“L’ambició de poder no ha de ser mai més gran que la consciència”












Es va casar per amor?
No, ho vaig fer perquè em va perseguir.
...?
Estava fent el doctorat, molt concentrada en els estudis, i un amic m’insistia que ens caséssim. Així que una nit li vaig dir: “Au, va, ens casem!”, i així em va deixar en pau.
...!
El matrimoni va durar poc. Ell va tornar a l’Índia i jo em vaig quedar al Canadà i vaig tenir un fill preciós. Estic molt agraïda per això.
No li ha interessat mai l’amor?
Esclar, és el que ho connecta tot! Jo trobo l’amor per tot arreu, en la família; a la universitat (estimo els meus col·legues); en la meva comunitat i dins del moviment que he creat.
Naydanya.
Donem suport a l’agricultura local, gràcies a les agricultores i el seu paper tradicional de preservar les llavors de què les grans compa­nyies s’apropien, podrem nodrir el món. Ja tenim més de 100 bancs de llavors comunitaris.
I són millors que les industrials?
Tenen un 60% més de nutrients. I estimo el planeta. Es tracta d’anar retornant amor arreu. La meva filosofia es basa en el fet que el planeta és una entitat viva on tot està connectat: els arbres, els rius, tots els éssers vius... Aquella creença que l’amor només es pot trobar en una parella ens aïlla, ens empetiteix.
Què ha passat?
La manera d’entendre el món de la civilització industrial ens ha atomitzat. Creiem que som àtoms solts, febles. Però les nostres accions i decisions estan connectades, són dependents les unes de les altres.
El seu doctorat versava sobre la teoria de la no-separació.
Les teories de l’era industrial ens van fer creure que la terra és una cosa inanimada, un contenidor buit, però una planta o una llavor és un sistema viu superintel·ligent com ho és el nostre cos amb cent bilions de microbis que necessiten menjar real; estan connectats.
Si el més poderós és la vida, per què aquesta necessitat de controlar-la?
Per por que s’escapi del control. No tenir por de res va ser el llegat dels meus pares, i s’aconsegueix no tenint lligams. La meva mare va escollir ser agricultora, només tenia dos saris.
Eren pobres?
No, però el que tenien ho compartien.L’altra lliçó que em van donar és quel’ambició de poder no ha de ser mai mésgran que la teva consciència.
Si ets pobre, ets dominable.
Com va dir Gandhi, la terra dona prou per cobrir les necessitats de tots els éssers, però no per satisfer la seva cobdícia. Ara la divisió entre el tu tens i tu no tens ha arribat al tu vius i tu no, i combatre el dret a la vida és l’actual gran repte de la humanitat.
El dret a l’aigua, a l’alimentació...?
Sí, i a la terra de conreu. Abans es tractava de controlar un mineral, el petroli, un territori, però ara es tracta de controlar no només la vida de les persones sinó també les seves ments.
Expliqui-m’ho.
A través de les xarxes socials tots els nostres moviments, inquietuds, preferències, rela­cions es converteixen en valuosos algoritmes a la venda. Estem en vigilància permanent.
No ho percebem.
Cal tornar a les relacions reals, jo ho anomeno el ressorgiment del real, i en aquest nou moviment els líders seran la natura i les dones.
Per què les dones?
Perquè són les que mantenen l’agricultura ecològica local. I l’alimentació serà en aquest segle el factor diferencial entre malaltia i salut, és a dir, aliments reals en lloc de productes bàsics industrials.
No són els aliments industrials els que alimenten el món?
No, són les petites explotacions agroecolò­giques, majoritàriament en mans de dones, les que proporcionen el 70% dels aliments del món. El 30% produït per explotació industrial causa el 75% del dany ecològic. L’ecològic és més eficient, més econòmic i menys perillós.
No és el que diuen els agricultors.
La majoria d’agricultors reben subsidis per mantenir un sistema que fracassa, en total 4.000 milions de dòlars, la meitat del pressupost de la UE.
I l’eficiència?
Quan parlen d’eficiència es refereixen a produir més, però més de què?... El 90% de les ­collites del blat de moro i de soja no es des­tinen a l’alimentació humana. I la meitat dels famolencs del món són agricultors.
La terra sense subvenció és mal negoci.
Els venen llavors estèrils, químics per tractar la terra, els van apujant els preus i els paguen misèria. Cal recuperar la sobirania sobre les llavors, no poden patentar-les i retirar-les de la circulació com si fossin seves.
És ben absurd, sí.
Si el dany al medi ambient i a la salut pública estigués gravat en lloc de subvencionat, les coses canviarien. Però els governs no estan per la feina. Hem de trobar formes innovadores perquè la producció ecològica sigui la norma i no l’excepció. Agricultors i consumidors han de crear complicitat.
Què li ha ensenyat la vida?
Que evoluciona cap a la diversitat i cal preservar-la; que la vida és lliure i que la moneda de la vida és la vida i no els diners.

Vandana Shiva, doctora en Física, ecofeminista, lluita per la justícia econòmica i alimentària


Tinc 65 anys. Visc i vaig néixer a la falda de l’ Separada, tinc un fill (34). El meu vot és per als tomàquets sense tòxics. La meva política i la meva religió són la terra i la vida, la seva gran diversitat. Per mi qualsevol cosa que viu és una divinitat, des de les llavors fins als microbis del meu intestí

Publicat a :
http://www.lavanguardia.com/lacontra/2


Els peus a la terra

“Els sistemes d’explotació industrial del camp han contribuït a destruir un 75 % de l’ecologia del sòl, l’aigua i la biodiver­sitat. Aquesta no és una recepta per alimentarel món: és una pràctica que porta a l’extinció. Però l’extinció no té per què ser el nostre destí”. ¿Quién alimenta realmente al mundo? ( Capitán Swing) és una aposta per reprendre el control dels aliments, de la seva diversitat i qualitat i de revolucionar la forma com els produïm. Va ­començar la seva lluita sent gairebé una nena i abraçant-se als arbres. Avui, considerada una heroïna mediambiental (revista Times) i amb més de vint premis internacionals, va sembrant pel món la possibilitat de fer les paus amb la terra.