BCN Film Fest, s’inaugura avui amb el nou treball de Dani de la Orden, Litus.

....Nosaltres som un festival pensat per al públic -respon Casanovas-. No ens interessen les pel·lícules rares o radicals, sense distribució, sinó les que agraden al públic”....



https://www.ara.cat/cultura/Al-BCN-Film-Fest-interessen_0_2220377944.html

Som en un punt sense retorn que pot liquidar les llibertats civils com les hem conegudes fins ara?

Reconeixement facial: de desblocar el mòbil a la vigilància en massa dels ciutadans....


https://www.vilaweb.cat/noticies/reconeixement-facial/

Identifiquen un nou biomarcador per realitzar tractaments personalitzats contra el càncer




Científics de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB Barcelona) han demostrat que la proteïna TP53INP2 té un paper important en la inducció de la mort cel·lular, l’apoptosi, un descobriment que podria ser rellevant en el tractament contra certs tipus de càncer.

En la recerca, segons explica cal cap de laboratori de Malalties Metabòliques Complexes i Mitocondris de l’IRB Barcelona, s’observa que les cèl·lules amb alts nivells d’aquesta proteïna portaven a una acceleració de la mort cel·lular mentre que les que no la tenen, són més resistents a la mort. L’estudi, publicat a EMBO Jounal, obre la porta a tractaments personalitats contra el càncer.

L’estudi descriu com la proteïna podria augmentar l’eficàcia de certs tractaments de quimioteràpia com és el cas de TRAIL, una teràpia amb un gran potencial però que no obté resposta en tots els pacients de càncer. Un dels problemes que planteja aquest tractament és la necessitat d’identificar els pacients en els quals hi hauria una resposta favorable al tractament mateix, ja que en alguns tipus de càncer pot fins i tot afavorir la progressió del tumor.

Des de l’IRB Barcelona s’està estenen l’estudi a altres tipus de tumor, com és el de pulmó, per confirmar si aquesta proteïna també millora la resposta al tractament amb TRAIL. La medicina personalitzada es presenta com una de les estratègies sanitàries amb major potencial, ja que saber el tipus de càncer i escollir el tractament més eficaç en cada cas, augmenta la supervivència dels pacients.

L’estudi ha comptat amb el finançament del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats (abans MINECO), CIBERDEM (‘Institut de Salut Carlos III’), la Generalitat de Catalunya, INFLAMES, l’Institut de Salut Carlos III, INTERREG IV-B- SUDOE-FEDER i la Fundació ‘la Caixa’.



https://www.vilaweb.cat/noticies/identifiquen-un-nou-biomarcador-per-realitzar-tractaments-personalitzats-contra-el-cancer/


Eduard Vieta: ‘Les emocions també són algoritmes’

.....Us dediqueu a estudiar el cervell, que és on hi ha les emocions i els sentiments. Per als no científics, costa d’imaginar que es pugui estudiar a partir de models matemàtics…
—Les emocions, els sentiments i les percepcions també són algoritmes. Són algoritmes més complexos, però també són algoritmes. Penseu es podria treure una part concreta del cervell d’un individu de manera que deixés de tenir emocions, però continuaria viu.

—Els sentiments sempre s’han associat al cor…
—Es va crear la idea que les emocions eren al cor, quan encara no es feien ni autòpsies. No se sabia on eren les emocions i es deia que venien del cor perquè sí que se sabia que el cor s’accelerava quan ens emocionàvem. Però és obvi que el cor no transmet cap sentiment. Els sentiments són tots al cervell. I la salut mental, com a disciplina, és aquella part de la salut que afecta els pensaments, les emocions, la interacció amb els altres i la manera de comunicar-nos… Tot això, que és de gran complexitat, és la salut mental. I sí, la ciència la pot estudiar.

—Què és un trastorn mental?
—En aquest camp els noms són importants. D’entrada, la salut no és tan sols l’absència de malaltia. Una persona pot ser més sana que una altra sense que ni l’un ni l’altra estiguin malaltes. Pel que fa als trastorns, hi ha alguna cosa en la nomenclatura que també és molt interessant. Perquè el terme ‘trastorns’ ja és per si mateix estigmatitzador. Penseu que en anglès es diu disorder, que seria ‘desordre’, segons com encara més estigmatitzador. En salut mental, gairebé qualsevol paraula estigmatitza. Fins i tot quan s’incorporen al llenguatge i evolucionen. Fixeu-vos en la paraula ‘cretí’. ‘Cretí’, ara mateix, és un insult. Però el cretinisme és l’hipotiroïdisme. Com que l’hipotiroïdisme podia causar un cert retard mental, amb el temps ha passat que dir a algú que és un cretí, que és una paraula tècnica, ara és un insult. Al Japó, per exemple, han canviat, fa poc, el nom de ‘esquizofrènia’ per ‘trastorn d’alteració de la dopamina’. La dopamina és una de les substàncies que s’alteren quan hom té esquizofrènia. És una nomenclatura poc precisa, perquè en el Parkinson la dopamina també és alterada, però és una manera de cercar una fórmula menys estigmatitzadora.

—Últimament, als mitjans de comunicació hi apareixen sovint termes com ara TDAH, TOC, TLP, esquizofrènia, autisme… Però probablement no sabem què volen dir exactament o què impliquen. Ens fa falta pedagogia? Qui l’ha de fer?
—Els professionals de la salut mental hem de fer molta més pedagogia i formació al conjunt de la societat, tant als mitjans de comunicació com a tot arreu. En conjunt, els ciutadans, en sabem poc, de salut mental, i molt més d’unes altres coses. Jo mateix vaig a la platja, on la gent té poc espai, i sento converses al meu voltant, en veu alta, sobre el colesterol, demostrant un coneixement notable i sense por. Si parles d’esquizofrènia i de medicació, de cop, a la mateixa platja, tens més espai al voltant i la gent ja no s’asseu tant a prop teu. La gent estigmatitza per ignorància. I és important de trencar aquesta ignorància perquè segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) un 25% de les persones que hi ha al món compleixen, avui, els criteris d’un trastorn mental. Per tant, com a societat, ens interessa molt que tots plegats estiguem formats i educats en la matèria.

—Una persona de cada quatre té un trastorn mental?
—Bé, aquest 25% és la gent que, de la que hi ha avui al món, es calcula que en algun moment de la seva vida desenvoluparà alguna mena de trastorn mental. I en realitat, la majoria d’aquests trastorns són de bon pronòstic. Qui té una depressió per una situació d’estrès esporàdica, probablement al cap de sis mesos ja se n’haurà sortit per sempre més, però durant aquells sis mesos haurà patit i haurà necessitat ajuda. D’una altra banda, en aquest 25% hi ha trastorns lleus, com la fòbia a volar. L’altre dia veia una entrevista a Iniesta en què explicava que el seu pare no el podia anar a veure al Japó perquè tenia fòbia a volar. És una autèntica fòbia perquè vol dir que qui la té no pot agafar cap avió. Molta gent es posa nerviosa dalt d’un avió, però això no és cap trastorn. Una fòbia és molt més, perquè el cervell no et deixa agafar l’avió. T’horroritza de tal manera que el cervell t’ho impedeix. Una part important d’aquet 25% que estima l’OMS es refereix a trastorns poc discapacitadors, com en aquest cas. Però també és cert que dins d’aquest 25% hi ha malalties força més greus, com ara l’esquizofrènia, el trastorn bipolar, l’autisme…

—Aquestes darreres són malalties cròniques?
—Mèdicament, les podem considerar cròniques, però, com dèiem, els termes tenen un component sovint negatiu. Crònic no vol dir que no s’hi pugui fer res. Una persona pot tenir una malaltia crònica i fer vida normal. Si parlem de la lluita contra la sida, per exemple, és evident. De fet, per sort, hem convertit la sida en una malaltia crònica, perquè abans senzillament te’n mories. Ara pots viure anys i anys fent vida normal. Això mateix passa amb les malalties mentals. És important de tenir-ho clar.

—Què ens porta a tenir malalties mentals?
—Les causes poden ser molt diverses, però hi ha una cosa comuna en totes les malalties mentals, amb dosis diferents: la causa sol tenir dos components: un de genètic i un d’ambiental. I ho complica encara més que sovint hi ha un component epigenètic.

—Epigenètic?
—Epigenètic vol dir que tu pots tenir uns gens que podem anomenar de risc, però que poden restar inactius fins que algun factor ambiental no els activi. Penseu en dos bessons idèntics en què l’un tingui una esquizofrènia i l’altre no. Això passa. I genèticament, aquells bessons són idèntics. Per què passa? Doncs perquè hi ha alguna circumstància ambiental que només un dels dos ha viscut.

—Com ara quina?
—L’exposició a alguna substància, com el cànnabis, per exemple, que és una substància que, consumida en edats prematures, té relació amb trastorns mentals. O un episodi d’estrès que l’altre bessó no hagi tingut, per exemple una agressió física al carrer. Això pot fer que dins el cervell s’activi una reacció contra una situació catastròfica. Aquesta reacció del cervell pot activar aquell component genètic que hi havia apagat, talment un interruptor.....

Eduard Vieta


https://www.vilaweb.cat/noticies/eduard-vieta-entrevista-doctor-hospital-clinic-emocions-algoritmes/

‘Cuinant la memòria’, receptes al servei de la qualitat de vida de les persones amb dèficit de memòria

Sant Jordi 2019, comença la diada!

La Gioconda altre cop al Liceu !!!

Danza de las Horas ("La Gioconda")" de A. Ponchielli.

La Danza de las Horas HD - Letizia Giuliani - Angel Corella (2013)


https://www.youtube.com/watch?v=vLafOe-ifS4&has_verified=1

'El monument favorit de Catalunya' del 2019 és el jaciment ibèric i medieval de l’Esquerda, a les Masies de Roda...

El jaciment de l’Esquerda, a Osona, és el guanyador de la quarta edició del concurs, després d'imposar-se a la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona, amb 18.113 vots. ..










https://www.ara.cat/cultura/jaciment-Esquerda-monument-favorit-catalans_0_2217378441.html

La basílica de Santa Maria del Pi al barri gòtic de Barcelona, contemporània de Notre-Dame de París, va patir el 1936 un incendi criminal i devastador, els rastres del qual encara perduren avui

JORDI PANYELLA - BARCELONA





Els agra­dava calar foc als orgues, el fum en pas­sar pels tubs feia un soroll estri­dent, diabòlic
No cal viat­jar a París per tocar el ras­tre del foc sobre les pedres d’un tem­ple gòtic. La basílica de Santa Maria del Pi, eri­gida al cor del barri gòtic de Bar­ce­lona al segle XIV, quasi al mateix temps que París bas­tia la seva cate­dral, va cre­mar el 20 de juliol de 1936 com una teia, encesa per la ira de mili­ci­ans anar­quis­tes i, encara avui, el tem­ple, tot i les diver­ses ope­ra­ci­ons de res­tau­ració que s’hi van fer ja des de 1939, aca­bada la Guerra Civil, con­serva encara les cica­trius que hi va dei­xar el devas­ta­dor pas del foc.







El sutge que havia enne­grit les parets inte­ri­ors havia con­ver­tit el tem­ple en un espai fosc, molt més del que ja és de per si, i no va ser fins a l’última inter­venció –ara fa deu anys– que una neteja a fons va per­me­tre retor­nar una mica d’aire i de llu­mi­no­si­tat a la basílica. Tot i això, els res­pon­sa­bles del tem­ple van deci­dir que la res­tau­ració no ani­ria a fons i van optar per dei­xar intac­tes les mar­ques que el foc va dei­xar damunt les llo­ses que hi ha a l’entrada mateix. Són unes taques desi­guals, que enne­grei­xen el terra, i van ser pro­ducte de la com­bustió de les fus­tes de l’orgue que s’hi van pre­ci­pi­tar en des­pren­dre’s, ence­ses, de l’estruc­tura de l’ins­tru­ment.




Els mili­ci­ans que van assal­tar el tem­ple hi van encen­dre almenys tres grans focs en el seu inte­rior. El pri­mer a tocar de la porta d’entrada, on van acu­mu­lar les cadi­res des­ti­na­des als feli­gre­sos. Com una gran foguera de Sant Joan, el foc irre­ve­rent es va enfi­lar fins arri­bar a l’alçada del cor on hi havia l’orgue, un ins­tru­ment únic i irre­pe­ti­ble perquè va ser el pri­mer de les seves carac­terísti­ques que es va cons­truir en una església de l’Estat espa­nyol, amb motiu de la bea­ti­fi­cació de sant Josep Oriol, al debut del segle XIX.

L’arxi­ver del Pi, Jordi Saca­sas, explica que els que van arra­sar el tem­ple els diver­tia calar foc als orgues, perquè quan les fla­mes i el fum entra­ven als tubs de l’ins­tru­ment el resul­tat era un con­cert infer­nal, amb un so esfereïdor, i uns espe­tecs com els d’un cas­tell de focs d’arti­fici. Cons­truït de fusta, l’orgue va cre­mar tot, i les fla­mes es van men­jar la gran rosassa que hi havia damunt seu, pre­si­dint la façana prin­ci­pal. El gran fines­tral cir­cu­lar es va des­plo­mar al car­rer dei­xant un immens forat que va que­dar des­pro­te­git durant els tres inter­mi­na­bles anys de la guerra.

L’altre gran punt d’ignició va ser l’altar major, on les fla­mes es van men­jar el retaule i el cadi­rat. La pedra de l’absis va que­dar molt afec­tada perquè, lite­ral­ment, es va ros­tir, i amb les altes tem­pe­ra­tu­res explo­tava, dei­xant en molts punts forats escar­pats, com si hagués estat víctima de l’erosió del vent o l’aigua. Aquest dany es veu encara de forma clara a la cape­lla de la Sang, amb les parets que recor­den les de la plaça Sant Felip Neri, mal­trac­ta­des per la metra­lla d’un ter­ri­ble bom­bar­deig de l’avi­ació ita­li­ana. També s’apre­cia a la porta d’accés a la sagris­tia, on les colum­nes i els capi­tells del cos­tat dret van des­a­parèixer com men­ja­des pels tèrmits.

Del ter­ri­ble succés de 1936 en con­serva molta docu­men­tació l’arxiu de la ins­ti­tució eclesiàstica. Docu­ments de gran interès com l’informe del cons­truc­tor Ángel Truñó, a qui el 1949 se li va encar­re­gar la reforma de la gran volta de la nau cen­tral. Truñó va deta­llar tots els danys cau­sats pel foc, que poden ser els matei­xos que a ara a París, escri­vint que els arcs i els con­tra­forts havien patit i la volta s’havia obert, cir­cumstància que va obli­gar a una obra impor­tant de con­so­li­dació de tota l’estruc­tura.

Dues esglésies germanes
El Pi i Notre-Dame tenen històries paral·leles. La catedral parisenca es va acabar una mica abans i per això la rosassa de la basílica barcelonina està inspirada en el gran finestral de la seu de l’Illa de França. De París també va arribar al Pi una reliquia per a la qual es va construir la cripta. Era una de les espines de la corona que s’exhibeix a Notre-Dame i que ara ha pogut salvar-se de les flames. La de Barcelona va desaparèixer el 1936, el dia de l’incendi.


http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/1590036-quan-el-pi-va-ser-una-teia.html?cca=1



https://es.slideshare.net/ManelCantos/barcelona-monumental-13-basilca-de-santa-mara-del-pi





El Grand Orgue de la catedral de Notre Dame resta immaculat!!!. ...“La música és la vertadera història vivent de la humanitat.”














Va ser el premi Nobel de Literatura de 1981 Elias Canetti qui, a La Província de l’Home, va escriure: “La música és la vertadera història vivent de la humanitat.” No sabria explicar-los-hi però, dilluns, en conèixer la tràgica notícia de l’incendi de Notre-Dame de París, la frase canettiana va assaltar algun espai de la meva memòria. En efecte, la música és aquesta història viva perquè se’ns hi afirma tot allò relatiu als sentiments.

Malgrat que, en el seu moment, no va ser una interpretació d’aquelles, diguem-ne, inoblidables, dilluns, el sotasignat, a través de l’exercici memorístic, es va poder traslladar fins a l’interior de la catedral parisenca, l’any 2006. Al temple del qual avui plorem la destrucció, el director nord-americà John Nelson va dirigir, al capdavant de l’Ensemble Orchestral de Paris i la Maîtrise de Notre-Dame, un dels cims de la música occidental: la Gran Missa en si menor de Johann Sebastian Bach.

Recordo com, en el transcurs d’aquella audició, vaig dir-me que, possiblement, no hi havia espai més indicat per interpretar aquesta colossal obra del músic d’Eisenach. Ja sabem que Bach va compondre la Gran Missa amb l’objectiu d’assolir un anhelat càrrec, el de mestre de capella a la cort de Dresden, i poder-se escapar, així, de l’asfixiant Thomasschule de Leipzig. Però interpretar aquella filigrana bachiana dins Notre-Dame tenia tot el sentit i relat del món. Perquè, precisament, va ser en aquesta catedral on, molt pocs anys després de la col·locació de la primera pedra (1163), ja era d’allò més famós el seu canonge Leónin per les seves composicions polifòniques, o sia, a més d’una veu. Junt amb Pérotin le Grand i d’altres cantors que avui desconeixem, es va desenvolupar a Notre-Dame una de les més importants escoles de polifonia de l’edat mitjana, que va coincidir, força, amb els anys de la construcció de la catedral.

Aquella anomenada Escola de Notre-Dame va desenvolupar formes musicals com l’organum, el motet o el conductus, que, en re-escoltar-les mentre escric aquestes línies, no fan més que fer-me adonar que, possiblement, l’incendi de Notre-Dame de París no és un incendi més dels que haguem pogut viure al llarg de la nostra vida. Si, unànimement, hom ha estat d’acord que l’incendi no ha estat només l’incendi d’un temple religiós, sinó que també ho ha estat d’un símbol –deixem al criteri del lector de quin o quins–, no és menys cert que, segons la psicologia junguiana, els fets que vivim com a col·lectivitat són també símbols i senyals que reclamen ser interpretats i integrats. No seré pas jo qui s’atreveixi a fer-ne una lectura, però no podem negar que la catedral de Notre-Dame, d’un anys ençà, s’havia convertit en tota una altra realitat que, fora dels serveis religiosos, poc tenia a veure amb allò perquè havia estat ideada i construïda al seu origen: un espai del que és sagrat, un espai per a l’esperit.

Si l’incendi requereix una interpretació, també en requereix la notícia que llegeixo enmig del desastre: el Grand Orgue de la catedral resta immaculat. Potser una seriosa advertència de la necessitat de trobar la nostra condició espiritual a través de i amb la música? Potser també, a les portes d’una nova Pasqua, se’ns fa necessari escoltar la Messe de Notre-Dame de Machaut...


http://www.elpuntavui.cat/punt-divers/article/4-divers/1589921-l-advertencia-de-l-orgue-de-notre-dame.html






Avenç en la investigació per a la prevenció de l’Alzheimer




Investigadors del Barcelonaßeta Brain Research Center (BBRC), el centre de recerca de la Fundació Pasqual Maragall i La Caixa, han identificat nous valors de referència d’un biomarcador associat a l’Alzheimer que permetran ampliar el nombre de persones candidates a estratègies de prevenció. Es tracta d’un nou llindar més baix a partir del qual es comença a acumular al cervell de manera patològica la proteïna beta amiloide, una de les alteracions biològiques que es produeixen al cervell en l’Alzheimer. El nou valor establert permetrà detectar persones que estiguin en fases molt incipients de l’acumulació anormal de proteïna amiloide, i oferir-los l’oportunitat de participar en programes de recerca de prevenció per tal de reduir el risc de desenvolupar demència en un futur, assegura el doctor Juan Domingo Gispert, cap del grup de neuroimatge del BBRC.

L’acumulació al cervell de plaques de la proteïna beta amiloide és una de les lesions neurodegeneratives més característiques de l’Alzheimer. Aquestes plaques es poden començar a acumular fins a 20 anys abans de l’inici dels símptomes clínics de la malaltia, per diverses causes que engloben factors de risc relacionats amb l’edat, la genètica, la dieta, l’exercici, la salut cardiovascular i l’activitat cognitiva, entre d’altres. El fet de tenir aquestes plaques al cervell no implica necessàriament que la persona acabarà desenvolupant demència, però sí que augmenta exponencialment el risc d’entrar en la fase clínica de la malaltia d’Alzheimer.

L’estudi ha mesurat els nivells de proteïna amiloide al cervell a través de la tomografia per emissió de positrons (PET) en un total de 516 persones. Hi han participat 205 individus sense alteracions cognitives de l’Estudi Alfa, amb edats compreses entre els 45 i els 75 anys, i 311 més de l’estudi Alzheimer’s Disease Neuroimaging Initiative (ADNI), que inclou persones cognitivament sanes, però també en diverses fases de la malaltia d’Alzheimer, amb edats compreses entre els 55 i els 90 anys. Els resultats han permès observar, “de manera quantitativa, objectiva i precisa, que és possible detectar patologia subtil d’amiloide mitjançant PET a uns valors molt més baixos del que estava establert”, assenyala el doctor Gispert.

Cada tres segons, es diagnostica un nou cas de demència al món, i es calcula que actualment hi ha 50 milions de persones que la pateixen, en la majoria dels casos a causa de la malaltia d’Alzheimer. Aquesta dada es tradueix a l’Estat espanyol en més de 800.000 persones afectades. Amb l’esperança de vida en augment, si no es troba un tractament per prevenir o aturar el curs de la malaltia, el nombre de casos es podria triplicar l’any 2050 i arribar a dimensions d’epidèmia, segons l’últim informe World Alzheimer Report, de l’any 2018.


http://www.elpuntavui.cat/societat/article/15-ciencia/1589730-avenc-en-la-investigacio-per-a-la-prevencio-de-l-alzheimer.html

L’art ha de donar plaer?...

Avui dia es considera sospitós pretendre donar plaer amb l’art, però sempre s’ha fet per elevar l’home.


Què és la bellesa?
Un equilibri, una tranquil·litat, una coherència, no hi sobra res ni hi falta res i això produeix pau.

Què val la pena en la vida?
No perdre el temps.

Una fotografia en 360º permet d’acostar-se a l’incendi de Notre-Dame a vista d’ocell