“Montenegro és independent perquè vam ser pacients”

Miodrag Vlahovic sap com es guanya la independència: amb una “paciència radical”. Exministre d’Afers Exteriors de Montenegro, va ser un dels artífexs de la independència del seu petit país, votada el 2006 en un referèndum àrduament pactat amb Sèrbia i la comunitat internacional, en unes negociacions en què ell va ser a primera fila. Els independentistes montenegrins van guanyar pels pèls : amb un 55,4%, a només dècimes del llindar del 55% que va exigir la UE, partidària que es mantingués la unió amb Sèrbia , per reconèixer el resultat. Després de la sagnia de Croàcia , Bòsnia o Kosovo, Montenegro va aconseguir el que semblava impossible als Balcans : una independència sense guerra. “Haver evitat un bany de sang, i en aquesta regió és sempre una possibilitat, és el nostre orgull”, subratlla. Montenegro va entrar fa un any a l’OTAN i la UE els ha fixat l’entrada al club per al 2025. Avui ambaixador a la Santa Seu , Vlahovic , de 56 anys, ha estat guardonat aquest dijous amb el memorial Ramon Trias Fargas, que lliura la Fundació Llibertat i Democràcia , vinculada al PDECat. Tot i que és un convidat del partit de Carles Puigdemont, sap que cada una de les seves paraules és susceptible de crear una tempesta política i per això rebutja educadament qualsevol valoració directa sobre Catalunya: “Com a diplomàtic d’un país aspirant a la UE, entendrà que no puc”, es disculpa a l’inici de l’entrevista amb aquest diari. Els paral·lelismes, tot i això, són inevitables i el seu testimoni arriba carregat de lliçons per a l’independentisme català. La clau de l’èxit, insisteix, va ser la legitimitat del procés. “ Vam ser radicalment pacients. Vam saber no precipitar-nos, esperar per preparar el país i aconseguir el suport internacional. Fins i tot vam acceptar normes que no eren correctes”, diu amb referència al 55%, “educadament ordenat” per la UE .
No va ser un gripau fàcil d’ empassar-se, recorda l’exministre. “Vam entendre que per la complexa i dramàtica història als Balcans necessitàvem una capa addicional de credibilitat per tenir un resultat legítim, sòlid i durador”, assegura.
El requisit del 55% també va causar inquietud en altres moviments independentistes, que veien un precedent perillós. “Recordo el meu viatge al Canadà el 2005, on vaig haver d’explicar que el 55% era una solució sui generis per a un país específic i circumstàncies molt concretes, que de cap manera no s’havia d’aplicar en altres països”.
Retrospectivament, considera que l’exigència del 55% va ser “una bona decisió” dels negociadors europeus, amb l’espanyol Javier Solana al capdavant. Tot i que admet que potser no diria el mateix si el resultat hagués estat un 54%. “No vull ni pensar què hauria passat. Era el pitjor escenari i lamentablement els europeus es van oblidar de posar sobre paper què passaria en aquest cas. Era una zona grisa”. Poc abans del referèndum, Vlahovic va dir en una entrevista que si el resultat superava el 50% però no arribava al 55% Montenegro potser no tindria dret a la independència, però tampoc la unió entre Sèrbia i Montenegro tindria ja cap legitimitat. “Era el risc més gran de tot el procés. Per sort vam guanyar, de manera que no sabrem mai què hauria passat”, diu.
La negociació amb la comunitat internacional, en què els independentistes tenien poques simpaties, va ser dura. “ Vam aconseguir posar Rússia, els EUA i la UE al mateix vaixell i no era fàcil, i que acceptessin el referèndum malgrat que la majoria preferia que ens quedéssim amb Sèrbia”, subratlla. La del 55% no va ser l’única concessió dolorosa. El 2002, Solana va imposar l’acord de Belgrad, segons el qual Montenegro acceptava la unió amb Sèrbia i renunciava al referèndum durant tres anys (que van ser quatre). Vlahovic creu que la seva contribució més important a la independència del seu país es va produir llavors, quan pocs defensaven aquell acord. Hi va haver un sopar l’1 de març del 2002 amb el primer ministre, Milo Djukanovic, que va convocar 12 intel·lectuals per preguntar-los si calia firmar. Només Vlahovic i un altre convidat van dir que sí. “La història ens ha donat la raó. Va ser un moviment decisiu, poc comprès en el seu moment –diu–. Tot i que ens vam enfrontar molt, avui puc dir que Solana va ser molt savi apostant per la lògica del pas a pas i no precipitar-se cap a un escenari impredictible”.
Les concessions van donar fruit. El diplomàtic subratlla que Montenegro va ser admès a l’ONU per decisió unànime només un mes després del referèndum. Haver firmat l’acord de Belgrad els va donar un dret a la independència reconegut. Que el procés era constitucional va ser el principal argument que va brandar Vlahovic el 2005 en un viatge crucial a Madrid, un dels governs europeus més reticents.
La pregunta és inevitable: creu que el respecte constitucional és determinant per a la legitimitat d’un procés d’independència? Vlahovic es nega a entrar en terreny relliscós. “Constitucional en aquest context té un altre significat, no li respondré –diu–. El que sí que puc dir és que el viatge a Madrid va ser molt important i exitós”.
Evitar la fractura interna, en una societat multiètnica i multireligiosa, en què un terç de ciutadans s’identificaven com a serbis, va ser una altra obsessió. “Vam entendre que primer calia harmonitzar la nostra societat i alleujar les tensions. La nostra independència va ser eliminada brutalment el 1918. I veníem d’una situació molt dura als anys noranta: la majoria de la societat estava sota la influència de la propaganda nacionalista sèrbia de Milosevic i l’amenaça constant que si intentàvem anar-nos-en hi hauria sang”, diu Vlahovic. “Calia evitar un joc de suma zero. Una opció sempre guanya i una altra perd, però si ho prepares perquè sigui més fàcil de digerir, sociològicament, psicològicament, políticament i culturalment, el país sobreviurà al resultat. Si guanyes el referèndum però el país es trenca, de què serveix?”, reflexiona.
Els va beneficiar, diu, l’actitud recalcitrant de Sèrbia, que negava l’existència de la identitat montenegrina i no va entendre mai la relació en un pla d’igualtat. “La Unió Democràtica de Sèrbia i Montenegro era un projecte bonic sobre el paper, però calia que s’hi avinguessin les dues parts. Volien l’hegemonia sobre Montenegro, que fóssim la circumscripció electoral número 27, una altra més davant les 26 sèrbies”.
Creu que Belgrad va subestimar l’independentisme. “No ens creien capaços d’organitzar el procés i d’harmonitzar el país. Confiaven en els seus suports a Montenegro”, diu, en al·lusió als ciutadans serbis o la influència de l’església sèrbia ortodoxa. “Hi havia paramilitars a punt per actuar, però els vam frenar. I només vam permetre que votessin els residents, o haurien aparegut dos milions de montenegrins de Sèrbia i ens haurien massacrat”.
Dotze anys després, la fractura persisteix, si bé destaca que hi ha un “augment lent però persistent” dels partidaris de la independència i de la pertinença a l’OTAN i a la UE.
“Ni Rússia ni Sèrbia no volien que entréssim a l’OTAN. Però ens vam independitzar per prendre les nostres decisions. És millor això que cometre els errors d’altres”, diu.