament.
Ja l’entenc.
...O el nen que ha tingut un dia esgotador: exàmens, entrenament..., arriba a casa, tira la motxilla i exclama: “Estic cansadíssim!”. Els pares perfectes li preparen un bany i li serveixen el sopar. Jo advoco per un: “T’entenc perfectament perquè jo arribo així molts dies, però, sisplau, recull la motxilla”.
Esclar.
L’adolescència s’ha convertit en un nou fenomen cultural i comercial. I sovint l’autoestima es confon amb el narcisisme que avui es considera una conducta normal, i això fragilitza molt. Si et creus que el món està per servir-te vius en un engany.
Cal ser comprensiu...
Els adolescents aprenen saltant-se els límits. Tenen més energia que sentit comú per controlar-la i sovint actuen sense lògica; els pares ho sabem, però la comprensió te l’has de guardar per a tu, tu has de ser els seus frens.
Diu que sense culpabilitat no hi ha moralitat, sona carca.
Avui la paraula culpa està proscrita, però assenyalar-los les faltes és dir-los que els consideres persones responsables dels seus actes i no uns insensats que no saben el que fan; així podran reflexionar i extreure’n alguna conclusió.
Amb càstig o sense?
La millor manera de deslliurar un culpable dels seus remordiments és oferir-li la possibilitat de fer creu i ratlla. El drama dels nostres joves és que hi ha massa adults que confonen comprendre amb justificar.
El que fem és el que aconseguim.
Així és, i defenso un altre concepte oblidat: la virtut, l’essència de la qual és l’ambició de fer bé el que hagis de fer. Em sembla més útil el compromís dels actes que això de repetir valors: “Sigues bo”, “sigues sincer”, “sigues just”...
...
I crec que és més noble aprendre a estimar la vida malgrat les travetes constants que aspirar a una felicitat que se suposa que s’aconsegueix renunciant a la vida, és a dir: creient que si elimines el que va malament seràs feliç.
Gregorio Luri, mestre d’escola, pedagog, doctor en Filosofia i escriptor

Mestre
És professor universitari i doctor en Filosofia, un home llegit, però en té prou que el defineixi com a mestre: “Cal tornar a posar el mestre al pedestal per exigir-li el que correspon a una figura a la qual li suposes una ­autoritat i un crèdit”. Va deixar la docència per una malaltia, la malaltia de Ménière, que li pro­dueix marejos, vòmits i l’obliga a ficar-se al llit fins que li passa. “Al principi em va deprimir moltíssim, després vaig decidir deixar de queixar-me i vaig començar a escriure”. Ja té una trentena de llibres publicats sobre filosofia, història i educació. Elogio de las familias sensatamente imperfectas(Ariel) és un petit llibre deliciós que no té pèrdua, un manifest de sensatesa que s’agraeix.